Sufragis

Quina pensada tingué en Maragall de convocar eleccions el dia de Tots Sants (o si ho preferiu de la castanyada ). Dalinià fins al final. Per bé o per mal, el trobarem a faltar.

Tot i ser conscient de les mancances de la nostra jove democràcia, aniré a votar. I ho faré en el sentit que ja vaig manifestar en el seu moment. I avui em refermo en el vot a Iniciativa per Catalunya. En el post citat ho argumentava en base a la possibilitat de que els fills de pares separats gaudissin de la custòdia compartida per defecte. Avui ho argumentaré des d'una altra òptica, la de l'ensenyament públic, la de la formació dels nostres fills.

En Joan Barril sempre m'ha agradat. El seu aspecte panxacontent el fa simpàtic, i a més és un bon periodista. Recordo amb emoció un llibre seu "Condició de pare" (ed. La Campana), en què explica la seva experiència paterna amb extrema tendresa, i en què inevitablement t'hi veus reflectit. Com a radiofonista és excel·lent, i el seu programa nocturn "La República", a Catalunya Ràdio, té sempre un espai en què un mestre (o mestra, que a Barcelona sona igual però no és el mateix) explica alguna petitesa de la quotidianitat d'una escola pública, que tot sovint em deixa reflexiu i agradablement emocionat. Probablement educar canalla sigui dels oficis més injustament valorats a la nostra societat, i veure amb quines ganes s'ho prenen alguns et fa creure una miqueta més en el gènere humà.

Els 23 anys de CiU han deixat l'ensenyament públic fet un solar, i tot just quan el tripartit començava a esmenar la situació (sisena hora, per exemple), avui és possible que torni CiU a manar a Catalunya. Per una escola pública, laica i de qualitat cal anar demà a votar pensant en el futur educatiu dels nanos del nostre país, i evitar que la dreta torni a manar a Catalunya.

Sostiene Regàs

1 d'abril de 2006, El Correo Digital

Igualdad

ROSA REGÀS

Hay en este mundo tanta desigualdad entre hombres y mujeres, blancos y negros, ricos y pobres, que a veces nos quedamos atónitos al ver cómo, intentando arreglar una brutal desigualdad, nos abocamos a otra igualmente injusta. Hablo de los matrimonios separados y con hijos.

Cuando yo era joven, una mujer por el mero hecho de pedir la separación, incluso de conseguirla su cónyuge sin su consentimiento, se veía privada de los hijos a los que tenía que ver en el Tribunal Tutelar de Menores frente a una señorita que vigilaba que la mala reputación y las malas influencias de la madre no llegaran a los inocentes niños, víctimas de su desamor. Porque desamor era no haber sabido conservar el marido y prueba más que fehaciente de que una mujer así no merecía de ningún modo la custodia de los hijos. Que el marido la hubiera engañado, pegado, maltratado, apenas importaba. Su deber era 'aguantar'. Si no lo hacía era una mujer separada y como tal, culpable.

Con la democracia las leyes han cambiado, y hoy la mujer separada ha dejado de ser culpable. Es más, en el 98% de los casos consigue la custodia de los hijos.

Ahora, pues, son los padres los que han sido marginados, los que tienen que atenerse a lo que la madre diga y haga, los que apenas pueden decidir el presente y el futuro de los hijos. La igualdad no está contemplada y cuando los padres piden que si no hay elementos en contra, como pueden ser malos tratos o delincuencia, el juez conceda a la pareja la custodia compartida, a ello se niegan tanto las mujeres como las abogadas de las mujeres con argumentos que van desde la irresponsabilidad general de los hombres hasta acusaciones de las mujeres, muchas veces ni siquiera probadas.

Los hombres aducen que muy a menudo las mujeres utilizan a los hijos como arma arrojadiza contra ellos, negándoles las visitas o haciéndoselas muy difíciles, y mucho más a menudo aún poniendo a los hijos en su contra y en la de sus nuevas parejas, ésas que tanto ofenden, al parecer, a las madres.

El hecho que la totalidad de las mujeres fuera vilipendiada y humillada en una época ya pasada no quiere decir que todas ellas sean justas a la hora de compartir la vida de los hijos. Y creo que una ley más igualitaria sería necesaria para cubrir los casos de tantísimos padres y sus nuevas familias que se ven apartados del amor y del cuidado de los hijos de antiguos matrimonios.

Son los hijos los que sufren los odios y frustraciones de los padres. Si los amamos, deberíamos tenerlo en cuenta.

Políticament incorrecte (II)

La Vanguardia, 21 d’octubre de 2006

CARTAS DE LOS LECTORES

Acusar al ex marido

SOFÍA JIMÉNEZ GARCÍA - Barcelona
Estoy totalmente de acuerdo con la carta de Pere Figueres Plaza del 20/ X/ 2006 con relación a la actitud de muchas abogadas, feministas, y casualmente de la generación de la letrada a la que hace referencia. Tengo 34 años, de profesión abogada, y siento vergüenza por la actitud de muchas de mis compañeras. Es una realidad que existen letradas que ante un proceso de separación matrimonial aconsejan a las mujeres acusar a sus maridos de malos tratos, sin motivo alguno, para conseguir pensiones más altas y otros beneficios.

Es más, les aconsejan visitar a un psicólogo y estar unos meses bajo terapia, a escondidas de ellos, para en el momento de pedir la separación tener el arma perfecta. El arma más perfecta posible porque ¿qué padre no quiere evitar que sus hijos oigan la palabra maltrato para que no padezcan otro sufrimiento sus hijos, que ya tienen suficiente con la separación de sus padres? Está mal que lo diga una letrada, pero… hecha la ley, hecha la trampa.

Aniversari

El diumenge la Colometa va fer dos anys. Cap al migdia els convidats van arribant i van omplint tota la casa de colors i de perfums, i la veritat és que va ser força divertit. La Colometa devia pensar que ens havíem tornat tots bojos. Sense entendre gaire bé perquè, m'imagino. Jo vaig regalar-li un piano ben estrident, perquè s'iniciï en el món musical, però també perquè els dijous li pugui dir bon dia al Jaime a cop de tecla, encara que a ell potser no li fa tanta gràcia. Vam dinar en horari de vermut perquè la Colometa havia de dormir per estar estupenda per la tarda.

Per la tarda va ser el moment difícil. Difícil per mi, vaja. En principi la Colometa estava amb el seu pare tot el diumenge, però vaig creure que no era just per ella no estar amb la seva mare un dia tan especial. Així que vaig proposar-li a la mare de fer una festa a casa seva a partir de les cinc. No hi va haver cap problema. Bé, el problema en tot cas era per mí, perquè jo també volia estar amb la nena a la festa, i això significava estar si més no un parell d'hores compartint espai amb la mare.

La festa va anar molt bé, amb tots els elements propis d'una festa infantil, i que no cal que us expliqui. Només us destacaré la presència d'un pallasso que no anava vestit de pallasso, però que va animar amb certa gràcia l'esdeveniment amb jocs i cançons per la canalla. Malgrat ser una festa infantil, de canalla ben poca, per cert. Hi havia força més adults que no pas nens, una bona fotografia de la situació demogràfica del país. I per finalitzar, el ritual de les espelmes, que va ser acomplert amb eficàcia, no debades havíem estat entrenant pel matí. Quin desig devia demanar?

Amb tota la família de la mare de la Colometa la trobada va ser cordial, molt cordial. I crec que no m'autoenganyo si dic que sincerament cordial. Mai no vaig tenir cap mala relació amb ningú d'aquesta part de la família, i fins i tot en moments difícils poc després de la separació em vaig veure en algunes ocasions amb els avis materns de la Colometa. Foren trobades d'amagat, tristes i tenses, però molt respectuoses i afectuoses. No tinc cap motiu per deixar-los d'estimar, encara que a partir d'ara ho hauré de fer d'una altra manera.

No vaig patir gaire, però no puc amagar que vaig tenir tota l'estona un rosegó permanent a l'estómac. Vaig minimitzar els moments d'incomoditat evitant topar-me amb la mare. Hi va haver un moment però, que tot fent una rotllana dansaire una mica més i em toca agafar-li la mà davant dels ulls de tothom. Vaig escapolir-me'n amb elegància i gest audaç, i crec que no se'm va notar, però el rosegó es va manifestar. La veritat és que em va fer molta ràbia, m'agradaria no tenir cap inconvenient en agafar-li la mà a la meva companya de vida durant deu anys, però després de les bel·licositats dels darrers mesos, el cos no m'ho demana. I el seu cos tampoc no crec que l'hi demanés...

En un altre moment no vaig saber on mirar quan l'artista va entonar allò de "la lluna, la pruna, vestida de dol, son pare la crida, sa mare no ho vol"...Mai no m'havia aturat a analitzar el contingut d'aquesta bonica i aparentment inofensiva cançoneta.

La darrera setmana la mare i jo havíem tingut algunes converses telefòniques tenses. No és que això sigui novetat, però el tema de la discussió sí que era novedós. Em va dir que li sabia greu que el dia de l'aniversari de La Colometa no puguessin estar juntes les dues famílies. En un primer moment vaig reaccionar de manera bèl·lica, no ho puc amagar. Després d'un any de mirar de separar la nena del seu pare i conseqüentment de la família paterna, ara surt amb que li sap greu. En un segon moment vaig decidir mirar-ho en positiu i li vaig dir que celebrava el seu canvi d'actitud, però que n'havia fet de molt grosses durant l'estiu i que ara com ara no podia ser que les dues famílies s'ajuntessin. No em va fer ni cas, però va quedar dit.

Sortosament la Colometa és tan cigronet que tot això no ho viu. Sense saber-ho va fer dos anys i va ser feliç un dia més, al costat de la seva mare i del seu pare.

Geometria aplicada

La felicitat és un punt efímer, i els punts són fruit de la intersecció de, com a mínim, dues rectes. De fet un punt és només una posició en l’espai, no té dimensió, no és un lloc concret, és la confluència de diversos camins.

La geometria és la disciplina que estudia idealitzacions de l’espai, com per exemple els punts. Veiem tres dels seus postulats bàsics, que ens poden ajudar a caracteritzar la felicitat:

1. Existeixen infinits punts. És a dir, existeixen infinites possibilitats de ser feliç.
   
2. Un punt és travessat per infinites rectes. Així mateix, existeixen infinites maneres d'arribar a les infinites possibilitats de ser feliç. Qualsevol camí pot ser bo per arribar a la felicitat.
   
3. El punt és l’inici de tot. Mmmmmmmm...bé, això crec que es comenta per sí sol.
   

Morfologia de la felicitat

Falten un parell d'hores pel migdia a Benimasclet, i malgrat les terribles amenaces del Meteosat, un sol esplèndid ens diu bon dia, ens il·lumina l'ànim i ens abraça. Fa el dia perfecte per deixar-se fotosintetitzar.

Una mar inequívocament blava, neta i plana ens rep a la platja del poble, a cent trenta-vuit passes de la casa dels ancestres. La temperatura és primaveral, i un ventijol mariner lleugerament allevantat ens esbulla els cabells. L'arena està pràcticament deshabitada, així que la Colometa i jo escampem sense miraments les nostres pertinences, apropiant-nos d'una bona parcel·la. El rellotge s'ha quedat a la gran ciutat, i fem castells de sorra, de còdols (i de sorra i còdols); ens remullem els peus; fem un camí de petxines; ens deixem empaitar per les tímides onades (i no fem res per evitar que ens esquitxin); fem tombarelles; xutem una pilota i, sobretot, riem i xalem...

Fins aquí una proposta de morfologia de la felicitat. Són infinites les formes que pot adoptar la felicitat, i fóra molt difícil fer-ne una tipologia. Sí que podem afirmar però, que solen ser formes simples, com un matí enjogassat de sol i platja a Benimasclet amb la Colometa.

Impost sobre la Renda de les Persones Físiques

La premsa ens anunciava ahir que els "Els separats es desgravaran la vivenda on visqui l'exparella" (Avui, 9 d'octubre de 2006). Bona notícia, "ja era hora", diran alguns.

Són milers els homes que es veuen abocats a un formidable trasbals econòmic quan se separen, i més gran encara és aquest trasbals si hi ha fills. En general els jutges, com bé sabeu, decreten que els fills es quedin amb la mare. Si la parella ara trencada només disposa d'un habitatge, aquest és considerat el "domicili familiar", i en conseqüència és l'home qui n'ha de marxar. Si aquest "domicili familiar" està hipotecat, molts homes es veuen obligats a pagar, a saber, la meitat d'aquesta hipoteca, una pensió pels fills, una pensió compensatòria per la dona i el lloguer d'una vivenda per ell. Aneu sumant i potser no us estranyarà que la major part de les denúncies per incompliments del conveni de separació siguin precisament impagaments per part de l'home.

Òbviament les càrregues econòmiques s'han d'assumir plenament i amb responsabilitat, només faltaria, però entre poc i massa. D'acord que l'home està millor posicionat al mercat laboral i gaudeix de salaris més elevats (en general, perquè per exemple al meu ram estan perfectament equiparats), però no pot ser que en cas de separació molts homes es vegin expulsats de casa i empobrits. Ser home és una condició biològica objectiva, no un delicte. Després hi ha qui argumenta que fins i tot després de la separació l'home es dedica bàsicament a treballar i la dona a cuidar-se de la canalla. Potser si examinéssim les condicions econòmiques el judici fóra diferent, amb tantes càrregues no és tant sorprenent.

Més greuges, ara fiscals. Mentre ella podia desgravar-se la quota de l'hipoteca sobre la vivenda habitual, ell no ho podia fer. Ara això s'ha corregit com deia més amunt. Aquesta mesura de política fiscal és descordar un forat d'una corretja que escanya a molts homes. No és gran cosa, però indica que almenys hi ha consciència de què hi ha un problema força generalitzat.

Però encara en queden, de greuges fiscals. La pensió compensatòria pagada a la dona desgrava, però no així la pensió als fills que paguen els pares. I no només això, sinó que aquesta pensió pels fills que la dona rep no entra a la seva base imposable. O sigui que surt millor pagar a la dona que no als fills. Les conclusions, probablement relacionades amb aquest anterior post, us les deixo per vosaltres, amables lectors.

I encara un darrer greuge fiscal. En el moment en què quedes exclòs de la custòdia dels fills perds la deducció per fills a càrrec (l'any passat 1.400€ de la base imposable). Té molts (però que molts) dallonsis que Hisenda et digui que no tens fills a càrrec, quan la major part de les despeses les assumeixes tu. No cal dir que qui manté la custòdia (gairebé sempre la mare), sí que s'ho pot deduir.

La meva situació personal fiscal i financera no ve a tomb, però no em puc estar de dir que ni custòdia compartida ni despeses compartides...

Cap de setmana

És dijous. El cos i l'ànim ja oloren el cap de setmana. Amb la complicitat de la solitud i la lluna, que aviat serà plena, m'enfronto al teclat prest a esbandir alguns pensaments que em volten. N'Antònia Font m'acompanya amb el seu pop astronàutic i xalest. Els vaig descobrir fa poc però m'han enganxat: "Alegria, ses cases s'aixequen i volen, i es caos és s'ordre d'un dia que vessa nostàlgia d'amor i simpatia". Em generen bon rollo.

Bé, el darrer cap de setmana el vaig passar amb la Colometa i va ser molt divertit. Ara ja comencem a poder tenir converses d'alt contingut comunicatiu immediat i emocional. Dissabte vam tenir un moment tropical quan vam sortir a visitar la cangur caribenya: "¡Abrásame fuelte, mi santa!". Com a resultat de la trobada, la Colometa es va revolucionar tant que després no volia dormir la migdiada. Quina festa! El moment culminant, però, fou el dinar familiar de diumenge, quan després d'empaitar com una esperitada cridant el seu cosí de nom de tres lletres (dues de les quals vocals), es va entaular i va amollar una arenga que ens va deixar a tots eixugant-nos la bava i les llàgrimes de riure i d'emoció davant del fenomen comunicatiu.

No vull estendre'm, però tot això que explico també està amanit amb corredisses darrera d'una pilota a l'avinguda Gaudí; un feliç retrobament renaixentista amb un homínid de la mateixa espècie d'en Cartanyà, i la seva costella; una àvia cofoia embrutant-se de sorra al parc; una mare veneçolana explicant-me les meravelles dels DVD de Baby Einstein; i uns germans que tot brandant una bandera de CCOO adoptaven la Colometa com a germaneta petita i li feien un castell de sorra.

Ah! Me n'oblidava que el dimecres, dia mundial del pare separat, de nou vam sortir a volar i la Colometa va conèixer una altra au, de vol insegur però riallera i amb ulls de cel de primavera. La felicitat pot ser efímera, però sempre és real, i només per això ja paga la pena viure-la.

Políticament incorrecte

Les reivindicacions feministes s'han instal·lat en el reialme de la correcció política. No hi ha cap partit polític, ni associació, ni personatge públic, ni ningú que gosi qüestionar la necessitat de polítiques específiques per defensar la desigualtat (objectiva) que les dones troben en alguns àmbits (no tots) de la nostra societat. Fins aquí correcte, no em sembla malament, tots som (o hauríem de ser) iguals.

El problema és quan aquestes reivindicacions s'instal·len en l'stablishment i esdevenen part de l'univers de la correcció política. Perden gran part de la seva força reivindicativa i acaben convertint-se en façanes inqüestionables sense res a l'interior. Tant inqüestionables que hem arribat al punt en què reivindicar-se com a home és tronat, decadent i directament masclista. Fer de pare responsable i implicat en les tasques domèstiques fa progre, però quan això topa amb el discurs victimista de cert feminisme radicalment antimasculí, automàticament l'home passa a ser un potencial agressor.

La tramitació de la Llei contra la violència de gènere aprovada l'any passat per unanimitat al parlament espanyol va estar mediatitzada per tot això. Aquesta llei és la sublimació d'aquest clima de correció política tan nefast. Fins i tot va haver de ser revisada per inconstitucional, ja que no respectava el principi d'igualtat (home-dona en aquest cas). Segons aquesta llei, una sola denúncia pot permetre a un jutge decretar mesures cautelars d'allunyament de l'agressor, en el límit de la constitucionalitat, sense garanties processals. De resultes d'això hi ha hagut un volum espectacular de denúncies falses, tal com explicava en el post anterior. Aquesta llei instaura el principi "dona=potencial víctima, home=potencial agressor". Victimitza les dones, i porta a viure la masculinitat demanant-ne perdó, pràcticament.

Amb tot això no vull pas negar de cap manera que hi ha agressions a dones (tot i que també a homes, encara que moltes menys), i aquestes dones han de ser protegides i defensades, però això no pot portar a victimitzar-ne tot el col·lectiu. Com a política d'igualtat aquesta llei és nefasta. De fet, les veritables víctimes són les dones realment maltractades, i els infants separats dels seus pares, perquè als jutjats de família també s'ha instal·lat aquest clima de correcció política.

Tot plegat em recorda a les proclames sobre la sostenibilitat, ara tothom és ecologista. Res no pot ser insostenible, i tanmateix el planeta se'n va en orris...

Parlem d'Elisabeth Badinter, una de les principals estudioses del moviment feminista, autora de Por mal camino (Alianza Editorial). Us copio unes línies de la ressenya que se'n fa a la pàgina d'HIKA:

Elisabeth Badinter, denuncia en Por mal camino cómo en los últimos veinte años el movimiento feminista radical ha dejado de defender el valor universal de la igualdad en la diferencia entre sexos para encastillarse en una postura victimista. Una desviación que ha llevado al feminismo por la vía tiránica de un enfrentamiento absurdo entre mujeres y hombres, convirtiéndolos en enemigos irreductibles al partir del prejuicio dogmático de que ella es la víctima por naturaleza y él, un verdugo por definición. Un mal camino que sólo lleva al caos, al descrédito del feminismo y a perder la batalla por la igualdad entre los sexos. Elisabeth Badinter resalta la complejidad de la relación entre hombres y mujeres frente a las simplificaciones al uso que conducen a veces a resucitar viejos estereotipos y a la implantación de un nuevo «puritanismo» feminista.

Aquí teniu la introducció de l'autora, no té desperdici, creieu-me.

Vull que quedi clar com l'aigua que aquesta crítica a l'anomenat stablishment feminism, i del qual considero que tant la Colometa com jo en som víctimes, no té res a veure amb la misogínia. Què faríem sense dones? I una darrera reflexió: realment, tant homes com dones anem ben despistats en els nostres rols en aquest principi de segle...

La correcció política és un gran perill per la democràcia, i la incorrecció política és intel·lectualment estimulant i provocadora de debat. Hi tornarem.

Temps d'eleccions

S'acosten temps d'eleccions. El naufragi del tripartit i l'embolic de l'Estatut ens portaran als catalans a les urnes el primer de novembre. Jo, per primera vegada a la meva vida votaré racionalment, no per ideologia. Faré el que en ciència política s'anomena "rational choice", un vot racional. Això vol dir que més que votar en funció d'un model ideal de societat que em pot suggerir l'ideologia d'un partit polític, votaré per defensar els meus interessos més immediats després d'haver analitzat el programa concret de govern que els partits que concorren proposen, i la possible correlació de forces que les enquestes apunten. Pel futur de la possibilitat de la custòdia compartida per defecte en cas de separació amb fills, és essencial evitar que la dreta torni al govern de Catalunya.

Passo a desenvolupar l'argument. En aquest trienni de tripartit, la Conselleria de Justícia ha estat en mans del PSC, en concret dirigida per Josep Maria Vallès, antic rector de la UAB i militant de Ciutadans pel Canvi. Una de les iniciatives de la Conselleria ha estat la reforma del Codi de Família de Catalunya. Els esborranys de la reforma apuntaven a una interpretació més generosa respecte la custòdia compartida, del que permetia la llei espanyola que reformava el divorci aprovada l'estiu passat al parlament espanyol. El text per ser discutit en comissió va entrar al Parlament a l'abril, i en això que es trenca el tripartit i s'avancen eleccions, sense cap possibilitat de calendari d'aprovar la reforma...

Durant els 23 anys de pujolisme, aqusta Conselleria ha estat sempre en mans d'Unió, el sector més dretà de la coalició. Malgrat la seva retòrica en favor de la família, Unió és molt reticent a la figura de la custòdia compartida, com ho demostren alguns dels debats que hi ha hagut enguany sobre la reforma del del Codi de Família de Catalunya. Doncs bé, dels partits que tenen possibilitats d'obtenir representació el primer de novembre, només un garanteix que evitarà que la dita conselleria torni a mans d'Unió: Iniciativa per Catalunya. La resta (ERC, PSC, PP i per descomptat CiU) no poden dir el mateix. Fi de l'argument.

És significatiu que tots els partits sense excepció expressin certa sensibilitat per les qüestions específicament femenines (cadascun a la seva manera, òbviament), però que cap d'ells tingui en les polítiques de defensa dels drets dels infants una bandera, ni tan sols el que em disposo a votar...Hi ha un cert feminisme "políticament correcte" instal·lat a dreta i esquerra, que en qüestions tan delicades com la custòdia compartida passa de llarg o directament l'ataca, com ha estat el cas en la negociació de la Llei contra la violència de gènere aprovada cofoiament per unanimitat l'any passat al parlament espanyol, en què les pressions de les organitzacions feministes més radicalment antimasculines han fet que una sola denúncia pugui portar al jutge a decretar cautelarment la suspensió del règim de visites dels fills per part dels pressumptes agressors. A la pràctica això ha estat objecte d'abusos. Al mes de juny una notícia del diari El País, explicava que el 59% de les denúncies de maltractaments quedaven arxivades per falta de proves, fet que porta a pensar que la majoria són falses, i instigades per foscos interessos en processos de separació per quedar-se en exclusiva amb la custòdia dels fills o directament amb beneficis econòmics. La correcció política dóna vots, i els nens no voten...Això són figues d'un altre paner que desenvoluparé un altre dia, corren temps d'eleccions i l'ocasió s'ho val.

D'altra banda, és la primera vegada que expresso més o menys en públic la meva intenció de vot. Això no ha de significar de cap manera que aquest sigui un bloc partidista, ni que el Colomet militi a Iniciativa. La meva circumstància és la que és i em toca defensar els drets de la Colometa, és la meva obligació fer-ho, i la democràcia m'ho permet. I si de retop això beneficia a d'altres infants separats forçadament dels seus pares, oli en un llum.

Festa Major

La Colometa m'ha fet canviar la perspectiva del que és una Festa Major. Fins fa no res, una Festa Major era disbauxa nocturna, mam barat, balls, concerts, coincidir amb gent amb qui potser només coincideixes en aquestes dates, i si la cosa s'animava sobreviure despert al trenc d'alba. Aquest darrer cap de setmana eren festes al barri i m'he sorprès a mi mateix buscant al programa concursos de dibuix infantil, titelles, pallassos, trobades de baldufaires, cercaviles, gegants, capgrossos i tot allò que podia fer feliç a la Colometa. Parteixo amb avantatge perquè d'entrada tot això ja m'agrada, encara que no n'hagi estat mai practicant devot. M'ha encantat veure'm assegut a terra en una plaça, fent-li de respatller de butaca a la Colometa, mentre uns personatges amb el nas vermell i unes sabates grosses malden per fer-se seus una pila de nanos entremaliats i amb ganes de gresca. No devia entendre gaire res, però no es pot negar que estava ben atenta als escarafalls d'aquests personatges i a les explicacions del Colomet.

D'altra banda, les coneixences que fas són les de pares i mares en una situació similar a la teva. Sempre hi ha gent interessant que passa per la teva vida. Si a més a més viuen al teu barri, això t'acaba portant a anar pel carrer saludant a veïns, cosa que fa la vida molt més agradable. Deu ser que en realitat voldria ser de poble. Per cert, vaig ensopegar amb en Dean Moriarty i la seva filla gran!! Vam fer una estona de xerradeta a peu dret mentre les nostres respectives descendents s'enjogassaven en un carrer amb el trànsit tallat. Haver passat pel mateix calvari crea complicitats, indubtablement.

També fou lluït el concurs de dibuix de dissabte per la tarda després d'un arròs negre ben divertit. Vam anar-hi acompanyats per la impagable cangur (no pas australiana, sinó caribenya: ¿qué tú quieres, mi amol?) i la seva família, i també de la Cinteta, en Ruud (en mi país el arroz es blanco!!) i la Meritxell, que traginava cofoia un nino de l'Abeja Maya que va ser objecte de grans abraçades per part seva i també de la Colometa.

Cada vegada m'ho passo millor amb la Colometa. Deu ser que a mesura que es fa gran la relació que pots establir-hi és més interactiva, divertida i satisfactòria. Ara ja podem mantenir converses rudimentàries, i com més va més mitjans té per expressar-se i comunicar-se amb tu. Ignoro què pot tenir de biològic, però quan les criatures són bebès als homes ens costa molt. Així mateix opina també en Pere. Pare, company del COU (us en recordeu d'allò anomenat COU?), i company de cerveses abans d'ahir. Cada vegada m'ho passo millor amb la Colometa, i cada vegada que se'n va m'entristeixo més...

Tornada a l'escola

Com una més del milió i escaig de nenes i nens que ahir van tornar a l'escola, la Colometa ha anat a trobar avui la seva nova educadora i els seus nous companys de jocs, contes, dinars, berenars, becaines i també de malifetes, per què enganyar-se. Per aquells atzars del calendari m'ha tocat anar-la a buscar a la sortida, tot i que feia unes tres setmanes que amb prou feines la veia, fruit d'un conveni signat sota l'amenaça del judici. Ja des de finals d'agost mirava de parlar amb la directora o amb alguna responsable (sempre són dones en aquest ram) del grup de la Colometa per confirmar la seva predisposició a cooperar amb mi, en la mesura en que la mare de la Colometa dificulta la comunicació. La predisposició de la directora era bona, però la de l'educadora em va semblar excel·lent, de seguida es va fer càrrec de la situació i es va oferir per donar tota la informació relativa a la Colometa per duplicat si calia: "el més important és la nena, i el pare no pot quedar-ne al marge". Bon inici. No puc amagar que m'havia plantejat exercir el dret de veto de l'escola si se'm posava difícil participar en l'educació de la Colometa. Afortunadament no ha calgut.

Malgrat els aiguats apocalíptics de les darreres hores, que han col·lapsat algunes carreteres, he pogut arribar bé. Amb precaució, he picat a la porta i m'ha obert la Marina, l'educadora, que m'ha fet passar a l'aula, amb tots els nens. La Colometa m'ha mirat amb cara de sorpresa, i amb naturalitat s'ha aixecat i ha vingut a trobar-me amb un somriure cofoi, mostrant als seus nous companys el seu "papa". En el meu primer contacte amb l'aula i la Marina (en la visita a l'escola al mes d'abril no les vaig veure), aquesta no ha tingut cap inconvenient en estar per mi una bona estona, deixant els nens asseguts esperant que els expliqués un conte. Ha buscat donar-me confiança, tot explicant-me tots els detalls que li he demanat, sempre amb un somrís i una predisposició excel·lent. Finalment m'ha confessat que és separada amb un nen de vuit anys, com volent-me dir que sap el pa que s'hi dóna...

No hi ha dubte que eduquen tant els mestres com els pares, i per tant evitar que el pare de la Colometa participi de la seva educació no és fer-li un favor precisament.

Malgrat les reticències de la mare, a partir d'ara passaré a buscar la Colometa els dimecres a les tres de la tarda per l'escola, el meu horari m'ho permet. I així ho he fet avui. Això ens ha permès disposar de tota la tarda, i amb tranquil·litat hem sortit a passejar pel meu barri (i de la Colometa), que hi ha festa major!! Hem xalat d'allò més. Hem vist un espectacle de pallassos i aprofitant que alguns carrers estan tallats pel guarniment, tot estava ple de canalla amb ganes d'apurar les darreres setmanes d'estiu. Hem passat pel costat de l'escola de la Floreta del Barri i he pensat en anar-hi, però potser eren massa emocions en una tarda. Ja hi anirem un altre dia.

Avui estava molt divertida i receptiva, la Colometa. M'ha encantat passar la tarda amb ella. I també banyar-la, fer-li el sopar, donar-l'hi, escalfar-li el biberó, allitar-la, acotxar-la i fer-li un petó de bona nit tot desitjant-li que somiï amb els angelets.

I demà tornem nord enllà, a l'escola de la Marina, a veure com estan les carreteres!!

Àfrica

Occident projecta a l'Àfrica grans misèries. Moltes són certes, sobretot les misèries materials. Però pensar que tots els africans són pobres, tristos, bruts, dissortats, que passen fam, i que són uns éssers tremendament necessitats d'ajuda (nostra, occidental, que som els que sabem organitzar les coses, per descomptat), és una visió esbiaixada i més pròpia de la caritat que de la solidaritat. A més, hi ha un component pseudo-racista subtilment ocult en la necessitat de la nostra ajuda a l'Àfrica: és com dir que no se saben governar, i que sense el suport occidental no se'n sortiran de cap manera.


No som capaços de tractar l'Àfrica d'igual a igual, acceptant les seves diferències, sense inferioritzar-les. Àfrica porta més de cent anys depenent d'Occident, des de l'adveniment del colonialisme modern, a finals del segle XIX. La veritat és que dependre d'Occident no em sembla que els hagi anat gaire bé...

No m'ha agradat la foto que he penjat en el post anterior, ho repeteixo. És aquella una foto real, presa durant la crisi alimentària al Níger l'any passat. La realitat no es pot amagar, però hi ha un risc molt gran de generalitzar, i pensar que tots els nens africans passen gana i són molt desgraciats. A més, els telenotícies només ens parlen de l'Àfrica quan passen desgràcies com aquesta del Níger.





I tant que hi ha nens africans que les passen magres, no pretenc pas negar-ho, però també n'hi ha que fan el que mostren aquestes imatges.

Souvenirs africans

Reprodueixo un text d'ara farà un any, escrit a l'Àfrica. La foto que l'acompanya he de dir que no m'agrada, els nens africans són molt més que éssers famèlics. De fet, la majoria no ho són, de famèlics. I juguen, canten, ballen, riuen, ploren...com els altres nens del món, vaja. Amb moltes menys joguines, això sí. Fins i tot la majoria també va a l'escola. En fi, que la foto no em fa el pes, però no és molt ofensiva i casa amb el que dic més avall.

22.9.05 Paternitat

En aquest viatge, una de les coses que m’està sorprenent és el canvi en la percepció que tinc dels nens, òbviament fruit de la paternitat. A la porta del restaurant senegalès on habitualment anem a dinar la colla de l’oficina, hi ha sempre nens netejant cotxes i dones amb criatures demanant caritat. Un bebé brut i amb mal aspecte xuclava desesperadament els pits de la seva mare, que més que pits eren pelleringues. Difícilment devia trobar res, el pobre. La dona aguantava la criatura amb una mà i amb l’altra demanava. Certament és una imatge terrible i malauradament habitual a les ciutats africanes. Sempre fa mal als ulls, però avui me n’ha fet més, molt més. Coses de la paternitat. També recordo fa uns mesos, quan va saltar a les planes d’informació internacional la crisi alimentària al Níger, i vaig començar a repassar la web de la BBC. Hi havia una foto, força recurrent, d’una una nena cadavèrica. El peu de foto n’indicava el nom i l’edat: quatre mesos. Exactament el que tenia aleshores la Colometa, fet que em provocar un calfred que em paralitzar una estona. Va ser una sensació nova. És revoltant que dues nenes nascudes al mateix temps tinguin destins tan diametralment oposats. Mentre una està abocada a patir i a esperar que li toqui la loteria de la supervivència, l’altra viurà cuidada, protegida i estimada fins a l’obsessió. L’Àfrica és molt més que misèria, no ho hem d’oblidar mai. Recrear-se en el tòpic de la pobresa africana a mi m’avorreix, però no és menys cert que hi ha situacions que revolten.

Vacances amb la Colometa (V i final)

Els darrers dies de vacances van ser testimoni d’una barreja insòlita de ganes de jugar i passar-ho bé per part de la Colometa, i certa tristor per part meva. La xiqueta es va passar el dia perseguint al seu cosí i cridant-lo amb notable potència pulmonar. Resulta que aquest cosí té un nom molt fàcil de pronunciar (tres lletres, dues de les quals vocals), i de fet va ser el primer nom propi que va aprendre de dir. D’aleshores ençà el crida a totes hores i pregunta per ell, encara que no estigui present. Quan el nano despareixia, potser per fer front a necessitats fisiològiques, o potser per anar a fer una incursió a l’armari de les galetes de xocolata, la Colometa s’enfadava i rondinava. En fi, coses de cosins enjogassats.

Per la nit m’havien convidat a un sopar de festa major en una bonica i menuda localitat del Baix Maestrat, amb ball i bous inclosos, per descomptat. No vaig dir pas que no. De fet, aquesta setmana no he desprofitat cap ocasió de trobar-me amb gent, alguns dels quals amics de fa molts d’anys, de quan el Colomet era més aviat una barreja de mussol i falcó. Això sí, ara en horari de matí-tarda. El cas és que aquest estiu encara no havia ballat cap pasodoble, ja sigui per manca de balladora, ja sigui per manca de ball, i m’abellia, què carai.

Vaig decidir que era més còmode passar la nit a ca la tia, deixaria la Colometa dormint amb el seu cosí, i jo dormiria així que arribés en un altra habitació, sense emprenyar ningú. De seguida ho va comprendre, li vaig mostrar el llit on dormiria i l’assenyalava dient el seu nom. També assenyalava el llit del costat dient el nom del seu cosí, entenent que allí és on dormiria ell. A l’habitació del costat el llit de la tia també era identificat amb aquest nom. La vaig deixar dormint plàcidament, res no se li va fer estrany. Bous no en vaig veure (vaig fer tard), i pasodobles tampoc no en vaig ballar (aquesta vegada per manca de balladora que em fes el pes, perquè de candidates n’hi havia, ja ho crec), però vaig xalar d’allò més.

El dinar del darrer dia va ser divertit. Hi havia arròs amb pop (capturat pel meu oncle a la platja de davant de ca seva, a Benimasclet). Era pop del terreno, que diuen aquí, que és una divertida expressió que vol dir simplement que és d’aquí. El cas és que la Colometa es va entusiasmar amb el pop, li agradava molt, i va aprendre a anomenar-lo: “pop”. Ho repetia a totes hores, ja sabeu com és la canalla. Li diré al meu oncle que ens en porti un de viu, i el deixarem a la banyera perquè la xiqueta jugui quan s'hi banya, crec que li farà gràcia. Ara, que si he de fer el mateix amb un bou...

Cafè triple, cotxe i carretera nord enllà. Viatge plàcid, sense cues i amb la Colometa fent non-non tipa de pop. Malgrat que feia més d’un mes que no veia la casa paterna, de seguida en va reconéixer el portal, l’entorn i també en Jaime que, amable, sol·lícit i content de veure la Colometa, ens va obrir la porta i em va ajudar a descarregar el cotxe. De manera aproximada la Colometa ja en diu el nom també. Banyera, sopar i dormir. Per cert, com que la Colometa ja és una senyoreta força crescudeta, avui hem estrenat el bany a la banyera de debò, hem abandonat la banyera de plàstic. I d’aquí quatre dies també abandonarem el llitet de barres. Si és que el temps passa volant...

L’endemà era el fatal dia del comiat. De nou va viure amb naturalitat retrobar-se amb la seva mare, sense escarafalls que potser indicarien que alguna cosa no va. I també amb naturalitat em va abraçar i em va dir adéu, també sense escarafalls. Amb naturalitat forçada, vaig tancar la porta i em vaig quedar escarxofat al sofà, lamentant-me dels termes del conveni que les circumstàncies em van forçar a signar: en les tres properes setmanes (vint-i-un dies), fins que comenci el curs escolar, la Colometa pràcticament no podrà veure al seu pare.

El que més em subleva és que la mare aquestes tres setmanes treballa i per contra jo tinc temps per cuidar-me’n, de la Colometa. És a dir, la mare prefereix que la Colometa estigui a casa amb els avis que no de vacances amb el seu pare. Si apartar la nena del seu pare d’aquesta manera és pensar en ella...

Per un instant penseu en la situació inversa en abstracte. És a dir, un pare separat que durant els dies que li toca encarregar-se de la seva descendència, l’enxufa als avis o a alguna cangur, mentre la mare està disposada a fer-se’n càrrec i disposa de temps. Com seria adjectivat aquest home? De despreocupat, d’irresponsable, de tenir unes galtes força desenvolupades? I la mare? De despreocupada i còmoda perquè ho permet?

Vacances amb la Colometa (IV)

Un dia la mare de la Colometa va venir a veure-la a Benimasclet. Millor per la criatura. Que la parella se separi no significa que els fills també s’hagin de separar d’algun dels progenitors. Cal promoure contactes continuats entre progenitors i fills, en interès dels més menuts, els més febles i els que cal protegir després d’un trauma com una separació. Mai no he fet ni faré res per separar la Colometa de la seva mare, té dret a estar amb la seva mare.

La visita de la mare va ser una oportunitat per anar amb un amic a fer un berenar de forquilla (pa amb tomata, formatge, embotit i vi) als peus dels Ports de Beseit, i xalar d’allò més. Al capvespre, així que em va veure la Colometa tombar la cantonada del carrer per anar a trobar-la, va posar-se d’allò més contenta i va córrer cap a mi. No li va fer gens de gràcia que jo, fent broma, girés cua i fes veure que me n’anava. Inconsolable, li vaig demanar perdó cent vegades, no podia imaginar que allò que per mi era una brometa, per ella fos un drama. De seguida va aparèixer mon cosí i van posar-se a jugar com criatures que són.

No se li va fer gens estrany dir-li adéu a la seva mare i integrar-se de nou a la família paterna. Em va deixar tranquil veure que la Colometa viu amb normalitat la pertinença a dues famílies. M’he esforçat, i immodestament crec que tinc dret a atribuir-me’n el mèrit. La Colometa està estupendament contenta i cuidada amb el seu pare i no tinc perquè dubtar de res del que faig o deixo de fer amb ella. Per descomptat no està millor amb la mare o amb el pare, simplement està d’una altra manera, però igual d’estupenda.

Vacances amb la Colometa (III)

Mai no he volgut desvincular-me de Benimasclet, sempre hi ha hagut alguna cosa que m’hi ha atret. Entendre els meus orígens probablement sigui una manera de coneixe’m millor. Vull que la Colometa participi d’aquests viatges, bàsicament lúdics, però també emocionals, són moltes les coses que m’hi porten i m’hi portaran, a Benimasclet.

L’idea de passar una setmana al poble feia molt de temps que estava presa. Per qüestions pressupostàries no tenia gaire mobilitat, i amb la Colometa tant menuda tampoc no volia embarcar-me en grans complexitats. A més, i això va ser clau en la decisió, ma mare, ma tia i mon cosí estarien també pel poble, la qual cosa significa un suport logístic inestimable. I també la possibilitat que la Colometa comparteixi el seu temps amb aquesta part de la seva família, que encara que sigui paterna és tant seva com la materna, per molt que hi hagi qui s’entesti en evitar-ho.

El primer dia de vacances va servir tot just per anar a buscar la Colometa a casa de sa mare nord enllà, fer el viatge en cotxe sud enllà, instal·lar-se a la casa (integrada al casc antic del poble), reconèixer el territori, saludar els veïns, fer un passeig per assegurar-se que la platja, el port i les barques continuen al seu lloc, sopar i dormir. Ben cansats, per cert: el cap de setmana jo havia estat estripant de festa major en un poble de la Franja, de la part del secà, i portava superàvit de quilòmetres i dèficit de son.

L’endemà, dia de la Mare de Déu d’agost, va ser testimoni d’un parell de moments que ja van justificar el viatge. Després d’una paella espectacular obra i gràcia de ma tia, culminada amb una no menys espectacular becaina a duo amb la Colometa, vam tornar a la mar a fer piletes amb els còdols de les cales. I com xalava la Colometa...Bé, el cas és que tornant cap a casa al vespre, amb la llum ja somorta, va a aparèixer la veïneta de davant de casa, un parell de mesos més gran que la Colometa, i es van posar a jugar amb una pilota i uns ninos, i com xalaven...No només això, sinó que al carrer també hi havia ma mare, ma tia, mon cosí i la veïna (mare de la veïneta), i també ens vam posar a jugar amb pales de platja i pilotes. Va ser un moment especial, veure la meva filla jugar al carrer, quan la majoria de canalla ja no ho pot fer, em va fer sentir molt bé, la meva filla estava gaudint d’un rar privilegi. Jo havia jugat al carrer, en aquest carrer, però ben poc, i al meu barri del Cap i Casal tampoc no gaire. Ma mare sempre m’ha explicat que era molt juganera, i veure-la allí al seu carrer com una xiqueta jugant amb les xiquetes també va ser una imatge divertida.

El segon moment va ser quan ja fosquejava, que ma tia va proposar d’anar a veure la processó de la Mare de Déu. Era l’hora de la banyera i del sopar de la Colometa, però vaig pensar que l’estiu és per gaudir-lo i em va costar poc deixar-m’hi arrossegar. Transgredir els horaris habituals de la Colometa va ser una petita victòria de la meva llibertat per cuidar la Colometa com a mi em sembla convenient, una afirmació a dues veus, la meva i la de la Colometa. A la porta de l’església hi havia una gernació esperant que passés la banda municipal i la imatge de la Mare de Déu. Amb la Colometa a coll, vaig fixar-me que li cridava més l’atenció la banda i la seva música, que no les mantilles i peinetes que lluïen cofoies les dames en el més pur estil valencià. La banda tocava peces suaus, que jo hagués preferit convertides en pasodobles, però suposo que davant la imatge de la Mare de Déu s’han de guardar certes formes. El meu avi, mort de fa molts anys, tocava a la banda municipal, i encara recordo quan fa temps ma mare s’emocionava veient-la passar pel carrer. No li vaig demanar mai, però devia recordar-se’n de son pare. Per arrodonir-se el seu magre jornal d’obrer, també tocava en un conjunt de festa major, el meu avi. Ara m'agradaria ballar un pasodoble (Islas Canarias, per exemple) amb ell a la banda, tot i que era un home amb el qual pràcticament no vaig tenir-hi relació, vivíem lluny i va morir jove. A cau d’orella li vaig explicar per sobre tot això a la Colometa, algun dia entendrà qui era el seu besavi.

Un altre dia, amb uns amics vam anar a veure córrer els bous en un poble al costat de Benimasclet que estaven de festa major. En aquest racó de món festa major és equivalent a bous matí, tarda i nit. Es tanquen carrers, places (o molls en els pobles de costa), i es deixen anar els anomenats bous de carrer. Amb més o menys fortuna, els joves (i no tant joves) citen al bou i corren davant seu per evitar-ne les escomeses. Els més agosarats corren de cara al bou i en el darrer instant el salten, un bell espectacle. En els pobles costaners, el bou el corren al moll, cosa que afegeix un joc: fer-lo caure a l’aigua, com era el cas del poble on ens trobàvem (no cal patir, saben nedar!!). No és que jo sigui un gran partidari dels bous, però tampoc en sóc un detractor absolut, si l’animal està ben cuidat i se’l respecta (com és la majoria de casos), és un joc agosarat i divertit, i fixeu-vos que no estic parlant de corrides de toros, amb sang i fetge, sinó de córrer i jugar amb la bèstia. La Colometa s’ho mirava tot amb els ulls esbatanats, no havia vist mai un bou, i li feia gràcia aquell animalot amb aquelles banyes, i aquells eixelebrats que hi jugaven. Va aprendre a dir “bou” i ho repetia constantment, cridant i tot, feia molta gràcia. Bé, mica en mica va coneixent la cultura local, la cultura d’una part dels seus ancestres.

Vacances amb la Colometa (II)

La segona i darrera setmana de vacances amb la Colometa vaig decidir passar-la al poble de la meva mare, al Baix Maestrat, ben a prop del Delta de l'Ebre. Aquesta vegada, la mare de la Colometa no ha pogut fer res perquè la setmana pactada fos de set dies. Aquesta localitat, que anomenarem Benimasclet, ha estat escenari de vivències fonamentals a la meva existència. Aquí hi tinc les meves arrels rurals i el vincle matern, tant essencial en qualsevol persona. A més, en el meu cas la família materna és relativament abundant, cosa que fa que les relacions amb tietes, cosins i cosines (i ara la canalla d'aquests) siguin ben presents. La meva família paterna és menys nombrosa. Darrerament em costa venir-hi, i més de dues visites l'any són l'excepció, tot i que sempre faig propòsit d'esmena.

Em fan fora del ciber, que tanquen. Així que pugui més!!

Drets de propietat

Voler ser pare (o mare) és un gest d'extrema generositat. Decidim portar al món algú que no ens ho ha demanat, però creiem que estem en condicions de donar-li tot allò que necessita per ser feliç, i així justificar aquest acte. La personeta que apareix davant nostre, i s'instal·la definitivament a les nostres vides, és una personeta independent, un ciutadà lliure. La particularitat és que precisa d'una atenció especial perquè no és fins al cap d'uns quants anys que no té maduresa ni autonomia plena per desenvolupar-se per sí mateix. És per això que un infant necessita d'una mare i d'un pare, perquè necessita la protecció d'algú adult que l'acompanyi en el seu procés de desenvolupament, i qui millor que aquells que han decidit portar-lo al món. En definitiva, un infant no és propietat de ningú, és una personeta lliure però que necessita tutela i protecció. El problema és quan no s'assumeix bé aquest principi fonamental, i un oblida que tot plegat és un acte de generositat del qual no se'n pot esperar res a canvi. D'aquí vénen moltes de les frustracions que generen els adolescents problemàtics, o aquells fills que han decidit, un cop adquirit cert marge d'autonomia, apartar-se de la recta via que li havien preparat els seus pares. Tenir un fill és un acte de generositat que ha de tenir per únic objectiu la felicitat dels fills.

Una altra qüestió fortament relacionada amb aquesta, és quan en cas de separació un dels dos progenitors fa servir els fills per anar en contra de l'altre, com si fos un projectil a la seva disposició. En el nostre cas, evitar que la Colometa exerceixi el seu dret de ser educada, estimada i protegida pel seu pare, malgrat que aquest hi està disposat, entra en aquesta categoria d'usos. No cal dir que qui això promou, la mare, no pensa en els drets de la Colometa, sinó en altres coses. La Colometa no és propietat de ningú, és una personeta lliure que té dret a estar amb la seva mare i el seu pare. Els drets són de la Colometa, no dels seus pares, no ho oblidéssim en cap moment.

Afortunadament per la Colometa, el seu cas encara no seria dels més escandalosos, ja que en nombroses ocasions la realitat supera la ficció, i l'absència d'escrúpols és digna de novel·les de terror. Fins i tot està mèdicament tipificat, la Síndrome d'Alienació Parental, que és quan un progenitor programa els fills per odiar a l'altre. Són històries certament terrorífiques i que ens fan preguntar on són els límits de la perversió humana, fer servir d'aquesta manera persones que no es poden protegir (infants) per alimentar les nostres fòbies.

Vacances amb la Colometa (I)

Trinxat i satisfet. Així podríem definir el meu estat físic i anímic després de passar sis dies de vacances amb la Colometa. Una experiència nova i enriquidora, sense cap mena de dubte, tant per ella com per mi. Des de la separació, la Colometa mai no havia tingut l'oportunitat de passar tants dies seguits amb el seu pare. I dono fe que els ha aprofitat, m'ha deixat baldat! En realitat havien de ser set dies, però una coma mal posada al conveni va permetre a la mare deixar-ho en sis. En benefici de la Colometa, per descomptat.

Hem estat en el típic apartament estiuenc del Maresme. Afortunadament per ella hem compartit aquests dies amb la meva mare, i alguns dies també ha aparegut el tiet, i fins i tot algun amic paracaigudista, d'aquells que arriben sense avisar. Les excursions a la platja han estat poc sovintejades, ja que hi ha hagut dies rúfols i d'altra banda la Colometa és com un glop de llet, no pot abusar del sol.

L'apartament compta amb piscina, i de fet ha estat aquí on la Colometa s'ho ha passat millor, abandonant alegrement el medi terrestre i endinsant-se en el medi aquàtic amb gran entusiasme (i sense flotador!!). No hagués sortit mai de l'aigua, i a més només volia estar-s'hi amb el seu pare. Certament ens hem passat les vacances com cigrons en remull, tal com vaig predir en algun post previ. També ens hem abandonat a les típiques activitats estiuenques com aixecar-se tard (després d'estar una hora fent el ronso al llit), i fer competicions a veure qui allargava més la becaina (sempre guanyava jo, i aleshores em venia a buscar amb les meves xancletes exigint que me les calcés i m'alcés).

Una tarda la Colometa va concedir a la seva àvia el rar privilegi de poder passar una tarda exclusivament amb ella, cosa que va convertir la meva mare en la dona més feliç del Maresme. I una altra tarda, tot i que no ho regula el conveni, fins i tot la va venir a veure la seva mare una estoneta. Em va semblar natural, cal que la Colometa estigui amb la seva mare, no he fet ni faré res per separar-les.

El moment més difícil òbviament va ser l'últim dia. Aquell dia érem tots a casa (avi, iaia, tet, papa, segons la pronunciació de la Colometa), i jo la vaig notar més empàtica i juganera. La Colometa ens buscava, volia que estiguéssim per ella, cridava els noms de tots i semblava que tingués ganes de fer tot allò que potser sabia que no podria fer a partir de l'endemà. El moment més divertit va ser quan es va enfilar dempeus a la seva cadireta per ajudar a la meva mare a esbandir els plats. Va quedar totalment xopa, però reia i xisclava com una boja.

Aquell dia l'hora d'anar a dormir es va allargar com el xiclet, però cap problema, són vacances i no ens espera ningú. S'aixecava la samarreta i em mostrava desafiant la panxolina, fet que provocava un terrible atac de pessigolles de la Formiga Piga. Es desfeia de riure, i a mi em queia la bava a litres, no us puc enganyar. També rèiem molt quan li preguntava: "que m'estimes?" i amb un somriure d'orella a orella deia "nyo!!" (no). Aleshores jo em posava a plorar i ella reia encara més, fins que allargava la mà i feia que m'abraçava. Crec que aquella nit li vaig explicar el conte de la granota que escombrava l'escalota, però no n'estic segur. Bona nit Colometa, que somiïs amb les granotetes.

Bé, la setmana vinent una setmana de vacances més, aquest cop sí que seran set dies, i ja en tinc ganes, ja. Segur que la Colometa també, i això és el que em fa més feliç.