La Floreta del Barri

No, no ens hem pogut aguantar la mirada. Fet i fet era previsible. La predisposició amb la que m'acostava a l'escola el darrer dia de curs a buscar la Colometa ho deixava entreveure. El curs vinent la Colometa anirà a una escola nord enllà i per tant divendres era el comiat dels companys i de les educadores. De companys no en vaig trobar, pràcticament ja havien marxat tots. De les tres educadores en vaig trobar dues, una que està a temps parcial i una altra que s’hi està moltes hores. Amb la primera els dos petons de comiat van ser resistibles, però amb la segona, la Floreta del Barri, no ho vaig poder resistir.

Durant aquest hivern tant fred, la Floreta i les seves companyes han estat més hores amb la meva filla que no pas jo. És difícil explicar les emocions que això genera, el respecte que t'infon pensar que aquestes dones es dediquen a cuidar el que més estimes: la teva filla. Mentre els seus pares s’endinsaven en una guerra bruta, miserable i cruel, la Colometa estava ben protegida a l’escola per la Floreta i les seves companyes. En molts moments han estat molt comprensives amb la meva situació, ajudant-me en circumstàncies en que per culpa de la incomunicació amb la mare hi havia algun problema. Els vaig fer un regalet la setmana passada, però això sempre serà insuficient per mostrar emocions.

A la Floreta del Barri no li ha costat gens ajupir-se, agafar la Colometa, abraçar-la, fer-li un petó i dir-li “vine’m a veure”. Jo hagués volgut abraçar la Floreta (joveneta, escarransida, nyicris i escanyolida com un secall), agafar-li les mans, i dir-li que l'agraïment és sincer i serà etern. Tots aquests pensaments s'han fos en una pilota que s'ha anat accelerant en uns instants dintre del meu cap i m’ha bloquejat. Finalment li he volgut mirar els ulls, i no, la Floreta del Barri i jo no ens hem pogut aguantar la mirada. Ni tant sols les paraules han brollat, un nus a la gola m’ho impedia. He maleït les meves covardes ulleres de sol, no he estat capaç de mostrar-li a La Floreta el viatge del blanc dels meus ulls cap a un vermell vidriós inequívoc (els seus ulls han fet el mateix viatge). Se’ns educa en l’ocultació de les emocions, i en particular als homes no se’ns permet plorar, “això és de nenes”. Tot i així, crec que ho ha intuït. La Colometa també devia intuir alguna cosa, s’ha passat el camí de l’escola a casa sense badar la boca.

Tampoc no cal fer-ne un castell, la Floreta és una noieta casolana fàcil d’ensopegar passejant amunt i avall del barri. Prometo buscar-la, trobar-la, convidar-la a seure una estona en algun bar del barri, i explicar-li què vol dir per mi agraïment, sense ulleres de sol. La Colometa també l'estima i segur que ho voldrà.