Vacances amb la Colometa (III)

Mai no he volgut desvincular-me de Benimasclet, sempre hi ha hagut alguna cosa que m’hi ha atret. Entendre els meus orígens probablement sigui una manera de coneixe’m millor. Vull que la Colometa participi d’aquests viatges, bàsicament lúdics, però també emocionals, són moltes les coses que m’hi porten i m’hi portaran, a Benimasclet.

L’idea de passar una setmana al poble feia molt de temps que estava presa. Per qüestions pressupostàries no tenia gaire mobilitat, i amb la Colometa tant menuda tampoc no volia embarcar-me en grans complexitats. A més, i això va ser clau en la decisió, ma mare, ma tia i mon cosí estarien també pel poble, la qual cosa significa un suport logístic inestimable. I també la possibilitat que la Colometa comparteixi el seu temps amb aquesta part de la seva família, que encara que sigui paterna és tant seva com la materna, per molt que hi hagi qui s’entesti en evitar-ho.

El primer dia de vacances va servir tot just per anar a buscar la Colometa a casa de sa mare nord enllà, fer el viatge en cotxe sud enllà, instal·lar-se a la casa (integrada al casc antic del poble), reconèixer el territori, saludar els veïns, fer un passeig per assegurar-se que la platja, el port i les barques continuen al seu lloc, sopar i dormir. Ben cansats, per cert: el cap de setmana jo havia estat estripant de festa major en un poble de la Franja, de la part del secà, i portava superàvit de quilòmetres i dèficit de son.

L’endemà, dia de la Mare de Déu d’agost, va ser testimoni d’un parell de moments que ja van justificar el viatge. Després d’una paella espectacular obra i gràcia de ma tia, culminada amb una no menys espectacular becaina a duo amb la Colometa, vam tornar a la mar a fer piletes amb els còdols de les cales. I com xalava la Colometa...Bé, el cas és que tornant cap a casa al vespre, amb la llum ja somorta, va a aparèixer la veïneta de davant de casa, un parell de mesos més gran que la Colometa, i es van posar a jugar amb una pilota i uns ninos, i com xalaven...No només això, sinó que al carrer també hi havia ma mare, ma tia, mon cosí i la veïna (mare de la veïneta), i també ens vam posar a jugar amb pales de platja i pilotes. Va ser un moment especial, veure la meva filla jugar al carrer, quan la majoria de canalla ja no ho pot fer, em va fer sentir molt bé, la meva filla estava gaudint d’un rar privilegi. Jo havia jugat al carrer, en aquest carrer, però ben poc, i al meu barri del Cap i Casal tampoc no gaire. Ma mare sempre m’ha explicat que era molt juganera, i veure-la allí al seu carrer com una xiqueta jugant amb les xiquetes també va ser una imatge divertida.

El segon moment va ser quan ja fosquejava, que ma tia va proposar d’anar a veure la processó de la Mare de Déu. Era l’hora de la banyera i del sopar de la Colometa, però vaig pensar que l’estiu és per gaudir-lo i em va costar poc deixar-m’hi arrossegar. Transgredir els horaris habituals de la Colometa va ser una petita victòria de la meva llibertat per cuidar la Colometa com a mi em sembla convenient, una afirmació a dues veus, la meva i la de la Colometa. A la porta de l’església hi havia una gernació esperant que passés la banda municipal i la imatge de la Mare de Déu. Amb la Colometa a coll, vaig fixar-me que li cridava més l’atenció la banda i la seva música, que no les mantilles i peinetes que lluïen cofoies les dames en el més pur estil valencià. La banda tocava peces suaus, que jo hagués preferit convertides en pasodobles, però suposo que davant la imatge de la Mare de Déu s’han de guardar certes formes. El meu avi, mort de fa molts anys, tocava a la banda municipal, i encara recordo quan fa temps ma mare s’emocionava veient-la passar pel carrer. No li vaig demanar mai, però devia recordar-se’n de son pare. Per arrodonir-se el seu magre jornal d’obrer, també tocava en un conjunt de festa major, el meu avi. Ara m'agradaria ballar un pasodoble (Islas Canarias, per exemple) amb ell a la banda, tot i que era un home amb el qual pràcticament no vaig tenir-hi relació, vivíem lluny i va morir jove. A cau d’orella li vaig explicar per sobre tot això a la Colometa, algun dia entendrà qui era el seu besavi.

Un altre dia, amb uns amics vam anar a veure córrer els bous en un poble al costat de Benimasclet que estaven de festa major. En aquest racó de món festa major és equivalent a bous matí, tarda i nit. Es tanquen carrers, places (o molls en els pobles de costa), i es deixen anar els anomenats bous de carrer. Amb més o menys fortuna, els joves (i no tant joves) citen al bou i corren davant seu per evitar-ne les escomeses. Els més agosarats corren de cara al bou i en el darrer instant el salten, un bell espectacle. En els pobles costaners, el bou el corren al moll, cosa que afegeix un joc: fer-lo caure a l’aigua, com era el cas del poble on ens trobàvem (no cal patir, saben nedar!!). No és que jo sigui un gran partidari dels bous, però tampoc en sóc un detractor absolut, si l’animal està ben cuidat i se’l respecta (com és la majoria de casos), és un joc agosarat i divertit, i fixeu-vos que no estic parlant de corrides de toros, amb sang i fetge, sinó de córrer i jugar amb la bèstia. La Colometa s’ho mirava tot amb els ulls esbatanats, no havia vist mai un bou, i li feia gràcia aquell animalot amb aquelles banyes, i aquells eixelebrats que hi jugaven. Va aprendre a dir “bou” i ho repetia constantment, cridant i tot, feia molta gràcia. Bé, mica en mica va coneixent la cultura local, la cultura d’una part dels seus ancestres.