Reconeixement i dignitat

La setmana passada el jutge va fallar. Va donar per bo el conveni que forçadament vaig acceptar i signar el dia més infame. El fet no deixa de ser un tràmit intranscendent perquè era totalment previsible segons la meva advocada, però va causar en mi una sensació d'indefensió i impotència que no em puc treure de sobre. El conveni no respecta el dret de la Colometa a una mare i un pare, ja que deixa al pare en segon terme (i a més fa que a mi em toqui assumir força més despeses que la mare malgrat tenir ingressos similars). Ni parlar-ne, de la custòdia compartida (ni de despeses compartides). L'alternativa d'anar a judici era molt pitjor. Hagués estat un suicidi: mal rollo elevat a l'enèsima potència i amb els jutges i la jurisprudència en contra. Potser hagués estat més digne confiar en la justícia i poder dir-li a la Colometa quan sigui gran que vaig fer tot el que vaig poder perquè no ens separessin, però a vegades cal posar-li seny a la vida, encara que estiguem parlant d'afers emocionals. En tot cas ho porto malament, em sento inferioritzat com a pare, no se'm tracta en peu d'igualtat. Els menyspreus, amenaces de denúncia, enganys i paraules incomplertes continuen a l'ordre del dia, i el recurrent consol que donen els amics amb experiència, segons el qual el temps ho cura tot ara com ara no em serveix, jo visc el present. Sé perfectament que viure instal·lat en el ressentiment no em convé, no m'ajuda a relaxar-me i hi ha el perill de que això acabi esquitxant la Colometa, la veritable víctima.

És dur, però he d'acceptar que el reconeixement com a pare no me'l donarà ella. Mai. El reconeixement com a pare ha de partir bàsicament de mi, no pot dependre de ningú més. També m'ajudarà, això sí, el reconeixement de la cangur caribenya (¿cómo no, caballero?); de les senyores Oitant i Marededéusenyor (amiga i veïna respectivament de la meva senyora mare); del senyor Sesservit (botiguer del barri impressionat davant de la possibilitat de que un home no tingui cap impediment genètic per canviar bolquers); de la senyora Passihobé (mítica propietària d'una afamada botiga de roba infantil encantada d'orientar el sentit estètic d'un home); o el d'aquell turista passavolant que al Bogatell em va confessar que l'havia impactat veure aquella comunicació entre la Colometa i el Colomet mentre jugàvem a colgar-nos les mans a la sorra (no portàvem joguines, però quan tens ganes de jugar tant se val).

Ara bé, el més important reconeixement de tots serà el de la Colometa, per descomptat, i aquest només depèn de mi.

La Floreta del Barri

No, no ens hem pogut aguantar la mirada. Fet i fet era previsible. La predisposició amb la que m'acostava a l'escola el darrer dia de curs a buscar la Colometa ho deixava entreveure. El curs vinent la Colometa anirà a una escola nord enllà i per tant divendres era el comiat dels companys i de les educadores. De companys no en vaig trobar, pràcticament ja havien marxat tots. De les tres educadores en vaig trobar dues, una que està a temps parcial i una altra que s’hi està moltes hores. Amb la primera els dos petons de comiat van ser resistibles, però amb la segona, la Floreta del Barri, no ho vaig poder resistir.

Durant aquest hivern tant fred, la Floreta i les seves companyes han estat més hores amb la meva filla que no pas jo. És difícil explicar les emocions que això genera, el respecte que t'infon pensar que aquestes dones es dediquen a cuidar el que més estimes: la teva filla. Mentre els seus pares s’endinsaven en una guerra bruta, miserable i cruel, la Colometa estava ben protegida a l’escola per la Floreta i les seves companyes. En molts moments han estat molt comprensives amb la meva situació, ajudant-me en circumstàncies en que per culpa de la incomunicació amb la mare hi havia algun problema. Els vaig fer un regalet la setmana passada, però això sempre serà insuficient per mostrar emocions.

A la Floreta del Barri no li ha costat gens ajupir-se, agafar la Colometa, abraçar-la, fer-li un petó i dir-li “vine’m a veure”. Jo hagués volgut abraçar la Floreta (joveneta, escarransida, nyicris i escanyolida com un secall), agafar-li les mans, i dir-li que l'agraïment és sincer i serà etern. Tots aquests pensaments s'han fos en una pilota que s'ha anat accelerant en uns instants dintre del meu cap i m’ha bloquejat. Finalment li he volgut mirar els ulls, i no, la Floreta del Barri i jo no ens hem pogut aguantar la mirada. Ni tant sols les paraules han brollat, un nus a la gola m’ho impedia. He maleït les meves covardes ulleres de sol, no he estat capaç de mostrar-li a La Floreta el viatge del blanc dels meus ulls cap a un vermell vidriós inequívoc (els seus ulls han fet el mateix viatge). Se’ns educa en l’ocultació de les emocions, i en particular als homes no se’ns permet plorar, “això és de nenes”. Tot i així, crec que ho ha intuït. La Colometa també devia intuir alguna cosa, s’ha passat el camí de l’escola a casa sense badar la boca.

Tampoc no cal fer-ne un castell, la Floreta és una noieta casolana fàcil d’ensopegar passejant amunt i avall del barri. Prometo buscar-la, trobar-la, convidar-la a seure una estona en algun bar del barri, i explicar-li què vol dir per mi agraïment, sense ulleres de sol. La Colometa també l'estima i segur que ho voldrà.

Dentetes

Aquest cap de setmana darrer ha estat esgotador, la Colometa no s’ha trobat bé. Sort de la meva mare, que ho ha fet més lleuger. Vam mirar d’aprofitar, i el divendres un cop banyada i sopada vam enfilar cap al Maresme, sense poder evitar ni la calor ni les cues. L’estratègia estava ben trobada, la Colometa es va passar el trajecte dormint i així no va patir per les cues, que treuen de polleguera a qualsevol.

Anar a la platja amb la Colometa comporta un desplegament logístic notable: parasol, “burbujita”, cremes, joguines, gorra, aigua, galetes, bolquers, tovallola, tovalloletes, mocadors de paper i cotxet. I a això cal afegir-li després el parament propi. Fet i fet per estar-se un parell d’hores com a molt, que la Colometa és blanqueta com el Colomet. De totes maneres, aquest dissabte va ser el primer de ficar-se a l’aigua com una valenta. La deixava a la voreta de l’aigua i corria cap a dintre sense cap mena de por, la punyetera.

Per la tarda jo la notava rarota, i a última hora el termòmetre me’n va donar la raó: 39,1. En canalla d’aquesta edat és relativament normal, les defenses encara no estan desenvolupades, i qualsevol petit problema es converteix fàcilment en una febrada. El diagnòstic no era complicat: les dents que surten i fan patir. En un primer moment em vaig espantar, tal temperatura és digna de fer patir a qualsevol pare (o mare!). Però de seguida un antitèrmic i un bany d’aigua fresqueta (quina manera de rondinar!!) han fet els seus efectes, i en tan sols una hora havia baixat a 37,2. Cap problema, sopar, dormir i demà serà un altre dia.

Com som d’egoistes. Quan he tingut la Colometa pansida a la falda, abraçant-me recolzant el seu cap sobre el meu pit, sense bellugar-se ni dir res, m’he sentit molt bé. Veure que la personeta que més estimes del món depèn de tu i t’ho fa evident et fa sentir bé. Estimar algú que accepta ser estimat, i que en aquest cas és evident que t’estima és una situació que frega la perfecció. I tant se val que això surti a la superfície quan l’altre està malalt, som així d’egoistes.

D’altra banda hi ha hagut un moment d’inseguretat que il·lustra força bé el meu estat de les coses. Quan he vist el termòmetre evidentment la primera reacció ha estat de preocupació per la Colometa, però no he pogut evitar una segona reacció: patir per l’esbroncada de la mare. És un patiment òbviament estúpid perquè la culpa no és meva, però molt il·lustratiu de l’estat de la meva seguretat i de l’agressivitat que encara em toca viure. El més dur de tot ha estat veure que no anava gens mal fixat: en el moment d’explicar-li tot plegat a la mare m’he hagut de sentir dir coses poc boniques. La solució fàcil seria deixar-li d’explicar res a la mare, però no em sembla just per la Colometa, aniria en contra del seus interessos, seria utilitzar-la. Ella està per damunt d’això i es mereix que els seus pares mirin de construir un entorn cooperatiu en benefici seu. Si la mare no ho vol ja s’ho trobarà. Jo, quan la Colometa sigui més gran podré mirar-li als ulls i dir-li que mai no he volgut evitar que estigués amb la seva mare.

La Justícia contra els infants

Ahir un amic em va explicar el cas del seu germà, traumàticament divorciat, i a qui per descomptat se li ha tret la custòdia dels dos fills al jutjat. La mare ha agredit al pare en una ocasió, fet que li ha comportat una ordre d'allunyament. Això no ha significat res pel jutge: en benefici dels infants se li ha tret la custòdia al pare malgrat que l'única persona que ha fet servir la violència hagi estat la mare. Això no és tot, un cop fixat el règim de visites del pare en el procés de separació, el fiscal (l'Estat) va aconseguir en el procés de divorci que se li rebaixés el temps de visita als seus fills "en beneficis dels infants". El més gros és que la mare no ho havia demanat!! La Justícia i l'Estat contra els infants.

No està de més recordar la Convenció sobre els Drets dels Infants de les Nacions Unides adoptada el 1989. Espanya en va ser signatària, com la majoria de països del món. A continuació una selecció d'articles (els destacats són meus):

Article 2
Tots els drets enunciats en la Convenció han de ser atorgats a tot infant sense excepció; l'Estat té l'obligació de protegir I'infant contra qualsevol mena de discriminació.

Article 3
Tota mesura, de caràcter judicial o administratiu, que s'adopti respecte a un infant, s'ha de recolzar en el seu propi interès.

Article 4
L'Estat té l'obligació d'assegurar l'exercici dels drets reconeguts en la Convenció.

Article 5
L'Estat té l'obligació de respectar els drets i fer complir els deures d'aquells que legalment són responsables de l'infant, per tal que l'infant pugui exercir els drets reconeguts en aquesta Convenció.

Article 7
L'infant té dret a un nom des del seu naixement i a adquirir una nacionalitat, de manera que mai no resulti un apàtrida; també té dret a conèixer els seus pares i a ser atès per ells.

Article 8
L'Estat té l'obligació de protegir i, si s'escau, restablir els aspectes fonamentals de la identitat d'un infant: nacionalitat, nom i relacions familiars.

Article 9
L'Estat té l'obligació de vetllar perquè l'infant no sigui separat dels seus pares contra la voluntat d'aquests, excepte si es tracta d'una mesura de l'autoritat competent que, tenint en compte l'interès superior de l'infant, determini el contrari. L'infant té dret a mantenir el contacte amb el pare o la mare quan estigui separat de l'un, de l'altre o de tots dos.

Article 14
L'Estat té l'obligació de respectar el dret de l'infant a la llibertat de pensament, de consciència i de religió; i de respectar els drets i els deures deIs seus pares per guiar-lo en l'exercici dels seus drets d'acord amb l'evolució de les seves facultats.

Article 16
L'infant té dret a no ser objecte d'intromissions en la seva vida privada; té dret a la família, al domicili i a la correspondència, i no ha de ser objecte d'atacs il·legals pel que fa a la seva honra i la seva reputació.

Article 18
L'Estat ha d'assegurar el reconeixement del principi que el pare i la mare tenen responsabilitats comunes en l'educació i el desenvolupament de l'infant; són els primers responsables de l'infant i la seva preocupació fonamental ha de ser el seu òptim desenvolupament.

En base a l'article 4, la veritat és que m'entren ganes de denunciar l'Estat espanyol per incompliment flagrant d'una convenció internacional...En el meu cas vaig decidir no anar a judici per voluntat de cooperació amb la mare (tot i que ella va torpedinar el procés tot el que va poder), però també per la certesa que deixar els drets de la Colometa en mans de la justícia era perdre el temps, la salut i els diners. I després del que em va explicar ahir aquest amic n'he quedat més convençut...Feia un temps pensava esperar que la legislació canviés per mirar d'obtenir la igualtat davant la mare i la garantia dels drets de la Colometa via judicial, però em sembla que ni l'Estat ni la Justícia estan pels drets dels infants...No em vull desanimar, però no tinc gaires armes per defensar els drets de la Colometa, almenys a nivell jurídic. Els drets de la Colometa no depenen de la seva condició de ciutadana lliure, sinó dels capricis de la seva mare. No em sembla la millor manera de construir una societat de dones i homes lliures...

Habemus papam

Estic encara una mica xocat pel desplegament ultraconservador de la visita del papa a València en el marc de l'Encontre Mundial de Famílies, en el que gent com jo que mantenim formes de família diferents de l'establerta som considerats com encarnacions del dimoni. Per no parlar d'homosexuals...M'esgarrifa pensar què poden arribar a pensar aquesta gent de la custòdia compartida o del dret dels infants a una mare i un pare...la mare a casa amb la canalla i el pare a pencar i pagar la pensió.

De fet, sense arribar a aquests extrems, l'opinió generalitzada i que els jutges apliquen diligentment, és que la mainada ha d'anar amb la mare "perquè la mare és la mare", argument tan sofisticat com "el pare és el pare" o "les mongetes amb botifarra són les mongetes amb botifarra". En realitat no és un argument, és la constatació d'una tautologia i un fet biològic que al llarg de la història ha consolidat un estereotip que ha apartat als homes dels seus fills en les edats més tendres. Argumentar en base a això és acceptar la desigualtat (biològica?) de la mare i el pare. Si acceptem que la desigualtat és biològica ens posem a l'altura de les ideologies més nefastes de l'Europa del segle XX. D'altra banda, acceptar la desigualtat també és trencar el principi constitucional de la igualtat de l'home i la dona davant la llei. No és que m'hagi tornat constitucionalista com l'Acebes, però aquest principi és present a totes les constitucions modernes. Sort que aquesta gent de València ara no ens mana, perquè si no la custòdia compartida passaria al capítol de les utopies.

La reforma de Zapatero de l'estiu passat de la llei del divorci es va quedar curta en el capítol de la custòdia compartida per la pressió dels corrents feministoides més antimasculins, que veuen tot home com un potencial agressor, i que tenen molta premsa en virtut de la correcció política imperant en els temps que corren. La Conselleria de Justícia de la Generalitat estava reformant el Codi de Família per tal que fos més favorable a la custòdia compartida que la llei espanyola, però amb les tempestes que hi ha hagut a l'oasi està tot aturat. Feministes radicals al costat de Benet XVI!! El món al revés...

Cavallets, tomàquets, colomets i colometes

Les coses mica en mica es van normalitzant, i el pànic que tenia quan anava a buscar la Colometa a l'escola al cap d'uns quants dies de no veure'ns es va esvaïnt. Ahir no va trobar estranys els braços del seu pare malgrat que feia cinc dies que no ens vèiem. Veu el seu pare, dubta un instant, s’agafa a les faldilles de l’educadora, però finalment corre i para la galta per deixar-se fer un petó.

Xafogor de mil dimonis, tramvia, renfe i ja som a ca la Martina (nom inventat), una noia valenta que ja en té tres (!!!). Feia molt que no ens vèiem, des d’abans de la separació, però està estupendament igual (amb un xiquet més, això sí). Anar a fer un gelat al carrer del Mar de Badalona en aquestes condicions adquireix aires de desplegament militar, sortir amb quatre criatures d’entre un i cinc anys exigeix disciplina, concentració i paciència. Un cop al carrer la broma és fàcil: fem tota la fila d’un matrimoni de l’Opus!!

Un cop superada la prova del gelat, veiem oberta la Casa del Mar, en plena rambla badalonina, on hi ha instal·lats uns aquaris que fan les delícies de la canalla. De sobte, em veig amb dos (2) xiquets a coll explicant-los com punxen les escòrpores. La Martina feia un altre tant amb els altres dos. En el moment en què he tingut només la Colometa a coll he copsat com la presència d’un tomàquet de mar li causava una estranya emoció. Repassant els diferents aquaris li he fet cinc cèntims de les fabuloses aventures dels cavallets, de les llagostes, dels llobarros (no n’hi havia, però tant se val) i, per descomptat, dels tomàquets de mar. Com que no en tenia prou, he continuat amb les sépies, els calamars, els lluços (i els llucets), les gambes, els molls, els llenguados, les sardinetes, les tonyines, els raps, els congres, les espardenyes, els dàtils, els pops, les aranyes, els musclos, i també de les sirenes, que una mica més i entabanen al pobre Ulisses en el seu retorn a Ítaca. Totes aquestes criatures van a la platja a reproduir-se. Jo també vaig fer-ho en el seu moment: la Colometa va néixer a cinquanta metres de la platja. Jo i la meva família més propera hem nascut i viscut sempre prop del mar. El dia que em toqui explicar-li els seus orígens m’estremiré: Colometa, ets filla de la mar i per mi també ets com la mar, mai no em cansaré de mirar-te.

Xafogor de mil dimonis, renfe, tramvia i ja som a cal Colomet i la Colometa de tornada, una tarda deliciosa. La Colometa no és gens lluny, no cal atabalar-se ni angoixar-se.

El pare sobtat

Els pares als quals se'ns ha pres la custòdia dels nostres fills (o se'ns ha forçat a acceptar-ho), i la volem recuperar o procurem passar amb els nostres fills més temps, sovint hem de patir la cruel, típica i tòpica mofa de: "mira, ara se'n preocupa, dels fills". Dissortadament m'ho he hagut de sentir a dir, i no per veïnes xafarderes i pocafeina, sinó fins i tot per amics. La frase és profundament feridora, qui la pronuncia sense ganes de ferir no és conscient del mal que fa sentir-te dir això. No es té en compte que has passat d'una situació en que tenies la custòdia a una altra en la que l'has perduda, amb la conseqüent reacció que això suposa. Fins i tot està cruelment conceptualitzat com el "síndrome del pare sobtat". I més cruel encara és quan t'ho sents dir i la realitat de les lleis, els jutges i la mare tampoc t'ho posa fàcil perquè te'n puguis responsabilitzar lliurement i de manera tranquil·la. Hem de patir totes les pegues del món per poder-nos ocupar dels nostres fills, i a sobre hi ha qui ens ho recorda en to foteta. No acceptar que la gent pot canviar d'actituds, és acceptar un model de societat immobilista i conservador que res té a veure amb una societat moderna i oberta. És com si algú que ha estat condemnat i ha passat per la presó se'l continués jutjant, sense el dret a una segona oportunitat.

Massa sovint es fa servir l'argument de "és un pare despreocupat" per condemnar els fills, en cas de separació, a viure separats del pare. Es deixen de banda preguntes clau com: era un pare integrat a les tasques de la cura dels fills, o se'l deixava de banda? A més es comet un error cruel confonent el passat amb el futur. Si un pare no s'ha responsabilitzat dels fills, això no ho han de pagar els fills en el futur.

Potser sí que ho podia haver fet millor en el seu moment (com tothom, inclosa la mare), però això no ha de condemnar la Colometa a viure separada del seu pare. Sovint la mare i l'opinió pública (que els jutges acaten amb impecable correcció política) obliden que del que estem parlant és del dret de la Colometa a una mare i un pare, no de la necessitat de la mare de venjar-se fent-la servir de projectil.

Fa estiu i ja penso en la platja i la piscina. Amb molts esforços i malgrat una ferma oposició de la mare, he aconseguit que la Colometa passi un parell de setmanes d'agost amb mi. Probablement ens les passarem en remull, com els cigrons.