Impost sobre la Renda de les Persones Físiques

La premsa ens anunciava ahir que els "Els separats es desgravaran la vivenda on visqui l'exparella" (Avui, 9 d'octubre de 2006). Bona notícia, "ja era hora", diran alguns.

Són milers els homes que es veuen abocats a un formidable trasbals econòmic quan se separen, i més gran encara és aquest trasbals si hi ha fills. En general els jutges, com bé sabeu, decreten que els fills es quedin amb la mare. Si la parella ara trencada només disposa d'un habitatge, aquest és considerat el "domicili familiar", i en conseqüència és l'home qui n'ha de marxar. Si aquest "domicili familiar" està hipotecat, molts homes es veuen obligats a pagar, a saber, la meitat d'aquesta hipoteca, una pensió pels fills, una pensió compensatòria per la dona i el lloguer d'una vivenda per ell. Aneu sumant i potser no us estranyarà que la major part de les denúncies per incompliments del conveni de separació siguin precisament impagaments per part de l'home.

Òbviament les càrregues econòmiques s'han d'assumir plenament i amb responsabilitat, només faltaria, però entre poc i massa. D'acord que l'home està millor posicionat al mercat laboral i gaudeix de salaris més elevats (en general, perquè per exemple al meu ram estan perfectament equiparats), però no pot ser que en cas de separació molts homes es vegin expulsats de casa i empobrits. Ser home és una condició biològica objectiva, no un delicte. Després hi ha qui argumenta que fins i tot després de la separació l'home es dedica bàsicament a treballar i la dona a cuidar-se de la canalla. Potser si examinéssim les condicions econòmiques el judici fóra diferent, amb tantes càrregues no és tant sorprenent.

Més greuges, ara fiscals. Mentre ella podia desgravar-se la quota de l'hipoteca sobre la vivenda habitual, ell no ho podia fer. Ara això s'ha corregit com deia més amunt. Aquesta mesura de política fiscal és descordar un forat d'una corretja que escanya a molts homes. No és gran cosa, però indica que almenys hi ha consciència de què hi ha un problema força generalitzat.

Però encara en queden, de greuges fiscals. La pensió compensatòria pagada a la dona desgrava, però no així la pensió als fills que paguen els pares. I no només això, sinó que aquesta pensió pels fills que la dona rep no entra a la seva base imposable. O sigui que surt millor pagar a la dona que no als fills. Les conclusions, probablement relacionades amb aquest anterior post, us les deixo per vosaltres, amables lectors.

I encara un darrer greuge fiscal. En el moment en què quedes exclòs de la custòdia dels fills perds la deducció per fills a càrrec (l'any passat 1.400€ de la base imposable). Té molts (però que molts) dallonsis que Hisenda et digui que no tens fills a càrrec, quan la major part de les despeses les assumeixes tu. No cal dir que qui manté la custòdia (gairebé sempre la mare), sí que s'ho pot deduir.

La meva situació personal fiscal i financera no ve a tomb, però no em puc estar de dir que ni custòdia compartida ni despeses compartides...