Decisions
Després d'haver-hi estat donant tombs, he decidit deixar definitivament el blog. És una decisió meditada, i la raó principal és ben simple: me n'he adonat de què escriure sobre això no m'ajudava, m'alimentava el malestar, no era l'exercici catàrtic que jo pretenia.En les darreres setmanes l'actitud de la mare no ha millorat gens. Després d'un any i mig de separació, la mare continua jugant a apartar la Colometa del seu pare, encara que no ho admeti. He estat temptat de llençar la tovallola, per la meva salut mental, per haver arribat al límit de la resistència psicològica. Però encara que n'estigui fins al capdamunt no puc defallir, i per això deixo el blog, per calmar-me, relativitzar-ho tot, i centrar-me en viure la meva relació amb la Colometa sense pensar gaire en les circumstàncies que dificulten aquesta relació.
Gràcies a tots, amables lectors (i lectores!), en aquest any de blog m'heu animat molt a enriquir les reflexions, i a més sempre està bé conèixer gent.
El blog continuarà viu en hibernació, potser el reprenc més endavant, però ara com ara no tinc cap certesa....de res.
Per cert, la foto potser no és gaire suggerent, però és de l'Hospital del Mar de Barcelona, on va néixer la Colometa, ara fa dos anys i mig, a vint-i-nou passes de la mar.
14 comentaris:
Collons! Vol que quedem per prendre un cafè? Tu mateix.
(take care of yourself, mate)
molta força colomet, molts ànims i endavant, ha estat molt bonic llegir-te i si tornes aqui estarem...
Trobaré a faltar saber de la Colometa i el Colomet... Però celebro la decisió si ha de servir per concentrar energies a viure la paternitat al marge de les dificultats que tens. Qui en sortirà més beneficiada n'és la Colometa. No serveix de res lamentar tot el que podries tenir.
Ànims, sort i una forta abraçada!
Molta sort a tots dos! I espero que, aquí, en una llibreta vella o mentalment, segueixis escrivint molts posts com aquest.
Me apena sinceramente tu estado de ánimo.A veces se debe de hacer un "parón" para poder mirar desde otra perspectiva.Por los hijos se debe hacer todo,pero llega un punto en que todo está en contra y las fuerzas flaquean.Es, en este momento ,cuando uno debe de ser un poco egoista,y pensar en si mismo.La Colometa siempre te tendrá,pero las circunstancias a veces,"ayudan" a tirar la toalla,y por eso no se es ni menos padre ni menos valiente,porque todo tiene un límite.Si tu estás bien,anímicamente,afrontaras mejor toda esta situación.Ánimo,algún día todo saldrá a la luz.
Moltíssimes gràcies pels comentaris. No voldria que us penséssiu que estic molt fotut, o que he llençat la tovallola. Ni molt menys, és simplement que veig que els propers mesos la situació no canviarà gens. L'actitud de la mare continua sent obstructiva i jo ja no sé què fer, perquè encara que la jurisprudència estigui canviant, els 30 km. de distància són definitius, anant a judici no aconseguiré mai la custòdia compartida. O sigui que fins que la mare no canviï d'actitud no hi ha res a fer. M'agradaria equivocar-me i que la cosa es quedés només en mesos... Per tant, més m'estimo deixar de donar-li tombs al tema de la custòdia i viure la relació amb la Colometa sense pensar en els seus condicionants.
La meva lluita perd (de moment) un referent. Com que estic en una situació semblant a la teva, entenc molt be la teva decisió. Una abraçada des de "con igualdad"
desciones que velen la pena custan una vez pero resultan para luego,
Colomet,
Moltes gràcies pel temps que hi has dedicat a aquest web, que per mi ha estat una referència pel teu tarannà progressista i el teu estil franc i desenfadat.
És cert que cal relativitar els problemes perquè els hem de dominar i no que ells ens dominin a nosaltres. Fas bé de deixar-ho si el cos t'ho demana, encara que ens deixes orfes.
No hem de perdre de vista l'objectiu de la nostra lluita. Potser nosaltres no podrem gaudir dels nostres fills com voldríem però ajudarem a què, amb el temps, aquesta injustícia es vagi acabant.
Res més. Una abraçada ben forta i gaudeix de la Colometa quan la seva mare i l'Estat t'ho permeti.
VENCEREM! perquè tenim la raó.
Si et milloren les circumstàncies vitals has de tornar home. Buidar el pap diuen que va bé, i els blogs són per això.
Mentrestant, tota la sort del món.
Colomet... rep la meva abraçada més solidària.
El blog és només una eina... no cal capficar-s'hi. Si et serveix, si et dona punts de connexió el tornaràs a utilitzar. Però fes-ho només s'hi ho fas perquè vols. Si es converteix en obligació, no paga la pena.
Gràcies per tot el que has escrit.
:)
Sóc la Hall. Estudio 1r de batxillerat i tot buscant informació per el meu treball de recerca (que va sobre la custodia compartida. la nova llei de divorci) he caigut al teu blog. Pel que veig, una mica tard perque ja l'has tencat. Tot i així si em pogues posar en contacte amb tu, via e-mail (per evitar els noms reals jeje) m'agraderia que poguessis donar la teva opinio sobre uns questionaris que he estat preperant pel treball.
Si llegeixes aquest missatge (que no les tinc totes de que sigui aixi) i estàs interesat en ajudarme t'ho agraïria molt.
gracies
HALL
pd: m'agrada el sentiment que transmets a totes les actualitzaacions... sobretot a les primeres :)
Hall, torna'm a escriure...però donant-me algun correu teu de contacte! si no no podem fer-hi res!
colomet
:)
juliavalls15@hotmail.com
HALL.
Publica un comentari a l'entrada