21 d’octubre 2006

Aniversari

El diumenge la Colometa va fer dos anys. Cap al migdia els convidats van arribant i van omplint tota la casa de colors i de perfums, i la veritat és que va ser força divertit. La Colometa devia pensar que ens havíem tornat tots bojos. Sense entendre gaire bé perquè, m'imagino. Jo vaig regalar-li un piano ben estrident, perquè s'iniciï en el món musical, però també perquè els dijous li pugui dir bon dia al Jaime a cop de tecla, encara que a ell potser no li fa tanta gràcia. Vam dinar en horari de vermut perquè la Colometa havia de dormir per estar estupenda per la tarda.

Per la tarda va ser el moment difícil. Difícil per mi, vaja. En principi la Colometa estava amb el seu pare tot el diumenge, però vaig creure que no era just per ella no estar amb la seva mare un dia tan especial. Així que vaig proposar-li a la mare de fer una festa a casa seva a partir de les cinc. No hi va haver cap problema. Bé, el problema en tot cas era per mí, perquè jo també volia estar amb la nena a la festa, i això significava estar si més no un parell d'hores compartint espai amb la mare.

La festa va anar molt bé, amb tots els elements propis d'una festa infantil, i que no cal que us expliqui. Només us destacaré la presència d'un pallasso que no anava vestit de pallasso, però que va animar amb certa gràcia l'esdeveniment amb jocs i cançons per la canalla. Malgrat ser una festa infantil, de canalla ben poca, per cert. Hi havia força més adults que no pas nens, una bona fotografia de la situació demogràfica del país. I per finalitzar, el ritual de les espelmes, que va ser acomplert amb eficàcia, no debades havíem estat entrenant pel matí. Quin desig devia demanar?

Amb tota la família de la mare de la Colometa la trobada va ser cordial, molt cordial. I crec que no m'autoenganyo si dic que sincerament cordial. Mai no vaig tenir cap mala relació amb ningú d'aquesta part de la família, i fins i tot en moments difícils poc després de la separació em vaig veure en algunes ocasions amb els avis materns de la Colometa. Foren trobades d'amagat, tristes i tenses, però molt respectuoses i afectuoses. No tinc cap motiu per deixar-los d'estimar, encara que a partir d'ara ho hauré de fer d'una altra manera.

No vaig patir gaire, però no puc amagar que vaig tenir tota l'estona un rosegó permanent a l'estómac. Vaig minimitzar els moments d'incomoditat evitant topar-me amb la mare. Hi va haver un moment però, que tot fent una rotllana dansaire una mica més i em toca agafar-li la mà davant dels ulls de tothom. Vaig escapolir-me'n amb elegància i gest audaç, i crec que no se'm va notar, però el rosegó es va manifestar. La veritat és que em va fer molta ràbia, m'agradaria no tenir cap inconvenient en agafar-li la mà a la meva companya de vida durant deu anys, però després de les bel·licositats dels darrers mesos, el cos no m'ho demana. I el seu cos tampoc no crec que l'hi demanés...

En un altre moment no vaig saber on mirar quan l'artista va entonar allò de "la lluna, la pruna, vestida de dol, son pare la crida, sa mare no ho vol"...Mai no m'havia aturat a analitzar el contingut d'aquesta bonica i aparentment inofensiva cançoneta.

La darrera setmana la mare i jo havíem tingut algunes converses telefòniques tenses. No és que això sigui novetat, però el tema de la discussió sí que era novedós. Em va dir que li sabia greu que el dia de l'aniversari de La Colometa no puguessin estar juntes les dues famílies. En un primer moment vaig reaccionar de manera bèl·lica, no ho puc amagar. Després d'un any de mirar de separar la nena del seu pare i conseqüentment de la família paterna, ara surt amb que li sap greu. En un segon moment vaig decidir mirar-ho en positiu i li vaig dir que celebrava el seu canvi d'actitud, però que n'havia fet de molt grosses durant l'estiu i que ara com ara no podia ser que les dues famílies s'ajuntessin. No em va fer ni cas, però va quedar dit.

Sortosament la Colometa és tan cigronet que tot això no ho viu. Sense saber-ho va fer dos anys i va ser feliç un dia més, al costat de la seva mare i del seu pare.

5 comentaris:

alatrencada ha dit...

Moltes Felicitats x 2!!

a la Colometa protagonista del dia que complia dos anys!

als seus civilitzats pare i mare que van esforçar-se per celebrar-ho plegats. No va haver discusions ni ferits? Això sí que és un bon regal per a la Colometa.

Dr. Kylldare ha dit...

Felicitats amb retard!!
(per cert, aquest blog sembla el Club Neures Segona Assemblea)

Anònim ha dit...

Felicitat x tres


No saps la sort que tens! Tenir una ex-família normal.


Jo no puc dir el mateix.

Colomet ha dit...

@alatrencada,
no es van haver de lamentar alteracions de l'ordre públic ni danys materials ni personals. Tens tota la raó, el millor regal per la Colometa va ser aquest. Millor fins i tot que el piano.

@dr.kylldare,
you are sincerely welcome, and we appreciate very much your joyful congratulations. Same for you, although for different reasons.

@anonymous,
gràcies

alatrencada ha dit...

A mi un any pel meu aniversari també em van regalar un piano i vaig pensar que tenia el millor pare del món.

Ja te'n penediràs si la Colometa s'aficiona a la música. És una carrera llarga, cara i sorollosa. Permet-li despertar al Jaime a cop de tecla, una altra mena de sonoritats són les que poden molestar al teu company de pis...