05 d’octubre 2006

Políticament incorrecte

Les reivindicacions feministes s'han instal·lat en el reialme de la correcció política. No hi ha cap partit polític, ni associació, ni personatge públic, ni ningú que gosi qüestionar la necessitat de polítiques específiques per defensar la desigualtat (objectiva) que les dones troben en alguns àmbits (no tots) de la nostra societat. Fins aquí correcte, no em sembla malament, tots som (o hauríem de ser) iguals.

El problema és quan aquestes reivindicacions s'instal·len en l'stablishment i esdevenen part de l'univers de la correcció política. Perden gran part de la seva força reivindicativa i acaben convertint-se en façanes inqüestionables sense res a l'interior. Tant inqüestionables que hem arribat al punt en què reivindicar-se com a home és tronat, decadent i directament masclista. Fer de pare responsable i implicat en les tasques domèstiques fa progre, però quan això topa amb el discurs victimista de cert feminisme radicalment antimasculí, automàticament l'home passa a ser un potencial agressor.

La tramitació de la Llei contra la violència de gènere aprovada l'any passat per unanimitat al parlament espanyol va estar mediatitzada per tot això. Aquesta llei és la sublimació d'aquest clima de correció política tan nefast. Fins i tot va haver de ser revisada per inconstitucional, ja que no respectava el principi d'igualtat (home-dona en aquest cas). Segons aquesta llei, una sola denúncia pot permetre a un jutge decretar mesures cautelars d'allunyament de l'agressor, en el límit de la constitucionalitat, sense garanties processals. De resultes d'això hi ha hagut un volum espectacular de denúncies falses, tal com explicava en el post anterior. Aquesta llei instaura el principi "dona=potencial víctima, home=potencial agressor". Victimitza les dones, i porta a viure la masculinitat demanant-ne perdó, pràcticament.

Amb tot això no vull pas negar de cap manera que hi ha agressions a dones (tot i que també a homes, encara que moltes menys), i aquestes dones han de ser protegides i defensades, però això no pot portar a victimitzar-ne tot el col·lectiu. Com a política d'igualtat aquesta llei és nefasta. De fet, les veritables víctimes són les dones realment maltractades, i els infants separats dels seus pares, perquè als jutjats de família també s'ha instal·lat aquest clima de correcció política.

Tot plegat em recorda a les proclames sobre la sostenibilitat, ara tothom és ecologista. Res no pot ser insostenible, i tanmateix el planeta se'n va en orris...

Parlem d'Elisabeth Badinter, una de les principals estudioses del moviment feminista, autora de Por mal camino (Alianza Editorial). Us copio unes línies de la ressenya que se'n fa a la pàgina d'HIKA:

Elisabeth Badinter, denuncia en Por mal camino cómo en los últimos veinte años el movimiento feminista radical ha dejado de defender el valor universal de la igualdad en la diferencia entre sexos para encastillarse en una postura victimista. Una desviación que ha llevado al feminismo por la vía tiránica de un enfrentamiento absurdo entre mujeres y hombres, convirtiéndolos en enemigos irreductibles al partir del prejuicio dogmático de que ella es la víctima por naturaleza y él, un verdugo por definición. Un mal camino que sólo lleva al caos, al descrédito del feminismo y a perder la batalla por la igualdad entre los sexos. Elisabeth Badinter resalta la complejidad de la relación entre hombres y mujeres frente a las simplificaciones al uso que conducen a veces a resucitar viejos estereotipos y a la implantación de un nuevo «puritanismo» feminista.

Aquí teniu la introducció de l'autora, no té desperdici, creieu-me.

Vull que quedi clar com l'aigua que aquesta crítica a l'anomenat stablishment feminism, i del qual considero que tant la Colometa com jo en som víctimes, no té res a veure amb la misogínia. Què faríem sense dones? I una darrera reflexió: realment, tant homes com dones anem ben despistats en els nostres rols en aquest principi de segle...

La correcció política és un gran perill per la democràcia, i la incorrecció política és intel·lectualment estimulant i provocadora de debat. Hi tornarem.

4 comentaris:

Papitu ha dit...

La violència domèstica era un problema absolutament silenciat al nostre país. Aquest fet s'ha corregit en els darrers anys amb l'aparició, als mass-media (no sempre amb la correcció i la professionalitat que hom esperava), de dones mortes cada setmana per tot al país a mans de les seves (ex)parelles. La impotència i la frustració que generaven els casos més flagrants, on la dona assassinada ja havia denunciat a la seva (ex)parella, i tot i així, no s'havia pogut evitar la seva mort, han acabat portant el tema a l'agenda política. Legislar sota la pressió dels mitjans i amb cadàvers nous cada setmana ha de ser força complicat. De lleis no en sé gens però entenc que el límit el deu marcar la presumpció d'innocència però és clar si files massa prim et pots trobar una dona morta i això és molt greu. Val a dir però que fer un totum rebolutum tampoc és just i la custodia dels fills no té perquè anar lligada amb la violència domèstica, o potser si, però en tot cas no sempre. En fi, no és un tema gens clar, ni gens fàcil. Potser caldria fer un seguiment més personalitzat de cada cas, però és clar, surt la indefectible pregunta ¿hi ha prou personal a justícia? ¿i als serveis socials?

Colomet ha dit...

Papitu, no nego en cap cas la necessitat de protegir i defensar les dones víctimes de la violència de gènere (com també els homes, que encara que menys també n'hi ha). El que sí critico és que aquesta defensa no es faci des de l'igualitarisme, sinó des del principi "dona=víctima potencial, home=agressor potencial". De fet, les víctimes d'aquest clima de correcció política són les dones realment maltractades, que veuen com una gran part dels recursos dedicats a aquesta qüestió queden absorbits per un abús en les denúncies falses. Jo fins i tot conec un cas en què la parella va acordar presentar una denúncia per agressió per accelerar la tramitació del divorci!

joanb@tv3mail.com ha dit...

Colomet,
estic totalment d'acord amb tu tant en l'explicació del problema com en l'exposició d'arguments.

Si de cas, i per evitar ser titllats de victimistes i d'actuar o fer plantejaments com van fer en el seu moment alguns corrents feministes, només hi voldria afegir una idea més generalista que pot corroborar i donar força al teu plantejament:

no només en els problemes que cites (violència de gènere i sostenibilitat) s'està aplicant el mateix esquema i proposta de resolucions per part de classe política i mitjans de comunicació.

Al contrari, s'està generalitzant en tots els àmbits.

Quan es parla de vivenda, sembla que els afectats només siguin els joves. Si es parla de pobresa, només els més pobres dels pensionistes.
Si hi ha manca de formació i precarietat en els contractes de treball, només és problema dels inmigrants. Els problemes de comunicació en transport ferrocarrils i carreteres) i de transport públic, només afecta als que vivíu a "l'àrea metropolitana". Podríem seguir...

Què està passant? Doncs que és molt més fàcil "acotar" els problemes en un sector determinat i... donar solucions parcials només a aquell sector.

Amb això ja tenim notícia (els media) i ja hem complert (els polítics).

Evidentment, és molt més difícil buscar solucions pel conjunt de la societat: solucions a la especulació de la vivenda (que segons la Constitución Española l'estat hauria d'evitar -sentit avui a CatRàdio-Bassas); solucions a la més que generalitzada pobresa i empobriment del país (per a quan la renda mínima universal?); solucions a la distribució demogràfica de la població; solucions als abusos contractuals de les empreses en vers els seus treballadors, siguin nascuts aquí o a fòra; solucions a l'accés al transport públic, a les comunicacions i a les opcions de viure dignament a qualsevol lloc del país....

Massa feina, oi?

Ah, per cert... gràcies pel teu comentari a la APFC.

promedea ha dit...

Quan aquesta societat sigui igualitària, podrem parlar de igualitarisme, mentrestant la realitat és la que és. No trobes?
Jo no estic d'acord amb la discriminació positiva, per exemple, però la reconec necessària de moment, en tots els sentits. Fins quan? Espero que prompte poguéssim canviar de tema.