Morfologia de la felicitat

Falten un parell d'hores pel migdia a Benimasclet, i malgrat les terribles amenaces del Meteosat, un sol esplèndid ens diu bon dia, ens il·lumina l'ànim i ens abraça. Fa el dia perfecte per deixar-se fotosintetitzar.

Una mar inequívocament blava, neta i plana ens rep a la platja del poble, a cent trenta-vuit passes de la casa dels ancestres. La temperatura és primaveral, i un ventijol mariner lleugerament allevantat ens esbulla els cabells. L'arena està pràcticament deshabitada, així que la Colometa i jo escampem sense miraments les nostres pertinences, apropiant-nos d'una bona parcel·la. El rellotge s'ha quedat a la gran ciutat, i fem castells de sorra, de còdols (i de sorra i còdols); ens remullem els peus; fem un camí de petxines; ens deixem empaitar per les tímides onades (i no fem res per evitar que ens esquitxin); fem tombarelles; xutem una pilota i, sobretot, riem i xalem...

Fins aquí una proposta de morfologia de la felicitat. Són infinites les formes que pot adoptar la felicitat, i fóra molt difícil fer-ne una tipologia. Sí que podem afirmar però, que solen ser formes simples, com un matí enjogassat de sol i platja a Benimasclet amb la Colometa.