Geometria aplicada
La felicitat és un punt efímer, i els punts són fruit de la intersecció de, com a mínim, dues rectes. De fet un punt és només una posició en l’espai, no té dimensió, no és un lloc concret, és la confluència de diversos camins.
La geometria és la disciplina que estudia idealitzacions de l’espai, com per exemple els punts. Veiem tres dels seus postulats bàsics, que ens poden ajudar a caracteritzar la felicitat:
- Existeixen infinits punts. És a dir, existeixen infinites possibilitats de ser feliç.
- Un punt és travessat per infinites rectes. Així mateix, existeixen infinites maneres d'arribar a les infinites possibilitats de ser feliç. Qualsevol camí pot ser bo per arribar a la felicitat.
- El punt és l’inici de tot. Mmmmmmmm...bé, això crec que es comenta per sí sol.
8 comentaris:
Caram, mai m'havia imaginat que la geometria pugués ser tan romàntica.
Endavant amb la teva plana. La meva parella també té dos fills que veu molt poquet. Els nens enyoren al pare, no perquè la mare els tracti malament, sino perquè el veuen menys i això els fa patir.
M'agradaria que totes les dones es posessin en la pell dels fills, i veurien que els convé. Necessiten a tots dos .
Hola Colomet,
tokem de peus a terra?
Estic content per tu, i vull, m'agradaria compartir el que desprens en el teu post.
Ja sé que cada situació és personal i intransferible.
La meva, en aquests moments, és encara incerta. I sé que no hi ha blancs ni negres. Tot depèn del punt des d'on et situïs.
Sé, i m'ho veig a venir, que me les voldran fer passar magres. Però intento posar el meu punt d'inici al planell d'ella.
Si, la cagaré. Em rebotirà tots els arguments. Però, penso que el punt d'inici no és meu ni d'ella. Que és dels nens.
I no sé com fer-li veure sense que ho senti com una agresió a ella.
Li he fet un plantejament per escrit.
El va llegir i va tenir una reacció inicial dient-me: "és que vols dir que..."
No la vaig deixar acabar. Li vig dir que el que hi havia escrit era tot el que volia dir-li.
I ara tinc dubtes.
Ella té una advocada que es pot permetre, jo no.
Collons.......... sempre som massa bons amb les dones!
Estimat colomet és molt bonic el que escrius però els punts tenen dimensió i aquesta val 0. La gràcia és que no requereixen de dades per ser ubicats a l'espai, això sí per ubicar el mateix punt en una recta et cal una dada (la longitud - una dimensió), per ubicar-lo dins una àrea et calen dues dades (amplada i alçada - dues dimensions) i finalment per ubicar-lo en un volum et calen tres dades (amplada, alçada i fons - tres dimensions). Val a dir però que per entendre el teu post tot el que he dit és sobrer i efectivament un punt pot ser el principi de tot plegat, i sinó que li ho preguntin a l'univers.
Papitu, torracastanyes, que tingui dimensió 0 és equivalent a dir que no té dimensió...De fet no es pot definir en ell mateix. Necessita ser definit, com tu bé dius, per la longitud en una recta, o per la intersecció de dues rectes en un pla.
@Ulls blaus,
benvinguda al piset, em sembla que no t'hi havia vist mai. No crec que fos tan romàntic, el que vull dir assimilant la felicitat a un punt és que no crec que pugui ser un estat permanent, són moments puntuals (i mai millor dit!). Són moments efímers i fugissers. I ho són tant, que no tenen dimensió, com els punts. A més a mi em costa molt de racionalitzar-los, explicar-los en sí mateixos, i és per això que ho assimilo a la confluència de diverses circumstàncies o camins. O rectes, si ens posem geòmetres. Costa explicar-los des de la racionalitat geomètrica, i com que no tenen dimensió, potser és que només es poden viure des de les emocions, i per tant no cal amoïnar-se per verbalitzar-ho.
@Joan,
veig que estàs passant per un mal moment, transmets angoixa. Sé que estàs en un moment molt complicat, la perspectiva de perdre la custòdia dels fills i veure com la mare els utilitza és potser la pitjor situació per un pare que se'ls estima. T'entenc perfectament, sovint m'he sentit igual, sobretot al principi de la separació, que em sembla que és on et trobes. A mi em va anar molt bé arribar a entendre que el que feia (i fa) la mare de la Colometa no és putejar-me tant com pot sinó defensar el que creu millor per la seva filla i protegir-se ella d'un trasbals emocional. Una altra cosa és que jo estigui d'acord amb els seus plantejaments. Que ho pugui entendre no vol dir que hi estigui d'acord, ni molt menys, lluito per fer valer el dret de la Colometa a una mare i un pare. La teva ex també hauria de fer l'esforç de no sentir-se agredida, però molt em temo que tu aquí no hi pots fer res, ha de ser ella mateixa o una tercera persona. Has mirat l'opció de la mediació familiar? Tampoc t'angoixis més del necessari si perds la custòdia però aconsegueixes un bon règim de visites. Perdre la custòdia és el que ens ha passat a més del 90% dels pares separats, si tots ho haguéssim de viure malament, els gabinets de psicologia serien tan rendibles com les constructores...També pensa que perdre la custòdia no significa ni molt menys perdre els fills. Si perdessis la custòdia, les hores que aconseguissis esgarrapar per estar amb ells poden ser aquests punts en l'espai del post. Jo és com m'ho prenc, perquè sinó seria addicte al Vàlium i carn de psiquiatre...Ànims, t'entenc perfectament i em sap molt de greu pels teus fills i per tu, de debò.
Intentar-ho relativitzar no vol dir que baixis la guàrdia. Necessites un advocat, posa't en contacte amb l'APFSC, potser et poden ajudar. Per cert, també crec que com menys coses deixis per escrit millor, almenys això és el que em va dir la meva advocada en el seu moment.
Per cert, tant aquest post com l'anterior no pretenen explicar que em sento completament feliç i satisfet i que visc instal·lat en un punt. Simplement mirava de descriure un aspecte de la meva relació amb la Colometa. Altres aspectes de la meva vida són menys satisfactoris, però almenys aquest sí que ho és. Encara que vegi poc a la meva filla, i probablement menys del que ella necessita, quan estem junts ens entenem molt bé, i de tant en tant ens instal·lem una estoneta en un punt.
Potser "romàntica" no és la millor paraula, volia dir que mai hagués pensat en relacionar felicitat i geometria.
En tot cas, jo penso que hi ha punts d'aquesta vida on som molt feliços, però hem d'intentar trobar felicitat en les rectes, en la quotidianitat. De vegades la gent es posa fites molt altes per ser feliços, i no saben valorar tota una sèrie de petits puntets, de moments agradables del dia a dia, com el somriure de la dona del quiosc, la petita xerradeta al bar de l'esmorzar, un dolç petó de la parella, prendre una cervesa amb un bon amic, la trucada d'un familiar que estimes... Hem de valorar el positiu. Parlo en general. Ja veig que tu valores els teus punts amb la Colometa, igual que en valores d'altres, i has anat reflectint en el teu blog.
I no m'enrotllo més...
Seguim amb les disertacions sobre la felicitat. Visca! Que interessant que em sembla ara la geometria! (Podries esciure algun llibre sobre el tema...)
"Tot es suporta a la vida, amb l'excepció de molts dies de contínua felicitat"
Johann Wolfgang von GOETHE
Alatrencada, de quants capítols?
Publica un comentari a l'entrada