La iaia pallaresa

Aquest migdia, anant cap a casa dels meus pares a dinar, tot esperant que s'obrís un semàfor de vianants al carrer Mallorca, una iaiona s'ha posat a fer-li festes a la Colometa. L'accent de la iaia era inequívocament pallarès, vull dir del Pallars, del Pirineu. La Colometa s'ha mostrat poc receptiva, la veritat és que avui ha tingut un dia rebel. En advertir-li això, la iaia de seguida ha reflexionat amb saviesa: "com que els pares teniu els fills tan poc, costa que us creguin i a més sempre cediu i els ho doneu tot". Si aquesta és la realitat per molts pares, ho és molt més en el cas dels pares separats que estan obligats a veure els seus fills molt pocs dies al mes. El fenomen "papa-McDonalds" és ben real. Vull dir que pel poc temps que tens per estar amb ells, cedeixes a tot per tal que estiguin contents amb tu, i si cal portar-los al McDonalds se'ls porta, encara que un estigui íntimament convençut que això no és bo pels nanos. Lògicament això va en detriment de la qualitat del model educatiu familiar. Quan la custòdia només la té un (normalment la mare), es condemna a l'altre (normalment el pare) a no poder participar del model educatiu, i a fer coses que poden no ser convenients. El raonament és coherent: "per dos dies que els tinc, he de procurar que ens portem bé". En aquest context, cedir a certs xantatges que fan els fills és humà, i també pot ser terrible, qui no ha sentit parlar dels "nens dictadors"? Canalla amb capacitat per manipular els seus pares per portar-los allà on volen. El risc de trobar-se en aquestes situacions en cas de separació és evident quan la custòdia no és compartida, i no hi ha voluntat de cooperació. Ara la Colometa té una mica més d'un any i mig i ja començo a percebre la necessitat de posar límits i fer-los-els respectar, i quan no ho aconsegueixo sense enrabiades em sento una mica amb l'instrumental limitat.

S'ha obert el semàfor i hem passat, de mar cap a muntanya. La iaiona li ha llençat una floreta a la Colometa: "ai senyor quina nena més bonica", que després ha continuat cap a mi, quan mirant-me m'ha dit: "de bon arbre se'n fan bones estelles". Somriures i acomiadament, i ella se n'ha anat cap a Besòs i jo cap a Llobregat.