Final de curs

Ahir vaig anar al festival de final de curs de l'escola de la Colometa. En un teatre del barri més aviat tronat, s'amuntegaven i suaven famílies senceres amb el propòsit de veure els seus patufets en acció damunt d'un escenari. Si bé és veritat que pels més grans de tres o quatre anys això pot resultar més o menys divertit, pels més menuts com la Colometa crec que això es fa més per l'autosatisfacció dels pares que no pas perquè els nanos s'ho passin bé. No entenen gaire res, veuen un munt de gent que els fa fotos i els filma, reben ordres i passen calor. En tot cas ha resultat curiós veure la primera actuació de teatre musical de la Colometa, convenientment disfressada i dirigida per unes voluntarioses educadores, que deuen haver tingut una feinada de por amb els decorats i tota la pesca.

Jo he tingut sensacions estranyes. Hi havia quatre entrades per nano, i vaig aconseguir-ne dues, una per mi i una altra per la meva mare. Per la seva banda, la mare de la Colometa havia portat la seva mare, de manera que ens vam ajuntar els progenitors i les dues àvies. Ha estat una mica desagradable haver de seure separats, sobretot quan les dues àvies no ho volien, però les coses estan tan enverinades que no s'hi pot fer una altra cosa de moment. Sort que el teatre era prou gran com per evitar situacions incòmodes.

La primera incursió en el món de la faràndula de la Colometa ha passat amb més pena que glòria. Bàsicament perquè era a les cinc de la tarda i no havia dormit gens al migdia. Anava amb uns ulls de sépia i una expressió de lluç bullit que no s'aguantava, pobreta. I això que li havia dit a la mare que ja l'anava a buscar jo al migdia i la portava a dormir a casa meva (i de la Colometa), al costat de l'escola i del teatre. Però res de res. Un cop finalitzada l'estelar actuació de la Colometa la mare ha corregut a treure-la d'allí perquè, la veritat, la criatura estava morta de son i de calor. He mirat de saludar-la però certament em costa quan hi ha la mare. Quan coincidim els tres ho passo malament, perquè la nena està tan enganxada al coll de sa mare que no se'n vol saber res de braços aliens, encara que siguin els del seu pare. Lògicament això és una conseqüència de passar gairebé tot el seu temps amb la mare. A més, jo l'educaria una mica diferent, ja que per mi la tasca educativa és més social (avis, tiets, tietes, cosins, veïns,...) que exclusivament del pare i la mare. Vull dir que si no s'acostuma a estar amb gent diferent a la mare la dependència que això genera no crec que sigui bona. Jo imagino que això té a veure amb la separació, ja que davant del fracàs personal que sempre suposa un trencament, és natural aferrar-se emocionalment a allò que et proporciona més seguretat, en aquest cas la Colometa. El problema és si això és el que més convé a la Colometa, i molt em temo que no...

Finalment, un cop fora del teatre he acabat fent un beure a una terrasa d'un bar amb els meus pares i la meva exsogra, una dona raonable i assenyada amb qui no tinc cap interès en deixar de relacionar-me. La Colometa, amb la seva mare, havia marxat nord enllà...No és un mal final per una setmana horrorosa, marcada per la signatura de l'acceptació de la infàmia el dilluns, i per altres episodis personals que aquí no vénen al cas...