Non-non

El moment que més a prop em sento de la Colometa és quan l'allito. El ritual és aproximadament el mateix cada dia. Els dies que la tinc, bien entendu, que com bé sabeu són escassos. Cap allà les nou del vespre, o potser a un quart de deu, quan noto que comença a neguitejar-se i a no saber què vol, ha arribat el moment. Li dono la pipa, que comença a xumar amb desfici, li poso el bolquer de passar la nit (una talla més gran), l'agafo a coll i li escalfo el biberó tot explicant-li els passos del ritual amb la veu més pausada possible. Anem a la nostra habitació després de dir-li bona nit al Jaime, a la meva mare, o a qui sigui que estigui per casa en aquell moment. Allí baixem la persiana, encenem l'espelma, apaguem els llums i posem música (els nocturns de Chopin són particularment indicats, i si no les cançons de bressol d'Albert Pla). Sec a una punta del meu llit, me la poso a la falda i ella ja sap que és el moment de treure's la pipa i xuclar del biberó. A vegades la pipa me la dona, però a vegades la llença a terra!! Bé, un cop satisfeta i amb la panxa ben plena de llet calentona arriba el moment de la veritat. Tot sovint ella mateixa assenyala el seu llitet i reclama que l'hi deixi. Hi ha dies que l'efecte de Chopin, la llet calenta i potser el cansament fan que l'operació resulti d'una eficàcia narcòtica fulminant. Però hi ha dies que no, i de fet són els que em diverteixen més. Quan veu que no s'adormirà de seguida, s'aixeca i comença a jugar amb unes boles que hi ha a les barres del llitet. Si això dura massa la torno a agafar a coll, l'estiro al meu costat al meu llit, i l'acarono i li agafo la maneta. La relaxació és tal que també li faig pessigolles, i en aquell ambient de música suau i en penombra les seves rialles, sorgides del darrera de la pipa, són mel per les orelles. També li canto cançonetes improvisades com fan els rondallers mallorquins però amb un estil més psicodèlic, més propi de Sisa, Quimi Portet o Antònia Font. M'estira els pèls de la panxa i riu quan improviso un gest exagerat de dolor (punyetera!). Quan les energies li van fallant busca el braç del seu pare per aferrar-s'hi, i poder adormir-se tranquil·la sabent que sóc allí. Quan finalment la deixo al seu llitet amb els ulls clucs i l'acotxo, en un rampell d'origen cultural catòlic li acabo dient sempre: "bona nit Colometa, que somiïs amb els angelets".

Un dels mites femenins més estratègicament explotats és que l'alletament crea un vincle fortíssim entre la mare i l'infant. És aquest un mite excloent, que ha mantingut l'home en un segon terme en les primeres etapes de vida dels infants. Ara s'està demostrant que aquest mite és fals, que el vincle no es crea per l'alletament sinó pel contacte, físic o amb la veu. Això no vol dir que alletar no signifiqui contacte, ho és i molt intens, però no és més vinculant que cantar-li una cançoneta a la criatura bressolant-la o agafant-li la mà, i això ho pot fer indistintament un home o una dona.

Com veieu, l'hora d'anar a dormir és un moment de contacte intensíssim entre la Colometa i jo. En aquest sentit, una de les meves principals fonts d'angoixa d'aquest període de separació ha estat no poder allitar la Colometa més que dues vegades al mes durant llargs mesos. La mare s'horroritzava de pensar que havia de passar una nit sense la Colometa, i se les empescava totes per evitar que les passés amb mi. Bé, si volem ser justos en realitat no és que volgués evitar que les passés amb mi, sinó que ella volia estar amb la Colometa el màxim de temps possible, independentment del que li convingués a la nena. Com en tantes altres coses, pensava en ella i no en la nena. Al principi vam pactar que els caps de setmana serien de divendres a diumenge, i que per tant la Colometa passaria les dues nits del cap de setmana amb mi. Al cap de quinze dies va canviar d'idea i les nits dels divendres dels caps de setmana que la Colometa estava amb el seu pare se l'emportava (fins i tot amb alguna amenaça de trucada a la policia si ho impedia), i l'endemà al matí em portava de nou la nena perquè acabés de passar el cap de setmana amb mi. Davant la pregunta de per què els caps de setmana que passava amb la mare havien de ser diferents dels caps de setmana que passava amb el pare, la resposta era taxativa i significativa: "sóc la mare". Lògicament no és cap argument, però fixeu-vos que comporta la creença de que el rol de la mare és més important que el del pare. Ara la cosa ha millorat i allito la Colometa vuit nits al mes. És clarament insuficient però força millor per la Colometa, i això és el que compta i res més.