Sostiene Regàs

1 d'abril de 2006, El Correo Digital

Igualdad

ROSA REGÀS

Hay en este mundo tanta desigualdad entre hombres y mujeres, blancos y negros, ricos y pobres, que a veces nos quedamos atónitos al ver cómo, intentando arreglar una brutal desigualdad, nos abocamos a otra igualmente injusta. Hablo de los matrimonios separados y con hijos.

Cuando yo era joven, una mujer por el mero hecho de pedir la separación, incluso de conseguirla su cónyuge sin su consentimiento, se veía privada de los hijos a los que tenía que ver en el Tribunal Tutelar de Menores frente a una señorita que vigilaba que la mala reputación y las malas influencias de la madre no llegaran a los inocentes niños, víctimas de su desamor. Porque desamor era no haber sabido conservar el marido y prueba más que fehaciente de que una mujer así no merecía de ningún modo la custodia de los hijos. Que el marido la hubiera engañado, pegado, maltratado, apenas importaba. Su deber era 'aguantar'. Si no lo hacía era una mujer separada y como tal, culpable.

Con la democracia las leyes han cambiado, y hoy la mujer separada ha dejado de ser culpable. Es más, en el 98% de los casos consigue la custodia de los hijos.

Ahora, pues, son los padres los que han sido marginados, los que tienen que atenerse a lo que la madre diga y haga, los que apenas pueden decidir el presente y el futuro de los hijos. La igualdad no está contemplada y cuando los padres piden que si no hay elementos en contra, como pueden ser malos tratos o delincuencia, el juez conceda a la pareja la custodia compartida, a ello se niegan tanto las mujeres como las abogadas de las mujeres con argumentos que van desde la irresponsabilidad general de los hombres hasta acusaciones de las mujeres, muchas veces ni siquiera probadas.

Los hombres aducen que muy a menudo las mujeres utilizan a los hijos como arma arrojadiza contra ellos, negándoles las visitas o haciéndoselas muy difíciles, y mucho más a menudo aún poniendo a los hijos en su contra y en la de sus nuevas parejas, ésas que tanto ofenden, al parecer, a las madres.

El hecho que la totalidad de las mujeres fuera vilipendiada y humillada en una época ya pasada no quiere decir que todas ellas sean justas a la hora de compartir la vida de los hijos. Y creo que una ley más igualitaria sería necesaria para cubrir los casos de tantísimos padres y sus nuevas familias que se ven apartados del amor y del cuidado de los hijos de antiguos matrimonios.

Son los hijos los que sufren los odios y frustraciones de los padres. Si los amamos, deberíamos tenerlo en cuenta.

Políticament incorrecte (II)

La Vanguardia, 21 d’octubre de 2006

CARTAS DE LOS LECTORES

Acusar al ex marido

SOFÍA JIMÉNEZ GARCÍA - Barcelona
Estoy totalmente de acuerdo con la carta de Pere Figueres Plaza del 20/ X/ 2006 con relación a la actitud de muchas abogadas, feministas, y casualmente de la generación de la letrada a la que hace referencia. Tengo 34 años, de profesión abogada, y siento vergüenza por la actitud de muchas de mis compañeras. Es una realidad que existen letradas que ante un proceso de separación matrimonial aconsejan a las mujeres acusar a sus maridos de malos tratos, sin motivo alguno, para conseguir pensiones más altas y otros beneficios.

Es más, les aconsejan visitar a un psicólogo y estar unos meses bajo terapia, a escondidas de ellos, para en el momento de pedir la separación tener el arma perfecta. El arma más perfecta posible porque ¿qué padre no quiere evitar que sus hijos oigan la palabra maltrato para que no padezcan otro sufrimiento sus hijos, que ya tienen suficiente con la separación de sus padres? Está mal que lo diga una letrada, pero… hecha la ley, hecha la trampa.

Aniversari

El diumenge la Colometa va fer dos anys. Cap al migdia els convidats van arribant i van omplint tota la casa de colors i de perfums, i la veritat és que va ser força divertit. La Colometa devia pensar que ens havíem tornat tots bojos. Sense entendre gaire bé perquè, m'imagino. Jo vaig regalar-li un piano ben estrident, perquè s'iniciï en el món musical, però també perquè els dijous li pugui dir bon dia al Jaime a cop de tecla, encara que a ell potser no li fa tanta gràcia. Vam dinar en horari de vermut perquè la Colometa havia de dormir per estar estupenda per la tarda.

Per la tarda va ser el moment difícil. Difícil per mi, vaja. En principi la Colometa estava amb el seu pare tot el diumenge, però vaig creure que no era just per ella no estar amb la seva mare un dia tan especial. Així que vaig proposar-li a la mare de fer una festa a casa seva a partir de les cinc. No hi va haver cap problema. Bé, el problema en tot cas era per mí, perquè jo també volia estar amb la nena a la festa, i això significava estar si més no un parell d'hores compartint espai amb la mare.

La festa va anar molt bé, amb tots els elements propis d'una festa infantil, i que no cal que us expliqui. Només us destacaré la presència d'un pallasso que no anava vestit de pallasso, però que va animar amb certa gràcia l'esdeveniment amb jocs i cançons per la canalla. Malgrat ser una festa infantil, de canalla ben poca, per cert. Hi havia força més adults que no pas nens, una bona fotografia de la situació demogràfica del país. I per finalitzar, el ritual de les espelmes, que va ser acomplert amb eficàcia, no debades havíem estat entrenant pel matí. Quin desig devia demanar?

Amb tota la família de la mare de la Colometa la trobada va ser cordial, molt cordial. I crec que no m'autoenganyo si dic que sincerament cordial. Mai no vaig tenir cap mala relació amb ningú d'aquesta part de la família, i fins i tot en moments difícils poc després de la separació em vaig veure en algunes ocasions amb els avis materns de la Colometa. Foren trobades d'amagat, tristes i tenses, però molt respectuoses i afectuoses. No tinc cap motiu per deixar-los d'estimar, encara que a partir d'ara ho hauré de fer d'una altra manera.

No vaig patir gaire, però no puc amagar que vaig tenir tota l'estona un rosegó permanent a l'estómac. Vaig minimitzar els moments d'incomoditat evitant topar-me amb la mare. Hi va haver un moment però, que tot fent una rotllana dansaire una mica més i em toca agafar-li la mà davant dels ulls de tothom. Vaig escapolir-me'n amb elegància i gest audaç, i crec que no se'm va notar, però el rosegó es va manifestar. La veritat és que em va fer molta ràbia, m'agradaria no tenir cap inconvenient en agafar-li la mà a la meva companya de vida durant deu anys, però després de les bel·licositats dels darrers mesos, el cos no m'ho demana. I el seu cos tampoc no crec que l'hi demanés...

En un altre moment no vaig saber on mirar quan l'artista va entonar allò de "la lluna, la pruna, vestida de dol, son pare la crida, sa mare no ho vol"...Mai no m'havia aturat a analitzar el contingut d'aquesta bonica i aparentment inofensiva cançoneta.

La darrera setmana la mare i jo havíem tingut algunes converses telefòniques tenses. No és que això sigui novetat, però el tema de la discussió sí que era novedós. Em va dir que li sabia greu que el dia de l'aniversari de La Colometa no puguessin estar juntes les dues famílies. En un primer moment vaig reaccionar de manera bèl·lica, no ho puc amagar. Després d'un any de mirar de separar la nena del seu pare i conseqüentment de la família paterna, ara surt amb que li sap greu. En un segon moment vaig decidir mirar-ho en positiu i li vaig dir que celebrava el seu canvi d'actitud, però que n'havia fet de molt grosses durant l'estiu i que ara com ara no podia ser que les dues famílies s'ajuntessin. No em va fer ni cas, però va quedar dit.

Sortosament la Colometa és tan cigronet que tot això no ho viu. Sense saber-ho va fer dos anys i va ser feliç un dia més, al costat de la seva mare i del seu pare.

Geometria aplicada

La felicitat és un punt efímer, i els punts són fruit de la intersecció de, com a mínim, dues rectes. De fet un punt és només una posició en l’espai, no té dimensió, no és un lloc concret, és la confluència de diversos camins.

La geometria és la disciplina que estudia idealitzacions de l’espai, com per exemple els punts. Veiem tres dels seus postulats bàsics, que ens poden ajudar a caracteritzar la felicitat:

1. Existeixen infinits punts. És a dir, existeixen infinites possibilitats de ser feliç.
   
2. Un punt és travessat per infinites rectes. Així mateix, existeixen infinites maneres d'arribar a les infinites possibilitats de ser feliç. Qualsevol camí pot ser bo per arribar a la felicitat.
   
3. El punt és l’inici de tot. Mmmmmmmm...bé, això crec que es comenta per sí sol.
   

Morfologia de la felicitat

Falten un parell d'hores pel migdia a Benimasclet, i malgrat les terribles amenaces del Meteosat, un sol esplèndid ens diu bon dia, ens il·lumina l'ànim i ens abraça. Fa el dia perfecte per deixar-se fotosintetitzar.

Una mar inequívocament blava, neta i plana ens rep a la platja del poble, a cent trenta-vuit passes de la casa dels ancestres. La temperatura és primaveral, i un ventijol mariner lleugerament allevantat ens esbulla els cabells. L'arena està pràcticament deshabitada, així que la Colometa i jo escampem sense miraments les nostres pertinences, apropiant-nos d'una bona parcel·la. El rellotge s'ha quedat a la gran ciutat, i fem castells de sorra, de còdols (i de sorra i còdols); ens remullem els peus; fem un camí de petxines; ens deixem empaitar per les tímides onades (i no fem res per evitar que ens esquitxin); fem tombarelles; xutem una pilota i, sobretot, riem i xalem...

Fins aquí una proposta de morfologia de la felicitat. Són infinites les formes que pot adoptar la felicitat, i fóra molt difícil fer-ne una tipologia. Sí que podem afirmar però, que solen ser formes simples, com un matí enjogassat de sol i platja a Benimasclet amb la Colometa.

Impost sobre la Renda de les Persones Físiques

La premsa ens anunciava ahir que els "Els separats es desgravaran la vivenda on visqui l'exparella" (Avui, 9 d'octubre de 2006). Bona notícia, "ja era hora", diran alguns.

Són milers els homes que es veuen abocats a un formidable trasbals econòmic quan se separen, i més gran encara és aquest trasbals si hi ha fills. En general els jutges, com bé sabeu, decreten que els fills es quedin amb la mare. Si la parella ara trencada només disposa d'un habitatge, aquest és considerat el "domicili familiar", i en conseqüència és l'home qui n'ha de marxar. Si aquest "domicili familiar" està hipotecat, molts homes es veuen obligats a pagar, a saber, la meitat d'aquesta hipoteca, una pensió pels fills, una pensió compensatòria per la dona i el lloguer d'una vivenda per ell. Aneu sumant i potser no us estranyarà que la major part de les denúncies per incompliments del conveni de separació siguin precisament impagaments per part de l'home.

Òbviament les càrregues econòmiques s'han d'assumir plenament i amb responsabilitat, només faltaria, però entre poc i massa. D'acord que l'home està millor posicionat al mercat laboral i gaudeix de salaris més elevats (en general, perquè per exemple al meu ram estan perfectament equiparats), però no pot ser que en cas de separació molts homes es vegin expulsats de casa i empobrits. Ser home és una condició biològica objectiva, no un delicte. Després hi ha qui argumenta que fins i tot després de la separació l'home es dedica bàsicament a treballar i la dona a cuidar-se de la canalla. Potser si examinéssim les condicions econòmiques el judici fóra diferent, amb tantes càrregues no és tant sorprenent.

Més greuges, ara fiscals. Mentre ella podia desgravar-se la quota de l'hipoteca sobre la vivenda habitual, ell no ho podia fer. Ara això s'ha corregit com deia més amunt. Aquesta mesura de política fiscal és descordar un forat d'una corretja que escanya a molts homes. No és gran cosa, però indica que almenys hi ha consciència de què hi ha un problema força generalitzat.

Però encara en queden, de greuges fiscals. La pensió compensatòria pagada a la dona desgrava, però no així la pensió als fills que paguen els pares. I no només això, sinó que aquesta pensió pels fills que la dona rep no entra a la seva base imposable. O sigui que surt millor pagar a la dona que no als fills. Les conclusions, probablement relacionades amb aquest anterior post, us les deixo per vosaltres, amables lectors.

I encara un darrer greuge fiscal. En el moment en què quedes exclòs de la custòdia dels fills perds la deducció per fills a càrrec (l'any passat 1.400€ de la base imposable). Té molts (però que molts) dallonsis que Hisenda et digui que no tens fills a càrrec, quan la major part de les despeses les assumeixes tu. No cal dir que qui manté la custòdia (gairebé sempre la mare), sí que s'ho pot deduir.

La meva situació personal fiscal i financera no ve a tomb, però no em puc estar de dir que ni custòdia compartida ni despeses compartides...

Cap de setmana

És dijous. El cos i l'ànim ja oloren el cap de setmana. Amb la complicitat de la solitud i la lluna, que aviat serà plena, m'enfronto al teclat prest a esbandir alguns pensaments que em volten. N'Antònia Font m'acompanya amb el seu pop astronàutic i xalest. Els vaig descobrir fa poc però m'han enganxat: "Alegria, ses cases s'aixequen i volen, i es caos és s'ordre d'un dia que vessa nostàlgia d'amor i simpatia". Em generen bon rollo.

Bé, el darrer cap de setmana el vaig passar amb la Colometa i va ser molt divertit. Ara ja comencem a poder tenir converses d'alt contingut comunicatiu immediat i emocional. Dissabte vam tenir un moment tropical quan vam sortir a visitar la cangur caribenya: "¡Abrásame fuelte, mi santa!". Com a resultat de la trobada, la Colometa es va revolucionar tant que després no volia dormir la migdiada. Quina festa! El moment culminant, però, fou el dinar familiar de diumenge, quan després d'empaitar com una esperitada cridant el seu cosí de nom de tres lletres (dues de les quals vocals), es va entaular i va amollar una arenga que ens va deixar a tots eixugant-nos la bava i les llàgrimes de riure i d'emoció davant del fenomen comunicatiu.

No vull estendre'm, però tot això que explico també està amanit amb corredisses darrera d'una pilota a l'avinguda Gaudí; un feliç retrobament renaixentista amb un homínid de la mateixa espècie d'en Cartanyà, i la seva costella; una àvia cofoia embrutant-se de sorra al parc; una mare veneçolana explicant-me les meravelles dels DVD de Baby Einstein; i uns germans que tot brandant una bandera de CCOO adoptaven la Colometa com a germaneta petita i li feien un castell de sorra.

Ah! Me n'oblidava que el dimecres, dia mundial del pare separat, de nou vam sortir a volar i la Colometa va conèixer una altra au, de vol insegur però riallera i amb ulls de cel de primavera. La felicitat pot ser efímera, però sempre és real, i només per això ja paga la pena viure-la.

Políticament incorrecte

Les reivindicacions feministes s'han instal·lat en el reialme de la correcció política. No hi ha cap partit polític, ni associació, ni personatge públic, ni ningú que gosi qüestionar la necessitat de polítiques específiques per defensar la desigualtat (objectiva) que les dones troben en alguns àmbits (no tots) de la nostra societat. Fins aquí correcte, no em sembla malament, tots som (o hauríem de ser) iguals.

El problema és quan aquestes reivindicacions s'instal·len en l'stablishment i esdevenen part de l'univers de la correcció política. Perden gran part de la seva força reivindicativa i acaben convertint-se en façanes inqüestionables sense res a l'interior. Tant inqüestionables que hem arribat al punt en què reivindicar-se com a home és tronat, decadent i directament masclista. Fer de pare responsable i implicat en les tasques domèstiques fa progre, però quan això topa amb el discurs victimista de cert feminisme radicalment antimasculí, automàticament l'home passa a ser un potencial agressor.

La tramitació de la Llei contra la violència de gènere aprovada l'any passat per unanimitat al parlament espanyol va estar mediatitzada per tot això. Aquesta llei és la sublimació d'aquest clima de correció política tan nefast. Fins i tot va haver de ser revisada per inconstitucional, ja que no respectava el principi d'igualtat (home-dona en aquest cas). Segons aquesta llei, una sola denúncia pot permetre a un jutge decretar mesures cautelars d'allunyament de l'agressor, en el límit de la constitucionalitat, sense garanties processals. De resultes d'això hi ha hagut un volum espectacular de denúncies falses, tal com explicava en el post anterior. Aquesta llei instaura el principi "dona=potencial víctima, home=potencial agressor". Victimitza les dones, i porta a viure la masculinitat demanant-ne perdó, pràcticament.

Amb tot això no vull pas negar de cap manera que hi ha agressions a dones (tot i que també a homes, encara que moltes menys), i aquestes dones han de ser protegides i defensades, però això no pot portar a victimitzar-ne tot el col·lectiu. Com a política d'igualtat aquesta llei és nefasta. De fet, les veritables víctimes són les dones realment maltractades, i els infants separats dels seus pares, perquè als jutjats de família també s'ha instal·lat aquest clima de correcció política.

Tot plegat em recorda a les proclames sobre la sostenibilitat, ara tothom és ecologista. Res no pot ser insostenible, i tanmateix el planeta se'n va en orris...

Parlem d'Elisabeth Badinter, una de les principals estudioses del moviment feminista, autora de Por mal camino (Alianza Editorial). Us copio unes línies de la ressenya que se'n fa a la pàgina d'HIKA:

Elisabeth Badinter, denuncia en Por mal camino cómo en los últimos veinte años el movimiento feminista radical ha dejado de defender el valor universal de la igualdad en la diferencia entre sexos para encastillarse en una postura victimista. Una desviación que ha llevado al feminismo por la vía tiránica de un enfrentamiento absurdo entre mujeres y hombres, convirtiéndolos en enemigos irreductibles al partir del prejuicio dogmático de que ella es la víctima por naturaleza y él, un verdugo por definición. Un mal camino que sólo lleva al caos, al descrédito del feminismo y a perder la batalla por la igualdad entre los sexos. Elisabeth Badinter resalta la complejidad de la relación entre hombres y mujeres frente a las simplificaciones al uso que conducen a veces a resucitar viejos estereotipos y a la implantación de un nuevo «puritanismo» feminista.

Aquí teniu la introducció de l'autora, no té desperdici, creieu-me.

Vull que quedi clar com l'aigua que aquesta crítica a l'anomenat stablishment feminism, i del qual considero que tant la Colometa com jo en som víctimes, no té res a veure amb la misogínia. Què faríem sense dones? I una darrera reflexió: realment, tant homes com dones anem ben despistats en els nostres rols en aquest principi de segle...

La correcció política és un gran perill per la democràcia, i la incorrecció política és intel·lectualment estimulant i provocadora de debat. Hi tornarem.

Temps d'eleccions

S'acosten temps d'eleccions. El naufragi del tripartit i l'embolic de l'Estatut ens portaran als catalans a les urnes el primer de novembre. Jo, per primera vegada a la meva vida votaré racionalment, no per ideologia. Faré el que en ciència política s'anomena "rational choice", un vot racional. Això vol dir que més que votar en funció d'un model ideal de societat que em pot suggerir l'ideologia d'un partit polític, votaré per defensar els meus interessos més immediats després d'haver analitzat el programa concret de govern que els partits que concorren proposen, i la possible correlació de forces que les enquestes apunten. Pel futur de la possibilitat de la custòdia compartida per defecte en cas de separació amb fills, és essencial evitar que la dreta torni al govern de Catalunya.

Passo a desenvolupar l'argument. En aquest trienni de tripartit, la Conselleria de Justícia ha estat en mans del PSC, en concret dirigida per Josep Maria Vallès, antic rector de la UAB i militant de Ciutadans pel Canvi. Una de les iniciatives de la Conselleria ha estat la reforma del Codi de Família de Catalunya. Els esborranys de la reforma apuntaven a una interpretació més generosa respecte la custòdia compartida, del que permetia la llei espanyola que reformava el divorci aprovada l'estiu passat al parlament espanyol. El text per ser discutit en comissió va entrar al Parlament a l'abril, i en això que es trenca el tripartit i s'avancen eleccions, sense cap possibilitat de calendari d'aprovar la reforma...

Durant els 23 anys de pujolisme, aqusta Conselleria ha estat sempre en mans d'Unió, el sector més dretà de la coalició. Malgrat la seva retòrica en favor de la família, Unió és molt reticent a la figura de la custòdia compartida, com ho demostren alguns dels debats que hi ha hagut enguany sobre la reforma del del Codi de Família de Catalunya. Doncs bé, dels partits que tenen possibilitats d'obtenir representació el primer de novembre, només un garanteix que evitarà que la dita conselleria torni a mans d'Unió: Iniciativa per Catalunya. La resta (ERC, PSC, PP i per descomptat CiU) no poden dir el mateix. Fi de l'argument.

És significatiu que tots els partits sense excepció expressin certa sensibilitat per les qüestions específicament femenines (cadascun a la seva manera, òbviament), però que cap d'ells tingui en les polítiques de defensa dels drets dels infants una bandera, ni tan sols el que em disposo a votar...Hi ha un cert feminisme "políticament correcte" instal·lat a dreta i esquerra, que en qüestions tan delicades com la custòdia compartida passa de llarg o directament l'ataca, com ha estat el cas en la negociació de la Llei contra la violència de gènere aprovada cofoiament per unanimitat l'any passat al parlament espanyol, en què les pressions de les organitzacions feministes més radicalment antimasculines han fet que una sola denúncia pugui portar al jutge a decretar cautelarment la suspensió del règim de visites dels fills per part dels pressumptes agressors. A la pràctica això ha estat objecte d'abusos. Al mes de juny una notícia del diari El País, explicava que el 59% de les denúncies de maltractaments quedaven arxivades per falta de proves, fet que porta a pensar que la majoria són falses, i instigades per foscos interessos en processos de separació per quedar-se en exclusiva amb la custòdia dels fills o directament amb beneficis econòmics. La correcció política dóna vots, i els nens no voten...Això són figues d'un altre paner que desenvoluparé un altre dia, corren temps d'eleccions i l'ocasió s'ho val.

D'altra banda, és la primera vegada que expresso més o menys en públic la meva intenció de vot. Això no ha de significar de cap manera que aquest sigui un bloc partidista, ni que el Colomet militi a Iniciativa. La meva circumstància és la que és i em toca defensar els drets de la Colometa, és la meva obligació fer-ho, i la democràcia m'ho permet. I si de retop això beneficia a d'altres infants separats forçadament dels seus pares, oli en un llum.