Les fades del solstici d'estiu

Fa dies que tinc abandonat aquest raconet blogosfèric, segurament és galvana i prou, no cal buscar-li tres peus al gat. És veritat que he estat una mica malaltó, però no és una excusa prou bona, no. Ai quines ganes sempre d'autoexigir-nos i culpabilitzar-no de tot!!

Nit de Sant Joan. Sempre m'ha agradat Sant Joan, tota una manifestació popular de ganes de sortir al carrer i celebrar l'arribada de l'estiu. Només una vegada he deixat de sortir per Sant Joan, per un examen...que després vaig suspendre!! Disculpeu però deixeu-me que torni a subratllar el caràcter masoquista que tenim alguns!! Enguany la Colometa ja té un any i mig i crec que, aprofitant que està amb el seu pare :) :), val la pena que visqui una nit que per mi és tan especial. Educar també és compartir amb els fills allò que t'emociona, encara que posteriorment allò no els emocioni especialment, però almenys ja saben amb què t'emociones. Uns amics que se n'han anat a viure nord enllà, prop del pirineu de Girona (exiliats immobiliaris en podríem anomenar), i tenen un nen de la mateixa edat de la Colometa m'han convidat a passar el cap de setmana. M'ho prenc amb molt d'entusiasme, fa massa mesos que no surto un cap de setmana, ni sol ni amb la Colometa. Dijous per la tarda comença la competició esportiva per preparar-se per sortir divendres: encarrega la coca, compra al súper, prepara teca pel divendres,...Divendres vaig aconseguir plegar de treballar a les 14:30, però encara havia d'anar a casa tancar les bosses, dinar, carregar el cotxe i anar a buscar la Colometa a l'escola a les 16:00. Ho vaig aconseguir: a les 16:19 la Colometa i jo enfilàvem cap al Pirineu!!

Al sopar ens esperaven una colla diversa i curiosa (avui en diuen freakies, oi?) que va fer que la Colometa i el seu company Ivan (nom inventat en ocasió de Sant Joan) s'ho passessin d'allò més bé. Quan començava a marranejar de son, cap allà quarts d'11, veig que ha arribat el moment d'anar a fer una volta pel poblet (típica localitat pintoresca infestada de barcelonins amb calés i que ara ja només viu pel turisme i les agències immobiliàries). A la placeta del poble, amb més voluntat que traça, els indígenes (amb la col·laboració d'algun foraster, m'imagino) han muntat una foguera al voltant de la qual la canalla i els jovenets fan autèntiques barrabassades amb els petards i la pirotècnia més diversa.

Quan arribem a la plaça només queden brases, i una munió de gent al voltant menjant coca sucada en xocolata desfeta. Hi havia prevista una lectura de poemes i l'aparició d'una fada pirinenca, però hem fet tard. Però la nit és perfecta, i entre la gent intueixo una noia vestida de blau cel menjant coca i sucant xocolata. És la fada, sens dubte. Agafo la Colometa a coll i li dic a cau d'orella: "Veus? És la fada del solstici, anem a fer-li un petó i a demanar-li que ens regali un bon estiu". Mentre la Colometa li feia un petó, jo aprofitava per intentar lligar amb la fada, però les circumstàncies no eren propícies, ho haurem de deixar per un altre cap de setmana, i per descomptat no ho penso explicar aquí...