La dona més feliç del món

Ahir va ser l'excursió de final de curs a l'escola de la Colometa. Van organitzar un autocar per anar a un parc infantil fora de la ciutat, amb molt d'espai, piscines, gespa, ombres, gronxadors, i tot allò que pot fer feliç la canalla. Normalment van acompanyats, ja que la veritat, tan menuts fa cosa deixar-los només amb les educadores. Ni jo ni la mare podíem per feina, de manera que l'opció més lògica era que si hi havia d'anar hi anés amb alguna de les àvies, i la més predisposada era la paterna.

Dintre del procés d'intent de destrucció del vincle patern de la Colometa, la família del pare hi va inclosa, per descomptat. I si la mare evita al màxim que la xiqueta estigui amb el pare, això també va per la seva família. Finalment s'ha imposat la lògica i l'interès de la Colometa, i la meva mare ha pogut anar d'excursió amb la seva néta. És infamant negar-li a una criatura una font d'estima, però les separacions fan aparèixer les dimensions més fosques de les persones, abnegades mares treballadores incloses. Com a àvia, la meva mare és molt clàssica, de trets absolutament llatins, sempre disponible i disposada a tot per tal de sentir-se el pal de paller de la família (como t'ha querío mare no te va a querer mujer). La separació també l'ha afectada, en primer lloc per mi, però també hem de pensar que ella també s'ha vist separada de la seva primera i única néta, la nineta dels seus ulls. A més, la patrimonialització que la mare ha fet de la nena des del seu primer dia de vida, ens ha apartat de la Colometa, tant a mi com a la seva família paterna. I això la meva mare ho patia (i jo també, no us penseu).

Ahir la Colometa va anar d'excursió amb la seva àvia, i estic convençut de que la meva mare va ser la dona més feliç del món. Qui no s'ha deixat estimar per les àvies?