Esport d’alta competició

La Colometa ja fa una bona estona que dorm plàcidament, encara que avui li ha costat una miqueta més adormir-se, un atac de tos l’ha fet vomitar una part del sopar, pobreta. Res que un pijama net i un motxo no puguin solventar. Des de fa unes setmanes els dimecres després de l’escola me’n cuido d’ella, i fins i tot fa nit amb mi. L’endemà la porto a l’escola, que de fet està molt a la vora de casa. No és que em senti un pare rehabilitat, però poder portar la Colometa almenys un dia a l’escola em fa feliç. Des de la separació no ho havia pogut fer ni un dia. Alguns matins havia anat a veure-la a l’entrada de l’escola, però em semblava una imatge humiliant, haver-me d’esperar quinze i vint minuts per veure-la tot just trenta segons, i sabent-me observat per la gent que sabia de la meva condició de separat no era gens agradable. No era una situació que reforcés precisament la meva autoestima, cosa de la que els pares separats sense la custòdia dels fills no n’anem gaire sobrats.

La situació dels dimecres ara és molt millor. Fins fa poc, la Colometa passava amb mi les tardes dels dimecres, de cinc a vuit. Després venia a buscar-la la seva mare i se l’enduia per passar la nit, per tornar a l’endemà per portar-la a l’escola, al costat de casa meva (i de la Colometa!). No hi feia res que jo no tingués cap problema d’horaris, que segons quins setmanes fes un fred que pelava per anar amb la nena amunt i avall, o que l’escola estigués al costat de casa meva. No. El que havia d’arribar a fer en tant poc temps les tardes dels dimecres a vegades adquiria caràcter de gesta esportiva. Si el cap de setmana anterior l’havia passat amb la mare, significava que feia una setmana que no la veia, i per tant havia de fer una tasca de recuperació del contacte i la confiança. Jugàvem, venia la meva mare o cosins i tietes, i en aquella curta estona tothom havia d’abocar tot l’afecte acumulat durant tants dies. Segurament massa concentrat i potser fins i tot desconcertant per la xiqueta. Finalment l’hora del bany i el sopar, a corre-cuita, perquè a les vuit la Colometa havia d’estar estupenda i impecable per retrobar-se amb la seva mare. Si tot plegat s’allargava perquè jugàvem a la banyera o la nena no tenia gaire ganes de sopar, cada minut que queia al rellotge de la cuina feia augmentar la tensió ambiental, l’objectiu de les 20:00 em pressionava. Això si la mare no arribava a quarts de vuit o fins i tot abans. A més a més em pressionava la necessitat de fer-ho perfectament bé, sense cap marge d’error, havent de demostrar constantment era el millor pare del món, digne de confiança. Talment com un examen. A una mare separada mai no se li demana que demostri les seves aptituds de mare, a un pare separat sí. Si no acomplia la fita de les 20:00 havia de donar explicacions, i si triomfava, a vegades m’havia d’arribar sentir a dir que sense la meva mare no me n’hagués sortit...

Ara els dimecres han millorat, el rellotge no em pressiona, em sento menys examinat i la Colometa té més possibilitats de sentir-se cuidada per un pare més relaxat. Amb la progressiva recuperació de l’autoestima he entès que no cal ser el millor pare del món, sinó simplement el millor pare del món per la Colometa.

NB. Això està escrit ahir per la nit, però el blogger no m’ho ha deixat penjar fins aquest matí!!