El dret a somiar

Després de la infàmia i del tràgic post d'ahir, avui dissertaré sobre el dret a somiar. De fons, el blues ortodox endurit de Gary Moore als auriculars evita que m'adormi. M'impressiona el blues, tota una cultura condensada en dotze compassos i una escala pentatònica. Massa dur, però. Canvio a David Bowie, em col·locaré "Under pressure" per escriure alguna cosa...avui estic clàssic amb ganes!!

El metro no ha estat mai escenari d'esdeveniments rellevants a la meva vida, des del punt de vista autobiogràfic no té poder literari. Al que sí que li admeto poder literari és a la capacitat que té el metro de condensar històries en molt poc espai i temps. No s'us ha acudit mai en un viatge de metro, de posem deu minuts, imaginar la història del personatge que tenim assegut davant? És un exercici estèril per la sociologia perquè mai no encertaràs quina història s'amaga darrera d'aquella mirada perduda o d'aquelles mans que subjecten fermament una bossa del Corte Inglés. Però la literatura és especulació. Especular ve del llatí speculum, que vol dir "mirall" (o "espill"). Projectem a la realitat les nostres obsessions, els nostres fantasmes, les nostres fílies...i els nostres somnis. Això és literatura. És impossible escriure fent abstracció de la realitat i de la nostra visió particular del món.

En acabat de fer metaliteratura (o com se digui), us explicaré una història que pot semblar fictícia però és ben real. I encara que sigui real és ben literària...i té lloc al metro!!

Ahir vaig trobar-me en Dean Moriarty (nom fictici, i ben literari per cert) al metro. En Dean el conec dels anys de la facultat, no estudiàvem junts però teníem amics comuns a la facultat, i vam compartir alguns dels moments més salvatges de la postadolescència (o potser adolescència?). Des que vaig acabar la carrera el veia molt de tant en tant, i recordo que la darrera vegada que el vaig veure va ser al mític Kentucky del carrer Arc del Teatre al Raval. Em va explicar que tenia una filla de dos anys i que feia poc que s'havia separat. Tot i la boira de l'alcohol, recordo un home trist i poc expansiu, certament estava passant un mal moment, i deia: "sort de la menuda". Com la boira, en Dean i jo vam escampar i , malgrat viure a 50 metres, no és fins al cap de quatre anys que me'l trobo al metro. Després d'explicar-li molt per sobre la meva història i de comentar plegats alguns paral·lelismes amb la seva, tot d'una va i em diu: "aquesta nit la meva companya ha parit!!". En Dean havia refet la seva vida, havia trobat una nova companya de viatge i ara tenia el seu segon fill. "Tenia moltes ganes de fer-li un germanet a la Marina (nom inventat), no vegis com n'està, d'il·lusionada!! Aquest matí quan ha vingut a l'hospital i l'he vista fent-li manyagues al seu germanet m'he engreixat deu quilos!!". El metro no és un lloc gaire propici per emocionar-se, però com us podeu imaginar m'ha costat dissimular-ho. Amb la mirada cómplice de qui sap perfectament el que m'està passant pel cap, en Dean m'ha abraçat i ha marxat, que arribava el metro i el seu fillet l'esperava a l'hospital. Efectivament amics, mentre en Dean m'ho explicava, jo especulava, projectava la seva realitat a la meva, i la veritat és que ja m'hi veia. Només em falta trobar la fadeta que vulgui continuar el viatge al meu costat...

És bonica aquesta història, oi? Puc donar fe que és verídica, i que l'encontre entre en Dean Moriarty i en Colomet va tenir lloc el mateix dia que vaig acceptar la infàmia. Li he promès una visita la setmana vinent, i segur que donarà per més literatura. Literatura és la reivindicació del dret a somiar.