El dia més infame

Avui s'ha consumat l'infàmia, la meva infàmia. He anat al jutjat a ratificar el conveni de regulació de la cura de la Colometa. He signat un paper en el que accepto voluntàriament perdre la custòdia de la meva filla. El conveni de regulació m'ha costat mesos de negociació, un veritable calvari sense cap mena de cooperació per part de la mare i el seus advocats. Després de moltes agoixes i disgustos (no dubto que per part de la mare també), moltes hores de telèfon i (per què no dir-ho?) molts quartos al calaix dels advocats, vaig arribar a un acord en el que acceptava que la custòdia se la quedés la mare. Jo no volia, les circumstàncies m'hi han portat forçadament, i sé que no és el millor moment per retreure'm res a mi mateix, però no puc evitar pensar que poc o molt he traït a la Colometa. Per evitar anar a judici, he deixat de defensar els seus drets i he permès que a partir d'ara la desigualtat real entre pare i mare imposada per la mare, es converteixi en desigualtat jurídica ratificada per un jutge. M'agradaria, estimats lectors, que copsessiu el significat profund d'aquest acte. Mentre vivíem junts la custòdia era compartida, a partir d'ara la mare continua amb la custòdia, és a dir, la seva situació respecte la Colometa no ha variat. En canvi, jo tenia la custòdia i voluntàriament hi he renunciat. Com creieu que em pot haver quedat el cos?

En el meu cas he acceptat voluntàriament, però com se li ha de quedar el cos a un pare honest que davant d'una separació el jutge dicta retirar-li la custòdia dels seus fills "en benefici dels infants? Fa poc llegia la història d'un pare separat que no acceptava cap altre acord sobre la custòdia dels seus fills que no fos la custòdia compartida. La mare no volia ni sentir-ne a parlar, però l'home estava disposat a anar a judici. Les seves raons eren simples: "la meva obligació és defensar els drets dels meus fills, i no puc fer una altra cosa que defensar el seu dret a estar amb la seva mare i el seu pare". Gran i coratjós testimoni. Sabent que probablement toparia amb la justícia i que no tenia pràcticament res a fer, va deixar-se de tacticismes i va fer el que la seva moral i escala de valors li demanava: lluitar pel dret dels seus fills a una mare i un pare.

Les circumstàncies m'han portat a acceptar l'infàmia. Si sents que t'he fallat, ho sento Colometa, tens raó. Tens dret a exigir-li més al teu pare, que per això et va voler portar al món, però no t'amoïnis que faré tot el que estigui a la meva mà perquè això no sigui així per sempre.