La dona més feliç del món

Ahir va ser l'excursió de final de curs a l'escola de la Colometa. Van organitzar un autocar per anar a un parc infantil fora de la ciutat, amb molt d'espai, piscines, gespa, ombres, gronxadors, i tot allò que pot fer feliç la canalla. Normalment van acompanyats, ja que la veritat, tan menuts fa cosa deixar-los només amb les educadores. Ni jo ni la mare podíem per feina, de manera que l'opció més lògica era que si hi havia d'anar hi anés amb alguna de les àvies, i la més predisposada era la paterna.

Dintre del procés d'intent de destrucció del vincle patern de la Colometa, la família del pare hi va inclosa, per descomptat. I si la mare evita al màxim que la xiqueta estigui amb el pare, això també va per la seva família. Finalment s'ha imposat la lògica i l'interès de la Colometa, i la meva mare ha pogut anar d'excursió amb la seva néta. És infamant negar-li a una criatura una font d'estima, però les separacions fan aparèixer les dimensions més fosques de les persones, abnegades mares treballadores incloses. Com a àvia, la meva mare és molt clàssica, de trets absolutament llatins, sempre disponible i disposada a tot per tal de sentir-se el pal de paller de la família (como t'ha querío mare no te va a querer mujer). La separació també l'ha afectada, en primer lloc per mi, però també hem de pensar que ella també s'ha vist separada de la seva primera i única néta, la nineta dels seus ulls. A més, la patrimonialització que la mare ha fet de la nena des del seu primer dia de vida, ens ha apartat de la Colometa, tant a mi com a la seva família paterna. I això la meva mare ho patia (i jo també, no us penseu).

Ahir la Colometa va anar d'excursió amb la seva àvia, i estic convençut de que la meva mare va ser la dona més feliç del món. Qui no s'ha deixat estimar per les àvies?

Les fades del solstici d'estiu

Fa dies que tinc abandonat aquest raconet blogosfèric, segurament és galvana i prou, no cal buscar-li tres peus al gat. És veritat que he estat una mica malaltó, però no és una excusa prou bona, no. Ai quines ganes sempre d'autoexigir-nos i culpabilitzar-no de tot!!

Nit de Sant Joan. Sempre m'ha agradat Sant Joan, tota una manifestació popular de ganes de sortir al carrer i celebrar l'arribada de l'estiu. Només una vegada he deixat de sortir per Sant Joan, per un examen...que després vaig suspendre!! Disculpeu però deixeu-me que torni a subratllar el caràcter masoquista que tenim alguns!! Enguany la Colometa ja té un any i mig i crec que, aprofitant que està amb el seu pare :) :), val la pena que visqui una nit que per mi és tan especial. Educar també és compartir amb els fills allò que t'emociona, encara que posteriorment allò no els emocioni especialment, però almenys ja saben amb què t'emociones. Uns amics que se n'han anat a viure nord enllà, prop del pirineu de Girona (exiliats immobiliaris en podríem anomenar), i tenen un nen de la mateixa edat de la Colometa m'han convidat a passar el cap de setmana. M'ho prenc amb molt d'entusiasme, fa massa mesos que no surto un cap de setmana, ni sol ni amb la Colometa. Dijous per la tarda comença la competició esportiva per preparar-se per sortir divendres: encarrega la coca, compra al súper, prepara teca pel divendres,...Divendres vaig aconseguir plegar de treballar a les 14:30, però encara havia d'anar a casa tancar les bosses, dinar, carregar el cotxe i anar a buscar la Colometa a l'escola a les 16:00. Ho vaig aconseguir: a les 16:19 la Colometa i jo enfilàvem cap al Pirineu!!

Al sopar ens esperaven una colla diversa i curiosa (avui en diuen freakies, oi?) que va fer que la Colometa i el seu company Ivan (nom inventat en ocasió de Sant Joan) s'ho passessin d'allò més bé. Quan començava a marranejar de son, cap allà quarts d'11, veig que ha arribat el moment d'anar a fer una volta pel poblet (típica localitat pintoresca infestada de barcelonins amb calés i que ara ja només viu pel turisme i les agències immobiliàries). A la placeta del poble, amb més voluntat que traça, els indígenes (amb la col·laboració d'algun foraster, m'imagino) han muntat una foguera al voltant de la qual la canalla i els jovenets fan autèntiques barrabassades amb els petards i la pirotècnia més diversa.

Quan arribem a la plaça només queden brases, i una munió de gent al voltant menjant coca sucada en xocolata desfeta. Hi havia prevista una lectura de poemes i l'aparició d'una fada pirinenca, però hem fet tard. Però la nit és perfecta, i entre la gent intueixo una noia vestida de blau cel menjant coca i sucant xocolata. És la fada, sens dubte. Agafo la Colometa a coll i li dic a cau d'orella: "Veus? És la fada del solstici, anem a fer-li un petó i a demanar-li que ens regali un bon estiu". Mentre la Colometa li feia un petó, jo aprofitava per intentar lligar amb la fada, però les circumstàncies no eren propícies, ho haurem de deixar per un altre cap de setmana, i per descomptat no ho penso explicar aquí...

Deducció per fills a càrrec

Em trec la disfressa de pare embadalit amb l'actuació de la seva filla al festival de final de curs de l'escola i...alehop...em calço les ulleres d'usuari del programa PADRE de declaració de la renda. Avui, nois, serà poc poètic això, ja us ho avanço. En aquesta època de l'any tot ciutadà honrat es veu abocat a treure temps i trobar els papers que li permetin fer la declaració de renda amb èxit. Hi ha qui es busca un gestor (n'hi ha que fins i tot reben el nom d'assessor fiscal), un estudiant d'econòmiques o empresarials que vol fer uns calerons, algun conegut que treballa en alguna entitat financera, o un amigatxo enrollat que li pot resultar fins i tot divertit fer números a canvi d'unes cerveses (aquest darrer és el meu cas). Bé, ja haureu copsat que la declaració me la faig jo, i enguany m'enfrontava a la novetat tributària de la condició de separat. Primera sorpresa: com que he perdut la custòdia de la Colometa, aquesta ja no pot figurar com a fills a càrrec. En el meu cas és una tocada de nassos, perquè amb la pastarrufa que li passo a la mare cada mes, dir que no està al meu càrrec té dallonsis. En tot cas, la Colometa ha desaparegut fiscalment de la meva vida. De cap manera no és un drama, hi ha àmbits en que sí que fóra un drama que desaparegués de la meva vida...fins aquí arribo :) La tocada de nassos fiscal ve quan te n'adones que no pots deduir-te el mínim per fill a càrrec, que no és molta virolla, però amb les dificultats financeres que tinc no m'aniria gens malament (1.400€ menys de la base imposable...). D'altra banda, tampoc no em puc deduir la pensió que li passo a la Colometa!! Si en canvi la pensió fos per la mare, aleshores sí que me la podria desgravar. Té nassos, fiscalment és més profitós pagar-li a la mare que a la filla... Crec que el règim fiscal dels separats amb obligació de passar una pensió és manifestament millorable. En fi, demà com a bon ciutadà aniré a la meva oficina bancària a dipositar els impressos que acrediten que sóc honrat amb allò que és de tots. La veritat és que a mi no em molesta pagar, el que em molesta és que no ho facin els que ho han de fer, després ens queixem de la manca d'escoles bressol, per exemple.

Final de curs

Ahir vaig anar al festival de final de curs de l'escola de la Colometa. En un teatre del barri més aviat tronat, s'amuntegaven i suaven famílies senceres amb el propòsit de veure els seus patufets en acció damunt d'un escenari. Si bé és veritat que pels més grans de tres o quatre anys això pot resultar més o menys divertit, pels més menuts com la Colometa crec que això es fa més per l'autosatisfacció dels pares que no pas perquè els nanos s'ho passin bé. No entenen gaire res, veuen un munt de gent que els fa fotos i els filma, reben ordres i passen calor. En tot cas ha resultat curiós veure la primera actuació de teatre musical de la Colometa, convenientment disfressada i dirigida per unes voluntarioses educadores, que deuen haver tingut una feinada de por amb els decorats i tota la pesca.

Jo he tingut sensacions estranyes. Hi havia quatre entrades per nano, i vaig aconseguir-ne dues, una per mi i una altra per la meva mare. Per la seva banda, la mare de la Colometa havia portat la seva mare, de manera que ens vam ajuntar els progenitors i les dues àvies. Ha estat una mica desagradable haver de seure separats, sobretot quan les dues àvies no ho volien, però les coses estan tan enverinades que no s'hi pot fer una altra cosa de moment. Sort que el teatre era prou gran com per evitar situacions incòmodes.

La primera incursió en el món de la faràndula de la Colometa ha passat amb més pena que glòria. Bàsicament perquè era a les cinc de la tarda i no havia dormit gens al migdia. Anava amb uns ulls de sépia i una expressió de lluç bullit que no s'aguantava, pobreta. I això que li havia dit a la mare que ja l'anava a buscar jo al migdia i la portava a dormir a casa meva (i de la Colometa), al costat de l'escola i del teatre. Però res de res. Un cop finalitzada l'estelar actuació de la Colometa la mare ha corregut a treure-la d'allí perquè, la veritat, la criatura estava morta de son i de calor. He mirat de saludar-la però certament em costa quan hi ha la mare. Quan coincidim els tres ho passo malament, perquè la nena està tan enganxada al coll de sa mare que no se'n vol saber res de braços aliens, encara que siguin els del seu pare. Lògicament això és una conseqüència de passar gairebé tot el seu temps amb la mare. A més, jo l'educaria una mica diferent, ja que per mi la tasca educativa és més social (avis, tiets, tietes, cosins, veïns,...) que exclusivament del pare i la mare. Vull dir que si no s'acostuma a estar amb gent diferent a la mare la dependència que això genera no crec que sigui bona. Jo imagino que això té a veure amb la separació, ja que davant del fracàs personal que sempre suposa un trencament, és natural aferrar-se emocionalment a allò que et proporciona més seguretat, en aquest cas la Colometa. El problema és si això és el que més convé a la Colometa, i molt em temo que no...

Finalment, un cop fora del teatre he acabat fent un beure a una terrasa d'un bar amb els meus pares i la meva exsogra, una dona raonable i assenyada amb qui no tinc cap interès en deixar de relacionar-me. La Colometa, amb la seva mare, havia marxat nord enllà...No és un mal final per una setmana horrorosa, marcada per la signatura de l'acceptació de la infàmia el dilluns, i per altres episodis personals que aquí no vénen al cas...

El dret a somiar

Després de la infàmia i del tràgic post d'ahir, avui dissertaré sobre el dret a somiar. De fons, el blues ortodox endurit de Gary Moore als auriculars evita que m'adormi. M'impressiona el blues, tota una cultura condensada en dotze compassos i una escala pentatònica. Massa dur, però. Canvio a David Bowie, em col·locaré "Under pressure" per escriure alguna cosa...avui estic clàssic amb ganes!!

El metro no ha estat mai escenari d'esdeveniments rellevants a la meva vida, des del punt de vista autobiogràfic no té poder literari. Al que sí que li admeto poder literari és a la capacitat que té el metro de condensar històries en molt poc espai i temps. No s'us ha acudit mai en un viatge de metro, de posem deu minuts, imaginar la història del personatge que tenim assegut davant? És un exercici estèril per la sociologia perquè mai no encertaràs quina història s'amaga darrera d'aquella mirada perduda o d'aquelles mans que subjecten fermament una bossa del Corte Inglés. Però la literatura és especulació. Especular ve del llatí speculum, que vol dir "mirall" (o "espill"). Projectem a la realitat les nostres obsessions, els nostres fantasmes, les nostres fílies...i els nostres somnis. Això és literatura. És impossible escriure fent abstracció de la realitat i de la nostra visió particular del món.

En acabat de fer metaliteratura (o com se digui), us explicaré una història que pot semblar fictícia però és ben real. I encara que sigui real és ben literària...i té lloc al metro!!

Ahir vaig trobar-me en Dean Moriarty (nom fictici, i ben literari per cert) al metro. En Dean el conec dels anys de la facultat, no estudiàvem junts però teníem amics comuns a la facultat, i vam compartir alguns dels moments més salvatges de la postadolescència (o potser adolescència?). Des que vaig acabar la carrera el veia molt de tant en tant, i recordo que la darrera vegada que el vaig veure va ser al mític Kentucky del carrer Arc del Teatre al Raval. Em va explicar que tenia una filla de dos anys i que feia poc que s'havia separat. Tot i la boira de l'alcohol, recordo un home trist i poc expansiu, certament estava passant un mal moment, i deia: "sort de la menuda". Com la boira, en Dean i jo vam escampar i , malgrat viure a 50 metres, no és fins al cap de quatre anys que me'l trobo al metro. Després d'explicar-li molt per sobre la meva història i de comentar plegats alguns paral·lelismes amb la seva, tot d'una va i em diu: "aquesta nit la meva companya ha parit!!". En Dean havia refet la seva vida, havia trobat una nova companya de viatge i ara tenia el seu segon fill. "Tenia moltes ganes de fer-li un germanet a la Marina (nom inventat), no vegis com n'està, d'il·lusionada!! Aquest matí quan ha vingut a l'hospital i l'he vista fent-li manyagues al seu germanet m'he engreixat deu quilos!!". El metro no és un lloc gaire propici per emocionar-se, però com us podeu imaginar m'ha costat dissimular-ho. Amb la mirada cómplice de qui sap perfectament el que m'està passant pel cap, en Dean m'ha abraçat i ha marxat, que arribava el metro i el seu fillet l'esperava a l'hospital. Efectivament amics, mentre en Dean m'ho explicava, jo especulava, projectava la seva realitat a la meva, i la veritat és que ja m'hi veia. Només em falta trobar la fadeta que vulgui continuar el viatge al meu costat...

És bonica aquesta història, oi? Puc donar fe que és verídica, i que l'encontre entre en Dean Moriarty i en Colomet va tenir lloc el mateix dia que vaig acceptar la infàmia. Li he promès una visita la setmana vinent, i segur que donarà per més literatura. Literatura és la reivindicació del dret a somiar.

El dia més infame

Avui s'ha consumat l'infàmia, la meva infàmia. He anat al jutjat a ratificar el conveni de regulació de la cura de la Colometa. He signat un paper en el que accepto voluntàriament perdre la custòdia de la meva filla. El conveni de regulació m'ha costat mesos de negociació, un veritable calvari sense cap mena de cooperació per part de la mare i el seus advocats. Després de moltes agoixes i disgustos (no dubto que per part de la mare també), moltes hores de telèfon i (per què no dir-ho?) molts quartos al calaix dels advocats, vaig arribar a un acord en el que acceptava que la custòdia se la quedés la mare. Jo no volia, les circumstàncies m'hi han portat forçadament, i sé que no és el millor moment per retreure'm res a mi mateix, però no puc evitar pensar que poc o molt he traït a la Colometa. Per evitar anar a judici, he deixat de defensar els seus drets i he permès que a partir d'ara la desigualtat real entre pare i mare imposada per la mare, es converteixi en desigualtat jurídica ratificada per un jutge. M'agradaria, estimats lectors, que copsessiu el significat profund d'aquest acte. Mentre vivíem junts la custòdia era compartida, a partir d'ara la mare continua amb la custòdia, és a dir, la seva situació respecte la Colometa no ha variat. En canvi, jo tenia la custòdia i voluntàriament hi he renunciat. Com creieu que em pot haver quedat el cos?

En el meu cas he acceptat voluntàriament, però com se li ha de quedar el cos a un pare honest que davant d'una separació el jutge dicta retirar-li la custòdia dels seus fills "en benefici dels infants? Fa poc llegia la història d'un pare separat que no acceptava cap altre acord sobre la custòdia dels seus fills que no fos la custòdia compartida. La mare no volia ni sentir-ne a parlar, però l'home estava disposat a anar a judici. Les seves raons eren simples: "la meva obligació és defensar els drets dels meus fills, i no puc fer una altra cosa que defensar el seu dret a estar amb la seva mare i el seu pare". Gran i coratjós testimoni. Sabent que probablement toparia amb la justícia i que no tenia pràcticament res a fer, va deixar-se de tacticismes i va fer el que la seva moral i escala de valors li demanava: lluitar pel dret dels seus fills a una mare i un pare.

Les circumstàncies m'han portat a acceptar l'infàmia. Si sents que t'he fallat, ho sento Colometa, tens raó. Tens dret a exigir-li més al teu pare, que per això et va voler portar al món, però no t'amoïnis que faré tot el que estigui a la meva mà perquè això no sigui així per sempre.

La iaia pallaresa

Aquest migdia, anant cap a casa dels meus pares a dinar, tot esperant que s'obrís un semàfor de vianants al carrer Mallorca, una iaiona s'ha posat a fer-li festes a la Colometa. L'accent de la iaia era inequívocament pallarès, vull dir del Pallars, del Pirineu. La Colometa s'ha mostrat poc receptiva, la veritat és que avui ha tingut un dia rebel. En advertir-li això, la iaia de seguida ha reflexionat amb saviesa: "com que els pares teniu els fills tan poc, costa que us creguin i a més sempre cediu i els ho doneu tot". Si aquesta és la realitat per molts pares, ho és molt més en el cas dels pares separats que estan obligats a veure els seus fills molt pocs dies al mes. El fenomen "papa-McDonalds" és ben real. Vull dir que pel poc temps que tens per estar amb ells, cedeixes a tot per tal que estiguin contents amb tu, i si cal portar-los al McDonalds se'ls porta, encara que un estigui íntimament convençut que això no és bo pels nanos. Lògicament això va en detriment de la qualitat del model educatiu familiar. Quan la custòdia només la té un (normalment la mare), es condemna a l'altre (normalment el pare) a no poder participar del model educatiu, i a fer coses que poden no ser convenients. El raonament és coherent: "per dos dies que els tinc, he de procurar que ens portem bé". En aquest context, cedir a certs xantatges que fan els fills és humà, i també pot ser terrible, qui no ha sentit parlar dels "nens dictadors"? Canalla amb capacitat per manipular els seus pares per portar-los allà on volen. El risc de trobar-se en aquestes situacions en cas de separació és evident quan la custòdia no és compartida, i no hi ha voluntat de cooperació. Ara la Colometa té una mica més d'un any i mig i ja començo a percebre la necessitat de posar límits i fer-los-els respectar, i quan no ho aconsegueixo sense enrabiades em sento una mica amb l'instrumental limitat.

S'ha obert el semàfor i hem passat, de mar cap a muntanya. La iaiona li ha llençat una floreta a la Colometa: "ai senyor quina nena més bonica", que després ha continuat cap a mi, quan mirant-me m'ha dit: "de bon arbre se'n fan bones estelles". Somriures i acomiadament, i ella se n'ha anat cap a Besòs i jo cap a Llobregat.

L'escola

Aquesta tarda hem anat la Colometa i jo a veure si li havia tocat la loteria de l'escola bressol pública. Les llistes definitives encara no han sortit, però per la puntuació ja es veu que no li tocarà de cap manera. Aquest curs la Colometa ha anat a una escola privada del barri, a tocar de casa. El tracte ha estat excel·lent i la veritat és que n'estem molt contents, tant la mare com jo. El dèficit d'escoles bressol a Barcelona i a tot el país és molt greu, tan sols un de cada set nens entre 0 i 3 anys va a una escola bressol pública. Si Catalunya ha tingut els problemes demogràfics que ha tingut en els darrers anys, en que fins i tot hi va haver algun moment de creixement negatiu de la població, sens dubte és per la manca de polítiques públiques de suport a les famílies, com per exemple places d'escoles bressol.

Fa uns mesos vaig descobrir que la mare havia renunciat, unilateralment, a la reserva de matrícula pel curs vinent a l'actual escola. Comptava matricular-la, sense consultar-m'ho, a l'escola pública del poble on ara viu. De fet a mi ja m'anava bé, em semblava millor per la Colometa, que de fet és el que compta. Estem parlant d'una escola de més qualitat, amb més recursos i...més barata. El que em va sublevar va ser el meu bandejament de la decisió. Prou calvari ja resulta haver perdut la custòdia com per haver de suportar violacions de la pàtria potestat. M'explico pels no iniciats: la custòdia implica la cura quotidiana de l'infant, i la pàtria potestat és la responsabilitat sobre les decisions importants de la vida de l'infant, i sens dubte el model d'escolarització i l'elecció de l'escola formen part de la pàtria potestat. A països com França, amb una mica més de tradició de custòdia compartida, les inscripcions a les escoles cal que vagin signades per ambdós progenitors. Aquí no cal i crec que una mesura tan senzilla com aquesta evitaria molts abusos per part de progenitors que no informen, i també responsabilitzaria a progenitors que se'ls en fot l'escola de la canalla. Bé, el fet és que prou baix d'autoestima ja anava, amb un maltractament verbal deliberat i continuat, com per haver de veure'm així. De fet, el més rellevant és que a la Colometa no se li van respectar els seus drets.

Amb moltes dificultats em vaig quadrar, vaig fer el cor fort i vaig exigir els drets de la Colometa: el seu pare també havia de participar en l'elecció de l'escola, encara que no li demanin. Vaig fer la reserva de matrícula a l'escola privada actual (80€ que acabaré perdent...), i també vaig fer la preinscripció a les escoles públiques del barri. Em semblaven bones opcions. Segurament la Colometa acabarà a l'escola pública del poble de la mare. Ja em va bé, la veritat, però el que era intolerable (per mi i per la Colometa) era excloure'm, per això vaig reaccionar. Això va forçar a la mare a replantejar-se la decisió unilateral i es va veure obligada a parlar-ne amb mi, d'igual a igual. Tal cosa significa que el pare de la Colometa no està disposat a deixar de ser-li-ho.

Esport d’alta competició

La Colometa ja fa una bona estona que dorm plàcidament, encara que avui li ha costat una miqueta més adormir-se, un atac de tos l’ha fet vomitar una part del sopar, pobreta. Res que un pijama net i un motxo no puguin solventar. Des de fa unes setmanes els dimecres després de l’escola me’n cuido d’ella, i fins i tot fa nit amb mi. L’endemà la porto a l’escola, que de fet està molt a la vora de casa. No és que em senti un pare rehabilitat, però poder portar la Colometa almenys un dia a l’escola em fa feliç. Des de la separació no ho havia pogut fer ni un dia. Alguns matins havia anat a veure-la a l’entrada de l’escola, però em semblava una imatge humiliant, haver-me d’esperar quinze i vint minuts per veure-la tot just trenta segons, i sabent-me observat per la gent que sabia de la meva condició de separat no era gens agradable. No era una situació que reforcés precisament la meva autoestima, cosa de la que els pares separats sense la custòdia dels fills no n’anem gaire sobrats.

La situació dels dimecres ara és molt millor. Fins fa poc, la Colometa passava amb mi les tardes dels dimecres, de cinc a vuit. Després venia a buscar-la la seva mare i se l’enduia per passar la nit, per tornar a l’endemà per portar-la a l’escola, al costat de casa meva (i de la Colometa!). No hi feia res que jo no tingués cap problema d’horaris, que segons quins setmanes fes un fred que pelava per anar amb la nena amunt i avall, o que l’escola estigués al costat de casa meva. No. El que havia d’arribar a fer en tant poc temps les tardes dels dimecres a vegades adquiria caràcter de gesta esportiva. Si el cap de setmana anterior l’havia passat amb la mare, significava que feia una setmana que no la veia, i per tant havia de fer una tasca de recuperació del contacte i la confiança. Jugàvem, venia la meva mare o cosins i tietes, i en aquella curta estona tothom havia d’abocar tot l’afecte acumulat durant tants dies. Segurament massa concentrat i potser fins i tot desconcertant per la xiqueta. Finalment l’hora del bany i el sopar, a corre-cuita, perquè a les vuit la Colometa havia d’estar estupenda i impecable per retrobar-se amb la seva mare. Si tot plegat s’allargava perquè jugàvem a la banyera o la nena no tenia gaire ganes de sopar, cada minut que queia al rellotge de la cuina feia augmentar la tensió ambiental, l’objectiu de les 20:00 em pressionava. Això si la mare no arribava a quarts de vuit o fins i tot abans. A més a més em pressionava la necessitat de fer-ho perfectament bé, sense cap marge d’error, havent de demostrar constantment era el millor pare del món, digne de confiança. Talment com un examen. A una mare separada mai no se li demana que demostri les seves aptituds de mare, a un pare separat sí. Si no acomplia la fita de les 20:00 havia de donar explicacions, i si triomfava, a vegades m’havia d’arribar sentir a dir que sense la meva mare no me n’hagués sortit...

Ara els dimecres han millorat, el rellotge no em pressiona, em sento menys examinat i la Colometa té més possibilitats de sentir-se cuidada per un pare més relaxat. Amb la progressiva recuperació de l’autoestima he entès que no cal ser el millor pare del món, sinó simplement el millor pare del món per la Colometa.

NB. Això està escrit ahir per la nit, però el blogger no m’ho ha deixat penjar fins aquest matí!!

Non-non

El moment que més a prop em sento de la Colometa és quan l'allito. El ritual és aproximadament el mateix cada dia. Els dies que la tinc, bien entendu, que com bé sabeu són escassos. Cap allà les nou del vespre, o potser a un quart de deu, quan noto que comença a neguitejar-se i a no saber què vol, ha arribat el moment. Li dono la pipa, que comença a xumar amb desfici, li poso el bolquer de passar la nit (una talla més gran), l'agafo a coll i li escalfo el biberó tot explicant-li els passos del ritual amb la veu més pausada possible. Anem a la nostra habitació després de dir-li bona nit al Jaime, a la meva mare, o a qui sigui que estigui per casa en aquell moment. Allí baixem la persiana, encenem l'espelma, apaguem els llums i posem música (els nocturns de Chopin són particularment indicats, i si no les cançons de bressol d'Albert Pla). Sec a una punta del meu llit, me la poso a la falda i ella ja sap que és el moment de treure's la pipa i xuclar del biberó. A vegades la pipa me la dona, però a vegades la llença a terra!! Bé, un cop satisfeta i amb la panxa ben plena de llet calentona arriba el moment de la veritat. Tot sovint ella mateixa assenyala el seu llitet i reclama que l'hi deixi. Hi ha dies que l'efecte de Chopin, la llet calenta i potser el cansament fan que l'operació resulti d'una eficàcia narcòtica fulminant. Però hi ha dies que no, i de fet són els que em diverteixen més. Quan veu que no s'adormirà de seguida, s'aixeca i comença a jugar amb unes boles que hi ha a les barres del llitet. Si això dura massa la torno a agafar a coll, l'estiro al meu costat al meu llit, i l'acarono i li agafo la maneta. La relaxació és tal que també li faig pessigolles, i en aquell ambient de música suau i en penombra les seves rialles, sorgides del darrera de la pipa, són mel per les orelles. També li canto cançonetes improvisades com fan els rondallers mallorquins però amb un estil més psicodèlic, més propi de Sisa, Quimi Portet o Antònia Font. M'estira els pèls de la panxa i riu quan improviso un gest exagerat de dolor (punyetera!). Quan les energies li van fallant busca el braç del seu pare per aferrar-s'hi, i poder adormir-se tranquil·la sabent que sóc allí. Quan finalment la deixo al seu llitet amb els ulls clucs i l'acotxo, en un rampell d'origen cultural catòlic li acabo dient sempre: "bona nit Colometa, que somiïs amb els angelets".

Un dels mites femenins més estratègicament explotats és que l'alletament crea un vincle fortíssim entre la mare i l'infant. És aquest un mite excloent, que ha mantingut l'home en un segon terme en les primeres etapes de vida dels infants. Ara s'està demostrant que aquest mite és fals, que el vincle no es crea per l'alletament sinó pel contacte, físic o amb la veu. Això no vol dir que alletar no signifiqui contacte, ho és i molt intens, però no és més vinculant que cantar-li una cançoneta a la criatura bressolant-la o agafant-li la mà, i això ho pot fer indistintament un home o una dona.

Com veieu, l'hora d'anar a dormir és un moment de contacte intensíssim entre la Colometa i jo. En aquest sentit, una de les meves principals fonts d'angoixa d'aquest període de separació ha estat no poder allitar la Colometa més que dues vegades al mes durant llargs mesos. La mare s'horroritzava de pensar que havia de passar una nit sense la Colometa, i se les empescava totes per evitar que les passés amb mi. Bé, si volem ser justos en realitat no és que volgués evitar que les passés amb mi, sinó que ella volia estar amb la Colometa el màxim de temps possible, independentment del que li convingués a la nena. Com en tantes altres coses, pensava en ella i no en la nena. Al principi vam pactar que els caps de setmana serien de divendres a diumenge, i que per tant la Colometa passaria les dues nits del cap de setmana amb mi. Al cap de quinze dies va canviar d'idea i les nits dels divendres dels caps de setmana que la Colometa estava amb el seu pare se l'emportava (fins i tot amb alguna amenaça de trucada a la policia si ho impedia), i l'endemà al matí em portava de nou la nena perquè acabés de passar el cap de setmana amb mi. Davant la pregunta de per què els caps de setmana que passava amb la mare havien de ser diferents dels caps de setmana que passava amb el pare, la resposta era taxativa i significativa: "sóc la mare". Lògicament no és cap argument, però fixeu-vos que comporta la creença de que el rol de la mare és més important que el del pare. Ara la cosa ha millorat i allito la Colometa vuit nits al mes. És clarament insuficient però força millor per la Colometa, i això és el que compta i res més.

Masculinitats

Al cap d'uns mesos d'haver-me separat va aparèixer un dia per casa en Jaime (nom inventat), que estava passant una mala època amb la seva companya. Em va demanar aixopluc i vaig acceptar sense dubtar-hi ni un moment. Amb la perspectiva de tres mesos de convivència va ser una gran idea, ens hem recolzat mútuament i la casa té més moviment, més vida. Viure sol pot ser interessant una època de la teva vida, però crec que no estem fets per això. Bé, el cas és que en alguna ocasió hem sortit a passejar els tres: en Jaime, la Colometa i jo. Talment com una parella d'homosexuals adoptants...Dos homes fets i drets passejant amb un cotxet i fent-li festes a una nena d'un any i mig no és una imatge habitual. Tampoc no direm que és una situació extraordinàriament rara, però freqüent no ho és, no. A casa en Jaime m'ajuda amb la nena, juga amb ella mentre li faig el sopar o qualsevol altra tasca domèstica. No li fa res, hi està avesat i a més a més, diria que li encanta.

Quan vaig començar a anar a la piscina amb la Colometa també vaig experimentar amb noves dimensions de la masculinitat. Malgrat les reticències de la mare a que la nena estigués més temps amb el seu pare, i les restriccions que va imposar, vaig aconseguir apuntar-la a la piscina del barri. Anàvem a un curset a primera hora de la tarda i tot eren dones amb bebés més petits que la Colometa. Al principi jo em sentia una mica desplaçat, perquè a més a més aquell grup portava temps fent el curset. On vaig trobar més complicitat i comoditat va ser al vestidor. Masculí, per descomptat. Vestidor masculí amb la masculinitat despullada en sentit literal, ni simbòlic ni metafòric. Això no impedia de cap manera que la Colometa fos la princesa d'aquell espai de masculinitat, on es vivia amb naturalitat una presència infantil. Aquells homenots li feien festes i fins i tot m'ajudaven agafant-la o atansant-me les coses.

Qui els havia de dir a les meves àvies, o fins i tot a la meva mare, que un dia homenots fets i drets tindrien cura de la canalla amb la mateixa probabilitat d'èxit que una dona!

Abraçades

Avui dijous la Colometa i jo hem passat per un moment complicat. En el moment de deixar-la a l'escola a les nou del matí li he dit que s'acostés per fer-li un petó i m'ha abraçat, quedant-se enganxada al meu coll uns eterns segons. No ho havia fet mai, i el nus a la gola s'ha fet inevitable. Fins i tot se m'ha trencat la veu quan li he dit "fins dimecres". Això significa una inacabable setmana, tant per ella com per mi. Amb els nens tant petits, és convenient que vegin sovint als seus progenitors, ja que la dimensió temporal no la tenen madurada, i per tant no saben apreciar quina diferència hi ha entre un parell de dies i una setmana. Així, una setmana els pot caure tant lluny com un mes, de manera que la recomanació que per exemple apareix al llibre de J.F. Aguilar "Con mamá y con papá", referida a canalla entre 0 i 3 anys, és de veure's dia si dia no. Evitar que estigui més temps amb el seu pare no respon als interessos de la Colometa, sino a fosques misèries mal gestionades.