19 de febrer 2007

Mala maror

Feia temps que pensava que la mare de la Colometa començava a entendre que la seva filla tenia dret a una mare i un pare, i que això que havia fet d'orientar ressentiments i emocions negatives mirant d'apartar-la del seu pare ja formava part d'un trist passat. Per això darrerament estava més relaxat, i mantenia una actitud optimista respecte la possible recuperació de la custòdia, creient que cauria com a fruita madura per una actitud postiva de la mare, més que no pas per un canvi en les lleis. Però no, vet aquí que ahir diumenge van reaparèixer vells fantasmes.

El cap de setmana la Colometa estava amb el seu pare, i tranquils i contents encaràvem el diumenge per la tarda amb la perspectiva d'un ball de disfresses de barri. Cap a les cinc truca la mare explicant que està una mica lluny per qüestions de feina, i que no és segur que pugui arribar a les vuit per recollir la Colometa. Amb tota la naturalitat del món, i assumint que aquestes coses passen, i que qualsevol altre dia em pot passar a mi, li proposo que la Colometa es quedi a dormir a casa del seu pare, i que l'endemà la porto jo a l'escola sense problema, que no tinc classe fins a les 11:00. A més a més, podríem quedar-nos a la festa més estona. Doncs no, "si no puc jo, vindrà la meva mare. Sóc fora en un seminari de feina, i a més els meus pares passen la tarda a Barcelona". De fons, jo sentia xivarri de criatures (quin seminari més estrany!!), i la tarda era plujosa, ideal com per passar la tarda a Barcelona (?!).

Finalment hem marxat de la festa abans d'hora, han vingut els avis materns a les vuit, han confessat que han baixat expressament a buscar la nena, i jo m'he quedat amb un pam de nas, vençut per la mentida, i amb certa ràbia acumulada al fetge. Podia haver-me negat a lliurar la criatura, perquè la lletra del conveni diu que serà la mare qui passarà a buscar-la. També podia haver anat a posar una denúncia per incompliment de conveni (encara que les rialles del jutge de guàrdia s'haguessin sentit fins a Moscou). No he volgut fer soroll, i he deixat que la Colometa se n'anés amb els seus avis. Amb ells tinc molt bona relació, i hagués sigut molt lleig que haguessin hagut de fer el viatge debades, encara que la culpa no hagués sigut meva sinó de la mare de la Colometa.

Un altre dia, espero que la mare pensi en la Colometa, però en tinc dubtes raonables.

7 comentaris:

Dr. Kylldare ha dit...

Sense comentaris, en realitat. Imagino que es tracta d'una mena de malevolència "per defecte" que es guarirà a mesura que passi el temps. O no, què hi farem.
Crec que sols et queda tenir paciència i una certa resignació per païr aquestes carades: honestament, no penso que et convinguin els enfrontaments perque es faran servir -un per un- en contra teva. Segur.

alatrencada ha dit...

Sí, no et convé l'enfrontament. Millor oblidar-ho, però t'apuntes el dia i el fet en un paperet per si de cas.

I estic convençuda que algun dia la mare pensarà més en la Colometa. Paciència!

ulls blaus ha dit...

m'agradaria animar-te, però fets així li passen a la meva parella i molts altres pares.Elles prefereixen deixar als nens amb qualsevol familiar seu abans que tu. Potser és per por a no ser prou bones mares. Serà complexe d'inferioritat. Pensen que si els fills veuen més al pare, podrien estimar-lo més que a elles? I el que no entenen és que de no veure als pares, els nens els enyoren, i estan perjudicant molt a les pobres criatures...
Suposo que hauran de ser les lleis, i després que la societat s'adapti a elles el que haurà de canviar aquestes injustícies

Papitu ha dit...

Recoi quina patacada! Paciència Colomet, cal seguir endavant i recordar que l'important es la Colometa. Re-obrir un front amb la mare només et pot dur problemes. Ànims.

Colomet ha dit...

Gràcies pels ànims. Dos dies després, i amb el cap una mica més fred, potser no va ser tan greu. Ho embolicaré i ho desaré al calaix, amb l'esperança de no haver-ho de treure mai, i d'aquí un temps llençar-ho a les escombrarie en una d'aquelles neteges d'andròmines que es fan d'any en any.

Anònim ha dit...

(de sempre)

En aquest país sempre estem igual. Guanya aquell que té més mala llet. Si vas de bona fe, a sobre, et diuen que hi has renunciat de forma voluntària.

Però convé ésser civilitzat. Rebre un atac justifica defensar-se, no el contraatc.

A la llarga, és millor demostrar temperança i contenció. A més, la nostra és una lluita que requereix paciència.

Reconeguem-ho, nosaltres ho tenim perdut però lluitem per canviar les coses, perquè no tornin a passar en el futur.

Aïsha ha dit...

Hola, sé perfectament del que parles. A la meva parella li passa efectivament el mateix. Portem tres anys de calvari. Ell sempre ha estat partidari del No enfrontament, jo ho respecto. Però t'asseguro que podria explicar 1001 històries totes plenes de patiment, angúnia i llàgrimes. A tot això: dues criatures que creixen sota la manipulació i la impotència de la inocència