13 de febrer 2007

Flordeneu

Encuriosida, agafava aquella substància blanca, humida i freda, i se li escolava entre els ditets. No aconseguia identificar-la, i li vaig haver de dir: “neu, Colometa, això és neu”. El sol reflectit en aquella superfície blanca l’enlluernava quan aixecava la vista, i em mirava incrèdula amb mig somriure dibuixat a la carona, allò no ho havia vist ni tocat mai.

Feia temps que mon germà i jo dúiem al cap marxar un cap de setmana a la neu, amb la Colometa i el cosí de nom de tres lletres (dues de les quals vocals). Finalment van quadrar els compromisos i vam enfilar un divendres per la tarda cap al Pirineu gironí amb una parella d’amics afegits. Amb certa antelació vam llogar un bungalow a un càmping prop de pistes, una caseta de fusta ideal per passar un cap de setmana d’aventures amb la Colometa. La fila que fèiem era curiosa: una parella heterosexual, i dos adults a càrrec d'un preadolescent i una quasibebé.

Com bé sabeu, ens hem carregat el termostat del planeta, de manera que fred, allò que es diu fred, no en feia ni gota. De fet, el dissabte va fer un sol gairebé d’estiu, ens sobrava tota la roba, que quan vas a la neu te’n poses molta. Això va ajudar, tot sigui dit a patir menys per la salut de la Colometa. Mentre la colla esquiadora grimpava muntanya amunt, la Colometa i jo ens vam quedar a peu de pistes a jugar en una mena de parc infantil que hi havia. No hi havia gran cosa a fer, però només amb ninots i trineu ja vam xalar d’allò més. La pobra semblava una botifarreta amb tota aquella roba, però això no li impedia fer audaçment la croqueta per la neu, llençar-me’n i insistir en què ens tiréssim junts en trineu amb el papa fent-li de butaca. També vam fer un ninot, però la matèria primera era escassa i fruit dels canons de neu artificial, per descomptat. Allí no hi havia ni una trista volva de neu natural. Els indígenes ens van explicar que la setmana anterior havien arribat a 26º a pistes, a més de 2.000 metres en ple mes de gener...

Al vespre dutxa i cremetes, que el sol pirinenc no perdona. La capacitat d’endrapar de la Colometa va deixar esparverats a la resta de components de l’equip, i és que realment menja com una llima nova. Tot i estar cansada, dutxada i amb la panxa plena, li va costar adormir-se. Devia ser cosa del llit diferent o del discret xivarri que feien els altres, no ho sé. El sopar adult i preadolescent va estar bé: embotits abundants, vi (també abundant), converses interessants i un intranscendent Atlètic de Madrid-València de música de fons.

L’endemà vaig pensar que millor no pujar a pistes, em va semblar massa trasbals. A més, ens hagués tocat matinar, i els diumenges estan pel que estan. Darrerament començo els dilluns més fet pols que no acabo el divendres, és una sensació terrible. I ella també dormia, no us penseu que era només cosa meva. Amb tota la calma ens vam llevar, ens vam fer un petó de bon dia, ens vam fer pessigolles i vam esmorzar una muntanya de cereals amb llet amb el sol de convidat.

L’hípica a què vam anar està perfectament adaptada per rebre canalla. Un parell de submisos ponis actuen de joguines dels nombrosos nens que només veure’ls frisen per pujar-hi, i s’obliden de la institució de la cua. La Colometa va esperar pacientment el seu torn, i va ser molt divertit veure com l’entusiasme inicial es va tornar en inseguretat així que la vaig deixar sola al llom de l’animaló mentre jo n’agafava les regnes i la passejava. Al cap d’un parell de minuts, però, ja li parlava i m’explicava que li agradava molt anar en “tatanet de veritat”. La bèstia en qüestió era ben curiosa, ja que dintre dels ponis ja era petita, jo li calculo un metre d’alçada a l’altura del llom. Sense dubte el Colomet era més gran que el poni, una au més gran que un èquid!

“La teva filla és una nineta, està per menjar-se-la”, em va dir la monitora de l'hípica. El pare, cofoi, es va enrojolar, i no va saber escatir si la monitora volia lligar o era una maternal fada pirinenca que hagués volgut afegir-se al punt en què es trobaven la Colometa i el seu pare. Potser era Flordeneu, la del poema.

8 comentaris:

Dr. Kylldare ha dit...

Ai, les fades i en Colomet...

alatrencada ha dit...

La Colometa i el Colomet allà on vagin encisen. Són aus de gran envergadura!

Colomet ha dit...

Potser sí que era Flordeneu, ara transsubstanciada en monitora d'hípica. Una ombra que avui fa just 1,4 lustres que m'acompanya, i que alguna vegada s'ha fet claror, però molt poques.

mima ha dit...

una explicació molt tendre del cap de setmana...disfruta de la colometa, aprenen a volar molt aviat...

Dr. Kylldare ha dit...

Glubs! Fades, ombres i transsubstanciacions: Colomet, més que un científic sembles un espiritista. Take care of yourself, mate.

Colomet ha dit...

Dear doc,
cheers for your nice comments. Sometimes I feel I'm writing like Paulo Coelho...and I can`t stand it!!

Dr. Kylldare ha dit...

As nobody... Fuck Paulo Coelho and Isabel Allende(and Susanna Tamaro too)!!!

Anònim ha dit...

Just want to say what a great blog you got here!
I've been around for quite a lot of time, but finally decided to show my appreciation of your work!

Thumbs up, and keep it going!

Cheers
Christian, iwspo.net