15 de febrer 2007

Dijous gras

Avui dijous gras és el tret de sortida de la disbauxa carnavalera que arrasa amb tot. Transgressió, rauxa, festa, i tot allò que se'ns pugui acudir que no casa amb l'ordre catòlic és Carnaval.

Avui estic més relaxat, però darrerament tinc molt mala relació amb els dijous. El meu cansament estructural s'accentua els dijous d'una manera terrible. El drama comença a les 7:00 quan el despertador comença a tocar el crostó i, davant del meu menysteniment, continua turmentant-me a intervals de cinc minuts durant una estona. Amb seriosos problemes de percepció, m'arrossego al lavabo per afaitar-me (un dia m'afaitaré allò que no toca) i dutxar-me (un altre dia sortiré sense esbandir-me el sabó). A tot això la Colometa ja fa una estoneta que volta per la casa buscant la meva atenció i algú que li prepari l'esmorzar (crec que se li'n fot qui l'hi prepari mentre ho faci). Entre after-shave, xampú i camisa la començo a amanir (com diuen a Benimasclet). Finalment vestit, net, polit i perfumat ja estic per tu, bitxo. Ostres, les 8:07!! Acaba-la de vestir (és una batalla segons el dia), dóna-li l'esmorzar, arreplega-ho tot i fot el camp. Per descomptat ultrapassada la frontera de les 8:30, que és l'hora límit teòrica per sortir de casa. Carrega el cotxe i fes 30 km. nord enllà. Empassa't cues, nervis i peatges (la mamella més gran de la història de La Caixa), i arriba pels pèls a les 9:30, que és l'hora pactada amb l'educadora. Un petonet i fins aviat, Colometa.

Torna al cotxe i fes ara 20 km. cap a ponent, just per arribar a la classe de les 10:20. Sort que enguany els d'aquest grup són pocs i agradables. De fet he de confessar que el drama comença pel matí però es cou al dia abans, quan després d'allitar la Colometa m'he de posar a preparar les classes de l'endemà, i com que un és un professional (que ho deixa tot per l'últim moment), li poden tocar la una...o les dues. A les 13:00 tornem-hi, i fet una coca arribo al despatx a les 14:00.

Per la tarda, més mort que viu, avança la feina que puguis i espera que arribi l'hora del partit, que darrerament són les 11 de la nit, i com que el pavelló està més a prop del despatx que no de casa, no em surt a compte passar-hi. Sí senyor, el Colomet mira de fer esport un cop a la setmana, i juga a allò que sempre li ha agradat jugar: basquetbol. Des de fa ja tres anys s'ajunta amb els de l'escola i són el terrror. Enguany a la primera fase hem quedat segons (de vuit, malpensats). A veure com ens va la segona fase, quan ja juguem amb els bons...Total, que darrerament hi ha dijous que començo trinxat a les set del matí, i arribo a casa no us explico en quin estat físic a la una de la matinada...

Sense que serveixi de precedent, avui m'he reconciliat amb el dijous: he dormit més de cinc hores; fa sol; la Colometa ha sortit de casa maquillada per un pare inexpert (com a maquillador i probablement com a pare) i tota contenta se n'ha anat a celebrar sense saber-ho el dijous gras; la classe de les 10:20 ha estat d'allò més interessant, amb alumnes encuriosits i preguntaires amb el Tractat de Maastricht, el Pacte d'Estabilitat i pel Creixement, i per la deriva neoliberal de la construcció europea; no he tingut la classe de la una i el partit l'han passat a dilluns...

3 comentaris:

Anònim ha dit...

(de sempre)

Aquest comentari no té res a veure amb el teu escrit, que ja me'l llegiré amb tranquil·litat.

Diumenge al matí, el programa de Catalunya Ràdio "Eduqueu les criatures" està dedicat a la Custòdia Compartida.

Aïsha ha dit...

Reconciliar-se amb la rutina quotidiana quan vius una realitat que no t'agrada és difícil, però Colomet, com li dic a la meva parella: petits esforços mouen muntanyes i tard o d'hora, les vostres criatures sabran veure la realitat. Es diu paciència... (et parla una que d'aquesta en té poca...)

Anònim ha dit...

(de sempre)

Més de quinze dies de retard...

El cas, trobo que tens un estil de vida poc sostenible. Has vist la peli de l'Al Gore? Doncs el canvi climàtic és culpa teva.

Bromes a part, és cansat però agraït. A més, conforme es fan grans es fa més autònoms.

Ahir va ser el primer dia que no li vaig llegir conte al meu fill. Ha preferit llegir un manga d'Inu Yasha.

Vam anar a la fira del llibre en català amb la intenció de comprar-li el que li vingués de gust i, quan el va trobar, es va entusiasmar. L'hi vaig comprar perquè vaig pensar que més valia una lectura que el motivés.

Però tinc els meus dubtes. ¿Per això he invertit tant en "alta cultura infantil" (la petita flauta màgica, els volcans, la pastanaga, Roma, els faraons...)tots aquests anys?

Bé, és el que li agrada llegir: Inu Yasha.