Reconeixement i dignitat

La setmana passada el jutge va fallar. Va donar per bo el conveni que forçadament vaig acceptar i signar el dia més infame. El fet no deixa de ser un tràmit intranscendent perquè era totalment previsible segons la meva advocada, però va causar en mi una sensació d'indefensió i impotència que no em puc treure de sobre. El conveni no respecta el dret de la Colometa a una mare i un pare, ja que deixa al pare en segon terme (i a més fa que a mi em toqui assumir força més despeses que la mare malgrat tenir ingressos similars). Ni parlar-ne, de la custòdia compartida (ni de despeses compartides). L'alternativa d'anar a judici era molt pitjor. Hagués estat un suicidi: mal rollo elevat a l'enèsima potència i amb els jutges i la jurisprudència en contra. Potser hagués estat més digne confiar en la justícia i poder dir-li a la Colometa quan sigui gran que vaig fer tot el que vaig poder perquè no ens separessin, però a vegades cal posar-li seny a la vida, encara que estiguem parlant d'afers emocionals. En tot cas ho porto malament, em sento inferioritzat com a pare, no se'm tracta en peu d'igualtat. Els menyspreus, amenaces de denúncia, enganys i paraules incomplertes continuen a l'ordre del dia, i el recurrent consol que donen els amics amb experiència, segons el qual el temps ho cura tot ara com ara no em serveix, jo visc el present. Sé perfectament que viure instal·lat en el ressentiment no em convé, no m'ajuda a relaxar-me i hi ha el perill de que això acabi esquitxant la Colometa, la veritable víctima.

És dur, però he d'acceptar que el reconeixement com a pare no me'l donarà ella. Mai. El reconeixement com a pare ha de partir bàsicament de mi, no pot dependre de ningú més. També m'ajudarà, això sí, el reconeixement de la cangur caribenya (¿cómo no, caballero?); de les senyores Oitant i Marededéusenyor (amiga i veïna respectivament de la meva senyora mare); del senyor Sesservit (botiguer del barri impressionat davant de la possibilitat de que un home no tingui cap impediment genètic per canviar bolquers); de la senyora Passihobé (mítica propietària d'una afamada botiga de roba infantil encantada d'orientar el sentit estètic d'un home); o el d'aquell turista passavolant que al Bogatell em va confessar que l'havia impactat veure aquella comunicació entre la Colometa i el Colomet mentre jugàvem a colgar-nos les mans a la sorra (no portàvem joguines, però quan tens ganes de jugar tant se val).

Ara bé, el més important reconeixement de tots serà el de la Colometa, per descomptat, i aquest només depèn de mi.