26 de juliol 2006

Reconeixement i dignitat


La setmana passada el jutge va fallar. Va donar per bo el conveni que forçadament vaig acceptar i signar el dia més infame. El fet no deixa de ser un tràmit intranscendent perquè era totalment previsible segons la meva advocada, però va causar en mi una sensació d'indefensió i impotència que no em puc treure de sobre. El conveni no respecta el dret de la Colometa a una mare i un pare, ja que deixa al pare en segon terme (i a més fa que a mi em toqui assumir força més despeses que la mare malgrat tenir ingressos similars). Ni parlar-ne, de la custòdia compartida (ni de despeses compartides). L'alternativa d'anar a judici era molt pitjor. Hagués estat un suicidi: mal rollo elevat a l'enèsima potència i amb els jutges i la jurisprudència en contra. Potser hagués estat més digne confiar en la justícia i poder dir-li a la Colometa quan sigui gran que vaig fer tot el que vaig poder perquè no ens separessin, però a vegades cal posar-li seny a la vida, encara que estiguem parlant d'afers emocionals. En tot cas ho porto malament, em sento inferioritzat com a pare, no se'm tracta en peu d'igualtat. Els menyspreus, amenaces de denúncia, enganys i paraules incomplertes continuen a l'ordre del dia, i el recurrent consol que donen els amics amb experiència, segons el qual el temps ho cura tot ara com ara no em serveix, jo visc el present. Sé perfectament que viure instal·lat en el ressentiment no em convé, no m'ajuda a relaxar-me i hi ha el perill de que això acabi esquitxant la Colometa, la veritable víctima.

És dur, però he d'acceptar que el reconeixement com a pare no me'l donarà ella. Mai. El reconeixement com a pare ha de partir bàsicament de mi, no pot dependre de ningú més. També m'ajudarà, això sí, el reconeixement de la cangur caribenya (¿cómo no, caballero?); de les senyores Oitant i Marededéusenyor (amiga i veïna respectivament de la meva senyora mare); del senyor Sesservit (botiguer del barri impressionat davant de la possibilitat de que un home no tingui cap impediment genètic per canviar bolquers); de la senyora Passihobé (mítica propietària d'una afamada botiga de roba infantil encantada d'orientar el sentit estètic d'un home); o el d'aquell turista passavolant que al Bogatell em va confessar que l'havia impactat veure aquella comunicació entre la Colometa i el Colomet mentre jugàvem a colgar-nos les mans a la sorra (no portàvem joguines, però quan tens ganes de jugar tant se val).

Ara bé, el més important reconeixement de tots serà el de la Colometa, per descomptat, i aquest només depèn de mi.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Por casualidad he dado con este blog,y realmente estoy emocionada por la ternura que utilizas para hablar de tu hija.Yo soy la pareja de un hombre separado y estoy asistiendo atonita a todo esto que cuentas.He de reconocer que hasta que no me ha tocado vivirlo no lo hubiera creido,pues me parecia demasiado retorcido y cruel el que hubiera mujeres que actuaran de esa manera.

Anònim ha dit...

Deseo que ahora mismo estes disfrutando de tu hija y de tus vacaciones. ¡Ánimo! entre todos haremos que esto cambie,aunque para algunos ya sera muy tarde.

Colomet ha dit...

Gracias por los ánimos, los aprecio mucho. La pareja de un hombre separado puede entender algunas cosas más. Antes de separarme también me hubiera quedado atónito ante un relato similar, pero la realidad supera la más brillante ficción literaria.

No quisiera que pensaras, anonymous, que escribo todo esto para mostrarle al mundo lo mala que es la madre de la Colometa. Es una madre excelente que cree que lo que hace es lo mejor para su hija. Escribo para ordenar ideas y emociones, y compartirlas con quien quiera. Escribo también con la vanidad de quien cree que puede ayudar a alguien que está en su misma situación. Son miles los niños separados de sus padres por leyes, jueces, costumbres, etc. que sufren ausencias irreemplazables.

Mañana voy a ver a la Colometa un rato y la semana que viene nos vamos de vacaciones!!

Colomet ha dit...

por cierto anonymous, no dejes de visitarnos, siempre serás bienvenida

fémina ha dit...

Mi nombre sera Fémina a partir de ahora,¿te parece?.Creo que egoistamente tendre alguien con quien hablar,en el mismo idioma, de lo que estamos viviendo.¡Animo!