El pare sobtat
Els pares als quals se'ns ha pres la custòdia dels nostres fills (o se'ns ha forçat a acceptar-ho), i la volem recuperar o procurem passar amb els nostres fills més temps, sovint hem de patir la cruel, típica i tòpica mofa de: "mira, ara se'n preocupa, dels fills". Dissortadament m'ho he hagut de sentir a dir, i no per veïnes xafarderes i pocafeina, sinó fins i tot per amics. La frase és profundament feridora, qui la pronuncia sense ganes de ferir no és conscient del mal que fa sentir-te dir això. No es té en compte que has passat d'una situació en que tenies la custòdia a una altra en la que l'has perduda, amb la conseqüent reacció que això suposa. Fins i tot està cruelment conceptualitzat com el "síndrome del pare sobtat". I més cruel encara és quan t'ho sents dir i la realitat de les lleis, els jutges i la mare tampoc t'ho posa fàcil perquè te'n puguis responsabilitzar lliurement i de manera tranquil·la. Hem de patir totes les pegues del món per poder-nos ocupar dels nostres fills, i a sobre hi ha qui ens ho recorda en to foteta. No acceptar que la gent pot canviar d'actituds, és acceptar un model de societat immobilista i conservador que res té a veure amb una societat moderna i oberta. És com si algú que ha estat condemnat i ha passat per la presó se'l continués jutjant, sense el dret a una segona oportunitat.
Massa sovint es fa servir l'argument de "és un pare despreocupat" per condemnar els fills, en cas de separació, a viure separats del pare. Es deixen de banda preguntes clau com: era un pare integrat a les tasques de la cura dels fills, o se'l deixava de banda? A més es comet un error cruel confonent el passat amb el futur. Si un pare no s'ha responsabilitzat dels fills, això no ho han de pagar els fills en el futur.
Potser sí que ho podia haver fet millor en el seu moment (com tothom, inclosa la mare), però això no ha de condemnar la Colometa a viure separada del seu pare. Sovint la mare i l'opinió pública (que els jutges acaten amb impecable correcció política) obliden que del que estem parlant és del dret de la Colometa a una mare i un pare, no de la necessitat de la mare de venjar-se fent-la servir de projectil.
Fa estiu i ja penso en la platja i la piscina. Amb molts esforços i malgrat una ferma oposició de la mare, he aconseguit que la Colometa passi un parell de setmanes d'agost amb mi. Probablement ens les passarem en remull, com els cigrons.
3 comentaris:
Ningú no és perfecte. Tenim dret a equivocar-nos i a rectificar.
Molt bona idea passar l'estiu en remull, em feu molta enveja.
ei, ara no et pensis que era el típic que passava de tot :). La veritat és que rellegint-ho no n'estic gaire satisfet, em sembla confós. No em sento pare sobtat, perquè de pare ja ho era, i com ja he explicat és una expressió cruel. Em sento pare retrobat. Sí, això m'agrada més. Pensa que vivia en una situació en la que em veia en part exclòs, i en un context de degradació general, meva i de la parella. Ara em sento més lliure i segur per fer de pare com jo vull, i a més viure com intenten separar-te de la teva filla fa que te l'estimis de manera menys passiva, prens més consciència de com et necessita, de que no pot créixer sense pare.
M'agrada que una companya de vol com tu tingui clar que ningú no és perfecte, que no es pot jutjar així com així la gent, que la virtuositat no existeix, que tots tenim una o altra misèria. A més, quin avorriment, un(a) virtuós(a), oi? He tingut algun desengany amb algun amic que ha volgut jutjar...
Un altre dia insistiré amb els cigrons, són més nutritius i no generen tantes confusions.
Em puc imaginar per on anaven els trets.
La situació d'una parella es pot degradar molt, les persones poden arribar a fer coses que mai hauríem imaginat. Doncs molt bé, a la merda tot, va ser un gran error. Però... hi ha una personeta que no té culpa de res, ella no és cap error. Com tu dius, cal pensar en la Colometa abans que res.
I ara no me l'eduqueu seguint els "models de la perfecció";-)
Publica un comentari a l'entrada