Dentetes

Aquest cap de setmana darrer ha estat esgotador, la Colometa no s’ha trobat bé. Sort de la meva mare, que ho ha fet més lleuger. Vam mirar d’aprofitar, i el divendres un cop banyada i sopada vam enfilar cap al Maresme, sense poder evitar ni la calor ni les cues. L’estratègia estava ben trobada, la Colometa es va passar el trajecte dormint i així no va patir per les cues, que treuen de polleguera a qualsevol.

Anar a la platja amb la Colometa comporta un desplegament logístic notable: parasol, “burbujita”, cremes, joguines, gorra, aigua, galetes, bolquers, tovallola, tovalloletes, mocadors de paper i cotxet. I a això cal afegir-li després el parament propi. Fet i fet per estar-se un parell d’hores com a molt, que la Colometa és blanqueta com el Colomet. De totes maneres, aquest dissabte va ser el primer de ficar-se a l’aigua com una valenta. La deixava a la voreta de l’aigua i corria cap a dintre sense cap mena de por, la punyetera.

Per la tarda jo la notava rarota, i a última hora el termòmetre me’n va donar la raó: 39,1. En canalla d’aquesta edat és relativament normal, les defenses encara no estan desenvolupades, i qualsevol petit problema es converteix fàcilment en una febrada. El diagnòstic no era complicat: les dents que surten i fan patir. En un primer moment em vaig espantar, tal temperatura és digna de fer patir a qualsevol pare (o mare!). Però de seguida un antitèrmic i un bany d’aigua fresqueta (quina manera de rondinar!!) han fet els seus efectes, i en tan sols una hora havia baixat a 37,2. Cap problema, sopar, dormir i demà serà un altre dia.

Com som d’egoistes. Quan he tingut la Colometa pansida a la falda, abraçant-me recolzant el seu cap sobre el meu pit, sense bellugar-se ni dir res, m’he sentit molt bé. Veure que la personeta que més estimes del món depèn de tu i t’ho fa evident et fa sentir bé. Estimar algú que accepta ser estimat, i que en aquest cas és evident que t’estima és una situació que frega la perfecció. I tant se val que això surti a la superfície quan l’altre està malalt, som així d’egoistes.

D’altra banda hi ha hagut un moment d’inseguretat que il·lustra força bé el meu estat de les coses. Quan he vist el termòmetre evidentment la primera reacció ha estat de preocupació per la Colometa, però no he pogut evitar una segona reacció: patir per l’esbroncada de la mare. És un patiment òbviament estúpid perquè la culpa no és meva, però molt il·lustratiu de l’estat de la meva seguretat i de l’agressivitat que encara em toca viure. El més dur de tot ha estat veure que no anava gens mal fixat: en el moment d’explicar-li tot plegat a la mare m’he hagut de sentir dir coses poc boniques. La solució fàcil seria deixar-li d’explicar res a la mare, però no em sembla just per la Colometa, aniria en contra del seus interessos, seria utilitzar-la. Ella està per damunt d’això i es mereix que els seus pares mirin de construir un entorn cooperatiu en benefici seu. Si la mare no ho vol ja s’ho trobarà. Jo, quan la Colometa sigui més gran podré mirar-li als ulls i dir-li que mai no he volgut evitar que estigués amb la seva mare.