Cavallets, tomàquets, colomets i colometes

Les coses mica en mica es van normalitzant, i el pànic que tenia quan anava a buscar la Colometa a l'escola al cap d'uns quants dies de no veure'ns es va esvaïnt. Ahir no va trobar estranys els braços del seu pare malgrat que feia cinc dies que no ens vèiem. Veu el seu pare, dubta un instant, s’agafa a les faldilles de l’educadora, però finalment corre i para la galta per deixar-se fer un petó.

Xafogor de mil dimonis, tramvia, renfe i ja som a ca la Martina (nom inventat), una noia valenta que ja en té tres (!!!). Feia molt que no ens vèiem, des d’abans de la separació, però està estupendament igual (amb un xiquet més, això sí). Anar a fer un gelat al carrer del Mar de Badalona en aquestes condicions adquireix aires de desplegament militar, sortir amb quatre criatures d’entre un i cinc anys exigeix disciplina, concentració i paciència. Un cop al carrer la broma és fàcil: fem tota la fila d’un matrimoni de l’Opus!!

Un cop superada la prova del gelat, veiem oberta la Casa del Mar, en plena rambla badalonina, on hi ha instal·lats uns aquaris que fan les delícies de la canalla. De sobte, em veig amb dos (2) xiquets a coll explicant-los com punxen les escòrpores. La Martina feia un altre tant amb els altres dos. En el moment en què he tingut només la Colometa a coll he copsat com la presència d’un tomàquet de mar li causava una estranya emoció. Repassant els diferents aquaris li he fet cinc cèntims de les fabuloses aventures dels cavallets, de les llagostes, dels llobarros (no n’hi havia, però tant se val) i, per descomptat, dels tomàquets de mar. Com que no en tenia prou, he continuat amb les sépies, els calamars, els lluços (i els llucets), les gambes, els molls, els llenguados, les sardinetes, les tonyines, els raps, els congres, les espardenyes, els dàtils, els pops, les aranyes, els musclos, i també de les sirenes, que una mica més i entabanen al pobre Ulisses en el seu retorn a Ítaca. Totes aquestes criatures van a la platja a reproduir-se. Jo també vaig fer-ho en el seu moment: la Colometa va néixer a cinquanta metres de la platja. Jo i la meva família més propera hem nascut i viscut sempre prop del mar. El dia que em toqui explicar-li els seus orígens m’estremiré: Colometa, ets filla de la mar i per mi també ets com la mar, mai no em cansaré de mirar-te.

Xafogor de mil dimonis, renfe, tramvia i ja som a cal Colomet i la Colometa de tornada, una tarda deliciosa. La Colometa no és gens lluny, no cal atabalar-se ni angoixar-se.