Políticament incorrecte (IV)
A la blogosfera he trobat aquest lamentable post, en què l'autora explica que els homes som violents i malvats per naturalesa, i també una rèplica, que no està malament.
Us animo a que llegiu el lamentable post, perquè és un exemple molt clar de retòrica de feminisme de l'enfrontament i la victimització. La rèplica és força òbvia, el seu l'interès rau en què és possible mantenir postures igualitaristes i antimisògines (misòfiles n'hauríem de dir, oi?), i ser crític amb l'hegemònic feminisme de l'enfrontament.
6 comentaris:
Colomet,
Avui estic especialment sensible. M'han trucat de l'escola i m'han dit:
1. Que han comunicat a la mare que la mestra vol veure els pares.
2. Que la mare ha quedat amb la mestra la setmana que ve però demana que no hi sigui el pare perquè no estarà còmode.
3. Em comuniquen que tenen la deferència de fer-me una reunió paral·lela el mes de febrer, que abans no pot ser perquè tenen l'agenda plena.
Què et sembla? Ara haurè de gastar temps preparant escrits al Departament d'Educació, i ja veurem què passa (segurament res).
Hòsties, no t'estiguis de reclamar, anónimo, s'ha de ser filldeputa per fer una cosa semblant!
Anónimo, sé que no està bé animar a algú a anar a la guerra, i més quan no és la pròpia, però noi, el que estan a punt de fer-te a l'escola és gravíssim. Jo personalment actuaria bèl·licament. Per començar, la directora em sentiria. Després aniria al Consell Escolar. Si no em fotessin cas, escriuria al Síndic de Greuges, concretament a l'adjunt per la defensa dels drets de l'infant (tens el link a la pàgina principal del meu blog). També escriuria al Departament d'Educació. Els arguments són simples: l'educació de l'infant és responsabilitat d'aquells que en tenen la pàtria potestat. És un dret de l'infant ser educat per la mare i el pare, i aquí no es poden fer diferències.
És inadmissible que encara no s'hagi posat fil a l'agulla amb detalls administratius com que per matricular un infant en una escola només amb l'aprovació de la mare n'hi ha prou, i això hi ha casos en què es font de conflictes. A França, per exemple, per matricular un nen en una escola han de signar la mare i el pare. Ja em direu què costa canviar això.
El lamentable post no té desperdici... Opinions radicals i desafortunades hi ha, sols falta que tu li facis propaganda posant el link al teu blog. D'altra banda em pregunto, quin seguit d'horroroses experiències deuen haver motivat que la srta. Oportunitats pensi d'aquesta manera...
alatrencada, potser tens raó que no cal fer-ne publicitat, d'aquestes opinions. Però no és menys cert que aquest post de la sra. oportunitats no és un gran descobriment, tampoc no n'hi ha per tant. En el feminisme de l'enfrontament (l'hegemònic), aquests són els raonaments habituals.
Jo estic amb Colomet. És cert que li fa publicitat però també és cert que és una blogaire amateur sense ànim de lucre i, per tant, no és tant greu.
Aquesta noia desbarra i ella mateixa reconeix que el que diu no s'ajusta a la realitat (Aquest post està dedicat a tots aquells homes que ens trobem a la vida, i que no són pocs, que ens fan dubtar de la realitat real que he exposat)
El greu és que es deixa endur per un pensament doctrinari. Entre la realitat i el dogma, tria el dogma.
Aquest post és una descripció molt bona del que passa. Si us hi fixeu, tots els problemes són al seu cap (la por que passa quan va sola pel carrer de matinada) i no són gaire diferents dels problemes que estan a l'origen del racisme (por a passar pel mig d'un grup d'adolescents magrebins, encara que tots siguin excel·lents persones).
Cert, diguem-ne, feminisme funciona amb el mateixos mecanismes que el racisme.
Publica un comentari a l'entrada