Festa major al cor de la ciutat (II)

Fa un parell d’anys, amb uns companys de l’equip de l’escola amb qui havia jugat força temps, i amb qui m’ho havia passat enormement bé dins i fora de la pista, vam decidir tornar-hi i muntar un equipet per jugar en aquestes lliguetes que es juguen de nit entre setmana, ideals per pares treballadors ben ocupats. Déu n’hi do la taxa de fecunditat del nostre equip, podríem muntar ja un equip pre-infantil. En aquestes circumstàncies, de la mateixa manera que abans quedàvem per anar a fer el verro amb nocturnitat, ara hem quedat per anar a la cercavila i dinar amb les criatures...

La cercavila d’enguany ha estat molt concorreguda, com toca a un diumenge assoleiat. No hi ha hagut grans sorpreses: trabucaires, gegants, capgrossos,...tots els elements típics i tòpics. També hi havia nombrosos nanos d’escoles i esplais del barri que desfilaven disfressats, com si fos un Carnestoltes avançat. Certament la Colometa s’ho ha passat d’allò més bé. Quan albirava de lluny els gegants rondinava que volia anar-hi, inconscient de que tard o d’hora passarien per davant seu. També li han fet molta gràcia els capgrossos, sobretot quan se li acostaven i li feien alguna festa. Ves a saber què en devia pensar, dels capgrossos. Això sí, quan han aparegut els trabucaires hem hagut de córrer a cercar recer, crec que no li han fet gens de gràcia. No dubto, però, que tenint ascendència a Benimasclet, tard o d’hora li acabaran agradant.

També hem vist al seu cosí (el de nom de tres lletres, dues de les quals vocals), desfilant convenientment disfressat amb el seu cau. Crec que la Colometa no entenia gaire què hi feia allí el seu cosí, però li ha fet gràcia veure’l. La Colometa també anava pintada, portava una exhuberant flor a cadascuna de les galtones, gentilesa d’una eficient maquilladora infantil de festa major, que també ha pintat a dues altres components de l’equip femení pre-infantil de què disposem.

Com era previsible, he trobat força gent de la meva escola, no debades m’hi he passat més de mitja vida. Els companys que et puguis trobar en una cercavila matinera són per descomptat respectables pares i mares de família com jo, i n’hi havia que feia anys i panys que no veia. Sorpreses agradables d’un diumenge assoleiat.

El dinar l’havíem organitzat a un dels casals d’avis del barri, la presidenta del qual és la mare del Fernandito. El lloc lògicament no el coneixia, i ha resultat molt agradable. A la primera planta tot un estol d’avis fotent-li al dòmino, la manilla i el cigaló, i a la primera planta és on ens han habilitat la sala d’exposicions amb una llarga taula. Espaiosa, amb llum natural i per nosaltres sols: ideal per la canalla. A més, en Fernandito i la seva dona han pensat en portar algunes joguines. Tot plegat ha permès dinar més o menys tranquils i sense patir per les criatures. El menú era de menjador d’escola: macarrons i bacallà o pollastre arrebossat, però pel preu que ens han fet i la comoditat no hi ha res a dir. Feia goig estar parlant de futbol, bàsquet i collonades pròpies de diumenge, i veure al costat la descendència passant-s’ho bomba. Fins i tot hi havia un pati al casal d’avis, on ja amb el sol baix hem improvisat uns rondos infantils fins que els avis que també hi jugaven a petanca ens han foragitat. Els drets adquirits són inalienables.

Durant tot el dia m’han dominat dos sentiments. Un d’alegria de veure la Colometa passar-s’ho tant bé en colla, un altre de certa nostàlgia empalagosa de veure que al meu barri em queden vincles i encara puc viure moments agradables. No me’n penedeixo d’haver-me mudat a la vora del mar, però ostres, quan un pensa qui és i d’on ve...

Acomiadaments i, com era d’esperar, la Colometa s’ha quedat fregida així que s'ha escarxofat a la cadireta del cotxe. Si és que no ha parat. Jo també he quedat fulminat només aterrar al llit, no us penseu. No hi ha cap mena de dubte que la Colometa i el seu pare han tornat a instal·lar-se durant tot un cap de setmana en un punt. Un punt andreuenc, en podríem dir.