Dorm Colomet, dorm

La Colometa no dorm bé per les nits, i ja dura massa. Ja ha fet dos anys, i encara no ha aconseguit dormir d'una tirada per la nit. Malauradament, em sembla que la separació ha tingut a veure amb aixó...

La mare no va voler que la Colometa dormís a la seva habitació fins que no fes un any, seguint el consell d'una homeòpata il·luminada. Jo no hi vaig posar cap pega per manca de coneixement i experiència. I suposo que també per allò tan masculí de no voler discutir...

Bé, el cas és que quan ens vam separar la nena encara no dormia a la seva habitació, i m'imagino que la mare, amb el disgust i el trasbals es va arrepenjar emocionalment en la Colometa, i li permetia tot. En termes d'agafar el son nocturn, això significava continuar amb la nena a l'habitació, deixar que acabi dormint al teu llit, permetre que t'agafi la mà per dormir, donar-li un bibe a mitja nit quan el demana...en fi, tota mena de situacions absolutament contraproduents pel son i antipedagògiques, perquè la criatura pot arribar a creure que pot fer amb tu el que li plagui...I què us penseu que li permetia a la Colometa, jo? Exactament el mateix...

En el meu cas, estava molt influit pel fet que la Colometa al principi estava molt poc amb mi, i no tenia cap capacitat d'imposar-li una rutina, feia sobre la marxa. A més, la meva situació emocional em permetia aguantar perfectament un parell de males nits a la setmana. Vull dir que no em feia res patir son. Estúpidament ho veia com un preu a pagar per haver d'assumir la responsabilitat paterna. Què estúpid, em pensava que feia l'heroi, i el que feia era alimentar un problema!

He de confessar que fins que la nena no va fer dos anys, a casa meva no va canviar d'habitació. I encara pitjor, com que els de la botiga de mobles del barri es van penjar, les dues darreres setmanes abans de passar a la seva habitació va dormir al meu llit, la nena ja estava tan crescudeta que no cabia al llitet de barres. I a més li continuava donant un bibe a mitjanit...Ho podia haver fet millor, molt millor, ho admeto. En favor meu vull afegir que si la mare hagués exhibit tarannà cooperatiu en lloc de bèl·lic, les coses haguessin anat diferent. Coses de pare novell separat i emocionalment inestable.

Ara la Colometa ja té el seu niuet, i les coses van una mica millor. Entre les 21:00 i les 8:00 "només" es desperta una vegada, s'aixeca, ve cap a la meva habitació amb intenció de ficar-se al meu llit, i amb el millor to de veu de què sóc capaç en aquelles circumstàncies li dic que no, que se'n vagi al seu llit. L'hi acompanyo, l'acotxo, i res de bibes ni manyagues. A dormir i punt. Més o menys funciona, progressem adequadament però encara ens falta un trosset de camí fins aconseguir el somni de dormir d'una tirada. I mai millor dit.

Dijous passat la Colometa em va regalar un bell despertar. Els dijous procuro llevar-me abans, i dutxar-me i vestir-me abans no es desperti. Només ho he aconseguit una vegada, però aquell dia em va esperar desperta al seu llit, ben tranquil·la esperant que el seu pare li fes el petó de bon dia. La resta de dies ve ella a buscar-me al meu llit, exigint que m'aixequi i que em posi immediatamenten marxa: "a jugar, a jugar!" Passava tan malament les nits, que els matins eren autèntiques odissees homèriques.

Realment el problema de son el té la Colometa, però jo en sóc víctima!! Vull dir que el títol del post està ben posat, hi ha dies que pateixo molta son i acabo com el paio de la foto...