Peix, peixet, de la canya al sarronet

En tot just un mes he commemorat tres aniversaris: el de la Colometa, el de la separació i el meu. Els aniversaris són simples convencions cronològiques, però a vegades donen peu a pensar una mica amb perspectiva interior.

Després d'un estiu horrorós, fa un parell de mesos que visc més tranquil. No puc afirmar haver arribat a un estat de pau interior absolut, però certament controlo millor les emocions. Tenia franca necessitat de frenar el descontrol vital a què m'havia abocat la meva situació amb la Colometa. No podem perdre temps lamentant-nos, i vivint amb ressentiment els mals passos que constantment ens depara la vida. Això sí que és realment perdre el temps. A més a més, en el darrer any, la meva vida professional s'havia estancat perillosament, havia de posar de nou fil a l'agulla i ocupar-me dels afers crematístics. Les meves garrofes són també les garrofes de la Colometa.

Hi ha hagut bons amics que en tot moment m'han fet costat, sense jutjar-me. I per descomptat la família, que també és família de la Colometa. Tots plegats, així com una bona dosi de força de voluntat per part meva, han evitat que caigués en la depressió o altres foscos forats. Ara em sento més fort. La batalla ha estat dura, però la Colometa no ha perdut el seu pare, i la perspectiva d'una vida normalitzada va prenent força.

Una altra de les coses que m'ha ajudat a assossegar-me ha estat tallar els intents de comunicació amb la mare de la Colometa. Procuro només parlar-hi d'allò imprescindible relatiu a la cura de la Colometa. En aquest sentit el correu electrònic és un gran invent. Vist amb perspectiva, la meva capacitat de masoquisme no tenia límits, intentant raonar amb algú que em responia amb retrets i menyspreus. Quan et fots de cap voluntàriament una vegada i una altra contra un mur de formigó armat, el risc de prendre mal és elevat. De moment, no hi ha ponts, i no ha estat per manca d'intents, us ho asseguro. Haver de tallar els intents de comunicació amb la persona amb qui has compartit intensament els últims cinc anys de la teva vida, a qui has estimat, i amb qui comparteixes el tresor més preuat, no ha estat gens fàcil. Ha estat molt dur, duríssim arribar a aquesta conclusió, però el meu equilibri psicològic estava en joc.

Sí, és cert que he perdut la custòdia de la Colometa, i això és un rosegó, però l'última paraula no està dita. Confio en què tard o d'hora algú, ja sigui un jutge o ja sigui la seva pròpia mare, li acabi reconeixent el seu dret a una mare i un pare. Ara em sento més fort, i d'aquí un temps tornaré a intentar recuperar la custòdia, no en tinc dubte. El rosegó està fortament controlat, però no ha desaparegut, no. Com deia el poeta, Veles e vents han mos desigs complir, faent camins dubtosos per la mar.

De moment confio en els punts. Avui, per exemple, quan he anat a l'escola a buscar-la i m'ha vist, se li ha il·luminat la carona i ha xisclat repetidament un dels seus mantres preferits: "papa, papa". Els seus companys de classe s'han quedat parats un instant davant d'aital demostració pulmonar. Una bon punt per començar el cap de setmana. Demà anem d'excursió a l'Aquàrium, espero que davant dels taurons no se li acudeixi tirar-los molles de pa i cantar allò de "peix, peixet, de la canya al sarronet".