24 de novembre 2006

Peix, peixet, de la canya al sarronet

En tot just un mes he commemorat tres aniversaris: el de la Colometa, el de la separació i el meu. Els aniversaris són simples convencions cronològiques, però a vegades donen peu a pensar una mica amb perspectiva interior.

Després d'un estiu horrorós, fa un parell de mesos que visc més tranquil. No puc afirmar haver arribat a un estat de pau interior absolut, però certament controlo millor les emocions. Tenia franca necessitat de frenar el descontrol vital a què m'havia abocat la meva situació amb la Colometa. No podem perdre temps lamentant-nos, i vivint amb ressentiment els mals passos que constantment ens depara la vida. Això sí que és realment perdre el temps. A més a més, en el darrer any, la meva vida professional s'havia estancat perillosament, havia de posar de nou fil a l'agulla i ocupar-me dels afers crematístics. Les meves garrofes són també les garrofes de la Colometa.

Hi ha hagut bons amics que en tot moment m'han fet costat, sense jutjar-me. I per descomptat la família, que també és família de la Colometa. Tots plegats, així com una bona dosi de força de voluntat per part meva, han evitat que caigués en la depressió o altres foscos forats. Ara em sento més fort. La batalla ha estat dura, però la Colometa no ha perdut el seu pare, i la perspectiva d'una vida normalitzada va prenent força.

Una altra de les coses que m'ha ajudat a assossegar-me ha estat tallar els intents de comunicació amb la mare de la Colometa. Procuro només parlar-hi d'allò imprescindible relatiu a la cura de la Colometa. En aquest sentit el correu electrònic és un gran invent. Vist amb perspectiva, la meva capacitat de masoquisme no tenia límits, intentant raonar amb algú que em responia amb retrets i menyspreus. Quan et fots de cap voluntàriament una vegada i una altra contra un mur de formigó armat, el risc de prendre mal és elevat. De moment, no hi ha ponts, i no ha estat per manca d'intents, us ho asseguro. Haver de tallar els intents de comunicació amb la persona amb qui has compartit intensament els últims cinc anys de la teva vida, a qui has estimat, i amb qui comparteixes el tresor més preuat, no ha estat gens fàcil. Ha estat molt dur, duríssim arribar a aquesta conclusió, però el meu equilibri psicològic estava en joc.

Sí, és cert que he perdut la custòdia de la Colometa, i això és un rosegó, però l'última paraula no està dita. Confio en què tard o d'hora algú, ja sigui un jutge o ja sigui la seva pròpia mare, li acabi reconeixent el seu dret a una mare i un pare. Ara em sento més fort, i d'aquí un temps tornaré a intentar recuperar la custòdia, no en tinc dubte. El rosegó està fortament controlat, però no ha desaparegut, no. Com deia el poeta, Veles e vents han mos desigs complir, faent camins dubtosos per la mar.

De moment confio en els punts. Avui, per exemple, quan he anat a l'escola a buscar-la i m'ha vist, se li ha il·luminat la carona i ha xisclat repetidament un dels seus mantres preferits: "papa, papa". Els seus companys de classe s'han quedat parats un instant davant d'aital demostració pulmonar. Una bon punt per començar el cap de setmana. Demà anem d'excursió a l'Aquàrium, espero que davant dels taurons no se li acudeixi tirar-los molles de pa i cantar allò de "peix, peixet, de la canya al sarronet".

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Estic content, amic pare de la Colometa, que hagis decidit tallar l'intent de comunicació amb la mare. Se ben be que si un no vol dos no comuniquen.
Ah! i pensa que la teva lluita és la de molts. Cada vegada la de més.
joan.c.s -garrofa- ya.com

alatrencada ha dit...

Fantàstic que la Colometa vagi fent pulmons!

Està bé la tranquil.litat d'una vida més "normalitzada". Però no aspiris a un estat de pau interior absolut, massa avorrit, no?

Colomet ha dit...

Home Joan, crec que no n'hi ha per alegrar-se. Jo m'alegro d'haver trobat un camí de pau (semblo en Ghandi sense voler-ho!!), però fóra molt millor per la Colometa que la seva mare i el seu pare tinguessin una relació normal. Encara que sigui la meva excompanya de viatge, i li hagi fet la vida complicada a la meva filla (i a mi) el darrer any, no la odio. De debò. (Hòstia, torno a semblar en Ghandi!!). La tranquil·litat també m'ha proporcionat certa capacitat d'empatia, i encara que ha estat egoista el que ha fet, i no la justifico, poc o molt la puc arribar a entendre.

Alatrencada, tens tota la raó, però després de les giragonses emocionals del darrer any, desitjo una mica d'avorriment interior. Malgrat això, sóc conscient que per viure la vida t'has d'arriscar amb les emocions. Com deia una altre poeta, aquest popular i agitanat: "enamorao de la vida, aunque a vese duela".

Anònim ha dit...

Jo t'entenc perfectament. Em trobo amb una situació semblant. Des del primer dia que l'altra part (ella i la seva família) van viure el trencament com una traïció i als traïdors com jo se'ls ha d'afussellar. I més un home com jo, que envaia les tasques femenines (canviar bolquers, banyar el nen, fer el sopar)...

Crits, insults, amenaces de mort, incomunicació telefònica intermitent amb el meu fill, desprestigi del pare davant del nen...

Al principi pensava que la situació seria temporal, que acabarien raonant. Però he arribat a la conclusió que no passarà.

Quan una de les parts es nega a raonar el diàleg no és possible. I a sobre has de suportar els comentaris benintencionats que et recomanen diàleg i comprensió, com si la responsabilitat fos compartida al 50%.

Doncs NO. Hi ha vegades que la responsabilitat de la manca de diàleg correspon, sobretot, a una de les parts. I especialment quan se sap més forta (custòdia automàtica per la mare, doctrina de què la violència sexista només és contra la dona...) i amb tot el suport institucional (impunitat de la violència exercida, jutjats i fiscalia a favor...)