08 de novembre 2006

Anònimes heroïcitats

Acabo de veure a TV3 un excel·lent reportatge fet per gent de la casa, sobre els refugiats republicans a França en els primers moments de l'exili. Impossible quedar-se indiferent. Centenars de milers de republicans van haver de fugir cap a França al febrer de 1939 per evitar l'escomesa feixista. Columnes republicanes derrotades, acompanyats de familiars, dones i canalla, van constituir l'allau humana més impressionant de la història contemporània del nostre país.

Enmig d'aquest maremàgnum d'episodis ignominiosos i dramàtics, com el camp de refugiats de la platja d'Argelers, una infermera voluntària suïssa compromesa amb els republicans, Elisabeth Eidenbenz, va donar motius per creure una miqueta en el gènere humà. Conscient de què nou de cada neu infants nascuts al camp d'Argelers morien, va maldar per muntar una maternitat a Elna, fita que finalment aconseguí al cap de pocs mesos. Moltes refugiades que estaven a punt de parir eren traslladades a aquesta maternitat, un oasi de pau i de condicions sanitàries enmig d'aquell marasme (a la foto, Eidenbenz a Elna). Refugiades catalanes avui a Xile, Mèxic o França, que van parir a Elna, encara ho recorden amb emoció. Impossible restar impassible, us ho asseguro.

Continuant amb aquest viatge emocional en blanc i negre, aquesta formidable aventura humana a França també té a veure amb la Colometa. En Manolo (avui sí que el nom és real), obrer del Poblenou i abrandat revolucionari, també va haver de fugir cap a França en aquell febrer de 1939, amb 22 anys i deixant enrera una mare i dues germanes, una de les quals seria la besàvia de la Colometa. Desconec els detalls del seu periple, però tinc força certesa de que va estar refugiat i després en companyies de treball de l'exèrcit francès, i que va ser apresat pels nazis al maig del 40 a la zona d'Estrasburg. A partir d'aquí, comença un viatge a l'infern, passant per dos camps de detenció prop de Munich, i finalment a Mauthausen, com tants milers de republicans espanyols, on devia patir el que no està escrit, i on hi va morir indignament l'onze de novembre de 1941, dissabte farà 65 anys.

Mai no es farà prou per la memòria d'aquella ignomínia. Mai.

Aquesta és la història de tots, i per descomptat la història de la Colometa. Ho faré tot per tal que la conegui, viatjaré a Mauthausen amb ella, i si veig que la memòria del seu oncle Manolo la revolta com a mi, voldrà dir que ho hauré fet bé.

2 comentaris:

Papitu ha dit...

Un poble sense memòria és un poble
sense futur.

Un poble sense memòria no és un poble lliure.

Un poble sense memòria és un poble vençut.

Les frases no són meves, però cal que tots plegats ens les fem nostres.

ulls blaus ha dit...

Està molt bé no perdre les arrels. Recordar el passat sense que entorpeixi el futur.

En tot cas espera una mica per portar la Colometa a Mauthausen. Jo vaig anar a Auswitz i vaig quedar molt impressionada. Et puc assegurar que va ser molt diferent el viatge de Cracòvia a Auswitz d'un alegre autocar de turistes a la tornada Auswitz a Cracòvia.