Vacances amb la Colometa (V i final)

Els darrers dies de vacances van ser testimoni d’una barreja insòlita de ganes de jugar i passar-ho bé per part de la Colometa, i certa tristor per part meva. La xiqueta es va passar el dia perseguint al seu cosí i cridant-lo amb notable potència pulmonar. Resulta que aquest cosí té un nom molt fàcil de pronunciar (tres lletres, dues de les quals vocals), i de fet va ser el primer nom propi que va aprendre de dir. D’aleshores ençà el crida a totes hores i pregunta per ell, encara que no estigui present. Quan el nano despareixia, potser per fer front a necessitats fisiològiques, o potser per anar a fer una incursió a l’armari de les galetes de xocolata, la Colometa s’enfadava i rondinava. En fi, coses de cosins enjogassats.

Per la nit m’havien convidat a un sopar de festa major en una bonica i menuda localitat del Baix Maestrat, amb ball i bous inclosos, per descomptat. No vaig dir pas que no. De fet, aquesta setmana no he desprofitat cap ocasió de trobar-me amb gent, alguns dels quals amics de fa molts d’anys, de quan el Colomet era més aviat una barreja de mussol i falcó. Això sí, ara en horari de matí-tarda. El cas és que aquest estiu encara no havia ballat cap pasodoble, ja sigui per manca de balladora, ja sigui per manca de ball, i m’abellia, què carai.

Vaig decidir que era més còmode passar la nit a ca la tia, deixaria la Colometa dormint amb el seu cosí, i jo dormiria així que arribés en un altra habitació, sense emprenyar ningú. De seguida ho va comprendre, li vaig mostrar el llit on dormiria i l’assenyalava dient el seu nom. També assenyalava el llit del costat dient el nom del seu cosí, entenent que allí és on dormiria ell. A l’habitació del costat el llit de la tia també era identificat amb aquest nom. La vaig deixar dormint plàcidament, res no se li va fer estrany. Bous no en vaig veure (vaig fer tard), i pasodobles tampoc no en vaig ballar (aquesta vegada per manca de balladora que em fes el pes, perquè de candidates n’hi havia, ja ho crec), però vaig xalar d’allò més.

El dinar del darrer dia va ser divertit. Hi havia arròs amb pop (capturat pel meu oncle a la platja de davant de ca seva, a Benimasclet). Era pop del terreno, que diuen aquí, que és una divertida expressió que vol dir simplement que és d’aquí. El cas és que la Colometa es va entusiasmar amb el pop, li agradava molt, i va aprendre a anomenar-lo: “pop”. Ho repetia a totes hores, ja sabeu com és la canalla. Li diré al meu oncle que ens en porti un de viu, i el deixarem a la banyera perquè la xiqueta jugui quan s'hi banya, crec que li farà gràcia. Ara, que si he de fer el mateix amb un bou...

Cafè triple, cotxe i carretera nord enllà. Viatge plàcid, sense cues i amb la Colometa fent non-non tipa de pop. Malgrat que feia més d’un mes que no veia la casa paterna, de seguida en va reconéixer el portal, l’entorn i també en Jaime que, amable, sol·lícit i content de veure la Colometa, ens va obrir la porta i em va ajudar a descarregar el cotxe. De manera aproximada la Colometa ja en diu el nom també. Banyera, sopar i dormir. Per cert, com que la Colometa ja és una senyoreta força crescudeta, avui hem estrenat el bany a la banyera de debò, hem abandonat la banyera de plàstic. I d’aquí quatre dies també abandonarem el llitet de barres. Si és que el temps passa volant...

L’endemà era el fatal dia del comiat. De nou va viure amb naturalitat retrobar-se amb la seva mare, sense escarafalls que potser indicarien que alguna cosa no va. I també amb naturalitat em va abraçar i em va dir adéu, també sense escarafalls. Amb naturalitat forçada, vaig tancar la porta i em vaig quedar escarxofat al sofà, lamentant-me dels termes del conveni que les circumstàncies em van forçar a signar: en les tres properes setmanes (vint-i-un dies), fins que comenci el curs escolar, la Colometa pràcticament no podrà veure al seu pare.

El que més em subleva és que la mare aquestes tres setmanes treballa i per contra jo tinc temps per cuidar-me’n, de la Colometa. És a dir, la mare prefereix que la Colometa estigui a casa amb els avis que no de vacances amb el seu pare. Si apartar la nena del seu pare d’aquesta manera és pensar en ella...

Per un instant penseu en la situació inversa en abstracte. És a dir, un pare separat que durant els dies que li toca encarregar-se de la seva descendència, l’enxufa als avis o a alguna cangur, mentre la mare està disposada a fer-se’n càrrec i disposa de temps. Com seria adjectivat aquest home? De despreocupat, d’irresponsable, de tenir unes galtes força desenvolupades? I la mare? De despreocupada i còmoda perquè ho permet?