Drets de propietat

Voler ser pare (o mare) és un gest d'extrema generositat. Decidim portar al món algú que no ens ho ha demanat, però creiem que estem en condicions de donar-li tot allò que necessita per ser feliç, i així justificar aquest acte. La personeta que apareix davant nostre, i s'instal·la definitivament a les nostres vides, és una personeta independent, un ciutadà lliure. La particularitat és que precisa d'una atenció especial perquè no és fins al cap d'uns quants anys que no té maduresa ni autonomia plena per desenvolupar-se per sí mateix. És per això que un infant necessita d'una mare i d'un pare, perquè necessita la protecció d'algú adult que l'acompanyi en el seu procés de desenvolupament, i qui millor que aquells que han decidit portar-lo al món. En definitiva, un infant no és propietat de ningú, és una personeta lliure però que necessita tutela i protecció. El problema és quan no s'assumeix bé aquest principi fonamental, i un oblida que tot plegat és un acte de generositat del qual no se'n pot esperar res a canvi. D'aquí vénen moltes de les frustracions que generen els adolescents problemàtics, o aquells fills que han decidit, un cop adquirit cert marge d'autonomia, apartar-se de la recta via que li havien preparat els seus pares. Tenir un fill és un acte de generositat que ha de tenir per únic objectiu la felicitat dels fills.

Una altra qüestió fortament relacionada amb aquesta, és quan en cas de separació un dels dos progenitors fa servir els fills per anar en contra de l'altre, com si fos un projectil a la seva disposició. En el nostre cas, evitar que la Colometa exerceixi el seu dret de ser educada, estimada i protegida pel seu pare, malgrat que aquest hi està disposat, entra en aquesta categoria d'usos. No cal dir que qui això promou, la mare, no pensa en els drets de la Colometa, sinó en altres coses. La Colometa no és propietat de ningú, és una personeta lliure que té dret a estar amb la seva mare i el seu pare. Els drets són de la Colometa, no dels seus pares, no ho oblidéssim en cap moment.

Afortunadament per la Colometa, el seu cas encara no seria dels més escandalosos, ja que en nombroses ocasions la realitat supera la ficció, i l'absència d'escrúpols és digna de novel·les de terror. Fins i tot està mèdicament tipificat, la Síndrome d'Alienació Parental, que és quan un progenitor programa els fills per odiar a l'altre. Són històries certament terrorífiques i que ens fan preguntar on són els límits de la perversió humana, fer servir d'aquesta manera persones que no es poden protegir (infants) per alimentar les nostres fòbies.