Dia de la dona treballadora (II)

CONVOCATÒRIA PER A LA MANIFESTACIÓ DEL DIA DE LA DONA 2007
PLATAFORMA FEMINISTA PER LA CUSTÒDIA COMPARTIDA

València, 27 de febrer de 2007
La Plataforma Feminista per la Custòdia compartida convida les dones del País Valencià, i també els homes, a acompanyar la seua pancarta a la manifestació del Dia de la Dona del proper 8 de març a València, que enguany s’ha convocat amb el lema: “compartint atencions i afectes, compartim la vida”

En el Dia internacional en què reivindiquem l’emancipació de la dona treballadora i la igualtat de fet amb els homes, volem manifestar-nos per tal de donar a conéixer a la societat valenciana que “un altre feminisme és possible”, un feminisme integrador i no revanxista que qüestiona la
victimització de les dones i que preconitza la seua autonomia afectiva i econòmica.

Així, volem destacar la importància de la coparentalitat o custòdia compartida com a model, durant i després de la relació de parella, per a aconseguir aquesta igualtat entre homes i dones, pel fet que la coparentalitat rescata les dones del rol tradicional de la criança i implica els homes en la cura dels fills.

Volem aprofitar la manifestació del Dia de les Dones per a fer una crida d’atenció sobre el fet que en l’actualitat al nostre país els plantejaments més conservadors estan posant forts obstacles a la implantació de la custòdia compartida, i s’està orientant moltes dones cap a la criança en exclusiva, cosa que fa molt difícil el desenvolupament professional i social d’aquestes dones.

Demanem als poders públics una nova orientació en la política feminista i en la política de família, que vaja més enllà dels estereotips de la maternitat excloent, que contemple la custòdia compartida com una mesura de conciliació de la vida familiar i laboral i que afavorisca la transformació masculina per tal de premiar aquells homes que volen dedicar-se a la criança dels seus fills.

Totes aquelles persones que vulguen sumar-se a la celebració del Dia de la Dona i expressar la seua convicció que la custòdia compartida constitueix una aposta inequívoca per un futur d’igualtat entre homes i dones podran trobar-nos a les 19:00 junt al quiosc del Parterre a València.

Moltes gràcies pel vostre suport. Us esperem.

ÀSSUN PÉREZ, Telèfon de contacte: 652 98 17 16
Coordinadora de la Plataforma Feminista per la Custòdia Compartida

Dia de la dona treballadora

Avui se celebra el Dia Internacional de la Dona Treballadora, i crec que és just reivindicar-ho, ja que les discriminacions que pateixen les dones a la nostra societat encara són reals.

Em permeto copiar aquest text on es denuncia un cas de falsejament de la història.

EL 8 DE MARÇ: MITE I HISTÒRIA

La commemoració del 8 de Març, Dia Internacional de la Dona, tenia el seu origen, es deia, en el fet que el 8 de març de 1908 havia tingut lloc un incendi en la fàbrica Cotton, de Nova York, en què havien mort cremades moltes dones, que estaven tancades a la fàbrica, en vaga; un incendi provocat pel mateix empresari com a represàlia.

Hi havia, però, una altra tradició: la celebració venia del fet que el 8 de març de 1857 (segons uns) o de 1908 (segons altres) hi havia hagut, també a Nova York, una manifestació de treballadores tèxtils.

Tanta varietat de presumptes orígens no era de bon ésser. I vet aquí que ara resulta que cap d'ells no és veritat.

L'incendi de Nova York sí que, desgraciadament, és veritat, i també que hi van morir uns 140 treballadors i treballadores, la gran majoria noies immigrades. Però no va ser el 8 de març del 1908, sinó el 25 de març de 1911. Tampoc va ser a la Cotton, sinó a la Triangle Shirtwaist Company. Tampoc estaven en vaga ni l'incendi va ser provocat per l'empresari. Van morir perquè les portes eren tancades (per l'empresari) per evitar, probablement, que les noies més joves s'escapessin a jugar al carrer en hores de feina.

També és certa la manifestació de treballadores del tèxtil, però no va ser cap 8 de març, sinó el 27 de setembre de 1909, i va ser el començament d'una llarga vaga de 13 setmanes del ram tèxtil.

Ara anem a la història. La primera cosa que cal dir és que el 8 de Març no té l'origen en un sol fet, sinó en un «procés».

* El 1903, als EUA, dones de professions liberals i dones sindicalistes van començar una col·laboració de cara a lluitar pel dret al vot.
* El 1909 i el 1910 van començar a celebrar el Woman's Day, el darrer diumenge de febrer, amb grans manifestacions, orientades sobretot a obtenir el dret de votar, però també pels drets socials. El mateix 1910, aquesta festa va quedar establerta per un congrés del Partit Socialista Nord-americà i, després, per la Conferència Internacional de Dones Socialistes de Copenhaguen.
* Però l'esmentada Conferència li va canviar el nom, pel de Women's Day, en plural, i la data, pel 19 de març, al mateix temps que internacionalitzava la seva celebració, que va començar a fer-se en alguns països europeus, encara que no en tots el mateix dia.
* El 1913, les alemanyes el van celebrar el dia 2 de març (ja era la tercera data).
* A partir de l'any següent, 1914, el ja anomenat Dia Internacional de la Dona es va celebrar en diversos països el 8 de març (quarta data).
* Aquesta data va quedar definitivament establerta amb l'amotinament de les dones russes, per la manca d'aliments, el 23 de febrer (8 de març del calendari occidental) de 1917, un dels fets que van empènyer la Revolució russa de febrer.
* Podem dir, doncs, que la festa sorgeix a partir de les lluites de les dones nord-americanes, primer, i després europees, pel dret al vot, principalment, i la data actual esdevé fixada, sobretot, per una gran mobilització de les dones russes.
* Després... devia passar que algunes persones van considerar que aquest origen tan "roig" no era prou escaient, i es va inventar el mite.

Antoni Ferret

(Informació extreta del treball «La lluita pels drets de les dones: el 8 de Març», de Carme López, publicat en la revista «Treballadora», de la Secretaria de la Dona de Comissions Obreres de Catalunya.)

Fòrum virtual a La Vanguardia

Hem sabut que La Vanguardia hi ha fòrum virtual per debatre a partir de la següent pregunta: "En caso de separación ¿está a favor de la custodia compartida de los hijos?".

Es important que hi deixem opinions, hem d'aprofitar tots els mitjans al nostre abast per visibilitzar les nostres reivindicacions, que no són sinó reivindicacions en favor dels nostres fills. Segons expliquen els promotors de la idea en un correu de la llista "Anillo por la Custodia Compartida", si el fòrum s'anima La Vanguardia obrirà una secció permanent sobre el tema a la seva edició digitial. Us podeu subscriure al "Anillo" enviant un correu electrònic a anillo_por_la_cc@telefonica.net

You'll never walk alone

Ja sé que aquest no és lloc de parlar de futbol, però crec que l'ocasió s'ho val. Des de dissabte discutint si 3-4-3 o 4-3-3, i a última hora el que va fallar no va ser el dibuix tàctic, sinó la fe en la victòria. Escarxofat al sofà i amb la sola companyia d'uns festucs i i d'en Jaime a la primera part, vaig patir com un vedell. Un bell espectacle.

Impossible restar impassible en els minuts previs quan 45.000 goles bramaven el mític "you'll never walk alone". Fins i tot els culés presents a Anfield la cantaven. De ser-hi present, segur que no hagués pogut evitar emocionar-me. Casualment fa unes setmanes vaig conèixer una senyora professora anglesa en un congrés, que al cap d'unes copes va confessar-se apassionada del Liverpool. Això no va ser motiu d'animadversió, sinó de sincer fair-play. Portàvem dues setmanes d'sms mig bel·licosos mig amistosos, i finalment ahir vaig haver de sucumbir i enviar-li'n un que deia: "congratulations".

Em va impressionar el fair-play i el respecte que tenen pel Barça. A Anfield no tenen nanos que recullin les pilotes a les bandes, però cap al final del partit, quan el Barça tenia opcions de capgirar l'eliminatòria i la pilota anava fora i queia al públic, aquest ràpidament la tornava, fair-play fins al final. En fi...


When you walk through a storm
Hold your head up high
And don't be afraid of the dark
At the end of the storm
Is a golden sky
And the sweet silver song of a lark

Walk on through the wind
Walk on through the rain
Tho' your dreams be tossed and blown
Walk on, walk on
With hope in your heart
And you'll never walk alone
You'll never walk alone

Ben mirat, és una bonica cançó per cantar-li a la Colometa. Ara que el conseller ens ha garantit que els nanos sortiran de la primària amb cert nivell d'anglès, no caldrà esperar gaires anys ni pagar acadèmies...

Colomet respon

Aquests darrers dies he anat de corcoll, i he deixat una mica de banda el blog, que no la Colometa, que continua ben eixerida i feta un tro, ja sigui llençant-se per tobogans urbans, a la piscina del barri, o tastant calçots agosaradament.

Abans d'escriure res de nou, responc els amables comentaris que m'heu anat deixant aquests dies.

@anonymous (de sempre): ens hem de felicitar de la custòdia compartida del Jordi i l'Ona, i estic d'acord que les coses, empeses per la realitat comencen a canviar, però les resistències no seran petites, i fins que la majoria de pares no demanin la custòdia compartida sistemàticament, tenim mala peça al teler...

El que expliques que t'ha passat a l'escola és recurrent. El mateix entusiasme que el Departament d'Educació exhibeix per garantir que els fills de persones víctimes de la violència de gènere puguin matricular-se en escoles noves, hauria de posar-se en garantir que ambdós progenitors són igual de protagonistes en l'educació dels nanos, independentment de quina sigui la situació legal respecte el nano. Això significa obligatorietat de la signatura d'ambdós en la matrícula, i igualtat en la circulació d'informació. Ara la Colometa començarà P3, hem de buscar escola i ja tremolo...

Estic molt d'acord amb la teva apreciació sobre la pensió d'aliments dels nanos en cas de separació. La manutenció econòmica dels nanos no ha de ser necessàriament al 50%, sinó en funció de les possibilitats econòmiques de cada progenitor. Com bé dius, si un guanya 3.000 i l'altre 1.000, és just i necessari que assumeixi la càrrega qui en guanya més. El que passa és que habitualment no és així. En el meu cas, tinc menys ingressos nets i em toca pagar-ho gairebé tot...i em temo que no sóc l'únic que li passa.

Això d''anomenar-te anonymous (de sempre) és poc estètic, deixa'm que et suggereixi alguns nicks, darrera dels quals pots mantenir l'anonimat i ser més fàcilment identificat pels companys del blog: Sursum Corda, Dalai Lama, Cigronet, Filemó (el de les encícliques), Pinxo, Panxo, Renault, Fundición Dúctil Benito,...en fi, tens molt per triar i remenar.

M'encanta que acceptis bombons d'alatrencada al meu blog.

Al Gore es va inspirar en mi, sense dubte.

Des del meu modest punt de vista, més val Inu Yasha que la Playstation. Emplaço al Dr. Kylldare (superlatiu artista de la modernitat), per tal que t'orienti en afers còmics, encara que em temo que li va més el rollo occidental.

@con igualdad: gràcies pels teus elogis. No deixaré de fer-te propaganda, per mi ja ets una referència quan vull saber què hi ha a la premsa.

@aïsha: benvinguda al blog. Marhaba wa assalamu aleikum (no sé si ets àrab, però queda elegant fer veure que un sap idiomes).

Comme si je n'existais pas
Elle est passée à côté de moi,
Sans un regard, reine de Saba.
J'ai dit : "Aïcha, prends : tout est pour toi."

@lluitador: gràcies per fer servir el meu blog per transmetre-li les vostres inquietuds i reflexions a l'insigne advocada i mediadora Sra. Montserrat Fernández-Garrido. Ufff, encara recordo quan la meva mediadora em va preguntar si sabia fer el sopar...

@mima: amb els fills petits ens hem de comportar com adolescents, vivint cada instant com si fos l'últim, perquè em temo que abans no te n'adones ja volen ben sols. "Vola, Colometa, vola", escrigué na Mercè Rodoreda.

@Dr. Kylldare: what about Maria de la Pau Janer? And Antonio Gala?

Enhorabona Jordi i Ona!!

Avui hem sabut que l'Audiència de Barcelona ha fallat en favor de la custòdia compartida del Jordi i l'Ona, malgrat que la mare no hi estava d'acord. És una sentència sense precedents. Els drets dels nanos han passat per davant de tot. L'alegria és doble, en primer lloc i sobretot pel Jordi i l'Ona, i en segon lloc perquè obre un camí que pot fer canviar les coses ràpidament, i beneficiar a tots aquells fills de parelles separades que encara no són tan afortunats. Algun dia la Colometa tindrà aquesta sort? Per descomptat que no es pot cantar victòria de cap manera, però és un gran pas.

Crec que també és just i necessari felicitar i agrair-li al pare, que també es diu Jordi, que no s'hagi arronsat i hagi lluitat pels drets dels seus fills. Jo no hi he passat, però un judici d'aquesta mena ha de ser extremadament desagradable. Gràcies, Jordi.

Aquí teniu els enllaços a alguns diaris que publiquen aquesta notícia: Avui, La Vanguardia i El Periódico.

Privilegis

Vaig prometre'm no posar res més de premsa perquè a Con Igualdad ja ho fan i molt bé, però després de veure això (precisament a Con Igualdad), no me n'he pogut estar. Amb tot el que estem passant la Colometa i jo, crec que després de llegir això ens hem de sentir uns veritables privilegiats. Ni en el pitjor malson em puc imaginar com s'ha de sentir en Francesc, l'autor d'aquesta carta a La Vanguardia d'avui. Deixeu-hi comentaris, La Vanguardia es llegeix força.

Víctimas del SAP

22/02/2007 | Actualizada a las 03:35h

FRANCESC ALTARRIBA, Barcelona | Muchos menores no pueden ejercer su derecho de compartir el tiempo con sus progenitores, abuelos o parte de la familia. Son víctimas del SAP (síndrome de alienación parental).

Por el hecho de que una madre unilateralmente haya iniciado un divorcio contencioso, se condena a los hijos a prescindir del cariño del padre y de la compañía de una parte de su familia. Mis hijas menores de edad sufren un SAP grave y llevan más de dos años y medio apartadas de una parte de su familia. Ser de una secta es delito si aliena a sus miembros, pero si lo hace una madre, no. Un secuestro es delito si se pide dinero a cambio, pero si lo hace una madre no.

No puedo acudir a ninguna organización oficial que defienda a mis hijas. El maltrato oficial es sólo unidireccional: ser mujer en este país te hace inmune al delito, y eso que la comunidad científica nunca ha publicado ningún estudio que demuestre la bondad innata de la mujer. Esta forma de maltrato infantil queda hoy totalmente impune ante la justicia, generalmente por la desinformación y el poco interés demostrado por los equipos psicosociales y jurídicos. Evidentemente, cualquier contencioso es una fuente de ingresos para los agentes intervinientes.

Actualmente, somos muchos los padres que sufrimos este cruel chantaje emocional y luchamos todos los días para que nuestros desgraciados casos afloren en la opinión pública y que de una vez por todas se diga toda la verdad sobre la violencia familiar. La custodia compartida evitaría convertir a los hijos en moneda de cambio y dejarían de ser negocio para las madres sin escrúpulos.

Escola

Al fòrum de l’APFSC, en Sergi ens informa que per part del Departament d’Educació, s’ha publicat l’esborrany del Decret d'admissió de l'alumnat en centres sufragats amb fons públics per l’any vinent. Una de les novetats que incorpora és que a l’article 2, de principis generals, s’incorpora un punt 2.8 en què es diu que “el Departament d'Educació assegurarà l’escolarització immediata de l’alumnat que es vegi afectat per canvis de centre derivats d’actes de violència de gènere o d’assetjament escolar”.

Una de les atribucions de la pàtria potestat és la de decidir el model d’escolarització dels fills, cosa que implica l’elecció d’escola. Als pares que se’ns ha aconseguit treure la custòdia no hem perdut la pàtria potestat, que és una cosa de més importància, i que no perds sinó és que te la treu un jutge. Ara la pregunta que ens hem de fer és si aquesta modificació del Decret passarà per damunt de la pàtria potestat.

És un fenomen recurrent veure com les mares que mantenen la custòdia en cas de separació canvien d’escola la canalla segons els convé, sense demanar opinió ni informar als pares en molts casos. Això en principi és il·legal, és una violació de la pàtria potestat. Si ara algun pare en un cas així volgués fer valer la pàtria potestat, es pot trobar amb una denúncia falsa per violència de gènere, que avui dia són pràcticament gratuïtes. Així, el nou Decret obligaria a acceptar el canvi d’escola bandejant el pare.

Em sembla molt bé que es vulgui protegir les dones de la violència de gènere, però el mateix entusiasme es podria aplicar en protegir els drets dels infants. En aquest sentit, jo proposo que paral·lelament a això també s'incorpori l’obligació de que tots dos progenitors estiguin obligats a signar les sol·licituds de matrícula de l'escola, com a França. Així, els pares despreocupats s’hi mirarien una mica, i els fills de pares separats veurien la pàtria potestat dels seus pares una mica més protegida. Crec que no faig demagògia, i a més el que proposo no significa augment de recursos públics.

Mala maror

Feia temps que pensava que la mare de la Colometa començava a entendre que la seva filla tenia dret a una mare i un pare, i que això que havia fet d'orientar ressentiments i emocions negatives mirant d'apartar-la del seu pare ja formava part d'un trist passat. Per això darrerament estava més relaxat, i mantenia una actitud optimista respecte la possible recuperació de la custòdia, creient que cauria com a fruita madura per una actitud postiva de la mare, més que no pas per un canvi en les lleis. Però no, vet aquí que ahir diumenge van reaparèixer vells fantasmes.

El cap de setmana la Colometa estava amb el seu pare, i tranquils i contents encaràvem el diumenge per la tarda amb la perspectiva d'un ball de disfresses de barri. Cap a les cinc truca la mare explicant que està una mica lluny per qüestions de feina, i que no és segur que pugui arribar a les vuit per recollir la Colometa. Amb tota la naturalitat del món, i assumint que aquestes coses passen, i que qualsevol altre dia em pot passar a mi, li proposo que la Colometa es quedi a dormir a casa del seu pare, i que l'endemà la porto jo a l'escola sense problema, que no tinc classe fins a les 11:00. A més a més, podríem quedar-nos a la festa més estona. Doncs no, "si no puc jo, vindrà la meva mare. Sóc fora en un seminari de feina, i a més els meus pares passen la tarda a Barcelona". De fons, jo sentia xivarri de criatures (quin seminari més estrany!!), i la tarda era plujosa, ideal com per passar la tarda a Barcelona (?!).

Finalment hem marxat de la festa abans d'hora, han vingut els avis materns a les vuit, han confessat que han baixat expressament a buscar la nena, i jo m'he quedat amb un pam de nas, vençut per la mentida, i amb certa ràbia acumulada al fetge. Podia haver-me negat a lliurar la criatura, perquè la lletra del conveni diu que serà la mare qui passarà a buscar-la. També podia haver anat a posar una denúncia per incompliment de conveni (encara que les rialles del jutge de guàrdia s'haguessin sentit fins a Moscou). No he volgut fer soroll, i he deixat que la Colometa se n'anés amb els seus avis. Amb ells tinc molt bona relació, i hagués sigut molt lleig que haguessin hagut de fer el viatge debades, encara que la culpa no hagués sigut meva sinó de la mare de la Colometa.

Un altre dia, espero que la mare pensi en la Colometa, però en tinc dubtes raonables.

Eduqueu les criatures

Aquí teniu el vincle directe a l'arxiu d'àudio del programa de Catalunya Ràdio de què parlàvem divendres. No és que tingués ressaca, però la Colometa va donar-me la nit, i a les 9:00 estàvem tots dos plàcidament escarxofats als braços de Morfeu. Darrerament el veig poc, a Morfeu, i quan l'enganxo no l'amollo així com així. Sort en tenim d'Internet!!

Aquest migdia he estat escoltant el programa i crec que ha estat un passet endavant en la lluita pel dret dels infants a una mare i un pare. En directe hi havia en Pere Conesa, de la Plataforma per la Custòdia Compartida, i l'advocada i mediadora Montserrat Fernández Garrido. Per garantir pluralitat d'opinions, hi havia un partidari de la custòdia compartida, i una detractora. Democràcia és això, un punt a favor del programa. A més, els arguments de la Sra. Fernández eren d'una inconsistència flagrant, fent servir sistemàticament la mentida i manipulant dades, com que només un 2% dels pares demanen la custòdia compartida (la majoria no ho fem perquè els advocats ens diuen que no hi ha res a fer), o que els pares demanen la custòdia compartida per motius econòmics. Se li ha vist el llautó. Vull felicitar a Pere Conesa pel seu capteniment, no sé si jo n'hagués tingut davant del reguitzell d'impostures i impertinències com qüestionar-li arguments al Sr. Conesa en base a que ella és advocada i ell no. I gent així són mediadors familiars? Ara començo a entendre la nefasta experiència que vaig tenir jo amb la meva mediació... Si el feminisme modern s'argumenta així, no crec que sigui el bon camí per les justes reivindicacions de les dones...

Atenció!! Al min. 18:45 de l'arxiu d'àudio hi ha una referència explícita a La Colometa!! Gràcies Capdevila!!

La custòdia compartida a Catalunya Ràdio

Gràcies a un amable i anònim lector, hem sabut que aquest diumenge el programa de Catalunya Ràdio Eduqueu les criatures parlaran de la custòdia compartida. Tot i que diumenge pel matí sol ser un moment complicat, és un programa que de tant en tant escolto, els temes s'enfoquen de bon humor i té la seva gràcia.

Fa un temps vaig escriure al programa per suggerir-los que parlessin de la custòdia compartida. Em va respondre personalment el director (Carles Capdevila, el de l'Alguna Pregunta Més?) i em va semblar que es mostrava receptiu. Valoro molt que se'n parli precisament en un programa dedicat a la infància. La Colometa i jo estarem atents a la ràdio el diumenge de 9:00 a 10:00 del matí. Per qui no ho pugui escoltar perquè se li hagi complicat la nit del dissabte o el que sigui, dilluns prometo penjar-ne el podcast.

Dijous gras

Avui dijous gras és el tret de sortida de la disbauxa carnavalera que arrasa amb tot. Transgressió, rauxa, festa, i tot allò que se'ns pugui acudir que no casa amb l'ordre catòlic és Carnaval.

Avui estic més relaxat, però darrerament tinc molt mala relació amb els dijous. El meu cansament estructural s'accentua els dijous d'una manera terrible. El drama comença a les 7:00 quan el despertador comença a tocar el crostó i, davant del meu menysteniment, continua turmentant-me a intervals de cinc minuts durant una estona. Amb seriosos problemes de percepció, m'arrossego al lavabo per afaitar-me (un dia m'afaitaré allò que no toca) i dutxar-me (un altre dia sortiré sense esbandir-me el sabó). A tot això la Colometa ja fa una estoneta que volta per la casa buscant la meva atenció i algú que li prepari l'esmorzar (crec que se li'n fot qui l'hi prepari mentre ho faci). Entre after-shave, xampú i camisa la començo a amanir (com diuen a Benimasclet). Finalment vestit, net, polit i perfumat ja estic per tu, bitxo. Ostres, les 8:07!! Acaba-la de vestir (és una batalla segons el dia), dóna-li l'esmorzar, arreplega-ho tot i fot el camp. Per descomptat ultrapassada la frontera de les 8:30, que és l'hora límit teòrica per sortir de casa. Carrega el cotxe i fes 30 km. nord enllà. Empassa't cues, nervis i peatges (la mamella més gran de la història de La Caixa), i arriba pels pèls a les 9:30, que és l'hora pactada amb l'educadora. Un petonet i fins aviat, Colometa.

Torna al cotxe i fes ara 20 km. cap a ponent, just per arribar a la classe de les 10:20. Sort que enguany els d'aquest grup són pocs i agradables. De fet he de confessar que el drama comença pel matí però es cou al dia abans, quan després d'allitar la Colometa m'he de posar a preparar les classes de l'endemà, i com que un és un professional (que ho deixa tot per l'últim moment), li poden tocar la una...o les dues. A les 13:00 tornem-hi, i fet una coca arribo al despatx a les 14:00.

Per la tarda, més mort que viu, avança la feina que puguis i espera que arribi l'hora del partit, que darrerament són les 11 de la nit, i com que el pavelló està més a prop del despatx que no de casa, no em surt a compte passar-hi. Sí senyor, el Colomet mira de fer esport un cop a la setmana, i juga a allò que sempre li ha agradat jugar: basquetbol. Des de fa ja tres anys s'ajunta amb els de l'escola i són el terrror. Enguany a la primera fase hem quedat segons (de vuit, malpensats). A veure com ens va la segona fase, quan ja juguem amb els bons...Total, que darrerament hi ha dijous que començo trinxat a les set del matí, i arribo a casa no us explico en quin estat físic a la una de la matinada...

Sense que serveixi de precedent, avui m'he reconciliat amb el dijous: he dormit més de cinc hores; fa sol; la Colometa ha sortit de casa maquillada per un pare inexpert (com a maquillador i probablement com a pare) i tota contenta se n'ha anat a celebrar sense saber-ho el dijous gras; la classe de les 10:20 ha estat d'allò més interessant, amb alumnes encuriosits i preguntaires amb el Tractat de Maastricht, el Pacte d'Estabilitat i pel Creixement, i per la deriva neoliberal de la construcció europea; no he tingut la classe de la una i el partit l'han passat a dilluns...

Flordeneu

Encuriosida, agafava aquella substància blanca, humida i freda, i se li escolava entre els ditets. No aconseguia identificar-la, i li vaig haver de dir: “neu, Colometa, això és neu”. El sol reflectit en aquella superfície blanca l’enlluernava quan aixecava la vista, i em mirava incrèdula amb mig somriure dibuixat a la carona, allò no ho havia vist ni tocat mai.

Feia temps que mon germà i jo dúiem al cap marxar un cap de setmana a la neu, amb la Colometa i el cosí de nom de tres lletres (dues de les quals vocals). Finalment van quadrar els compromisos i vam enfilar un divendres per la tarda cap al Pirineu gironí amb una parella d’amics afegits. Amb certa antelació vam llogar un bungalow a un càmping prop de pistes, una caseta de fusta ideal per passar un cap de setmana d’aventures amb la Colometa. La fila que fèiem era curiosa: una parella heterosexual, i dos adults a càrrec d'un preadolescent i una quasibebé.

Com bé sabeu, ens hem carregat el termostat del planeta, de manera que fred, allò que es diu fred, no en feia ni gota. De fet, el dissabte va fer un sol gairebé d’estiu, ens sobrava tota la roba, que quan vas a la neu te’n poses molta. Això va ajudar, tot sigui dit a patir menys per la salut de la Colometa. Mentre la colla esquiadora grimpava muntanya amunt, la Colometa i jo ens vam quedar a peu de pistes a jugar en una mena de parc infantil que hi havia. No hi havia gran cosa a fer, però només amb ninots i trineu ja vam xalar d’allò més. La pobra semblava una botifarreta amb tota aquella roba, però això no li impedia fer audaçment la croqueta per la neu, llençar-me’n i insistir en què ens tiréssim junts en trineu amb el papa fent-li de butaca. També vam fer un ninot, però la matèria primera era escassa i fruit dels canons de neu artificial, per descomptat. Allí no hi havia ni una trista volva de neu natural. Els indígenes ens van explicar que la setmana anterior havien arribat a 26º a pistes, a més de 2.000 metres en ple mes de gener...

Al vespre dutxa i cremetes, que el sol pirinenc no perdona. La capacitat d’endrapar de la Colometa va deixar esparverats a la resta de components de l’equip, i és que realment menja com una llima nova. Tot i estar cansada, dutxada i amb la panxa plena, li va costar adormir-se. Devia ser cosa del llit diferent o del discret xivarri que feien els altres, no ho sé. El sopar adult i preadolescent va estar bé: embotits abundants, vi (també abundant), converses interessants i un intranscendent Atlètic de Madrid-València de música de fons.

L’endemà vaig pensar que millor no pujar a pistes, em va semblar massa trasbals. A més, ens hagués tocat matinar, i els diumenges estan pel que estan. Darrerament començo els dilluns més fet pols que no acabo el divendres, és una sensació terrible. I ella també dormia, no us penseu que era només cosa meva. Amb tota la calma ens vam llevar, ens vam fer un petó de bon dia, ens vam fer pessigolles i vam esmorzar una muntanya de cereals amb llet amb el sol de convidat.

L’hípica a què vam anar està perfectament adaptada per rebre canalla. Un parell de submisos ponis actuen de joguines dels nombrosos nens que només veure’ls frisen per pujar-hi, i s’obliden de la institució de la cua. La Colometa va esperar pacientment el seu torn, i va ser molt divertit veure com l’entusiasme inicial es va tornar en inseguretat així que la vaig deixar sola al llom de l’animaló mentre jo n’agafava les regnes i la passejava. Al cap d’un parell de minuts, però, ja li parlava i m’explicava que li agradava molt anar en “tatanet de veritat”. La bèstia en qüestió era ben curiosa, ja que dintre dels ponis ja era petita, jo li calculo un metre d’alçada a l’altura del llom. Sense dubte el Colomet era més gran que el poni, una au més gran que un èquid!

“La teva filla és una nineta, està per menjar-se-la”, em va dir la monitora de l'hípica. El pare, cofoi, es va enrojolar, i no va saber escatir si la monitora volia lligar o era una maternal fada pirinenca que hagués volgut afegir-se al punt en què es trobaven la Colometa i el seu pare. Potser era Flordeneu, la del poema.

Maria Sanahuja argumenta a Barcelona

La Comissió d'Infància de l'ONG Justícia i Pau està organitzant un cicle de conferències titulat ELS NENS NO ES DIVORCIEN. Per obrir foc, han convidat a Maria Sanahuja, jutgessa degana de Barcelona i membre de Jutges per la Democràcia, a fer una xerrada oberta al públic sobre la custòdia compartida.

La senyora Sanahuja és ben coneguda per les seves reiterades denúncies de la ineficàcia de la llei de violència de gènere, i també per ser una ferma defensora de la custòdia compartida, tot plegat des d'un feminisme inequívoc. També és destacable que en temps d'incoherències entre ètica i praxis, ella és mare separada i comparteix la custòdia dels seus fills amb el pare.

La xerrada tindrà lloc el dilluns 26 de febrer a les 19:30 a la sala d'actes de la Residència d'Investigadors del Consell Superior d'Investigacions Científiques, al carrer Egipcíaques núm. 1. Això fa cantonada amb el carrer Hospital i és a tocar de la Rambla del Raval. Metro Sant Antoni (L2) o Liceu (L3).

Vull destacar la gosadia de Justícia i Pau per aquesta iniciativa, qüestionant el feminisme hegemònic, cosa valenta en una ONG, diguem-ne formaleta. Per sobre d'això em sembla més important ressenyar que és la Comissió d'Infància de l'ONG qui ho organitza, vull dir que sembla que els queda molt clar que del que estem parlant no és de dones maltractades u homes vexats, sinó del dret dels infants a una mare i un pare, que és el que hauria d'estar per damunt de tot en cas de separació.

Què li darem a la nina del pare?

Darrerament vaig tant de corcoll entre setmana, que si puc, els diumenges em dedico una estona a fer cuinetes i acumular subministraments ja elaborats, per garantir-me un règim alimentari el més equilibrat possible durant la setmana.

Així, diumenge vaig demanar-me què li daria per sopar a la Colometa el dimecres, mmmmmmmmmmmm....i donant-li tombs vaig decidir que un pastís d'espinacs i carn era perfecte.

Primer vaig fer puré. Us podria enganyar i explicar que vaig pelar patates, vaig bullir-les, escórre-les, i amb un raig de llet i una mica de nou moscada vaig fer-ne puré. Però no, vaig tirar de sobre...Després vaig posar en una paella amb una mica d'oli una ceba trinxada, espinacs ja bullits, i finalment la picada de carn. Bé, a última hora vaig afegir-hi uns pinyons, que fa més nostrat i a més a la Colometa li encanten, tant torradets com crus.

Un cop tot preparat, en una plata de pyrex (vidre que es pot enfornar), vaig posar una capa de fons de puré, després hi vaig afegir tot el farcit de la paella, i posteriorment una altra capa de puré cobrint el pastís. Per culminar, formatge per gratinar i al forn.

He de dir que de diumenge a dimecres el pastís ha patit successives amputacions, però per descomptat a la Colometa li ha arribat un bon tall. I com se'l cruspia! Li ha encantat. Pels que ens agrada fer cuinetes, és molt agraït veure els comensals llepar-se els bigotis amb fruïció. De fet, és el millor premi. I si a més a més qui se'ls llepa és la nineta dels teus ulls, ja no us explico.

Després d'un divertit estira i arronsa, no he pogut aconseguir que es mengés una esplèndida poma fuji, i he accedit a que el sopar fos culminat amb un Petit Suisse. A ulls d'una criatura, sense punt de comparació amb una poma.

Rentar-se les mans, bibe, bolquer, conte, abraçades, petonets de bona nit i non-non, que demà toca matinar.

Apunt bibliogràfic: Bajraj, G. (2004): Recetas para bebés y niños. Alba Editorial, Barcelona. I un altre de tradicional i eficaç: Les cuineres de Sils, editorial la Magrana.

Mocs

Porto dies empiocat, i la veritat fa angúnia viure entre mocs i drogues (legals i farmacèutiques). Em feia il·lusió anar a la manifestació de Tarragona, però una barrera mucolítica m'ho ha impedit. He preferit descansar i començar el dilluns en condicions humanament suportables.

Canviant de tema, no sé si és una sensació euforitzant d'autosuggestió, però el debat sobre la custòdia compartida sembla que va guanyant quota de premsa.

En la mesura en què cada cop és més palesa l'ineficàcia de la llei de violència de gènere i l'agressivitat del seu plantejament, al feminisme de l'enfrontament se li està veient el llautó. A això s'afegeix que cada volta hi ha més gent (pares, mares, advocats i advocades, jutges i jutgesses, psicòlegs, feministes igualitaristes, etc.) que raonen de manera cada cop més ben fonamentada la reclamació de la custòdia compartida. Crec que anem pel bon camí. En els propers mesos entrarà al Parlament la reforma del Codi de Família de Catalunya en què la figura de la custòdia compartida té un tractament generós. Molt probablement la reforma acabarà sent aprovada (amb invocacions a la Verge Santíssima per part d'Unió Democràtica i el PP, i el crit al cel d'alguna feminista tronada, però tant se val). No serà ni molt menys la victòria final però serà un bon pas endavant. L'història de les idees polítiques ens diu que el concepte de victòria final és una quimera que no existeix sinó en discursos dogmàtics i messiànics...

Permeteu-me ser polèmic i dir-vos, pares separats amb criatures, que sense paternitat responsable no hi ha custòdia compartida possible. No ho dic pas perquè sospiti que vosaltres, amables lectors pares separats amb criatures, sigueu uns pares irresponsables. No. Ho dic perquè siguem realistes, i ens preguntem quants pares separats amb criatures estan d'acord amb la custòdia compartida. Molt em temo que n'hi ha molts que ja els va bé pagar i que la canalla es quedi amb la mare...

Vos recorde que a "Con igualdad" continuen sense estridències innecessàries la diligent tasca de recollir premsa, tant notícies com articles d'opinió. Val la pena, xiquets.

Tarragona no m'esborrona!!

Xiquets, ja ho veieu, el proper diumenge hi ha una concentració a Tarragona en favor de la custòdia compartida a la mítica Plaça de la Font.

Fa dies que pels fòrums d'Internet va circulant la convocatòria, esperem que tingui algun èxit i repercussió! De moment al Punt Diari digital (editat per Vilaweb) ja se n'han fet ressò. És possible que hi trobeu en Colomet.

Deixeu-me comentar un parell de coses dels termes de la convocatòria que apareixen al cartell. La primera fa referència a l'al·lusió als drets humans. Em sembla excessiu parlar de drets humans en aquest context. Els drets humans fan referència a la integritat de les persones i a la seva llibertat. Vull dir que quan parlem de vulneració de drets humans parlem de Guantánamo, de tortures a les comissaries, de la pena de mort...és a dir, de coses molt grosses. Modestament crec que té un punt demagògic pretendre relacionar la lluita per la custòdia compartida amb la lluita per la protecció dels drets humans.

I amb això enllaço amb el segon punt. Els únics drets que cal tenir presents són els drets dels infants, i en particular el dret dels infants a una mare i un pare. Aquest hauria de ser l'únic punt de discussió, i prou i res més. Barrejar això amb els drets dels dels pares separats, dels avis, etc. és confondre les coses. A mi, l'única cosa que em mou en tot això són els drets de la Colometa, ni els meus ni els de la seva mare són rellevants, o en tot cas passen a molt segon terme. Dit d'una altra manera, jo no tinc cap dret sobre la Colometa, és ella la que té dret a mi. Jo no tinc dret a veure la meva filla, és ella la que té dret a veure'm a mi.

Quan decidim portar una criatura al món, ho fem en un exercici de generositat, assumint responsabilitats que no ens donen dret a res. Aquí l'únic que té drets és la criatura, a qui ningú li ha preguntat si vol venir, i que necessita protecció en les primeres etapes de la vida. Si no ho enfoquem així, crec que anem malament, companys (i companyes). Prometo desenvolupar el tema.

Lifting

Per gentilesa de la Santíssima Trinitat (Google, Blogger i Microsoft), he pogut fer-li un lifting per la patilla al blog. A mi m'agrada molt el nou aspecte, espero que a vosaltres també. Li falten alguns detalls, però espero que en Papitu s'estiri i em doni un cop de mà. Oi que sí, Papitu?

Înainte i după vol dir abans i després en romanès, bonica llengua llatina, com la nostra.

Igualitarisme

Fa uns dies va aparèixer a la meva pantalla (que és una nova manera de dir "va caure a les meves mans"), un blog ressenyable, "Con igualdad". L'autor (o autors, o autora, o autores), absolutament anònim((e)s), fa un repàs diari a la premsa, i penja les notícies i articles d'opinió relacionats amb la custòdia compartida, la violència de gènere i processos judicials. Els comentaris sempre m'han semblat apropiats perquè adopten el punt de vista de l'infant, i s'enfoquen des de l'igualitarisme, no des de l'enfrontament o la misogínia, com es fa en d'altres racons internàutics.

Trobareu el vincle a l'apartat "vincles interessants" del meu blog.

Je voudrais être Coulombette!!

L’estat del benestar francès defensa la família, gasta sis vegades més en termes percentuals que l’estat espanyol en polítiques de família. Subvencions, llargs permisos remunerats de maternitat i paternitat, escoles bressol a raig, i fins i tot a partir del tercer fill ajuts per l’habitatge. Com a resultat, França ha assolit al 2006 una taxa de fecunditat lleugerament per sobre de 2 fills per dona, rècord de la UE conjuntament amb Irlanda. El cas irlandès és diferent perquè la població és molt jove. En el cas francès la variable explicativa és el suport públic a les famílies. Catalunya i Itàlia no arriben a una taxa de 1,4. Per garantir el manteniment del volum de població cal una taxa de si més no 1,7. És a dir, que som set milions però perquè arriben immigrants. I de fet, aquells que mantenen la natalitat són els immigrants, que són joves i amb perspectiva de fer famílies àmplies.

El cas italià fou motiu de comentari fa escassos dies per part del corresponsal a Roma de Catalunya Ràdio en el programa nocturn del gran Joan Barril. Explicava que la crisi de natalitat és més que evident a la catòlica Itàlia, on les famílies tenen com a molt un fill i a edats molt avançades. Bé, més o menys com aquí. Recordo una deliciosa pel·lícula Manuale d’amore: “l’innamoratto non’ascolta”, deia en Dante a propòsit del seu company de pis. Aquesta va ser l'escena que em va fer més gràcia, però en una altra es parodiava una reunió de parelles, ja granadetes, on la notícia era que una havia tingut un fill. Divertit i cruel alhora.

Crec que hauríem d’articular polítiques que permetessin rebaixar l’edat de tenir fills. No em sembla socialment desitjable des de molts punt de vista, que tinguem fills a partir dels 35 i fins i tot per sobre dels 40, per no parlar d’aquella senyora que n’ha tingut un a Barcelona fets els 60! I també caldria augmentar la natalitat, que on hi ha canalla hi ha alegria, carai.

Tenim una natalitat baixa, i això es tradueix entre d’altres coses en què el sistema productiu necessita braços joves per mantenir el creixement, i això fa l’immigració indispensable. I aquí hi ha doble moral, perquè el país els necessita però la xenofòbia existeix, i he de dir que la xenofòbia i sobretot el racisme, és de les poques coses que encara aconsegueixen sublevar-me.

A la foto Marianne Coulombette, immortalitzada per Delacroix, guiant els revoltats cap a les barricades en nom de la Llibertat allà pel 1789.

Vive la République!!