Je voudrais être Coulombette!!
L’estat del benestar francès defensa la família, gasta sis vegades més en termes percentuals que l’estat espanyol en polítiques de família. Subvencions, llargs permisos remunerats de maternitat i paternitat, escoles bressol a raig, i fins i tot a partir del tercer fill ajuts per l’habitatge. Com a resultat, França ha assolit al 2006 una taxa de fecunditat lleugerament per sobre de 2 fills per dona, rècord de la UE conjuntament amb Irlanda. El cas irlandès és diferent perquè la població és molt jove. En el cas francès la variable explicativa és el suport públic a les famílies. Catalunya i Itàlia no arriben a una taxa de 1,4. Per garantir el manteniment del volum de població cal una taxa de si més no 1,7. És a dir, que som set milions però perquè arriben immigrants. I de fet, aquells que mantenen la natalitat són els immigrants, que són joves i amb perspectiva de fer famílies àmplies.
El cas italià fou motiu de comentari fa escassos dies per part del corresponsal a Roma de Catalunya Ràdio en el programa nocturn del gran Joan Barril. Explicava que la crisi de natalitat és més que evident a la catòlica Itàlia, on les famílies tenen com a molt un fill i a edats molt avançades. Bé, més o menys com aquí. Recordo una deliciosa pel·lícula Manuale d’amore: “l’innamoratto non’ascolta”, deia en Dante a propòsit del seu company de pis. Aquesta va ser l'escena que em va fer més gràcia, però en una altra es parodiava una reunió de parelles, ja granadetes, on la notícia era que una havia tingut un fill. Divertit i cruel alhora.
Crec que hauríem d’articular polítiques que permetessin rebaixar l’edat de tenir fills. No em sembla socialment desitjable des de molts punt de vista, que tinguem fills a partir dels 35 i fins i tot per sobre dels 40, per no parlar d’aquella senyora que n’ha tingut un a Barcelona fets els 60! I també caldria augmentar la natalitat, que on hi ha canalla hi ha alegria, carai.
Tenim una natalitat baixa, i això es tradueix entre d’altres coses en què el sistema productiu necessita braços joves per mantenir el creixement, i això fa l’immigració indispensable. I aquí hi ha doble moral, perquè el país els necessita però la xenofòbia existeix, i he de dir que la xenofòbia i sobretot el racisme, és de les poques coses que encara aconsegueixen sublevar-me.
Vive la République!!
