Mala maror

Feia temps que pensava que la mare de la Colometa començava a entendre que la seva filla tenia dret a una mare i un pare, i que això que havia fet d'orientar ressentiments i emocions negatives mirant d'apartar-la del seu pare ja formava part d'un trist passat. Per això darrerament estava més relaxat, i mantenia una actitud optimista respecte la possible recuperació de la custòdia, creient que cauria com a fruita madura per una actitud postiva de la mare, més que no pas per un canvi en les lleis. Però no, vet aquí que ahir diumenge van reaparèixer vells fantasmes.

El cap de setmana la Colometa estava amb el seu pare, i tranquils i contents encaràvem el diumenge per la tarda amb la perspectiva d'un ball de disfresses de barri. Cap a les cinc truca la mare explicant que està una mica lluny per qüestions de feina, i que no és segur que pugui arribar a les vuit per recollir la Colometa. Amb tota la naturalitat del món, i assumint que aquestes coses passen, i que qualsevol altre dia em pot passar a mi, li proposo que la Colometa es quedi a dormir a casa del seu pare, i que l'endemà la porto jo a l'escola sense problema, que no tinc classe fins a les 11:00. A més a més, podríem quedar-nos a la festa més estona. Doncs no, "si no puc jo, vindrà la meva mare. Sóc fora en un seminari de feina, i a més els meus pares passen la tarda a Barcelona". De fons, jo sentia xivarri de criatures (quin seminari més estrany!!), i la tarda era plujosa, ideal com per passar la tarda a Barcelona (?!).

Finalment hem marxat de la festa abans d'hora, han vingut els avis materns a les vuit, han confessat que han baixat expressament a buscar la nena, i jo m'he quedat amb un pam de nas, vençut per la mentida, i amb certa ràbia acumulada al fetge. Podia haver-me negat a lliurar la criatura, perquè la lletra del conveni diu que serà la mare qui passarà a buscar-la. També podia haver anat a posar una denúncia per incompliment de conveni (encara que les rialles del jutge de guàrdia s'haguessin sentit fins a Moscou). No he volgut fer soroll, i he deixat que la Colometa se n'anés amb els seus avis. Amb ells tinc molt bona relació, i hagués sigut molt lleig que haguessin hagut de fer el viatge debades, encara que la culpa no hagués sigut meva sinó de la mare de la Colometa.

Un altre dia, espero que la mare pensi en la Colometa, però en tinc dubtes raonables.

Dijous gras

Avui dijous gras és el tret de sortida de la disbauxa carnavalera que arrasa amb tot. Transgressió, rauxa, festa, i tot allò que se'ns pugui acudir que no casa amb l'ordre catòlic és Carnaval.

Avui estic més relaxat, però darrerament tinc molt mala relació amb els dijous. El meu cansament estructural s'accentua els dijous d'una manera terrible. El drama comença a les 7:00 quan el despertador comença a tocar el crostó i, davant del meu menysteniment, continua turmentant-me a intervals de cinc minuts durant una estona. Amb seriosos problemes de percepció, m'arrossego al lavabo per afaitar-me (un dia m'afaitaré allò que no toca) i dutxar-me (un altre dia sortiré sense esbandir-me el sabó). A tot això la Colometa ja fa una estoneta que volta per la casa buscant la meva atenció i algú que li prepari l'esmorzar (crec que se li'n fot qui l'hi prepari mentre ho faci). Entre after-shave, xampú i camisa la començo a amanir (com diuen a Benimasclet). Finalment vestit, net, polit i perfumat ja estic per tu, bitxo. Ostres, les 8:07!! Acaba-la de vestir (és una batalla segons el dia), dóna-li l'esmorzar, arreplega-ho tot i fot el camp. Per descomptat ultrapassada la frontera de les 8:30, que és l'hora límit teòrica per sortir de casa. Carrega el cotxe i fes 30 km. nord enllà. Empassa't cues, nervis i peatges (la mamella més gran de la història de La Caixa), i arriba pels pèls a les 9:30, que és l'hora pactada amb l'educadora. Un petonet i fins aviat, Colometa.

Torna al cotxe i fes ara 20 km. cap a ponent, just per arribar a la classe de les 10:20. Sort que enguany els d'aquest grup són pocs i agradables. De fet he de confessar que el drama comença pel matí però es cou al dia abans, quan després d'allitar la Colometa m'he de posar a preparar les classes de l'endemà, i com que un és un professional (que ho deixa tot per l'últim moment), li poden tocar la una...o les dues. A les 13:00 tornem-hi, i fet una coca arribo al despatx a les 14:00.

Per la tarda, més mort que viu, avança la feina que puguis i espera que arribi l'hora del partit, que darrerament són les 11 de la nit, i com que el pavelló està més a prop del despatx que no de casa, no em surt a compte passar-hi. Sí senyor, el Colomet mira de fer esport un cop a la setmana, i juga a allò que sempre li ha agradat jugar: basquetbol. Des de fa ja tres anys s'ajunta amb els de l'escola i són el terrror. Enguany a la primera fase hem quedat segons (de vuit, malpensats). A veure com ens va la segona fase, quan ja juguem amb els bons...Total, que darrerament hi ha dijous que començo trinxat a les set del matí, i arribo a casa no us explico en quin estat físic a la una de la matinada...

Sense que serveixi de precedent, avui m'he reconciliat amb el dijous: he dormit més de cinc hores; fa sol; la Colometa ha sortit de casa maquillada per un pare inexpert (com a maquillador i probablement com a pare) i tota contenta se n'ha anat a celebrar sense saber-ho el dijous gras; la classe de les 10:20 ha estat d'allò més interessant, amb alumnes encuriosits i preguntaires amb el Tractat de Maastricht, el Pacte d'Estabilitat i pel Creixement, i per la deriva neoliberal de la construcció europea; no he tingut la classe de la una i el partit l'han passat a dilluns...

Flordeneu

Encuriosida, agafava aquella substància blanca, humida i freda, i se li escolava entre els ditets. No aconseguia identificar-la, i li vaig haver de dir: “neu, Colometa, això és neu”. El sol reflectit en aquella superfície blanca l’enlluernava quan aixecava la vista, i em mirava incrèdula amb mig somriure dibuixat a la carona, allò no ho havia vist ni tocat mai.

Feia temps que mon germà i jo dúiem al cap marxar un cap de setmana a la neu, amb la Colometa i el cosí de nom de tres lletres (dues de les quals vocals). Finalment van quadrar els compromisos i vam enfilar un divendres per la tarda cap al Pirineu gironí amb una parella d’amics afegits. Amb certa antelació vam llogar un bungalow a un càmping prop de pistes, una caseta de fusta ideal per passar un cap de setmana d’aventures amb la Colometa. La fila que fèiem era curiosa: una parella heterosexual, i dos adults a càrrec d'un preadolescent i una quasibebé.

Com bé sabeu, ens hem carregat el termostat del planeta, de manera que fred, allò que es diu fred, no en feia ni gota. De fet, el dissabte va fer un sol gairebé d’estiu, ens sobrava tota la roba, que quan vas a la neu te’n poses molta. Això va ajudar, tot sigui dit a patir menys per la salut de la Colometa. Mentre la colla esquiadora grimpava muntanya amunt, la Colometa i jo ens vam quedar a peu de pistes a jugar en una mena de parc infantil que hi havia. No hi havia gran cosa a fer, però només amb ninots i trineu ja vam xalar d’allò més. La pobra semblava una botifarreta amb tota aquella roba, però això no li impedia fer audaçment la croqueta per la neu, llençar-me’n i insistir en què ens tiréssim junts en trineu amb el papa fent-li de butaca. També vam fer un ninot, però la matèria primera era escassa i fruit dels canons de neu artificial, per descomptat. Allí no hi havia ni una trista volva de neu natural. Els indígenes ens van explicar que la setmana anterior havien arribat a 26º a pistes, a més de 2.000 metres en ple mes de gener...

Al vespre dutxa i cremetes, que el sol pirinenc no perdona. La capacitat d’endrapar de la Colometa va deixar esparverats a la resta de components de l’equip, i és que realment menja com una llima nova. Tot i estar cansada, dutxada i amb la panxa plena, li va costar adormir-se. Devia ser cosa del llit diferent o del discret xivarri que feien els altres, no ho sé. El sopar adult i preadolescent va estar bé: embotits abundants, vi (també abundant), converses interessants i un intranscendent Atlètic de Madrid-València de música de fons.

L’endemà vaig pensar que millor no pujar a pistes, em va semblar massa trasbals. A més, ens hagués tocat matinar, i els diumenges estan pel que estan. Darrerament començo els dilluns més fet pols que no acabo el divendres, és una sensació terrible. I ella també dormia, no us penseu que era només cosa meva. Amb tota la calma ens vam llevar, ens vam fer un petó de bon dia, ens vam fer pessigolles i vam esmorzar una muntanya de cereals amb llet amb el sol de convidat.

L’hípica a què vam anar està perfectament adaptada per rebre canalla. Un parell de submisos ponis actuen de joguines dels nombrosos nens que només veure’ls frisen per pujar-hi, i s’obliden de la institució de la cua. La Colometa va esperar pacientment el seu torn, i va ser molt divertit veure com l’entusiasme inicial es va tornar en inseguretat així que la vaig deixar sola al llom de l’animaló mentre jo n’agafava les regnes i la passejava. Al cap d’un parell de minuts, però, ja li parlava i m’explicava que li agradava molt anar en “tatanet de veritat”. La bèstia en qüestió era ben curiosa, ja que dintre dels ponis ja era petita, jo li calculo un metre d’alçada a l’altura del llom. Sense dubte el Colomet era més gran que el poni, una au més gran que un èquid!

“La teva filla és una nineta, està per menjar-se-la”, em va dir la monitora de l'hípica. El pare, cofoi, es va enrojolar, i no va saber escatir si la monitora volia lligar o era una maternal fada pirinenca que hagués volgut afegir-se al punt en què es trobaven la Colometa i el seu pare. Potser era Flordeneu, la del poema.

Què li darem a la nina del pare?

Darrerament vaig tant de corcoll entre setmana, que si puc, els diumenges em dedico una estona a fer cuinetes i acumular subministraments ja elaborats, per garantir-me un règim alimentari el més equilibrat possible durant la setmana.

Així, diumenge vaig demanar-me què li daria per sopar a la Colometa el dimecres, mmmmmmmmmmmm....i donant-li tombs vaig decidir que un pastís d'espinacs i carn era perfecte.

Primer vaig fer puré. Us podria enganyar i explicar que vaig pelar patates, vaig bullir-les, escórre-les, i amb un raig de llet i una mica de nou moscada vaig fer-ne puré. Però no, vaig tirar de sobre...Després vaig posar en una paella amb una mica d'oli una ceba trinxada, espinacs ja bullits, i finalment la picada de carn. Bé, a última hora vaig afegir-hi uns pinyons, que fa més nostrat i a més a la Colometa li encanten, tant torradets com crus.

Un cop tot preparat, en una plata de pyrex (vidre que es pot enfornar), vaig posar una capa de fons de puré, després hi vaig afegir tot el farcit de la paella, i posteriorment una altra capa de puré cobrint el pastís. Per culminar, formatge per gratinar i al forn.

He de dir que de diumenge a dimecres el pastís ha patit successives amputacions, però per descomptat a la Colometa li ha arribat un bon tall. I com se'l cruspia! Li ha encantat. Pels que ens agrada fer cuinetes, és molt agraït veure els comensals llepar-se els bigotis amb fruïció. De fet, és el millor premi. I si a més a més qui se'ls llepa és la nineta dels teus ulls, ja no us explico.

Després d'un divertit estira i arronsa, no he pogut aconseguir que es mengés una esplèndida poma fuji, i he accedit a que el sopar fos culminat amb un Petit Suisse. A ulls d'una criatura, sense punt de comparació amb una poma.

Rentar-se les mans, bibe, bolquer, conte, abraçades, petonets de bona nit i non-non, que demà toca matinar.

Apunt bibliogràfic: Bajraj, G. (2004): Recetas para bebés y niños. Alba Editorial, Barcelona. I un altre de tradicional i eficaç: Les cuineres de Sils, editorial la Magrana.

Reis d'Orient

El meu republicanisme em porta a acceptar tan sols l'autoritat reial d'en Melcior, Gaspar i Baltasar (per què el negre sempre va l'últim?). Els rendeixo pleitesia i em sotmeto a la seva voluntat sense qüestionar-los la legitimitat democràtica del seu poder, la vida és un cúmul de contradiccions. Enguany vaig pensar que estaria bé anar a la cavalcada amb la mare de la Colometa, i per iniciativa pròpia li vaig proposar anar a la de Barcelona, cosa que va acceptar, de la mateixa manera que jo vaig acceptar anar a la que ella va proposar l'any passat.

Crec que la Colometa encara no és conscient de l'abast d'aquest fenomenal espectacle, però va assistir embadalida a la cavalcada a coll-i-be del seu pare. Tot li va semblar divertit excepte un precís cop de caramel a la carona, producte de la perversitat d'un nen-terrorista camuflat en alguna carrossa reial. A mi personalment em va agradar: foc, ballarins, ninos, camells,...També vull destacar positivament que feia molt de temps que no veia un esdeveniment públic a Barcelona sense música brasilera!! Això sí, em va semblar indecent l'actitud de l'alcalde de passejar-se amb els reis...Ah, sí! No ho recordava, aquesta primavera hi ha eleccions.

Em va costar mantenir les formes amb la mare però ho vaig aconseguir, em vaig concentrar en la cavalcada i en estar per la Colometa. Això sí, me'n vaig adonar que la seva presència encara em produeix neguit. Em queda un llarg recorregut, que a més hauré de fer sense la seva cooperació.

La Colometa va passar la nit més màgica a casa seva, a casa del seu pare. En soledat, vam alinear al balcó una sabatilla meva i una sandàlia seva (es va entestar amb que havia de ser aquella sandàlia estiuenca), juntament amb un pot amb aigua i un platet amb avellanes, galetes i polvorons. Entre la seva limitada comprensió (són dos anyets tot just), i que jo feia per primera vegada d'entabanador, crec que em feia tot plegat més il·lusió a mi que no pas a ella.

I pel matí s'havia produit el miracle: una bona pila de caixes, capses i capsetes han aparegut al menjador de Can Colomet, que ràpidament han estat víctimes de la voracitat desembolicadora de la prota.

Malgrat la indecència consumista, quan la veïna ha baixat i li ha preguntat: "Colometa, què t'han portat els Reis?", tot d'una la menuda ha corregut a abraçar el seu pare. Continuaré rendint-los pleitesia, sens dubte.

Disgust

Carta al director de la piscina muncipal del meu barri:

"El proppassat divendres 29 de desembre de 2006 pel matí, vaig anar a la piscina del barri amb la meva filla de 2 anys. Habitualment venim dues o tres vegades al mes, dissabtes o diumenges al matí. No la porto més perquè sóc pare separat i m’han tret la custòdia de la meva filla, però si pogués ho faria. Per jugar i ensenyar-li a nedar, faig servir aquelles joguines que es posen a sota dels braços, particularment a la meva filla li agrada un ànec que, encara que trencat i atrotinat, li va molt bé.

El cas és que aquell dia la socorrista que hi havia a la piscina no ens va permetre fer servir aquell material, i sí en canvi suros, suros que es posen entre les cames, i “fideus”. Com podeu imaginar-vos, material que no s’adapta a les necessitats de la nena. L’argument era sorprenent: el material dels cursets no es pot fer servir perquè es fa malbé. Sorprenent perquè els “fideus” eren nous, i l’ànec que volia la meva filla estava trencat i atrotinat...La meva filla es va posar a plorar inconsolablement perquè veia que no podia entrar a l’aigua amb la joguina amb què habitualment hi entra. Vam haver de marxar al cap de cinc minuts d’arribar.

Cap dissabte ni diumenge ens hem trobat amb aquesta situació tan desagradable. Normalment hi ha mares i pares amb nens petits que entren a la piscina amb material que hi ha al costat de la piscina, desconeixent si és de cursets o no, i sense cap advertiment per part del o de la socorrista que hi ha.

Per tot plegat demano que, si més no se’m retorni l’import de les dues entrades (la meva i la de la meva filla). El disgust que vam agafar no té preu, penseu que veig poc a la meva filla, i vaig agafar-me el dia de festa per estar amb la meva filla i entre d’altres coses anar a la piscina, que és una activitat que li agrada.

D’altra banda també demano que s’aclareixi quin material es pot fer servir i quin no, o quins dies es pot fer servir i quins no, així decidiré si torno a la piscina amb la meva filla o no. Penseu que si la decisió és retirar el material, molts nens (i els seus pares) veuran les seves possibilitats de lleure minvades, i una piscina pública també ha de tenir per funció social oferir activitats als més menuts del barri.

També vull deixar constància que aquell dia no hi havia aigua a les dutxes i no se’ns va informar a l’entrada. Si ho hagués sabut, no haguéssim entrat. Per motius higiènics, entenc que s’havia d’informar a tothom abans d’entrar. Això també seria motiu per demanar el retorn de les entrades, però amb la queixa anterior ja n’hi ha prou.

Atentament,

Colomet "

He de dir que al cap d'una estona de dipositar la queixa a la recepció, l'home m'ha trucat repetidament fins a localitzar-me. S'ha disculpat elegantment, i m'ha explicat que la socorrista de torn estava de pas fent una substitució de vacances, no havia entès les instruccions sobre el material, i a sobre li havia posat excessiu zel policial. És a dir, que el material que està a la vista es pot fer servir sense restriccions. L'home m'ha demanat mil vegades disculpes, i ha subratllat que evidentment és funció social de la piscina del barri oferir lleure als més menuts. Per descomptat em tornaran els diners i m'ha regalat dues invitacions. Un gest diligent i de bon professional, donant la cara davant de les queixes, i deixant en evidència aquells que dubten de la possibilitat de bon funcionament de la cosa pública.

La Colometa i el Colometa podran tornar a abandonar el medi aeri per tastar el medi aquàtic sense patir per socorristes desconsiderades (o desconsiderats, que també n'hi deu haver).

Nadalet

Sí, ho heu endevinat, avui faré el típic post nadalenc. L'originalitat és un bé escàs, hi estic plenament d'acord, i més en aquestes dates, on tothom fa gairebé les mateixes coses: consumir, atipar-se, reunir-se amb la família amb més o menys ganes, enviar o rebre sms (alguns d'ells lamentables), i visitar o ser visitat per amics que viuen fora i vénen a passar les festes a casa...

Enguany la Colometa ha passat amb mi el cap de setmana, i el diumenge, la nit de Nadal, la vaig portar a casa de la seva mare després de visitar uns amics afrocatalans, que han fet una afrocatalaneta de la mateixa edat de la Colometa. Juntament amb una cosineta van muntar un bon sarau, em va saber greu haver de marxar. He de confessar que vaig passar un moment de mal rollo quan les tres ninetes van jugar a posar-se sengles pilotes sota la samarreta fent d'embarassades. Després van passar a col·locar-s'hi ninos i fer veure que parien. Entre els presents, mentre els dos pares ens eixugàvem la suor, les dues mares es petaven de riure. Encara no estic preparat per aquestes coses...

La rebuda a casa de la mare la Colometa va ser correcta per part de la mare i cordial per part de la resta. L'àvia de la Colometa insistia en què em quedés, però de nou encara no estic preparat per certes coses...Sense fer escarafalls, vaig sopar amb la meva família i així que vaig poder vaig quedar amb en Papitu i la seva costella per fer un mojito nadalenc a l'únic bar que vam trobar obert a Gràcia, després de declinar una amable invitació a una missa del gall working class. La nit va continuar amb una cantada de nadales a l'estil de Pau Riba i Metallica a casa d'uns hospitalaris desconeguts, generosament regada amb cava de lot. Els efluvis etílics em van fer somiar que un àngel d'ulls de girasol m'acotxava i recitava per mi, amb performance inclosa, uns versos de Nadal.

De tornada a la realitat, l'endemà dia de Nadal vaig enfilar cap a casa dels pares en bicicleta i de bastant bon humor un dia que podia ser difícil per l'absència de la Colometa. Vaig mirar de prendre-m'ho com un diumenge qualsevol, i a més després m'havia de retrobar amb la Colometa, que va aparèixer estupenda a mitja tarda disposada a explicar-nos les meravelles escatològiques del tió matern.

El Nadalet va començar amb una sessió de discoteca amb tot el sol matiner al menjador de Can Colomet. Vaig habilitar una catifa vermella, i vaig posar música a bon volum. Vam ballar plegats saltant com el de Rage Against the Machine, però a ritme de Zuco 103, que dóna molt bon rollo. Vaig pensar en punxar Chemical Brothers, però a aquestes edats segons quines influències s'han de vigilar. Després de la suada i la dutxa, de nou cap a casa dels avis a fer cagar el tió i a tornar a fer el bacó. Era emotiu veure la carona de sorpresa i il·lusió de la Colometa en veure aquell miracle intestinal, cada regal era una festa inacabable, encara que no fos per ella. S'esbalegava estripant-ne el paper d'embolicar, i a les ordres del seu pare buscava l'afortunat amb diligència i tornava a agafar el bastó (un pal de plàstic, no us penseu) per estomacar al pobre tió de nou, tot esperant ser ella la següent afortunada.

A mitja tarda ja érem a casa, que les reunions familiars s'han de dosificar convenientment, i a més esperàvem la visita d'un follet dels pirineus.

Dorm Colomet, dorm

La Colometa no dorm bé per les nits, i ja dura massa. Ja ha fet dos anys, i encara no ha aconseguit dormir d'una tirada per la nit. Malauradament, em sembla que la separació ha tingut a veure amb aixó...

La mare no va voler que la Colometa dormís a la seva habitació fins que no fes un any, seguint el consell d'una homeòpata il·luminada. Jo no hi vaig posar cap pega per manca de coneixement i experiència. I suposo que també per allò tan masculí de no voler discutir...

Bé, el cas és que quan ens vam separar la nena encara no dormia a la seva habitació, i m'imagino que la mare, amb el disgust i el trasbals es va arrepenjar emocionalment en la Colometa, i li permetia tot. En termes d'agafar el son nocturn, això significava continuar amb la nena a l'habitació, deixar que acabi dormint al teu llit, permetre que t'agafi la mà per dormir, donar-li un bibe a mitja nit quan el demana...en fi, tota mena de situacions absolutament contraproduents pel son i antipedagògiques, perquè la criatura pot arribar a creure que pot fer amb tu el que li plagui...I què us penseu que li permetia a la Colometa, jo? Exactament el mateix...

En el meu cas, estava molt influit pel fet que la Colometa al principi estava molt poc amb mi, i no tenia cap capacitat d'imposar-li una rutina, feia sobre la marxa. A més, la meva situació emocional em permetia aguantar perfectament un parell de males nits a la setmana. Vull dir que no em feia res patir son. Estúpidament ho veia com un preu a pagar per haver d'assumir la responsabilitat paterna. Què estúpid, em pensava que feia l'heroi, i el que feia era alimentar un problema!

He de confessar que fins que la nena no va fer dos anys, a casa meva no va canviar d'habitació. I encara pitjor, com que els de la botiga de mobles del barri es van penjar, les dues darreres setmanes abans de passar a la seva habitació va dormir al meu llit, la nena ja estava tan crescudeta que no cabia al llitet de barres. I a més li continuava donant un bibe a mitjanit...Ho podia haver fet millor, molt millor, ho admeto. En favor meu vull afegir que si la mare hagués exhibit tarannà cooperatiu en lloc de bèl·lic, les coses haguessin anat diferent. Coses de pare novell separat i emocionalment inestable.

Ara la Colometa ja té el seu niuet, i les coses van una mica millor. Entre les 21:00 i les 8:00 "només" es desperta una vegada, s'aixeca, ve cap a la meva habitació amb intenció de ficar-se al meu llit, i amb el millor to de veu de què sóc capaç en aquelles circumstàncies li dic que no, que se'n vagi al seu llit. L'hi acompanyo, l'acotxo, i res de bibes ni manyagues. A dormir i punt. Més o menys funciona, progressem adequadament però encara ens falta un trosset de camí fins aconseguir el somni de dormir d'una tirada. I mai millor dit.

Dijous passat la Colometa em va regalar un bell despertar. Els dijous procuro llevar-me abans, i dutxar-me i vestir-me abans no es desperti. Només ho he aconseguit una vegada, però aquell dia em va esperar desperta al seu llit, ben tranquil·la esperant que el seu pare li fes el petó de bon dia. La resta de dies ve ella a buscar-me al meu llit, exigint que m'aixequi i que em posi immediatamenten marxa: "a jugar, a jugar!" Passava tan malament les nits, que els matins eren autèntiques odissees homèriques.

Realment el problema de son el té la Colometa, però jo en sóc víctima!! Vull dir que el títol del post està ben posat, hi ha dies que pateixo molta son i acabo com el paio de la foto...

Com una mona

Efectivament, estic emprenyat com una mona. Avui hi havia reunió de pares a l'escola, i la veritat és que no m'anava bé, tenia classe, però he preferit quedar malament i marxar mitja hora abans deixant els alumnes treballant un text, que no pas perdre'm la reunió, la primera del curs. El cas és que ja a la carretera i amb la perspectiva d'un embús de colló de mico (ja sabeu com són les carreteres del Vallès a quarts de set de la tarda d'un dia feiner), he comès una il·legalitat: he agafat el mòbil i he trucat a l'escola per dir que arribava una mica tard. La noia que m'ha atès, molt amablement m'ha informat de que la reunió s'havia suspès i s'ha sorprès de què jo no ho sabés, que havien avisat a totes les famílies. Amb la ràbia ja atacant-me el fetge, li he hagut d'explicar que a mi ningú no m'havia avisat, i que probablement això es devia a que només passo per l'escola dimecres per la tarda i dijous pel matí.

Sí, sí, així m'ha quedat la cara:












Amb tota la bona fe del món, la mestra devia pensar que dient-li a la mare ja n'hi havia prou. O potser pensava que el pare és prescindible en aquestes reunions, que per tant jo no hi aniria, i que per tant no calia dir-me res...Demà la veuré, a l'educadora, i li demanaré explicacions, amb tranquil·litat i sense judicis previs. Lamentablement, li hauré d'exigir que a partir d'ara s'avisi per separat a la mare i al pare. Dir-li les coses a la mare no és garantia de que el pare les arribi a saber.

En el cas d'alumnes de pares separats, és un cost fer les coses per duplicat, però és un cost que la societat ha d'assumir. És un dret dels infants que la mare i el pare participin en la seva educació, i les escoles han de garantir aquest dret.

L'enfocament de gènere que es vol aplicar a les polítiques públiques només ha de servir per fomentar la guerra de sexes a través de la nova llei del divorci, o de la nefasta llei contra la violència de gènere? Potser també podria servir per fomentar la participació dels pares en l'educació dels infants, garantint que en cas de separació la mare i el pare seran tractats en peu d'igualtat en la relació amb l'escola. També caldria pensar en l'obligatorietat de signar tots dos les matrícules dels infants. Així s'evitarien algunes "sorpreses", com les que es troben alguns pares quan veuen que el nen ha canviat d'escola i no només no els han demanat opinió, sinó que ni els han avisat.

M'han forçat a acceptar la pèrdua de la custòdia de la Colometa, però no he perdut la pàtria potestat, i això significa que la xiqueta té dret a que el seu pare participi en les decisions que afecten la seva escolarització. Només faltaria.

ps. vull que quedi cristal·linament clar que criticar la llei contra la violència de gènere, no significa estar en contra de que es prenguin mesures contra la violència de gènere. Ni molt menys. Simplement vull cridar l'atenció sobre el fet que la violència de gènere no està remetent, i que la llei està alimentant els esperits més baixos amb la proliferació incontrolada de denúncies falses que han contaminat molts processos de separació i divorci, i d'atorgament de custòdies. En definitiva, les perjudicades són les dones realment maltractades, i els infants que són separats dels seus pares mitjançant aquestes brutes estratègies.

Festa major al cor de la ciutat (II)

Fa un parell d’anys, amb uns companys de l’equip de l’escola amb qui havia jugat força temps, i amb qui m’ho havia passat enormement bé dins i fora de la pista, vam decidir tornar-hi i muntar un equipet per jugar en aquestes lliguetes que es juguen de nit entre setmana, ideals per pares treballadors ben ocupats. Déu n’hi do la taxa de fecunditat del nostre equip, podríem muntar ja un equip pre-infantil. En aquestes circumstàncies, de la mateixa manera que abans quedàvem per anar a fer el verro amb nocturnitat, ara hem quedat per anar a la cercavila i dinar amb les criatures...

La cercavila d’enguany ha estat molt concorreguda, com toca a un diumenge assoleiat. No hi ha hagut grans sorpreses: trabucaires, gegants, capgrossos,...tots els elements típics i tòpics. També hi havia nombrosos nanos d’escoles i esplais del barri que desfilaven disfressats, com si fos un Carnestoltes avançat. Certament la Colometa s’ho ha passat d’allò més bé. Quan albirava de lluny els gegants rondinava que volia anar-hi, inconscient de que tard o d’hora passarien per davant seu. També li han fet molta gràcia els capgrossos, sobretot quan se li acostaven i li feien alguna festa. Ves a saber què en devia pensar, dels capgrossos. Això sí, quan han aparegut els trabucaires hem hagut de córrer a cercar recer, crec que no li han fet gens de gràcia. No dubto, però, que tenint ascendència a Benimasclet, tard o d’hora li acabaran agradant.

També hem vist al seu cosí (el de nom de tres lletres, dues de les quals vocals), desfilant convenientment disfressat amb el seu cau. Crec que la Colometa no entenia gaire què hi feia allí el seu cosí, però li ha fet gràcia veure’l. La Colometa també anava pintada, portava una exhuberant flor a cadascuna de les galtones, gentilesa d’una eficient maquilladora infantil de festa major, que també ha pintat a dues altres components de l’equip femení pre-infantil de què disposem.

Com era previsible, he trobat força gent de la meva escola, no debades m’hi he passat més de mitja vida. Els companys que et puguis trobar en una cercavila matinera són per descomptat respectables pares i mares de família com jo, i n’hi havia que feia anys i panys que no veia. Sorpreses agradables d’un diumenge assoleiat.

El dinar l’havíem organitzat a un dels casals d’avis del barri, la presidenta del qual és la mare del Fernandito. El lloc lògicament no el coneixia, i ha resultat molt agradable. A la primera planta tot un estol d’avis fotent-li al dòmino, la manilla i el cigaló, i a la primera planta és on ens han habilitat la sala d’exposicions amb una llarga taula. Espaiosa, amb llum natural i per nosaltres sols: ideal per la canalla. A més, en Fernandito i la seva dona han pensat en portar algunes joguines. Tot plegat ha permès dinar més o menys tranquils i sense patir per les criatures. El menú era de menjador d’escola: macarrons i bacallà o pollastre arrebossat, però pel preu que ens han fet i la comoditat no hi ha res a dir. Feia goig estar parlant de futbol, bàsquet i collonades pròpies de diumenge, i veure al costat la descendència passant-s’ho bomba. Fins i tot hi havia un pati al casal d’avis, on ja amb el sol baix hem improvisat uns rondos infantils fins que els avis que també hi jugaven a petanca ens han foragitat. Els drets adquirits són inalienables.

Durant tot el dia m’han dominat dos sentiments. Un d’alegria de veure la Colometa passar-s’ho tant bé en colla, un altre de certa nostàlgia empalagosa de veure que al meu barri em queden vincles i encara puc viure moments agradables. No me’n penedeixo d’haver-me mudat a la vora del mar, però ostres, quan un pensa qui és i d’on ve...

Acomiadaments i, com era d’esperar, la Colometa s’ha quedat fregida així que s'ha escarxofat a la cadireta del cotxe. Si és que no ha parat. Jo també he quedat fulminat només aterrar al llit, no us penseu. No hi ha cap mena de dubte que la Colometa i el seu pare han tornat a instal·lar-se durant tot un cap de setmana en un punt. Un punt andreuenc, en podríem dir.

Festa major al cor de la ciutat (I)

Abans de traslladar-me a viure a la vora del mar, tot just fa quatre anys, sempre havia viscut entre La Sagrera i Sant Andreu. Aquells barris del nord de la ciutat han estat els testimonis més directes de la primera etapa vital. A més, sempre m’hi he sentit molt identificat, hi he fet molta vida, per mi no eren un mer espai geogràfic. L’escola, els amics, l’esport, la disbauxa, el primer petó, i tantes altres coses que per mi tenen significat les he viscut allí. Diríem que sóc un noi de barri.

Un dels moments interessants de l’any eren les festes majors de Sant Andreu, que sempre coincideixen amb l’aqüeducte de la Constitució i la Puríssima, i donada la tradició associativa i cultural del barri solen estar prou bé. Recordo grans moments vitals, enfebrits i arrauxats. Darrerament hi estava força apartat, se m’hi veia poc, per Sant Andreu. En aquest camí de retrobament amb mi mateix aquest darrer any, vaig pensar que anar-hi amb la Colometa era molt bona idea. Així que ahir dissabte ens hi vam acostar per anar a passejar amb els tiets i el cosí (el de nom de tres lletres, dues de les quals vocals). El centre del barri estava ben animat i ple com un ou, i bellugar-se amb un cotxet per segons quines places, i sobretot per la fira, podia ser complicat, però això no va ser motiu perquè la Colometa pugés (tota sola!) en un tiovivo, després de desaprovar el tren de la bruixa amb un sòlid argument: “bruixa, por!!”. En aquell moment van aparèixer en Pere i la Mercè, companys d’escola, lluint una panxota inequívoca: “es dirà Pau (què originals!) i arribarà abans de final d’any”. Mentre ens posem al dia, m’expliquen que els respectius germans també s’han separat amb criatures i que la feina és seva per veure-les...

La tieta ens havia convidat a sopar, i la veritat és que en un primer moment havia reaccionat amb prevenció. I com banyava la nena? La seva hora d’anar a dormir són les 9!! Però de seguida me n’havia adonat que això un dissabte de festa major són foteses, que no cal ser tan quadriculat. Així que vaig acceptar per oferir-li a la Colometa una nit de xalera i de trencar les normes. Què collons.

Abans de pujar a sopar vam visitar inopinadament en Jon i la Meritxell, que viuen a la mateixa escala de la tieta. Ell company de l’escola, i ella amb una panxota de cinc mesos, era el dia de les embarassades. La Colometa estava entusiasmada amb les festes i els jocs d’en Jon, un gran monitor d’esplai en potència (quina ràbia li farà quan ho llegeixi!). Després del sopar, la Colometa es va accelerar d’una manera tremenda, amb el seu cosí, l’amic del seu cosí i la gossa, que es va afegir a la festa. Arribàvem a casa a quarts de dotze ben cansats, però tant se val, la festa és la festa, i l’endemà al matí hi tornàvem...

Peix, peixet, de la canya al sarronet

En tot just un mes he commemorat tres aniversaris: el de la Colometa, el de la separació i el meu. Els aniversaris són simples convencions cronològiques, però a vegades donen peu a pensar una mica amb perspectiva interior.

Després d'un estiu horrorós, fa un parell de mesos que visc més tranquil. No puc afirmar haver arribat a un estat de pau interior absolut, però certament controlo millor les emocions. Tenia franca necessitat de frenar el descontrol vital a què m'havia abocat la meva situació amb la Colometa. No podem perdre temps lamentant-nos, i vivint amb ressentiment els mals passos que constantment ens depara la vida. Això sí que és realment perdre el temps. A més a més, en el darrer any, la meva vida professional s'havia estancat perillosament, havia de posar de nou fil a l'agulla i ocupar-me dels afers crematístics. Les meves garrofes són també les garrofes de la Colometa.

Hi ha hagut bons amics que en tot moment m'han fet costat, sense jutjar-me. I per descomptat la família, que també és família de la Colometa. Tots plegats, així com una bona dosi de força de voluntat per part meva, han evitat que caigués en la depressió o altres foscos forats. Ara em sento més fort. La batalla ha estat dura, però la Colometa no ha perdut el seu pare, i la perspectiva d'una vida normalitzada va prenent força.

Una altra de les coses que m'ha ajudat a assossegar-me ha estat tallar els intents de comunicació amb la mare de la Colometa. Procuro només parlar-hi d'allò imprescindible relatiu a la cura de la Colometa. En aquest sentit el correu electrònic és un gran invent. Vist amb perspectiva, la meva capacitat de masoquisme no tenia límits, intentant raonar amb algú que em responia amb retrets i menyspreus. Quan et fots de cap voluntàriament una vegada i una altra contra un mur de formigó armat, el risc de prendre mal és elevat. De moment, no hi ha ponts, i no ha estat per manca d'intents, us ho asseguro. Haver de tallar els intents de comunicació amb la persona amb qui has compartit intensament els últims cinc anys de la teva vida, a qui has estimat, i amb qui comparteixes el tresor més preuat, no ha estat gens fàcil. Ha estat molt dur, duríssim arribar a aquesta conclusió, però el meu equilibri psicològic estava en joc.

Sí, és cert que he perdut la custòdia de la Colometa, i això és un rosegó, però l'última paraula no està dita. Confio en què tard o d'hora algú, ja sigui un jutge o ja sigui la seva pròpia mare, li acabi reconeixent el seu dret a una mare i un pare. Ara em sento més fort, i d'aquí un temps tornaré a intentar recuperar la custòdia, no en tinc dubte. El rosegó està fortament controlat, però no ha desaparegut, no. Com deia el poeta, Veles e vents han mos desigs complir, faent camins dubtosos per la mar.

De moment confio en els punts. Avui, per exemple, quan he anat a l'escola a buscar-la i m'ha vist, se li ha il·luminat la carona i ha xisclat repetidament un dels seus mantres preferits: "papa, papa". Els seus companys de classe s'han quedat parats un instant davant d'aital demostració pulmonar. Una bon punt per començar el cap de setmana. Demà anem d'excursió a l'Aquàrium, espero que davant dels taurons no se li acudeixi tirar-los molles de pa i cantar allò de "peix, peixet, de la canya al sarronet".