Nadalet

Sí, ho heu endevinat, avui faré el típic post nadalenc. L'originalitat és un bé escàs, hi estic plenament d'acord, i més en aquestes dates, on tothom fa gairebé les mateixes coses: consumir, atipar-se, reunir-se amb la família amb més o menys ganes, enviar o rebre sms (alguns d'ells lamentables), i visitar o ser visitat per amics que viuen fora i vénen a passar les festes a casa...

Enguany la Colometa ha passat amb mi el cap de setmana, i el diumenge, la nit de Nadal, la vaig portar a casa de la seva mare després de visitar uns amics afrocatalans, que han fet una afrocatalaneta de la mateixa edat de la Colometa. Juntament amb una cosineta van muntar un bon sarau, em va saber greu haver de marxar. He de confessar que vaig passar un moment de mal rollo quan les tres ninetes van jugar a posar-se sengles pilotes sota la samarreta fent d'embarassades. Després van passar a col·locar-s'hi ninos i fer veure que parien. Entre els presents, mentre els dos pares ens eixugàvem la suor, les dues mares es petaven de riure. Encara no estic preparat per aquestes coses...

La rebuda a casa de la mare la Colometa va ser correcta per part de la mare i cordial per part de la resta. L'àvia de la Colometa insistia en què em quedés, però de nou encara no estic preparat per certes coses...Sense fer escarafalls, vaig sopar amb la meva família i així que vaig poder vaig quedar amb en Papitu i la seva costella per fer un mojito nadalenc a l'únic bar que vam trobar obert a Gràcia, després de declinar una amable invitació a una missa del gall working class. La nit va continuar amb una cantada de nadales a l'estil de Pau Riba i Metallica a casa d'uns hospitalaris desconeguts, generosament regada amb cava de lot. Els efluvis etílics em van fer somiar que un àngel d'ulls de girasol m'acotxava i recitava per mi, amb performance inclosa, uns versos de Nadal.

De tornada a la realitat, l'endemà dia de Nadal vaig enfilar cap a casa dels pares en bicicleta i de bastant bon humor un dia que podia ser difícil per l'absència de la Colometa. Vaig mirar de prendre-m'ho com un diumenge qualsevol, i a més després m'havia de retrobar amb la Colometa, que va aparèixer estupenda a mitja tarda disposada a explicar-nos les meravelles escatològiques del tió matern.

El Nadalet va començar amb una sessió de discoteca amb tot el sol matiner al menjador de Can Colomet. Vaig habilitar una catifa vermella, i vaig posar música a bon volum. Vam ballar plegats saltant com el de Rage Against the Machine, però a ritme de Zuco 103, que dóna molt bon rollo. Vaig pensar en punxar Chemical Brothers, però a aquestes edats segons quines influències s'han de vigilar. Després de la suada i la dutxa, de nou cap a casa dels avis a fer cagar el tió i a tornar a fer el bacó. Era emotiu veure la carona de sorpresa i il·lusió de la Colometa en veure aquell miracle intestinal, cada regal era una festa inacabable, encara que no fos per ella. S'esbalegava estripant-ne el paper d'embolicar, i a les ordres del seu pare buscava l'afortunat amb diligència i tornava a agafar el bastó (un pal de plàstic, no us penseu) per estomacar al pobre tió de nou, tot esperant ser ella la següent afortunada.

A mitja tarda ja érem a casa, que les reunions familiars s'han de dosificar convenientment, i a més esperàvem la visita d'un follet dels pirineus.

Dorm Colomet, dorm

La Colometa no dorm bé per les nits, i ja dura massa. Ja ha fet dos anys, i encara no ha aconseguit dormir d'una tirada per la nit. Malauradament, em sembla que la separació ha tingut a veure amb aixó...

La mare no va voler que la Colometa dormís a la seva habitació fins que no fes un any, seguint el consell d'una homeòpata il·luminada. Jo no hi vaig posar cap pega per manca de coneixement i experiència. I suposo que també per allò tan masculí de no voler discutir...

Bé, el cas és que quan ens vam separar la nena encara no dormia a la seva habitació, i m'imagino que la mare, amb el disgust i el trasbals es va arrepenjar emocionalment en la Colometa, i li permetia tot. En termes d'agafar el son nocturn, això significava continuar amb la nena a l'habitació, deixar que acabi dormint al teu llit, permetre que t'agafi la mà per dormir, donar-li un bibe a mitja nit quan el demana...en fi, tota mena de situacions absolutament contraproduents pel son i antipedagògiques, perquè la criatura pot arribar a creure que pot fer amb tu el que li plagui...I què us penseu que li permetia a la Colometa, jo? Exactament el mateix...

En el meu cas, estava molt influit pel fet que la Colometa al principi estava molt poc amb mi, i no tenia cap capacitat d'imposar-li una rutina, feia sobre la marxa. A més, la meva situació emocional em permetia aguantar perfectament un parell de males nits a la setmana. Vull dir que no em feia res patir son. Estúpidament ho veia com un preu a pagar per haver d'assumir la responsabilitat paterna. Què estúpid, em pensava que feia l'heroi, i el que feia era alimentar un problema!

He de confessar que fins que la nena no va fer dos anys, a casa meva no va canviar d'habitació. I encara pitjor, com que els de la botiga de mobles del barri es van penjar, les dues darreres setmanes abans de passar a la seva habitació va dormir al meu llit, la nena ja estava tan crescudeta que no cabia al llitet de barres. I a més li continuava donant un bibe a mitjanit...Ho podia haver fet millor, molt millor, ho admeto. En favor meu vull afegir que si la mare hagués exhibit tarannà cooperatiu en lloc de bèl·lic, les coses haguessin anat diferent. Coses de pare novell separat i emocionalment inestable.

Ara la Colometa ja té el seu niuet, i les coses van una mica millor. Entre les 21:00 i les 8:00 "només" es desperta una vegada, s'aixeca, ve cap a la meva habitació amb intenció de ficar-se al meu llit, i amb el millor to de veu de què sóc capaç en aquelles circumstàncies li dic que no, que se'n vagi al seu llit. L'hi acompanyo, l'acotxo, i res de bibes ni manyagues. A dormir i punt. Més o menys funciona, progressem adequadament però encara ens falta un trosset de camí fins aconseguir el somni de dormir d'una tirada. I mai millor dit.

Dijous passat la Colometa em va regalar un bell despertar. Els dijous procuro llevar-me abans, i dutxar-me i vestir-me abans no es desperti. Només ho he aconseguit una vegada, però aquell dia em va esperar desperta al seu llit, ben tranquil·la esperant que el seu pare li fes el petó de bon dia. La resta de dies ve ella a buscar-me al meu llit, exigint que m'aixequi i que em posi immediatamenten marxa: "a jugar, a jugar!" Passava tan malament les nits, que els matins eren autèntiques odissees homèriques.

Realment el problema de son el té la Colometa, però jo en sóc víctima!! Vull dir que el títol del post està ben posat, hi ha dies que pateixo molta son i acabo com el paio de la foto...

Aprendre i debatre per carregar-se de raons

Aquí teniu l'anunci d'unes jornades sobre la custòdia compartida. Es veu molt petit, ja ho sé, però si cliqueu damunt de les imatges us apareixeran perfectament ampliades a la finestra del navegador

El varón castrado

Acaba d'aparèixer un llibre que de ben segur serà polèmic: El varón castrado, de José Díaz (ed. Planeta). És un llibre que mira de desmuntar les argumentacions de fons de la Llei de Violència de Gènere, adoptant un punt de vista políticament incorrecte, enfrontat amb el feminisme de l'enfrontament...Déu n'hi do la polseguera que està aixecant!! L'haurem de llegir, de moment observeu la polèmica de l'autor amb la periodista oportunista Pilar Rahola a Can Cuní...

Si teniu temps i paciència, llegiu també les aportacions a aquest fòrum...

Com una mona

Efectivament, estic emprenyat com una mona. Avui hi havia reunió de pares a l'escola, i la veritat és que no m'anava bé, tenia classe, però he preferit quedar malament i marxar mitja hora abans deixant els alumnes treballant un text, que no pas perdre'm la reunió, la primera del curs. El cas és que ja a la carretera i amb la perspectiva d'un embús de colló de mico (ja sabeu com són les carreteres del Vallès a quarts de set de la tarda d'un dia feiner), he comès una il·legalitat: he agafat el mòbil i he trucat a l'escola per dir que arribava una mica tard. La noia que m'ha atès, molt amablement m'ha informat de que la reunió s'havia suspès i s'ha sorprès de què jo no ho sabés, que havien avisat a totes les famílies. Amb la ràbia ja atacant-me el fetge, li he hagut d'explicar que a mi ningú no m'havia avisat, i que probablement això es devia a que només passo per l'escola dimecres per la tarda i dijous pel matí.

Sí, sí, així m'ha quedat la cara:












Amb tota la bona fe del món, la mestra devia pensar que dient-li a la mare ja n'hi havia prou. O potser pensava que el pare és prescindible en aquestes reunions, que per tant jo no hi aniria, i que per tant no calia dir-me res...Demà la veuré, a l'educadora, i li demanaré explicacions, amb tranquil·litat i sense judicis previs. Lamentablement, li hauré d'exigir que a partir d'ara s'avisi per separat a la mare i al pare. Dir-li les coses a la mare no és garantia de que el pare les arribi a saber.

En el cas d'alumnes de pares separats, és un cost fer les coses per duplicat, però és un cost que la societat ha d'assumir. És un dret dels infants que la mare i el pare participin en la seva educació, i les escoles han de garantir aquest dret.

L'enfocament de gènere que es vol aplicar a les polítiques públiques només ha de servir per fomentar la guerra de sexes a través de la nova llei del divorci, o de la nefasta llei contra la violència de gènere? Potser també podria servir per fomentar la participació dels pares en l'educació dels infants, garantint que en cas de separació la mare i el pare seran tractats en peu d'igualtat en la relació amb l'escola. També caldria pensar en l'obligatorietat de signar tots dos les matrícules dels infants. Així s'evitarien algunes "sorpreses", com les que es troben alguns pares quan veuen que el nen ha canviat d'escola i no només no els han demanat opinió, sinó que ni els han avisat.

M'han forçat a acceptar la pèrdua de la custòdia de la Colometa, però no he perdut la pàtria potestat, i això significa que la xiqueta té dret a que el seu pare participi en les decisions que afecten la seva escolarització. Només faltaria.

ps. vull que quedi cristal·linament clar que criticar la llei contra la violència de gènere, no significa estar en contra de que es prenguin mesures contra la violència de gènere. Ni molt menys. Simplement vull cridar l'atenció sobre el fet que la violència de gènere no està remetent, i que la llei està alimentant els esperits més baixos amb la proliferació incontrolada de denúncies falses que han contaminat molts processos de separació i divorci, i d'atorgament de custòdies. En definitiva, les perjudicades són les dones realment maltractades, i els infants que són separats dels seus pares mitjançant aquestes brutes estratègies.

Festa major al cor de la ciutat (II)

Fa un parell d’anys, amb uns companys de l’equip de l’escola amb qui havia jugat força temps, i amb qui m’ho havia passat enormement bé dins i fora de la pista, vam decidir tornar-hi i muntar un equipet per jugar en aquestes lliguetes que es juguen de nit entre setmana, ideals per pares treballadors ben ocupats. Déu n’hi do la taxa de fecunditat del nostre equip, podríem muntar ja un equip pre-infantil. En aquestes circumstàncies, de la mateixa manera que abans quedàvem per anar a fer el verro amb nocturnitat, ara hem quedat per anar a la cercavila i dinar amb les criatures...

La cercavila d’enguany ha estat molt concorreguda, com toca a un diumenge assoleiat. No hi ha hagut grans sorpreses: trabucaires, gegants, capgrossos,...tots els elements típics i tòpics. També hi havia nombrosos nanos d’escoles i esplais del barri que desfilaven disfressats, com si fos un Carnestoltes avançat. Certament la Colometa s’ho ha passat d’allò més bé. Quan albirava de lluny els gegants rondinava que volia anar-hi, inconscient de que tard o d’hora passarien per davant seu. També li han fet molta gràcia els capgrossos, sobretot quan se li acostaven i li feien alguna festa. Ves a saber què en devia pensar, dels capgrossos. Això sí, quan han aparegut els trabucaires hem hagut de córrer a cercar recer, crec que no li han fet gens de gràcia. No dubto, però, que tenint ascendència a Benimasclet, tard o d’hora li acabaran agradant.

També hem vist al seu cosí (el de nom de tres lletres, dues de les quals vocals), desfilant convenientment disfressat amb el seu cau. Crec que la Colometa no entenia gaire què hi feia allí el seu cosí, però li ha fet gràcia veure’l. La Colometa també anava pintada, portava una exhuberant flor a cadascuna de les galtones, gentilesa d’una eficient maquilladora infantil de festa major, que també ha pintat a dues altres components de l’equip femení pre-infantil de què disposem.

Com era previsible, he trobat força gent de la meva escola, no debades m’hi he passat més de mitja vida. Els companys que et puguis trobar en una cercavila matinera són per descomptat respectables pares i mares de família com jo, i n’hi havia que feia anys i panys que no veia. Sorpreses agradables d’un diumenge assoleiat.

El dinar l’havíem organitzat a un dels casals d’avis del barri, la presidenta del qual és la mare del Fernandito. El lloc lògicament no el coneixia, i ha resultat molt agradable. A la primera planta tot un estol d’avis fotent-li al dòmino, la manilla i el cigaló, i a la primera planta és on ens han habilitat la sala d’exposicions amb una llarga taula. Espaiosa, amb llum natural i per nosaltres sols: ideal per la canalla. A més, en Fernandito i la seva dona han pensat en portar algunes joguines. Tot plegat ha permès dinar més o menys tranquils i sense patir per les criatures. El menú era de menjador d’escola: macarrons i bacallà o pollastre arrebossat, però pel preu que ens han fet i la comoditat no hi ha res a dir. Feia goig estar parlant de futbol, bàsquet i collonades pròpies de diumenge, i veure al costat la descendència passant-s’ho bomba. Fins i tot hi havia un pati al casal d’avis, on ja amb el sol baix hem improvisat uns rondos infantils fins que els avis que també hi jugaven a petanca ens han foragitat. Els drets adquirits són inalienables.

Durant tot el dia m’han dominat dos sentiments. Un d’alegria de veure la Colometa passar-s’ho tant bé en colla, un altre de certa nostàlgia empalagosa de veure que al meu barri em queden vincles i encara puc viure moments agradables. No me’n penedeixo d’haver-me mudat a la vora del mar, però ostres, quan un pensa qui és i d’on ve...

Acomiadaments i, com era d’esperar, la Colometa s’ha quedat fregida així que s'ha escarxofat a la cadireta del cotxe. Si és que no ha parat. Jo també he quedat fulminat només aterrar al llit, no us penseu. No hi ha cap mena de dubte que la Colometa i el seu pare han tornat a instal·lar-se durant tot un cap de setmana en un punt. Un punt andreuenc, en podríem dir.

Políticament incorrecte (IV)

A la blogosfera he trobat aquest lamentable post, en què l'autora explica que els homes som violents i malvats per naturalesa, i també una rèplica, que no està malament.

Us animo a que llegiu el lamentable post, perquè és un exemple molt clar de retòrica de feminisme de l'enfrontament i la victimització. La rèplica és força òbvia, el seu l'interès rau en què és possible mantenir postures igualitaristes i antimisògines (misòfiles n'hauríem de dir, oi?), i ser crític amb l'hegemònic feminisme de l'enfrontament.

Festa major al cor de la ciutat (I)

Abans de traslladar-me a viure a la vora del mar, tot just fa quatre anys, sempre havia viscut entre La Sagrera i Sant Andreu. Aquells barris del nord de la ciutat han estat els testimonis més directes de la primera etapa vital. A més, sempre m’hi he sentit molt identificat, hi he fet molta vida, per mi no eren un mer espai geogràfic. L’escola, els amics, l’esport, la disbauxa, el primer petó, i tantes altres coses que per mi tenen significat les he viscut allí. Diríem que sóc un noi de barri.

Un dels moments interessants de l’any eren les festes majors de Sant Andreu, que sempre coincideixen amb l’aqüeducte de la Constitució i la Puríssima, i donada la tradició associativa i cultural del barri solen estar prou bé. Recordo grans moments vitals, enfebrits i arrauxats. Darrerament hi estava força apartat, se m’hi veia poc, per Sant Andreu. En aquest camí de retrobament amb mi mateix aquest darrer any, vaig pensar que anar-hi amb la Colometa era molt bona idea. Així que ahir dissabte ens hi vam acostar per anar a passejar amb els tiets i el cosí (el de nom de tres lletres, dues de les quals vocals). El centre del barri estava ben animat i ple com un ou, i bellugar-se amb un cotxet per segons quines places, i sobretot per la fira, podia ser complicat, però això no va ser motiu perquè la Colometa pugés (tota sola!) en un tiovivo, després de desaprovar el tren de la bruixa amb un sòlid argument: “bruixa, por!!”. En aquell moment van aparèixer en Pere i la Mercè, companys d’escola, lluint una panxota inequívoca: “es dirà Pau (què originals!) i arribarà abans de final d’any”. Mentre ens posem al dia, m’expliquen que els respectius germans també s’han separat amb criatures i que la feina és seva per veure-les...

La tieta ens havia convidat a sopar, i la veritat és que en un primer moment havia reaccionat amb prevenció. I com banyava la nena? La seva hora d’anar a dormir són les 9!! Però de seguida me n’havia adonat que això un dissabte de festa major són foteses, que no cal ser tan quadriculat. Així que vaig acceptar per oferir-li a la Colometa una nit de xalera i de trencar les normes. Què collons.

Abans de pujar a sopar vam visitar inopinadament en Jon i la Meritxell, que viuen a la mateixa escala de la tieta. Ell company de l’escola, i ella amb una panxota de cinc mesos, era el dia de les embarassades. La Colometa estava entusiasmada amb les festes i els jocs d’en Jon, un gran monitor d’esplai en potència (quina ràbia li farà quan ho llegeixi!). Després del sopar, la Colometa es va accelerar d’una manera tremenda, amb el seu cosí, l’amic del seu cosí i la gossa, que es va afegir a la festa. Arribàvem a casa a quarts de dotze ben cansats, però tant se val, la festa és la festa, i l’endemà al matí hi tornàvem...