30 de novembre 2006

Políticament incorrecte (III)


Publicat enguany a març

Un feminismo que también existe

Firman este artículo Empar Pineda, María Sanahuja y Manuela Carmena, juezas, Justa Montero y Cristina Garaizabal, feministas, Paloma Uría, Reyes Montiel y Uxue Barco, diputadas, y 200 mujeres más de toda España.

En los dos años del Gobierno Zapatero, la actividad legislativa en asuntos que conciernen específicamente a las mujeres ha sido intensa: Ley Orgánica de Medidas de Protección Integral contra la Violencia de Género, Ley que modifica el Código Civil en el derecho a contraer matrimonio, Ley que modifica el Código Civil en materia de separación y divorcio. Y están pendientes las leyes de Dependencia, de Igualdad, de Mediación familiar, de Identidad de género y la creación de un Fondo de Garantía para los impagos de pensiones de divorcio.

Aplaudimos el interés del Gobierno por abordar estos problemas, pero no podemos dejar de mencionar la preocupación que nos suscita el desarrollo de una excesiva tutela de las leyes sobre la vida de las mujeres, que puede redundar en una actitud proteccionista que nos vuelva a considerar incapaces de ejercer nuestra autonomía. Una legislación adecuada puede, sin duda, ayudar a mejorar la vida de las personas, pero es la movilización, el compromiso, la educación y la toma de conciencia individual y colectiva, de mujeres y de hombres, lo que puede finalmente hacernos conseguir nuestros objetivos.

Las leyes aprobadas que provocan mayor controversia dentro del feminismo son la ley contra la violencia de género y a ley de divorcio. Las discrepancias son tan importantes que cabe hablar de diferentes concepciones del feminismo y distintos modos de defender los derechos de las mujeres. Hay un enfoque feminista que apoya determinados aspectos de la ley contra la violencia de género de los que nos sentimos absolutamente ajenas, entre ellos la idea del impulso masculino de dominio como único factor desencadenante de la violencia contra las mujeres. En nuestra opinión, es preciso contemplar otros factores, como la estructura familiar, núcleo de privacidad escasamente permeable que amortigua o genera todo tipo de tensiones; el papel de la educación religiosa y su mensaje de matrimonio-sacramento; el concepto del amor por el que todo se sacrifica; las escasas habilidades para la resolución de los conflictos; el alcoholismo; las toxicomanías... Todas estas cuestiones, tan importantes para una verdadera prevención del maltrato, quedan difuminadas si se insiste en el "género" como única causa. Otro de los problemas de enfoque preocupantes en este feminismo y claramente presente en la ley es la filosofía del castigo por la que apuesta: el castigo se presenta como la solución para resolver los problemas y conflictos. Así, el Código Penal adquiere una importancia desmesurada y se entienden como más eficaces aquellas leyes que contemplan penas más duras. Las situaciones de maltrato han de castigarse, pero la experiencia demuestra que más castigo no implica menos delito ni mayor protección para las víctimas.

La polémica ha vuelto a manifestarse con la ley de divorcio. Las reacciones críticas de estas feministas no se hicieron esperar. Una, absolutamente razonable: no se plantea solución al impago de pensiones, uno de los grandes problemas que afrontan muchas separadas o divorciadas. En cambio, otras críticas parecen derivarse de esa concepción del feminismo que no compartimos. Se ha dicho que un divorcio sin causa deja a las mujeres al albur de los deseos masculinos, que equivale al repudio o que priva a las mujeres de conseguir ventajas señalando un culpable. Se ha mostrado desconfianza ante la mediación familiar, por considerar que la mediación sólo se puede dar entre iguales y las mujeres siempre están en inferioridad; pero la mayor oposición se ha manifestado ante la custodia compartida de los hijos e hijas menores de edad. Contra ella se ha argumentado que privar a las mujeres de la exclusividad en la custodia equivale a privarlas del derecho al uso del domicilio conyugal y a la pensión de alimentos, con lo que su situación económica puede llegar a ser dramática. Ciertamente, la situación de bastantes mujeres tras un divorcio puede ser muy difícil, pero no está de más señalar que, frecuentemente, es la custodia exclusiva de hijos e hijas la que dificulta que la mujer pueda rehacer su vida o mantener su actividad laboral, adquirir formación, encontrar trabajo, sin olvidar lo difícil que resulta enfrentarse en solitario a la responsabilidad de su cuidado y educación. Además, parece comprobado que hay un mayor compromiso paterno en el pago de las pensiones cuando la custodia es compartida.

También se ha argumentado que las madres tienen una relación más estrecha con sus hijos que los padres, pues son las que habitualmente se ocupan de ellos, y que los padres solamente tratan de evitar pagar la pensión de alimentos. Partiendo de la mayor relación de las madres con los menores, parece aventurado afirmar que han de estar siempre mejor con la madre que con el padre. También nos parece abusivo atribuir a los hombres, con carácter general, intenciones espurias al solicitar la custodia y pensar que a las mujeres sólo las mueve el amor filial. Sabemos que se puede intentar utilizar la ley en provecho propio, pero ha de ser labor de la justicia proteger a las personas más indefensas.

Finalmente, contemplamos con preocupación las posiciones del Instituto de la Mujer sobre la prostitución, a la que considera una actividad indigna y degradante. Estas ideas, en línea con el feminismo puritano de reforma moral de fines del XIX, brindan una excusa para mantener las pésimas condiciones en las que las prostitutas ejercen su trabajo.

Las opiniones que venimos criticando nos parecen poco matizadas y excesivamente simplificadoras. Tienden a presentar a los hombres y a las mujeres como dos naturalezas blindadas y opuestas: las mujeres, víctimas, los hombres, dominadores. La imagen de víctima nos hace un flaco favor a las mujeres: no considera nuestra capacidad para resistir, para hacernos un hueco, para dotarnos de poder y no ayuda a generar autoestima y empuje solidario. Lo mismo se puede decir de la visión simplificadora de los hombres: no existe, en nuestra opinión, una naturaleza masculina perversa o dominadora, sino rasgos sociales y culturales que fomentan la conciencia de superioridad y que, exacerbados, pueden contribuir a convertir a algunos hombres en tiranos.

Desde nuestro punto de vista, el objetivo del feminismo debe ser acabar con las conductas opresoras y discriminatorias; debe ser conseguir la igualdad entre los seres humanos, no aniquilar a quienes discriminan u oprimen. Nosotras no deseamos un feminismo revanchista y vengativo, deseamos simplemente relaciones en igualdad, respetuosas, saludables, felices, en la medida en que ello sea posible, relaciones de calidad entre mujeres y hombres.

24 de novembre 2006

Peix, peixet, de la canya al sarronet

En tot just un mes he commemorat tres aniversaris: el de la Colometa, el de la separació i el meu. Els aniversaris són simples convencions cronològiques, però a vegades donen peu a pensar una mica amb perspectiva interior.

Després d'un estiu horrorós, fa un parell de mesos que visc més tranquil. No puc afirmar haver arribat a un estat de pau interior absolut, però certament controlo millor les emocions. Tenia franca necessitat de frenar el descontrol vital a què m'havia abocat la meva situació amb la Colometa. No podem perdre temps lamentant-nos, i vivint amb ressentiment els mals passos que constantment ens depara la vida. Això sí que és realment perdre el temps. A més a més, en el darrer any, la meva vida professional s'havia estancat perillosament, havia de posar de nou fil a l'agulla i ocupar-me dels afers crematístics. Les meves garrofes són també les garrofes de la Colometa.

Hi ha hagut bons amics que en tot moment m'han fet costat, sense jutjar-me. I per descomptat la família, que també és família de la Colometa. Tots plegats, així com una bona dosi de força de voluntat per part meva, han evitat que caigués en la depressió o altres foscos forats. Ara em sento més fort. La batalla ha estat dura, però la Colometa no ha perdut el seu pare, i la perspectiva d'una vida normalitzada va prenent força.

Una altra de les coses que m'ha ajudat a assossegar-me ha estat tallar els intents de comunicació amb la mare de la Colometa. Procuro només parlar-hi d'allò imprescindible relatiu a la cura de la Colometa. En aquest sentit el correu electrònic és un gran invent. Vist amb perspectiva, la meva capacitat de masoquisme no tenia límits, intentant raonar amb algú que em responia amb retrets i menyspreus. Quan et fots de cap voluntàriament una vegada i una altra contra un mur de formigó armat, el risc de prendre mal és elevat. De moment, no hi ha ponts, i no ha estat per manca d'intents, us ho asseguro. Haver de tallar els intents de comunicació amb la persona amb qui has compartit intensament els últims cinc anys de la teva vida, a qui has estimat, i amb qui comparteixes el tresor més preuat, no ha estat gens fàcil. Ha estat molt dur, duríssim arribar a aquesta conclusió, però el meu equilibri psicològic estava en joc.

Sí, és cert que he perdut la custòdia de la Colometa, i això és un rosegó, però l'última paraula no està dita. Confio en què tard o d'hora algú, ja sigui un jutge o ja sigui la seva pròpia mare, li acabi reconeixent el seu dret a una mare i un pare. Ara em sento més fort, i d'aquí un temps tornaré a intentar recuperar la custòdia, no en tinc dubte. El rosegó està fortament controlat, però no ha desaparegut, no. Com deia el poeta, Veles e vents han mos desigs complir, faent camins dubtosos per la mar.

De moment confio en els punts. Avui, per exemple, quan he anat a l'escola a buscar-la i m'ha vist, se li ha il·luminat la carona i ha xisclat repetidament un dels seus mantres preferits: "papa, papa". Els seus companys de classe s'han quedat parats un instant davant d'aital demostració pulmonar. Una bon punt per començar el cap de setmana. Demà anem d'excursió a l'Aquàrium, espero que davant dels taurons no se li acudeixi tirar-los molles de pa i cantar allò de "peix, peixet, de la canya al sarronet".

08 de novembre 2006

Anònimes heroïcitats

Acabo de veure a TV3 un excel·lent reportatge fet per gent de la casa, sobre els refugiats republicans a França en els primers moments de l'exili. Impossible quedar-se indiferent. Centenars de milers de republicans van haver de fugir cap a França al febrer de 1939 per evitar l'escomesa feixista. Columnes republicanes derrotades, acompanyats de familiars, dones i canalla, van constituir l'allau humana més impressionant de la història contemporània del nostre país.

Enmig d'aquest maremàgnum d'episodis ignominiosos i dramàtics, com el camp de refugiats de la platja d'Argelers, una infermera voluntària suïssa compromesa amb els republicans, Elisabeth Eidenbenz, va donar motius per creure una miqueta en el gènere humà. Conscient de què nou de cada neu infants nascuts al camp d'Argelers morien, va maldar per muntar una maternitat a Elna, fita que finalment aconseguí al cap de pocs mesos. Moltes refugiades que estaven a punt de parir eren traslladades a aquesta maternitat, un oasi de pau i de condicions sanitàries enmig d'aquell marasme (a la foto, Eidenbenz a Elna). Refugiades catalanes avui a Xile, Mèxic o França, que van parir a Elna, encara ho recorden amb emoció. Impossible restar impassible, us ho asseguro.

Continuant amb aquest viatge emocional en blanc i negre, aquesta formidable aventura humana a França també té a veure amb la Colometa. En Manolo (avui sí que el nom és real), obrer del Poblenou i abrandat revolucionari, també va haver de fugir cap a França en aquell febrer de 1939, amb 22 anys i deixant enrera una mare i dues germanes, una de les quals seria la besàvia de la Colometa. Desconec els detalls del seu periple, però tinc força certesa de que va estar refugiat i després en companyies de treball de l'exèrcit francès, i que va ser apresat pels nazis al maig del 40 a la zona d'Estrasburg. A partir d'aquí, comença un viatge a l'infern, passant per dos camps de detenció prop de Munich, i finalment a Mauthausen, com tants milers de republicans espanyols, on devia patir el que no està escrit, i on hi va morir indignament l'onze de novembre de 1941, dissabte farà 65 anys.

Mai no es farà prou per la memòria d'aquella ignomínia. Mai.

Aquesta és la història de tots, i per descomptat la història de la Colometa. Ho faré tot per tal que la conegui, viatjaré a Mauthausen amb ella, i si veig que la memòria del seu oncle Manolo la revolta com a mi, voldrà dir que ho hauré fet bé.

06 de novembre 2006

A bicicleta

Em va costar, però vaig aconseguir finalment rescatar de la pols i l'oblit una estupenda bicicleta que hivernava (també a l'estiu) al garatge dels meus exsogres. Un breu repàs a cal mecànic i un fantàstic regal del Jaime (una cadireta que gentilment va muntar ell mateix) va ressuscitar el giny, i el va fer apte per vols rasants del Colomet i la Colometa a duo.
Per acabar, l'inestimable col·laboració d'una tercera au experimentada en afers ciclistes va fer possible el primer enlairament, que tingué lloc una fresca tarda de tardor.

Les primeres pedalades foren dubitatives, no debades portava la càrrega més valuosa, però un cop assolida la velocitat de creuer, i arribats a la llibertat de l'amplada del passeig marítim, els somriures se succeïen a les rialles quan la Colometa jugava a mirar per la reixa del casc "prêt-à-porter" de color fúcsia que tota coqueta havia triat pel primer enlairament. Val a dir que només va ser al final del vol que la Colometa s'agafava amb menys força a la samarreta del seu pare. No les tenia totes!

Bicicletejar pel voral de la blava immensitat, reforçava una falsa i infantil sensació de llibertat que em va confirmar la sospita de que havíem trobat de nou un punt. L'au d'ulls de gira-sol va participar encantada en la felicitat d'aquest punt fugisser, i així la festa va ser a tres, que sempre és més divertit que a dos.

De fons musical a tot plegat poseu-li "À bicyclette", deliciosa i vital cançoneta popularitzada per Yves Montand.

Si dubteu de la versemblança d'aquest relat, podeu llegir-ne una altra versió aquí.

01 de novembre 2006

Sufragis

Quina pensada tingué en Maragall de convocar eleccions el dia de Tots Sants (o si ho preferiu de la castanyada ). Dalinià fins al final. Per bé o per mal, el trobarem a faltar.

Tot i ser conscient de les mancances de la nostra jove democràcia, aniré a votar. I ho faré en el sentit que ja vaig manifestar en el seu moment. I avui em refermo en el vot a Iniciativa per Catalunya. En el post citat ho argumentava en base a la possibilitat de que els fills de pares separats gaudissin de la custòdia compartida per defecte. Avui ho argumentaré des d'una altra òptica, la de l'ensenyament públic, la de la formació dels nostres fills.

En Joan Barril sempre m'ha agradat. El seu aspecte panxacontent el fa simpàtic, i a més és un bon periodista. Recordo amb emoció un llibre seu "Condició de pare" (ed. La Campana), en què explica la seva experiència paterna amb extrema tendresa, i en què inevitablement t'hi veus reflectit. Com a radiofonista és excel·lent, i el seu programa nocturn "La República", a Catalunya Ràdio, té sempre un espai en què un mestre (o mestra, que a Barcelona sona igual però no és el mateix) explica alguna petitesa de la quotidianitat d'una escola pública, que tot sovint em deixa reflexiu i agradablement emocionat. Probablement educar canalla sigui dels oficis més injustament valorats a la nostra societat, i veure amb quines ganes s'ho prenen alguns et fa creure una miqueta més en el gènere humà.

Els 23 anys de CiU han deixat l'ensenyament públic fet un solar, i tot just quan el tripartit començava a esmenar la situació (sisena hora, per exemple), avui és possible que torni CiU a manar a Catalunya. Per una escola pública, laica i de qualitat cal anar demà a votar pensant en el futur educatiu dels nanos del nostre país, i evitar que la dreta torni a manar a Catalunya.