Què li darem a la nina del pare?

Darrerament vaig tant de corcoll entre setmana, que si puc, els diumenges em dedico una estona a fer cuinetes i acumular subministraments ja elaborats, per garantir-me un règim alimentari el més equilibrat possible durant la setmana.

Així, diumenge vaig demanar-me què li daria per sopar a la Colometa el dimecres, mmmmmmmmmmmm....i donant-li tombs vaig decidir que un pastís d'espinacs i carn era perfecte.

Primer vaig fer puré. Us podria enganyar i explicar que vaig pelar patates, vaig bullir-les, escórre-les, i amb un raig de llet i una mica de nou moscada vaig fer-ne puré. Però no, vaig tirar de sobre...Després vaig posar en una paella amb una mica d'oli una ceba trinxada, espinacs ja bullits, i finalment la picada de carn. Bé, a última hora vaig afegir-hi uns pinyons, que fa més nostrat i a més a la Colometa li encanten, tant torradets com crus.

Un cop tot preparat, en una plata de pyrex (vidre que es pot enfornar), vaig posar una capa de fons de puré, després hi vaig afegir tot el farcit de la paella, i posteriorment una altra capa de puré cobrint el pastís. Per culminar, formatge per gratinar i al forn.

He de dir que de diumenge a dimecres el pastís ha patit successives amputacions, però per descomptat a la Colometa li ha arribat un bon tall. I com se'l cruspia! Li ha encantat. Pels que ens agrada fer cuinetes, és molt agraït veure els comensals llepar-se els bigotis amb fruïció. De fet, és el millor premi. I si a més a més qui se'ls llepa és la nineta dels teus ulls, ja no us explico.

Després d'un divertit estira i arronsa, no he pogut aconseguir que es mengés una esplèndida poma fuji, i he accedit a que el sopar fos culminat amb un Petit Suisse. A ulls d'una criatura, sense punt de comparació amb una poma.

Rentar-se les mans, bibe, bolquer, conte, abraçades, petonets de bona nit i non-non, que demà toca matinar.

Apunt bibliogràfic: Bajraj, G. (2004): Recetas para bebés y niños. Alba Editorial, Barcelona. I un altre de tradicional i eficaç: Les cuineres de Sils, editorial la Magrana.

Mocs

Porto dies empiocat, i la veritat fa angúnia viure entre mocs i drogues (legals i farmacèutiques). Em feia il·lusió anar a la manifestació de Tarragona, però una barrera mucolítica m'ho ha impedit. He preferit descansar i començar el dilluns en condicions humanament suportables.

Canviant de tema, no sé si és una sensació euforitzant d'autosuggestió, però el debat sobre la custòdia compartida sembla que va guanyant quota de premsa.

En la mesura en què cada cop és més palesa l'ineficàcia de la llei de violència de gènere i l'agressivitat del seu plantejament, al feminisme de l'enfrontament se li està veient el llautó. A això s'afegeix que cada volta hi ha més gent (pares, mares, advocats i advocades, jutges i jutgesses, psicòlegs, feministes igualitaristes, etc.) que raonen de manera cada cop més ben fonamentada la reclamació de la custòdia compartida. Crec que anem pel bon camí. En els propers mesos entrarà al Parlament la reforma del Codi de Família de Catalunya en què la figura de la custòdia compartida té un tractament generós. Molt probablement la reforma acabarà sent aprovada (amb invocacions a la Verge Santíssima per part d'Unió Democràtica i el PP, i el crit al cel d'alguna feminista tronada, però tant se val). No serà ni molt menys la victòria final però serà un bon pas endavant. L'història de les idees polítiques ens diu que el concepte de victòria final és una quimera que no existeix sinó en discursos dogmàtics i messiànics...

Permeteu-me ser polèmic i dir-vos, pares separats amb criatures, que sense paternitat responsable no hi ha custòdia compartida possible. No ho dic pas perquè sospiti que vosaltres, amables lectors pares separats amb criatures, sigueu uns pares irresponsables. No. Ho dic perquè siguem realistes, i ens preguntem quants pares separats amb criatures estan d'acord amb la custòdia compartida. Molt em temo que n'hi ha molts que ja els va bé pagar i que la canalla es quedi amb la mare...

Vos recorde que a "Con igualdad" continuen sense estridències innecessàries la diligent tasca de recollir premsa, tant notícies com articles d'opinió. Val la pena, xiquets.

Tarragona no m'esborrona!!

Xiquets, ja ho veieu, el proper diumenge hi ha una concentració a Tarragona en favor de la custòdia compartida a la mítica Plaça de la Font.

Fa dies que pels fòrums d'Internet va circulant la convocatòria, esperem que tingui algun èxit i repercussió! De moment al Punt Diari digital (editat per Vilaweb) ja se n'han fet ressò. És possible que hi trobeu en Colomet.

Deixeu-me comentar un parell de coses dels termes de la convocatòria que apareixen al cartell. La primera fa referència a l'al·lusió als drets humans. Em sembla excessiu parlar de drets humans en aquest context. Els drets humans fan referència a la integritat de les persones i a la seva llibertat. Vull dir que quan parlem de vulneració de drets humans parlem de Guantánamo, de tortures a les comissaries, de la pena de mort...és a dir, de coses molt grosses. Modestament crec que té un punt demagògic pretendre relacionar la lluita per la custòdia compartida amb la lluita per la protecció dels drets humans.

I amb això enllaço amb el segon punt. Els únics drets que cal tenir presents són els drets dels infants, i en particular el dret dels infants a una mare i un pare. Aquest hauria de ser l'únic punt de discussió, i prou i res més. Barrejar això amb els drets dels dels pares separats, dels avis, etc. és confondre les coses. A mi, l'única cosa que em mou en tot això són els drets de la Colometa, ni els meus ni els de la seva mare són rellevants, o en tot cas passen a molt segon terme. Dit d'una altra manera, jo no tinc cap dret sobre la Colometa, és ella la que té dret a mi. Jo no tinc dret a veure la meva filla, és ella la que té dret a veure'm a mi.

Quan decidim portar una criatura al món, ho fem en un exercici de generositat, assumint responsabilitats que no ens donen dret a res. Aquí l'únic que té drets és la criatura, a qui ningú li ha preguntat si vol venir, i que necessita protecció en les primeres etapes de la vida. Si no ho enfoquem així, crec que anem malament, companys (i companyes). Prometo desenvolupar el tema.

Lifting

Per gentilesa de la Santíssima Trinitat (Google, Blogger i Microsoft), he pogut fer-li un lifting per la patilla al blog. A mi m'agrada molt el nou aspecte, espero que a vosaltres també. Li falten alguns detalls, però espero que en Papitu s'estiri i em doni un cop de mà. Oi que sí, Papitu?

Înainte i după vol dir abans i després en romanès, bonica llengua llatina, com la nostra.

Igualitarisme

Fa uns dies va aparèixer a la meva pantalla (que és una nova manera de dir "va caure a les meves mans"), un blog ressenyable, "Con igualdad". L'autor (o autors, o autora, o autores), absolutament anònim((e)s), fa un repàs diari a la premsa, i penja les notícies i articles d'opinió relacionats amb la custòdia compartida, la violència de gènere i processos judicials. Els comentaris sempre m'han semblat apropiats perquè adopten el punt de vista de l'infant, i s'enfoquen des de l'igualitarisme, no des de l'enfrontament o la misogínia, com es fa en d'altres racons internàutics.

Trobareu el vincle a l'apartat "vincles interessants" del meu blog.

Je voudrais être Coulombette!!

L’estat del benestar francès defensa la família, gasta sis vegades més en termes percentuals que l’estat espanyol en polítiques de família. Subvencions, llargs permisos remunerats de maternitat i paternitat, escoles bressol a raig, i fins i tot a partir del tercer fill ajuts per l’habitatge. Com a resultat, França ha assolit al 2006 una taxa de fecunditat lleugerament per sobre de 2 fills per dona, rècord de la UE conjuntament amb Irlanda. El cas irlandès és diferent perquè la població és molt jove. En el cas francès la variable explicativa és el suport públic a les famílies. Catalunya i Itàlia no arriben a una taxa de 1,4. Per garantir el manteniment del volum de població cal una taxa de si més no 1,7. És a dir, que som set milions però perquè arriben immigrants. I de fet, aquells que mantenen la natalitat són els immigrants, que són joves i amb perspectiva de fer famílies àmplies.

El cas italià fou motiu de comentari fa escassos dies per part del corresponsal a Roma de Catalunya Ràdio en el programa nocturn del gran Joan Barril. Explicava que la crisi de natalitat és més que evident a la catòlica Itàlia, on les famílies tenen com a molt un fill i a edats molt avançades. Bé, més o menys com aquí. Recordo una deliciosa pel·lícula Manuale d’amore: “l’innamoratto non’ascolta”, deia en Dante a propòsit del seu company de pis. Aquesta va ser l'escena que em va fer més gràcia, però en una altra es parodiava una reunió de parelles, ja granadetes, on la notícia era que una havia tingut un fill. Divertit i cruel alhora.

Crec que hauríem d’articular polítiques que permetessin rebaixar l’edat de tenir fills. No em sembla socialment desitjable des de molts punt de vista, que tinguem fills a partir dels 35 i fins i tot per sobre dels 40, per no parlar d’aquella senyora que n’ha tingut un a Barcelona fets els 60! I també caldria augmentar la natalitat, que on hi ha canalla hi ha alegria, carai.

Tenim una natalitat baixa, i això es tradueix entre d’altres coses en què el sistema productiu necessita braços joves per mantenir el creixement, i això fa l’immigració indispensable. I aquí hi ha doble moral, perquè el país els necessita però la xenofòbia existeix, i he de dir que la xenofòbia i sobretot el racisme, és de les poques coses que encara aconsegueixen sublevar-me.

A la foto Marianne Coulombette, immortalitzada per Delacroix, guiant els revoltats cap a les barricades en nom de la Llibertat allà pel 1789.

Vive la République!!

Fes non-non, Colomet

Acabo de dinar i estic trinxat de son. Molt trinxat de son. M'està atacant aquella passió irresistible que es fa present a aquesta hora. He passat la nit del lloro amb la Colometa (quina infeliç associació d'idees, oi?). Darrerament he aconseguit, amb la cooperació de la mare, que s'adormi sola i que "només" s'aixequi una vegada per la nit, entre les 3 i les 5. He de reconèixer que les dues darreres nits amb la Colometa he anat tant cansat, que he transigit i he permès que s'instal·lés al llit patern. Avui el cas és que me n'he anat a dormir a les dues, coses de preparar les classes el dia abans. Fins aquí cap problema, però és que a les quatre la senyoreta s'ha presentat sense avisar. En aquelles condicions, i davant la perspectiva de dormir tres hores més o barallar-me amb la princesa perquè tornés al seu llit, he tirat pel dret i he optat pel camí fàcil. "Puja carinyo, puja, que el papa t'acotxarà i farem nonetes juntets". Avui no sé què li passava però estava neguitosa, ha exigit aferrar-se a la mà del papa, i ha començat a esgarrapar-la i pessigar-la i esclar, no em deixava dormir. Hem estat així més d'un hora. O sigui que he passat una nit curiosa.

Al cap d'un parell d'hores "l'horror, l'horror!", com diria en Charlie Marlow. Corre que fas tard, lleva't, dutxa't, vesteix-te, lleva la nena, vesteix-la, prepara-li l'esmorzar, dóna-li, fes la teva bossa, fes la seva bossa, que no vol pujar al cotxet, "doncs camina", entra al garatge, carrega el cotxe, surt del garatge, embussos recurrents als llocs recurrents, "bon dia Marina", "bon dia Colometa", "vine que et faig un petó", "adéu nineta fins demà", torna a agafar el cotxe, aparca, corre a fer fotocòpies, "bon dia senyor professor", "la corba de Laffer és un artefacte ideològic", el cap com un timbal, surt de classe, fes un cafè d'un glop, entra a la sala d'actes tard, seu a primera fila que tothom et veu que entres tard, empassa't tres quarts d'hora de reforma fiscal, surt abans d'hora que tothom et veu que surts abans d'hora, "nois, examen", setanta-cinc minuts de despropòsits perpetrats per escrit per part de seixanta alumnes malcarats, dina d'una esgarrapada, cafè amb l'enllaç sindical, i per fi arribo al despatx...

Pot semblar efectivament terrorífic, però queda amb escreix compensat pel fet que ahir la Colometa i el Colometa s'ho van passar d'allò més bé. Van estar molta estona al parc, abraçats pel canvi climàtic. A més vam coincidir feliçment amb una altra nineta, una mica més entremaliada que la Colometa. Prest es van fer amigues i van compartir gronxador, pilota i joguines, i també jocs i festes amb el Colomet.

Al capvespre, com tants d'altres dies, la iaia ens esperava al colomar per fer-li el sopar (a mi també me'l fa, no us puc enganyar), i estar una estona amb ella. Ahir hi van haver croquetes, que sí que va fer la iaia, però jo n'havia preparat la massa!! Val a dir que la beixamel m'havia quedat massa líquida, i més que croquetes eren bunyols. Això no va ser cap motiu perquè la Colometa no s'ho mengés tot (endrapa com una llima nova, la paia), però li vaig haver de prometre que la propera vegada quedaran així:

Gironines i gironins!

He detectat afluència gironina en aquest blog. Com que en els comentaris dels posts anteriors es fan referències a una sèrie de cartes aparegudes al Diari de Girona (fundat l'any 1889, poca broma), les reprodueixo. Les dues primeres són del 22 de novembre de l'any passat, i la darrera del 4 de desembre.

Cristina Santocildes
El nom de Cristina Santocildes Bernabé, col·legiada 12.385, és de sobres conegut per la immensa majoria dels pares gironins que es veuen abocats a un divorci contenciós. En aquest moment que els jutges es recolzen en els informes dels equips psicosocials adscrits als jutjats, aquesta senyora trasllada el seu ideari de feminista a uns informes que ratllen la calúmnia i on prevalen els drets de la dona per damunt dels drets de l´infant. Que aquesta dona sigui la coordinadora d´Amnistia Internacional és totalment irònic, bé faria de rellegir-se la Convenció dels Drets del Nen, article 9, (Resolució 44/25 novembre de 1989) ratificada pel Govern espanyol. Tristament hi haurà tota una generació de nens i nenes que creixeran sense pare gràcies a la seva aportació.
-Albert Talleda Vidal. Girona.

Als nens d´arreu
A vosaltres, nens d´arreu, en el Dia Internacional dedicat a la Infància: desitjo de tot cor que els homes del s. XXI us tinguin una mirada d´afecte, comprensió, generositat i sobretot, d´amor. Que els humans tinguin la generositat de no abusar dels infants indefensos sotmesos a un munt de treballs inadequats, injustos; de comprensió, perquè ja fóra hora d´arraconar els maltractaments. Perquè és totalment necessària aquesta generositat i totalment imprescindible per viure i ajudar-vos a viure com a éssers humans. Com he dit, us mereixeu que l´amor us envolti; donar-lo és gratuït. Vosaltres doneu tot el que teniu: alegria, tendresa, il·lusió... La vostra mirada expectant i espectacular és l´espill on queden reflectits els vostres nobles sentiments. I no oblidem que sou el futur. La situació precària de la vostra infantesa no és gràcies a Déu universal i per això felicito els pares i mares excel·lents, els educadors que s´entreguen en cos i ànima per formar-vos, els avis i àvies que donen als petits el millor d´ells mateixos i a tots els excellents del nostre món, que per sort són molts.
-Carme Muñoz Pibernat. Cassà de la Selva.

Infants
M´agradaria comentar en una, dues cartes aparegudes el dia 22/11 en aquest diari. La primera, de Carme Muñoz, feia referència als nens, com a futur d´aquesta societat. Davant els possibles abusos que d´aquests es fan o es podien fer, apel·lava a la generositat dels adults per proporcionar-los un benestar i una educació que els garanteixi un desenvolupament òptim per realitzar-se com a persones. Subscric cadascuna de les seves apreciacions, però m´agradaria afegir alguna cosa més, i aquí faig referència a la segona carta, d´Albert Talleda. Desgraciadament, i en el moment actual, existeix un important nombre de nens, apartats dels seus pares per l´únic «delicte» de la no-convivència d´aquests. Nens als quals, com bé assenya l´Albert, se´ls neguen els drets a tenir la mateixa relació amb els dos progenitors i se´ls «ajuda» a viure com orfes de pare. Tot això ratificat per equips de psicòlegs adscrits als jutjats, per advocats/des, mediadors, fiscals i jutges que en teoria haurien de defensar els drets del menor i no obstant això es deixen portar pels seus ideals i/o per la pressió mediàtica, per presentar informes, i dictar sentències en les quals, sembla,prima més «la pela» que la normalització en les relacions, i que no tenen res a veure amb el conflicte que els pares puguin tenir entre ells. Amiga Carme, no fa falta anar-se´n gaire lluny, ni a països subdesenvolupats, per veure i viure aquest tipus d´abús, silenciós i continuat que, en aquestes «personetes» indefenses generarà greus problemes de convivència i de maduresa, quan hagin de valer-se per si mateixes.
-Izaskun Fernández Uribe. Girona

M'agrada que l'enfocament de la problemàtica es faci a partir dels infants. Trobo que no ens hauríem de bellugar mai d'aquest punt de vista.

Per cert, quan el Colomet era un abrandat estudiant va aparèixer entrevistat i fotografiat a l'il·lustríssim Diari de Girona, però d'això fa molts anys i la veritat, no ve gaire al cas.

Per últim, sóc plenament conscient de que la foto no és gens original, però és bonica, oi?

Dissabte 20, a la plaça Catalunya de Barcelona

Cada dissabte es concentren a les 12:00 a la plaça Catalunya de Barcelona, un grapat de voluntariosos pares, mares, i avis, que recorden als passavolants que hi ha infants que se'ls separa forçadament del pare. Des de fa dies circula per Internet la notícia que a la concentració d'aquest dissabte vinent anirà per primera vegada un mitjà de comunicació, TVE en aquest cas. Per gentilesa d'una amable lectora, he sabut que avui ens ho recorda una carta al Punt Diari que reprodueixo. A "Con igualdad" també se'n fan ressò.

CUSTÒDIA COMPARTIDA

IZASKUN FERNÁNDEZ. GIRONA.

Des de fa un any a la plaça Catalunya de Barcelona es reuneixen un grup de persones per reclamar la custòdia compartida. Són distingibles perquè porten unes samarretes verdes que desperten la curiositat dels vianants. Són persones que lluiten perquè el pare, després d'una separació o un divorci, pugui seguir exercint com a tal i no se'l mantingui allunyat de tot el que faci referència als seus fills.
Algú es preguntarà el perquè d'aquesta petició, ja que la llei, en aquests casos, ja inclou el que se'n diu «règim de visites», que, com norma general, és de quatre dies al mes i la meitat de vacances escolars, el que aproximadament són un total de 58 dies a l'any. Resulta paradoxal que es reclami una llei de paritat en la qual els homes s'integrin més en la vida domèstica i sobretot en la cura i la responsabilitat dels infants i, al mateix temps, després d'una separació se'ls aboqui al desterrament (abandonament de la llar, dificultat per portar a la pràctica la pàtria potestat i limitació de les trobades que els condueix, gairebé inevitablement a exercir de pares McDonald's).
A aquest nens se'ls priva de la figura i la companyia del pare, una cosa tan necessària, junt amb la mare, pel seu desenvolupament emocional i psicològic. També es posaria fi a alguns abusos que es cometen per part del progenitor custodi en tenir el poder per fer i desfer a la seva manera marginant el progenitor que no té la guàrdia i custòdia. En aquestes protestes no només hi ha pares, sinó també les noves companyes i les àvies que viuen i pateixen i es mobilitzen davant la injustícia que comporta aquesta situació.
El proper dia 20 serà especial perquè les càmeres de TVE hi seran per donar a conèixer una realitat que causa molt de dolor i de la qual poc o res se'n sap si no et toca de prop. Ha estat molt difícil aconseguir l'atenció d'algun mitjà de comunicació perquè es faci ressò d'aquesta problemàtica, ja que en tota la informació que ens presenten, no es parla d'uns pares, bons pares, que pateixen per no poder veure créixer, dia a dia, els seus fills.
M'agradaria animar la gent que participi en aquesta concentració, que mostri el seu suport a aquesta iniciativa i que, fins i tot, dediqui un moment a parlar amb les persones afectades per poder entendre les raons d'aquesta lluita.

Pilar Rahola attacks!

Gràcies a un amable lector anònim, he sabut d'un article publicat avui a El País de la Rahola. Diu coses que estan bé, però per exemple no qüestiona el fons de la llei de violència de gènere. Estic d'acord amb l'amable lector anònim que José Díaz, l'autor de "El varón castrado", no es precisament el personatge que necessitem els separats amb fills per que ens defensi, però em resisteixo a que la Rahola s'erigeixi ara com la nostra gran defensora. No ho sé, potser és un prejudici estètic.

Quina capacitat té aquesta dona per satisfer la seva necessitat de protagonisme! Tinc un amic que durant una temporada va treballar directament amb ella, i un dia li vaig preguntar què tal el tracte. Simplement em va dir: "te'n recordes quan aquell urbanu de Badalona va gosar multar-la per aparcar malament, i ella li va dir que no sabia amb qui estava parlant? Doncs això".

Recentment, amb en Papitu i unes birres vam estar elaborant un Dream Team políticament incorrecte de catalanetes, i hi apareixien la Rahola, la Ferrussola, la Lloll i la Núria Feliu. Bé, no sé si ho hauria d'explicar, però el cas és que vam riure molt.

Apa, que us aprofiti!

Pilar Rahola, El País, 13 de gener de 2007

MALTRATO FEMENINO A LOS HOMBRES

Asegura que todo empezó por un melón. Estaban casados, luchaban por tener un hijo que no llegaba, vivían sus peleas -demasiada suegra en su cocina...-, y disfrutaban de sus encuentros. Lo conocí en Els Matins, de TV-3, y a todos -desde Helena Garcia Melero, hasta Xiana Siccardi, pasando por el propio Josep Cuní- se nos quedó cara de cuadro. Sin ninguna duda, el hombre que nos relataba su odisea, que empezó con una pequeña discusión por un melón, y acabó con grilletes en comisaría, un juicio por maltrato y una absolución, era un hombre desconcertado y hasta derrotado. Ya no era un presunto maltratador, pero lo había sido durante más de un año, y el peso de esa culpa le había cambiado la vida, quizá para siempre.

Lo que más me sorprendió es que, a pesar de su odisea y de su inequívoca perplejidad, aún parecía enamorado de la mujer que no había vuelto a ver, desde que un melón, una suegra y una grave acusación se interpusieron en sus vidas. Con la absolución en el bolsillo, y la tranquilidad recuperada en el ánimo, nuestro invitado intentaba encontrar sentido a todo lo que le había ocurrido. Por supuesto, si la anécdota no fuera el indicio de la categoría, no encontraría otra excusa que el pintoresquismo para relatar la historia. Pero, más allá de las muchas bromas que podemos hacer con la noticia, lo cierto es que son demasiadas, y muy serias, las voces que denuncian el abuso contra los hombres, que la nueva ley contra el maltrato puede representar. De entre todas, la juez decana de Barcelona, Maria Sanahuja, ha sido la más combativa. El tema no es menor, y desde el rotundo compromiso con los derechos de la mujer, desde la convicción que es necesaria una ley integral contra la violencia de género, y desde la concienciación con una problemática que cada año mata a decenas de mujeres, desde todo ello, o precisamente por todo ello, los sectores más activos tenemos que hacernos algunas preguntas. ¿Es una ley completamente justa? Si lo es, ¿se aplica con inteligencia?; ¿ha servido para frenar el maltrato a la mujer?; ¿hay mujeres que usan ese drama social para actuar malvadamente contra sus maridos? Y la pregunta del millón: ¿la ley ha abierto la puerta al maltrato contra los hombres? Es decir, ¿en la lucha por aplicar la justicia, hemos inventado otra forma de injusticia? Si ser preciso es necesario en todo cuadro argumental, serlo en este caso me parece una exigencia moral. No hablamos de una cuestión menor. La lacra social del maltrato a la mujer, derivada del paradigma cultural del dominio de la mujer, en la estructura patriarcal, ha dejado un lastre de dolor, humillación y violencia que ha arrastrado a centenares de mujeres al pozo negro de la desesperación. No hace aún tanto tiempo, el maltrato podía formar parte de la lógica familiar, era considerada una cuestión íntima, y todas las mujeres golpeadas se habían caído por la escalera. Los abogados que luchaban contra la violencia de género se encontraban con policías, comisarías, leyes y tribunales que no entendían, no podían o no sabían combatirla. No olvidemos que no estábamos ante un delito, sino ante una falta.

Árdua y difícil fue la lucha, desde la mítica denuncia de Ana Orantes en televisión, para conseguir leyes contundentes, sensibilidad social y un compromiso colectivo que situara al maltratador en el lugar delictivo que le correspondía. Pero, en el necesario camino hacia la plena garantía de los derechos de la mujer, ¿no habremos perdido algo por el camino? Quizá ecuanimidad, quizá prudencia. Sea como fuere, si es cierto que la ley permite la trampa malvada de castigar a un ex marido con falsas denuncias de maltrato, si lo es que las denunciantes no reciben castigo por la falsedad y si muchos hombres están sufriendo un nuevo tipo de acoso y ven sus derechos lesionados, entonces tenemos un serio problema. La cuestión del maltrato es tan profunda, relevante y comprometida, que no puede ser, de ninguna manera, la puerta de entrada de otra forma de maltrato. Y si la ley no está bien ajustada, habrá que ajustarla, para que sea justa la ley.

Creo, además, que esta sensibilidad, también a favor de los hombres maltratados -y una falsa denuncia es un serio maltrato-, tiene que partir de los sectores más sensibles y comprometidos con la mujer, precisamente porque su sensibilidad es mayor. Nosotras, que sabemos por propia piel histórica lo que significa la discriminación legal, no podemos ser la excusa para discriminarlos a ellos. Es tan simple y... tan complejo como esto: si el feminismo crítico, inteligente y comprometido no lidera la lucha contra el abuso de la ley, todos los pata negra machistas, misóginos e irreductibles que quedan por las cavernas del país utilizarán dichos abusos para defender postulados de dominio. Para muestra, el botón del libro El varón castrado, auténtico panegírico misógino, con la excusa de defender a los hombres falsamente acusados. Pero es que, además, la sensibilidad para con la mujer maltratada, necesariamente tiene que venir acompañada de una sensibilidad global, que incluye rechazo a la mentira, repudio al abuso y castigo para aquellos que lastiman a sus ex, lanzándoles tamaña falsedad. Sí. Soy favorable a la ley. Pero soy igualmente favorable al castigo severo contra las denuncias falsas, porque hacen tanto daño a la pedagogía de la igualdad como el propio paradigma de dominio. No pueden quedar impunes.

Soy una luchadora de los derechos de la mujer. Como tantas. Como miles. Precisamente por eso, me indigna y me duele que, en nombre de esa lucha, hoy existan hombres que sufren severamente. La ley no se hizo para dirimir peleas de pareja, ni para castigar los amores fallidos, ni como ariete de venganza. La ley castiga un delito serio que mata decenas de mujeres. El resto pertenece al ámbito de la pelea civil, quizá de la miseria cotidiana, de los restos de los amores mal acabados. Usar el maltrato para venganza, abuso o presión económica es otro acto de maltrato. Y contra ese maltrato, tampoco podemos ser insensibles.

Una àvia coratjosa

Publicat a La Vanguardia el proppassat dia de Nadal. Si ho veieu petit cliqueu damunt la imatge i us apareixerà ampliada al navegador.

Cal dir que la senyora Anna Fernández va cada dissabte a manifestar-se a la plaça Catalunya de Barcelona pel dret dels infants a una mare i un pare...i a uns avis!!

VISCA LES IAIES VALENTES!!

Reis d'Orient

El meu republicanisme em porta a acceptar tan sols l'autoritat reial d'en Melcior, Gaspar i Baltasar (per què el negre sempre va l'últim?). Els rendeixo pleitesia i em sotmeto a la seva voluntat sense qüestionar-los la legitimitat democràtica del seu poder, la vida és un cúmul de contradiccions. Enguany vaig pensar que estaria bé anar a la cavalcada amb la mare de la Colometa, i per iniciativa pròpia li vaig proposar anar a la de Barcelona, cosa que va acceptar, de la mateixa manera que jo vaig acceptar anar a la que ella va proposar l'any passat.

Crec que la Colometa encara no és conscient de l'abast d'aquest fenomenal espectacle, però va assistir embadalida a la cavalcada a coll-i-be del seu pare. Tot li va semblar divertit excepte un precís cop de caramel a la carona, producte de la perversitat d'un nen-terrorista camuflat en alguna carrossa reial. A mi personalment em va agradar: foc, ballarins, ninos, camells,...També vull destacar positivament que feia molt de temps que no veia un esdeveniment públic a Barcelona sense música brasilera!! Això sí, em va semblar indecent l'actitud de l'alcalde de passejar-se amb els reis...Ah, sí! No ho recordava, aquesta primavera hi ha eleccions.

Em va costar mantenir les formes amb la mare però ho vaig aconseguir, em vaig concentrar en la cavalcada i en estar per la Colometa. Això sí, me'n vaig adonar que la seva presència encara em produeix neguit. Em queda un llarg recorregut, que a més hauré de fer sense la seva cooperació.

La Colometa va passar la nit més màgica a casa seva, a casa del seu pare. En soledat, vam alinear al balcó una sabatilla meva i una sandàlia seva (es va entestar amb que havia de ser aquella sandàlia estiuenca), juntament amb un pot amb aigua i un platet amb avellanes, galetes i polvorons. Entre la seva limitada comprensió (són dos anyets tot just), i que jo feia per primera vegada d'entabanador, crec que em feia tot plegat més il·lusió a mi que no pas a ella.

I pel matí s'havia produit el miracle: una bona pila de caixes, capses i capsetes han aparegut al menjador de Can Colomet, que ràpidament han estat víctimes de la voracitat desembolicadora de la prota.

Malgrat la indecència consumista, quan la veïna ha baixat i li ha preguntat: "Colometa, què t'han portat els Reis?", tot d'una la menuda ha corregut a abraçar el seu pare. Continuaré rendint-los pleitesia, sens dubte.

Disgust

Carta al director de la piscina muncipal del meu barri:

"El proppassat divendres 29 de desembre de 2006 pel matí, vaig anar a la piscina del barri amb la meva filla de 2 anys. Habitualment venim dues o tres vegades al mes, dissabtes o diumenges al matí. No la porto més perquè sóc pare separat i m’han tret la custòdia de la meva filla, però si pogués ho faria. Per jugar i ensenyar-li a nedar, faig servir aquelles joguines que es posen a sota dels braços, particularment a la meva filla li agrada un ànec que, encara que trencat i atrotinat, li va molt bé.

El cas és que aquell dia la socorrista que hi havia a la piscina no ens va permetre fer servir aquell material, i sí en canvi suros, suros que es posen entre les cames, i “fideus”. Com podeu imaginar-vos, material que no s’adapta a les necessitats de la nena. L’argument era sorprenent: el material dels cursets no es pot fer servir perquè es fa malbé. Sorprenent perquè els “fideus” eren nous, i l’ànec que volia la meva filla estava trencat i atrotinat...La meva filla es va posar a plorar inconsolablement perquè veia que no podia entrar a l’aigua amb la joguina amb què habitualment hi entra. Vam haver de marxar al cap de cinc minuts d’arribar.

Cap dissabte ni diumenge ens hem trobat amb aquesta situació tan desagradable. Normalment hi ha mares i pares amb nens petits que entren a la piscina amb material que hi ha al costat de la piscina, desconeixent si és de cursets o no, i sense cap advertiment per part del o de la socorrista que hi ha.

Per tot plegat demano que, si més no se’m retorni l’import de les dues entrades (la meva i la de la meva filla). El disgust que vam agafar no té preu, penseu que veig poc a la meva filla, i vaig agafar-me el dia de festa per estar amb la meva filla i entre d’altres coses anar a la piscina, que és una activitat que li agrada.

D’altra banda també demano que s’aclareixi quin material es pot fer servir i quin no, o quins dies es pot fer servir i quins no, així decidiré si torno a la piscina amb la meva filla o no. Penseu que si la decisió és retirar el material, molts nens (i els seus pares) veuran les seves possibilitats de lleure minvades, i una piscina pública també ha de tenir per funció social oferir activitats als més menuts del barri.

També vull deixar constància que aquell dia no hi havia aigua a les dutxes i no se’ns va informar a l’entrada. Si ho hagués sabut, no haguéssim entrat. Per motius higiènics, entenc que s’havia d’informar a tothom abans d’entrar. Això també seria motiu per demanar el retorn de les entrades, però amb la queixa anterior ja n’hi ha prou.

Atentament,

Colomet "

He de dir que al cap d'una estona de dipositar la queixa a la recepció, l'home m'ha trucat repetidament fins a localitzar-me. S'ha disculpat elegantment, i m'ha explicat que la socorrista de torn estava de pas fent una substitució de vacances, no havia entès les instruccions sobre el material, i a sobre li havia posat excessiu zel policial. És a dir, que el material que està a la vista es pot fer servir sense restriccions. L'home m'ha demanat mil vegades disculpes, i ha subratllat que evidentment és funció social de la piscina del barri oferir lleure als més menuts. Per descomptat em tornaran els diners i m'ha regalat dues invitacions. Un gest diligent i de bon professional, donant la cara davant de les queixes, i deixant en evidència aquells que dubten de la possibilitat de bon funcionament de la cosa pública.

La Colometa i el Colometa podran tornar a abandonar el medi aeri per tastar el medi aquàtic sense patir per socorristes desconsiderades (o desconsiderats, que també n'hi deu haver).

Políticament incorrecte (V)

Entrevista a "La contra" de la Vanguardia a José Díaz Herrera, autor d'El varón castrado. No, la foto no és de José Díaz, sinó d'Ima Sanchís, la periodista que l'entrevista. És que al Google no he trobat cap foto decent de l'entrevistat...

ESCRITOR Y PERIODISTA. JOSÉ DÍAZ HERRERA

"La ley de violencia de género es ineficaz"

IMA SANCHÍS - 28/12/2006

Tengo 56 años. Nací en Santa Cruz de Tenerife y vivo en Madrid. Licenciado en Ciencias de la Información. Separado, con dos hijos y custodia compartida. Comparto tesis de la izquierda y de la derecha. Agnóstico en busca de lo extraordinario. Publico El varón castrado. Verdades y mentiras de la violencia doméstica en España (Planeta)

- Políticamente incorrecto?

- Sí, por argumentar y demostrar que la ley en contra de la violencia de género es totalmente injusta e ineficaz.

- Cuénteme.

- Desde que entró en vigor hace un año hay miles de hombres desahuciados material y moralmente sin que ello haya servido ni siquiera para reducir la muerte por maltrato que se ha incrementado en un 52%.

- ¿A cuántos hombres se ha detenido en un año en España?

- 160.000 hombres. La ley nos deja sin salida y, ya sabe, cuando a un animal lo acorralas, arremete.

- Ya, pero en teoría un hombre no es un caballo.

- Cuando una mujer descuelga el teléfono, llama a la comisaría, y dice: "Mi marido o mi compañero me amenaza o, simplemente, está agresivo", la policía aparece en 45 minutos y se lleva al hombre esposado.

- ¿Pasa la noche en comisaría?

- Sí, le toman las huellas dactilares, lo incluyen en una base de datos como maltratador y lo meten en el calabozo. Al día siguiente es juzgado en un juicio de diez minutos, le quitan a los hijos, le obligan a pagar una pensión compensatoria y lo expulsan de su casa. Muy a menudo estos hombres entran en un proceso de marginalidad.

- ¿Y no cree que así se lo pensará la próxima vez antes de levantar la mano?

- Se convierte en un hombre estigmatizado que pierde las relaciones sociales, que no puede volver a tomarse el café en el bar de siempre y que es señalado y acusado por los que eran sus vecinos. Desde la implantación de esta ley los suicidios de hombres han aumentado un 37%.

- ¿No exagera?

- No, en muchísimos casos abandonan el trabajo. Y, un 40% de los maltratadores, enajenados por haberlo perdido todo acaban asesinando a su mujer y luego suicidándose.

- Pinta un negro panorama.

- Es un negro panorama y más teniendo en cuenta que cuando pasados 15 días se revisa la sentencia en el juzgado penal, en el 60% de los casos los hombres son absueltos porque no se demuestra que haya habido agresión física. Muchas mujeres abusan de la ley.

- Pero finalmente se hace justicia.

- Sí, pero al hombre se le ha negado la presunción de inocencia y se le ha tratado como a un delincuente. La violencia suele ser mutua y está muy ligada a los procesos de separación y divorcios. Fíjese en este estudio realizado en 68 universidades de 32 países.

- Sobre una población de 6 a 43 años.

- Concluye: el maltrato es mutuo en el 56% de los casos, el maltrato de la mujer sobre el hombre representa el 26% y el 18% es maltrato del hombre sobre la mujer.

- Las que acaban apuñaladas o tiroteadas son las mujeres.

- En España, el 60% de los maltratadores hombres matan a sus mujeres y el 40% de las mujeres maltratadoras matan a sus hombres, ese es el dato real que no aparece en los grandes medios de comunicación.

- ¿Qué propone usted?

- En la mayoría de los casos todo empieza cuando se plantea la separación, fácilmente aparece el maltrato verbal y los empujones, eso se puede parar ahí con un mediador, con la intervención de psicólogos. Y no estoy hablando necesariamente de una reconciliación sino de una separación amistosa con la ayuda de un profesional.

- Entiendo.

- Sin esa intervención las separaciones acaban de forma violenta o en los tribunales, que es lo que provoca esta ley: acerca los tribunales a cualquier proceso por nimio de pareja acaben en el Código Penal.

- Me está hablando de dinero.

- Sí, bien invertido: el Estado debería dar la posibilidad a las parejas con conflictos interfamiliares de acogerse a planes de tratamiento psicológico y psiquiátrico gratuitos. Otro tema fundamental que solucionar es la custodia compartida.

- Eso implica obligaciones y derechos por ambas partes.

- Así es, la custodia compartida es un derecho inalienable de los dos progenitores. Si ambos trabajan, los hombres deben tener el derecho a disfrutar de sus hijos en periodos iguales durante el año tras la ruptura de pareja. El Estado no puede imponer barreras restrictivas a quienes pretendan ejercerlo.

- ¿Y si el hombre no paga la pensión?

- La pensión para alimentos por parte del padre a sus hijos debe suprimirse y establecer sólo una bolsa común para la educación.

- ¿En cuántos países se aplica esa ley?

- En Francia, Italia, Canadá y 29 estados americanos y ahí se ha demostrado que esa medida baja el índice de violencia familiar.

- ¿El ranking de violencia doméstica?

- España es el quinto país menos violento. En Francia está muriendo una mujer al día por malos tratos y en España una a la semana. Eso significa que nosotros, con una de las tasas menos violentas de Europa, hemos impuesto la ley más represiva de todos. Y permítame que le diga algo muy importante.

- Adelante.

- Cada vez que un famoso de la prensa del corazón aparece en un programa rosa de televisión hablando de separaciones o disputas de pareja, al día siguiente hay 300 mujeres en los juzgados presentando el divorcio y pidiendo la misma cantidad que la famosa ha pedido. Debería imponerse un código deontológico sobre estos casos porque están incentivando la violencia.

DESTERRADOS

Los estudios y ensayos de este periodista lo convirtieron en escritor. Sus investigaciones sobre la mafia policial han sido becadas por la revista ´Time´ de Nueva York y premiadas con el Ortega y Gasset. Ahora aborda el tema de las agresiones sexistas para advertirnos de que la ley de violencia de género que lleva un año de rodaje, no sólo es injusta de cara a los hombres sino que ha conseguido aumentar las muertes femeninas por maltrato. "Esta ley, además de dejar al hombre sin la presunción de inocencia, de expulsarlo de su casa, sin derecho a llevarse sus pertenencias, encarcelarlo y desterrarlo; lleva ante los tribunales casos que deberían resolverse por otras vías. Le aseguro que la mayoría de casos que acaban en los tribunales y que explico en el libro no tienen sentido".