Festa major al cor de la ciutat (I)

Abans de traslladar-me a viure a la vora del mar, tot just fa quatre anys, sempre havia viscut entre La Sagrera i Sant Andreu. Aquells barris del nord de la ciutat han estat els testimonis més directes de la primera etapa vital. A més, sempre m’hi he sentit molt identificat, hi he fet molta vida, per mi no eren un mer espai geogràfic. L’escola, els amics, l’esport, la disbauxa, el primer petó, i tantes altres coses que per mi tenen significat les he viscut allí. Diríem que sóc un noi de barri.

Un dels moments interessants de l’any eren les festes majors de Sant Andreu, que sempre coincideixen amb l’aqüeducte de la Constitució i la Puríssima, i donada la tradició associativa i cultural del barri solen estar prou bé. Recordo grans moments vitals, enfebrits i arrauxats. Darrerament hi estava força apartat, se m’hi veia poc, per Sant Andreu. En aquest camí de retrobament amb mi mateix aquest darrer any, vaig pensar que anar-hi amb la Colometa era molt bona idea. Així que ahir dissabte ens hi vam acostar per anar a passejar amb els tiets i el cosí (el de nom de tres lletres, dues de les quals vocals). El centre del barri estava ben animat i ple com un ou, i bellugar-se amb un cotxet per segons quines places, i sobretot per la fira, podia ser complicat, però això no va ser motiu perquè la Colometa pugés (tota sola!) en un tiovivo, després de desaprovar el tren de la bruixa amb un sòlid argument: “bruixa, por!!”. En aquell moment van aparèixer en Pere i la Mercè, companys d’escola, lluint una panxota inequívoca: “es dirà Pau (què originals!) i arribarà abans de final d’any”. Mentre ens posem al dia, m’expliquen que els respectius germans també s’han separat amb criatures i que la feina és seva per veure-les...

La tieta ens havia convidat a sopar, i la veritat és que en un primer moment havia reaccionat amb prevenció. I com banyava la nena? La seva hora d’anar a dormir són les 9!! Però de seguida me n’havia adonat que això un dissabte de festa major són foteses, que no cal ser tan quadriculat. Així que vaig acceptar per oferir-li a la Colometa una nit de xalera i de trencar les normes. Què collons.

Abans de pujar a sopar vam visitar inopinadament en Jon i la Meritxell, que viuen a la mateixa escala de la tieta. Ell company de l’escola, i ella amb una panxota de cinc mesos, era el dia de les embarassades. La Colometa estava entusiasmada amb les festes i els jocs d’en Jon, un gran monitor d’esplai en potència (quina ràbia li farà quan ho llegeixi!). Després del sopar, la Colometa es va accelerar d’una manera tremenda, amb el seu cosí, l’amic del seu cosí i la gossa, que es va afegir a la festa. Arribàvem a casa a quarts de dotze ben cansats, però tant se val, la festa és la festa, i l’endemà al matí hi tornàvem...