Decisions

Després d'haver-hi estat donant tombs, he decidit deixar definitivament el blog. És una decisió meditada, i la raó principal és ben simple: me n'he adonat de què escriure sobre això no m'ajudava, m'alimentava el malestar, no era l'exercici catàrtic que jo pretenia.

En les darreres setmanes l'actitud de la mare no ha millorat gens. Després d'un any i mig de separació, la mare continua jugant a apartar la Colometa del seu pare, encara que no ho admeti. He estat temptat de llençar la tovallola, per la meva salut mental, per haver arribat al límit de la resistència psicològica. Però encara que n'estigui fins al capdamunt no puc defallir, i per això deixo el blog, per calmar-me, relativitzar-ho tot, i centrar-me en viure la meva relació amb la Colometa sense pensar gaire en les circumstàncies que dificulten aquesta relació.

Gràcies a tots, amables lectors (i lectores!), en aquest any de blog m'heu animat molt a enriquir les reflexions, i a més sempre està bé conèixer gent.

El blog continuarà viu en hibernació, potser el reprenc més endavant, però ara com ara no tinc cap certesa....de res.

Per cert, la foto potser no és gaire suggerent, però és de l'Hospital del Mar de Barcelona, on va néixer la Colometa, ara fa dos anys i mig, a vint-i-nou passes de la mar.

Dia de la dona treballadora (II)

CONVOCATÒRIA PER A LA MANIFESTACIÓ DEL DIA DE LA DONA 2007
PLATAFORMA FEMINISTA PER LA CUSTÒDIA COMPARTIDA

València, 27 de febrer de 2007
La Plataforma Feminista per la Custòdia compartida convida les dones del País Valencià, i també els homes, a acompanyar la seua pancarta a la manifestació del Dia de la Dona del proper 8 de març a València, que enguany s’ha convocat amb el lema: “compartint atencions i afectes, compartim la vida”

En el Dia internacional en què reivindiquem l’emancipació de la dona treballadora i la igualtat de fet amb els homes, volem manifestar-nos per tal de donar a conéixer a la societat valenciana que “un altre feminisme és possible”, un feminisme integrador i no revanxista que qüestiona la
victimització de les dones i que preconitza la seua autonomia afectiva i econòmica.

Així, volem destacar la importància de la coparentalitat o custòdia compartida com a model, durant i després de la relació de parella, per a aconseguir aquesta igualtat entre homes i dones, pel fet que la coparentalitat rescata les dones del rol tradicional de la criança i implica els homes en la cura dels fills.

Volem aprofitar la manifestació del Dia de les Dones per a fer una crida d’atenció sobre el fet que en l’actualitat al nostre país els plantejaments més conservadors estan posant forts obstacles a la implantació de la custòdia compartida, i s’està orientant moltes dones cap a la criança en exclusiva, cosa que fa molt difícil el desenvolupament professional i social d’aquestes dones.

Demanem als poders públics una nova orientació en la política feminista i en la política de família, que vaja més enllà dels estereotips de la maternitat excloent, que contemple la custòdia compartida com una mesura de conciliació de la vida familiar i laboral i que afavorisca la transformació masculina per tal de premiar aquells homes que volen dedicar-se a la criança dels seus fills.

Totes aquelles persones que vulguen sumar-se a la celebració del Dia de la Dona i expressar la seua convicció que la custòdia compartida constitueix una aposta inequívoca per un futur d’igualtat entre homes i dones podran trobar-nos a les 19:00 junt al quiosc del Parterre a València.

Moltes gràcies pel vostre suport. Us esperem.

ÀSSUN PÉREZ, Telèfon de contacte: 652 98 17 16
Coordinadora de la Plataforma Feminista per la Custòdia Compartida

Dia de la dona treballadora

Avui se celebra el Dia Internacional de la Dona Treballadora, i crec que és just reivindicar-ho, ja que les discriminacions que pateixen les dones a la nostra societat encara són reals.

Em permeto copiar aquest text on es denuncia un cas de falsejament de la història.

EL 8 DE MARÇ: MITE I HISTÒRIA

La commemoració del 8 de Març, Dia Internacional de la Dona, tenia el seu origen, es deia, en el fet que el 8 de març de 1908 havia tingut lloc un incendi en la fàbrica Cotton, de Nova York, en què havien mort cremades moltes dones, que estaven tancades a la fàbrica, en vaga; un incendi provocat pel mateix empresari com a represàlia.

Hi havia, però, una altra tradició: la celebració venia del fet que el 8 de març de 1857 (segons uns) o de 1908 (segons altres) hi havia hagut, també a Nova York, una manifestació de treballadores tèxtils.

Tanta varietat de presumptes orígens no era de bon ésser. I vet aquí que ara resulta que cap d'ells no és veritat.

L'incendi de Nova York sí que, desgraciadament, és veritat, i també que hi van morir uns 140 treballadors i treballadores, la gran majoria noies immigrades. Però no va ser el 8 de març del 1908, sinó el 25 de març de 1911. Tampoc va ser a la Cotton, sinó a la Triangle Shirtwaist Company. Tampoc estaven en vaga ni l'incendi va ser provocat per l'empresari. Van morir perquè les portes eren tancades (per l'empresari) per evitar, probablement, que les noies més joves s'escapessin a jugar al carrer en hores de feina.

També és certa la manifestació de treballadores del tèxtil, però no va ser cap 8 de març, sinó el 27 de setembre de 1909, i va ser el començament d'una llarga vaga de 13 setmanes del ram tèxtil.

Ara anem a la història. La primera cosa que cal dir és que el 8 de Març no té l'origen en un sol fet, sinó en un «procés».

* El 1903, als EUA, dones de professions liberals i dones sindicalistes van començar una col·laboració de cara a lluitar pel dret al vot.
* El 1909 i el 1910 van començar a celebrar el Woman's Day, el darrer diumenge de febrer, amb grans manifestacions, orientades sobretot a obtenir el dret de votar, però també pels drets socials. El mateix 1910, aquesta festa va quedar establerta per un congrés del Partit Socialista Nord-americà i, després, per la Conferència Internacional de Dones Socialistes de Copenhaguen.
* Però l'esmentada Conferència li va canviar el nom, pel de Women's Day, en plural, i la data, pel 19 de març, al mateix temps que internacionalitzava la seva celebració, que va començar a fer-se en alguns països europeus, encara que no en tots el mateix dia.
* El 1913, les alemanyes el van celebrar el dia 2 de març (ja era la tercera data).
* A partir de l'any següent, 1914, el ja anomenat Dia Internacional de la Dona es va celebrar en diversos països el 8 de març (quarta data).
* Aquesta data va quedar definitivament establerta amb l'amotinament de les dones russes, per la manca d'aliments, el 23 de febrer (8 de març del calendari occidental) de 1917, un dels fets que van empènyer la Revolució russa de febrer.
* Podem dir, doncs, que la festa sorgeix a partir de les lluites de les dones nord-americanes, primer, i després europees, pel dret al vot, principalment, i la data actual esdevé fixada, sobretot, per una gran mobilització de les dones russes.
* Després... devia passar que algunes persones van considerar que aquest origen tan "roig" no era prou escaient, i es va inventar el mite.

Antoni Ferret

(Informació extreta del treball «La lluita pels drets de les dones: el 8 de Març», de Carme López, publicat en la revista «Treballadora», de la Secretaria de la Dona de Comissions Obreres de Catalunya.)

Fòrum virtual a La Vanguardia

Hem sabut que La Vanguardia hi ha fòrum virtual per debatre a partir de la següent pregunta: "En caso de separación ¿está a favor de la custodia compartida de los hijos?".

Es important que hi deixem opinions, hem d'aprofitar tots els mitjans al nostre abast per visibilitzar les nostres reivindicacions, que no són sinó reivindicacions en favor dels nostres fills. Segons expliquen els promotors de la idea en un correu de la llista "Anillo por la Custodia Compartida", si el fòrum s'anima La Vanguardia obrirà una secció permanent sobre el tema a la seva edició digitial. Us podeu subscriure al "Anillo" enviant un correu electrònic a anillo_por_la_cc@telefonica.net

You'll never walk alone

Ja sé que aquest no és lloc de parlar de futbol, però crec que l'ocasió s'ho val. Des de dissabte discutint si 3-4-3 o 4-3-3, i a última hora el que va fallar no va ser el dibuix tàctic, sinó la fe en la victòria. Escarxofat al sofà i amb la sola companyia d'uns festucs i i d'en Jaime a la primera part, vaig patir com un vedell. Un bell espectacle.

Impossible restar impassible en els minuts previs quan 45.000 goles bramaven el mític "you'll never walk alone". Fins i tot els culés presents a Anfield la cantaven. De ser-hi present, segur que no hagués pogut evitar emocionar-me. Casualment fa unes setmanes vaig conèixer una senyora professora anglesa en un congrés, que al cap d'unes copes va confessar-se apassionada del Liverpool. Això no va ser motiu d'animadversió, sinó de sincer fair-play. Portàvem dues setmanes d'sms mig bel·licosos mig amistosos, i finalment ahir vaig haver de sucumbir i enviar-li'n un que deia: "congratulations".

Em va impressionar el fair-play i el respecte que tenen pel Barça. A Anfield no tenen nanos que recullin les pilotes a les bandes, però cap al final del partit, quan el Barça tenia opcions de capgirar l'eliminatòria i la pilota anava fora i queia al públic, aquest ràpidament la tornava, fair-play fins al final. En fi...


When you walk through a storm
Hold your head up high
And don't be afraid of the dark
At the end of the storm
Is a golden sky
And the sweet silver song of a lark

Walk on through the wind
Walk on through the rain
Tho' your dreams be tossed and blown
Walk on, walk on
With hope in your heart
And you'll never walk alone
You'll never walk alone

Ben mirat, és una bonica cançó per cantar-li a la Colometa. Ara que el conseller ens ha garantit que els nanos sortiran de la primària amb cert nivell d'anglès, no caldrà esperar gaires anys ni pagar acadèmies...

Colomet respon

Aquests darrers dies he anat de corcoll, i he deixat una mica de banda el blog, que no la Colometa, que continua ben eixerida i feta un tro, ja sigui llençant-se per tobogans urbans, a la piscina del barri, o tastant calçots agosaradament.

Abans d'escriure res de nou, responc els amables comentaris que m'heu anat deixant aquests dies.

@anonymous (de sempre): ens hem de felicitar de la custòdia compartida del Jordi i l'Ona, i estic d'acord que les coses, empeses per la realitat comencen a canviar, però les resistències no seran petites, i fins que la majoria de pares no demanin la custòdia compartida sistemàticament, tenim mala peça al teler...

El que expliques que t'ha passat a l'escola és recurrent. El mateix entusiasme que el Departament d'Educació exhibeix per garantir que els fills de persones víctimes de la violència de gènere puguin matricular-se en escoles noves, hauria de posar-se en garantir que ambdós progenitors són igual de protagonistes en l'educació dels nanos, independentment de quina sigui la situació legal respecte el nano. Això significa obligatorietat de la signatura d'ambdós en la matrícula, i igualtat en la circulació d'informació. Ara la Colometa començarà P3, hem de buscar escola i ja tremolo...

Estic molt d'acord amb la teva apreciació sobre la pensió d'aliments dels nanos en cas de separació. La manutenció econòmica dels nanos no ha de ser necessàriament al 50%, sinó en funció de les possibilitats econòmiques de cada progenitor. Com bé dius, si un guanya 3.000 i l'altre 1.000, és just i necessari que assumeixi la càrrega qui en guanya més. El que passa és que habitualment no és així. En el meu cas, tinc menys ingressos nets i em toca pagar-ho gairebé tot...i em temo que no sóc l'únic que li passa.

Això d''anomenar-te anonymous (de sempre) és poc estètic, deixa'm que et suggereixi alguns nicks, darrera dels quals pots mantenir l'anonimat i ser més fàcilment identificat pels companys del blog: Sursum Corda, Dalai Lama, Cigronet, Filemó (el de les encícliques), Pinxo, Panxo, Renault, Fundición Dúctil Benito,...en fi, tens molt per triar i remenar.

M'encanta que acceptis bombons d'alatrencada al meu blog.

Al Gore es va inspirar en mi, sense dubte.

Des del meu modest punt de vista, més val Inu Yasha que la Playstation. Emplaço al Dr. Kylldare (superlatiu artista de la modernitat), per tal que t'orienti en afers còmics, encara que em temo que li va més el rollo occidental.

@con igualdad: gràcies pels teus elogis. No deixaré de fer-te propaganda, per mi ja ets una referència quan vull saber què hi ha a la premsa.

@aïsha: benvinguda al blog. Marhaba wa assalamu aleikum (no sé si ets àrab, però queda elegant fer veure que un sap idiomes).

Comme si je n'existais pas
Elle est passée à côté de moi,
Sans un regard, reine de Saba.
J'ai dit : "Aïcha, prends : tout est pour toi."

@lluitador: gràcies per fer servir el meu blog per transmetre-li les vostres inquietuds i reflexions a l'insigne advocada i mediadora Sra. Montserrat Fernández-Garrido. Ufff, encara recordo quan la meva mediadora em va preguntar si sabia fer el sopar...

@mima: amb els fills petits ens hem de comportar com adolescents, vivint cada instant com si fos l'últim, perquè em temo que abans no te n'adones ja volen ben sols. "Vola, Colometa, vola", escrigué na Mercè Rodoreda.

@Dr. Kylldare: what about Maria de la Pau Janer? And Antonio Gala?

Enhorabona Jordi i Ona!!

Avui hem sabut que l'Audiència de Barcelona ha fallat en favor de la custòdia compartida del Jordi i l'Ona, malgrat que la mare no hi estava d'acord. És una sentència sense precedents. Els drets dels nanos han passat per davant de tot. L'alegria és doble, en primer lloc i sobretot pel Jordi i l'Ona, i en segon lloc perquè obre un camí que pot fer canviar les coses ràpidament, i beneficiar a tots aquells fills de parelles separades que encara no són tan afortunats. Algun dia la Colometa tindrà aquesta sort? Per descomptat que no es pot cantar victòria de cap manera, però és un gran pas.

Crec que també és just i necessari felicitar i agrair-li al pare, que també es diu Jordi, que no s'hagi arronsat i hagi lluitat pels drets dels seus fills. Jo no hi he passat, però un judici d'aquesta mena ha de ser extremadament desagradable. Gràcies, Jordi.

Aquí teniu els enllaços a alguns diaris que publiquen aquesta notícia: Avui, La Vanguardia i El Periódico.

Privilegis

Vaig prometre'm no posar res més de premsa perquè a Con Igualdad ja ho fan i molt bé, però després de veure això (precisament a Con Igualdad), no me n'he pogut estar. Amb tot el que estem passant la Colometa i jo, crec que després de llegir això ens hem de sentir uns veritables privilegiats. Ni en el pitjor malson em puc imaginar com s'ha de sentir en Francesc, l'autor d'aquesta carta a La Vanguardia d'avui. Deixeu-hi comentaris, La Vanguardia es llegeix força.

Víctimas del SAP

22/02/2007 | Actualizada a las 03:35h

FRANCESC ALTARRIBA, Barcelona | Muchos menores no pueden ejercer su derecho de compartir el tiempo con sus progenitores, abuelos o parte de la familia. Son víctimas del SAP (síndrome de alienación parental).

Por el hecho de que una madre unilateralmente haya iniciado un divorcio contencioso, se condena a los hijos a prescindir del cariño del padre y de la compañía de una parte de su familia. Mis hijas menores de edad sufren un SAP grave y llevan más de dos años y medio apartadas de una parte de su familia. Ser de una secta es delito si aliena a sus miembros, pero si lo hace una madre, no. Un secuestro es delito si se pide dinero a cambio, pero si lo hace una madre no.

No puedo acudir a ninguna organización oficial que defienda a mis hijas. El maltrato oficial es sólo unidireccional: ser mujer en este país te hace inmune al delito, y eso que la comunidad científica nunca ha publicado ningún estudio que demuestre la bondad innata de la mujer. Esta forma de maltrato infantil queda hoy totalmente impune ante la justicia, generalmente por la desinformación y el poco interés demostrado por los equipos psicosociales y jurídicos. Evidentemente, cualquier contencioso es una fuente de ingresos para los agentes intervinientes.

Actualmente, somos muchos los padres que sufrimos este cruel chantaje emocional y luchamos todos los días para que nuestros desgraciados casos afloren en la opinión pública y que de una vez por todas se diga toda la verdad sobre la violencia familiar. La custodia compartida evitaría convertir a los hijos en moneda de cambio y dejarían de ser negocio para las madres sin escrúpulos.

Escola

Al fòrum de l’APFSC, en Sergi ens informa que per part del Departament d’Educació, s’ha publicat l’esborrany del Decret d'admissió de l'alumnat en centres sufragats amb fons públics per l’any vinent. Una de les novetats que incorpora és que a l’article 2, de principis generals, s’incorpora un punt 2.8 en què es diu que “el Departament d'Educació assegurarà l’escolarització immediata de l’alumnat que es vegi afectat per canvis de centre derivats d’actes de violència de gènere o d’assetjament escolar”.

Una de les atribucions de la pàtria potestat és la de decidir el model d’escolarització dels fills, cosa que implica l’elecció d’escola. Als pares que se’ns ha aconseguit treure la custòdia no hem perdut la pàtria potestat, que és una cosa de més importància, i que no perds sinó és que te la treu un jutge. Ara la pregunta que ens hem de fer és si aquesta modificació del Decret passarà per damunt de la pàtria potestat.

És un fenomen recurrent veure com les mares que mantenen la custòdia en cas de separació canvien d’escola la canalla segons els convé, sense demanar opinió ni informar als pares en molts casos. Això en principi és il·legal, és una violació de la pàtria potestat. Si ara algun pare en un cas així volgués fer valer la pàtria potestat, es pot trobar amb una denúncia falsa per violència de gènere, que avui dia són pràcticament gratuïtes. Així, el nou Decret obligaria a acceptar el canvi d’escola bandejant el pare.

Em sembla molt bé que es vulgui protegir les dones de la violència de gènere, però el mateix entusiasme es podria aplicar en protegir els drets dels infants. En aquest sentit, jo proposo que paral·lelament a això també s'incorpori l’obligació de que tots dos progenitors estiguin obligats a signar les sol·licituds de matrícula de l'escola, com a França. Així, els pares despreocupats s’hi mirarien una mica, i els fills de pares separats veurien la pàtria potestat dels seus pares una mica més protegida. Crec que no faig demagògia, i a més el que proposo no significa augment de recursos públics.