La Colometa

Decisions

2007-05-10T12:39:00.000+02:00

Després d'haver-hi estat donant tombs, he decidit deixar definitivament el blog. És una decisió meditada, i la raó principal és ben simple: me n'he adonat de què escriure sobre això no m'ajudava, m'alimentava el malestar, no era l'exercici catàrtic que jo pretenia.

En les darreres setmanes l'actitud de la mare no ha millorat gens. Després d'un any i mig de separació, la mare continua jugant a apartar la Colometa del seu pare, encara que no ho admeti. He estat temptat de llençar la tovallola, per la meva salut mental, per haver arribat al límit de la resistència psicològica. Però encara que n'estigui fins al capdamunt no puc defallir, i per això deixo el blog, per calmar-me, relativitzar-ho tot, i centrar-me en viure la meva relació amb la Colometa sense pensar gaire en les circumstàncies que dificulten aquesta relació.

Gràcies a tots, amables lectors (i lectores!), en aquest any de blog m'heu animat molt a enriquir les reflexions, i a més sempre està bé conèixer gent.

El blog continuarà viu en hibernació, potser el reprenc més endavant, però ara com ara no tinc cap certesa....de res.

Per cert, la foto potser no és gaire suggerent, però és de l'Hospital del Mar de Barcelona, on va néixer la Colometa, ara fa dos anys i mig, a vint-i-nou passes de la mar.

Dia de la dona treballadora (II)

2007-03-08T12:29:00.000+01:00

CONVOCATÒRIA PER A LA MANIFESTACIÓ DEL DIA DE LA DONA 2007
PLATAFORMA FEMINISTA PER LA CUSTÒDIA COMPARTIDA

València, 27 de febrer de 2007
La Plataforma Feminista per la Custòdia compartida convida les dones del País Valencià, i també els homes, a acompanyar la seua pancarta a la manifestació del Dia de la Dona del proper 8 de març a València, que enguany s’ha convocat amb el lema: “compartint atencions i afectes, compartim la vida”

En el Dia internacional en què reivindiquem l’emancipació de la dona treballadora i la igualtat de fet amb els homes, volem manifestar-nos per tal de donar a conéixer a la societat valenciana que “un altre feminisme és possible”, un feminisme integrador i no revanxista que qüestiona la
victimització de les dones i que preconitza la seua autonomia afectiva i econòmica.

Així, volem destacar la importància de la coparentalitat o custòdia compartida com a model, durant i després de la relació de parella, per a aconseguir aquesta igualtat entre homes i dones, pel fet que la coparentalitat rescata les dones del rol tradicional de la criança i implica els homes en la cura dels fills.

Volem aprofitar la manifestació del Dia de les Dones per a fer una crida d’atenció sobre el fet que en l’actualitat al nostre país els plantejaments més conservadors estan posant forts obstacles a la implantació de la custòdia compartida, i s’està orientant moltes dones cap a la criança en exclusiva, cosa que fa molt difícil el desenvolupament professional i social d’aquestes dones.

Demanem als poders públics una nova orientació en la política feminista i en la política de família, que vaja més enllà dels estereotips de la maternitat excloent, que contemple la custòdia compartida com una mesura de conciliació de la vida familiar i laboral i que afavorisca la transformació masculina per tal de premiar aquells homes que volen dedicar-se a la criança dels seus fills.

Totes aquelles persones que vulguen sumar-se a la celebració del Dia de la Dona i expressar la seua convicció que la custòdia compartida constitueix una aposta inequívoca per un futur d’igualtat entre homes i dones podran trobar-nos a les 19:00 junt al quiosc del Parterre a València.

Moltes gràcies pel vostre suport. Us esperem.

ÀSSUN PÉREZ, Telèfon de contacte: 652 98 17 16
Coordinadora de la Plataforma Feminista per la Custòdia Compartida

Dia de la dona treballadora

2007-03-08T12:15:00.000+01:00

Avui se celebra el Dia Internacional de la Dona Treballadora, i crec que és just reivindicar-ho, ja que les discriminacions que pateixen les dones a la nostra societat encara són reals.

Em permeto copiar aquest text on es denuncia un cas de falsejament de la història.

EL 8 DE MARÇ: MITE I HISTÒRIA

La commemoració del 8 de Març, Dia Internacional de la Dona, tenia el seu origen, es deia, en el fet que el 8 de març de 1908 havia tingut lloc un incendi en la fàbrica Cotton, de Nova York, en què havien mort cremades moltes dones, que estaven tancades a la fàbrica, en vaga; un incendi provocat pel mateix empresari com a represàlia.

Hi havia, però, una altra tradició: la celebració venia del fet que el 8 de març de 1857 (segons uns) o de 1908 (segons altres) hi havia hagut, també a Nova York, una manifestació de treballadores tèxtils.

Tanta varietat de presumptes orígens no era de bon ésser. I vet aquí que ara resulta que cap d'ells no és veritat.

L'incendi de Nova York sí que, desgraciadament, és veritat, i també que hi van morir uns 140 treballadors i treballadores, la gran majoria noies immigrades. Però no va ser el 8 de març del 1908, sinó el 25 de març de 1911. Tampoc va ser a la Cotton, sinó a la Triangle Shirtwaist Company. Tampoc estaven en vaga ni l'incendi va ser provocat per l'empresari. Van morir perquè les portes eren tancades (per l'empresari) per evitar, probablement, que les noies més joves s'escapessin a jugar al carrer en hores de feina.

També és certa la manifestació de treballadores del tèxtil, però no va ser cap 8 de març, sinó el 27 de setembre de 1909, i va ser el començament d'una llarga vaga de 13 setmanes del ram tèxtil.

Ara anem a la història. La primera cosa que cal dir és que el 8 de Març no té l'origen en un sol fet, sinó en un «procés».

* El 1903, als EUA, dones de professions liberals i dones sindicalistes van començar una col·laboració de cara a lluitar pel dret al vot.
* El 1909 i el 1910 van començar a celebrar el Woman's Day, el darrer diumenge de febrer, amb grans manifestacions, orientades sobretot a obtenir el dret de votar, però també pels drets socials. El mateix 1910, aquesta festa va quedar establerta per un congrés del Partit Socialista Nord-americà i, després, per la Conferència Internacional de Dones Socialistes de Copenhaguen.
* Però l'esmentada Conferència li va canviar el nom, pel de Women's Day, en plural, i la data, pel 19 de març, al mateix temps que internacionalitzava la seva celebració, que va començar a fer-se en alguns països europeus, encara que no en tots el mateix dia.
* El 1913, les alemanyes el van celebrar el dia 2 de març (ja era la tercera data).
* A partir de l'any següent, 1914, el ja anomenat Dia Internacional de la Dona es va celebrar en diversos països el 8 de març (quarta data).
* Aquesta data va quedar definitivament establerta amb l'amotinament de les dones russes, per la manca d'aliments, el 23 de febrer (8 de març del calendari occidental) de 1917, un dels fets que van empènyer la Revolució russa de febrer.
* Podem dir, doncs, que la festa sorgeix a partir de les lluites de les dones nord-americanes, primer, i després europees, pel dret al vot, principalment, i la data actual esdevé fixada, sobretot, per una gran mobilització de les dones russes.
* Després... devia passar que algunes persones van considerar que aquest origen tan "roig" no era prou escaient, i es va inventar el mite.

Antoni Ferret

(Informació extreta del treball «La lluita pels drets de les dones: el 8 de Març», de Carme López, publicat en la revista «Treballadora», de la Secretaria de la Dona de Comissions Obreres de Catalunya.)

Fòrum virtual a La Vanguardia

2007-03-07T12:41:00.000+01:00

Hem sabut que La Vanguardia hi ha fòrum virtual per debatre a partir de la següent pregunta: "En caso de separación ¿está a favor de la custodia compartida de los hijos?".

Es important que hi deixem opinions, hem d'aprofitar tots els mitjans al nostre abast per visibilitzar les nostres reivindicacions, que no són sinó reivindicacions en favor dels nostres fills. Segons expliquen els promotors de la idea en un correu de la llista "Anillo por la Custodia Compartida", si el fòrum s'anima La Vanguardia obrirà una secció permanent sobre el tema a la seva edició digitial. Us podeu subscriure al "Anillo" enviant un correu electrònic a anillo_por_la_cc@telefonica.net

You'll never walk alone

2007-03-07T12:17:00.000+01:00

Ja sé que aquest no és lloc de parlar de futbol, però crec que l'ocasió s'ho val. Des de dissabte discutint si 3-4-3 o 4-3-3, i a última hora el que va fallar no va ser el dibuix tàctic, sinó la fe en la victòria. Escarxofat al sofà i amb la sola companyia d'uns festucs i i d'en Jaime a la primera part, vaig patir com un vedell. Un bell espectacle.

Impossible restar impassible en els minuts previs quan 45.000 goles bramaven el mític "you'll never walk alone". Fins i tot els culés presents a Anfield la cantaven. De ser-hi present, segur que no hagués pogut evitar emocionar-me. Casualment fa unes setmanes vaig conèixer una senyora professora anglesa en un congrés, que al cap d'unes copes va confessar-se apassionada del Liverpool. Això no va ser motiu d'animadversió, sinó de sincer fair-play. Portàvem dues setmanes d'sms mig bel·licosos mig amistosos, i finalment ahir vaig haver de sucumbir i enviar-li'n un que deia: "congratulations".

Em va impressionar el fair-play i el respecte que tenen pel Barça. A Anfield no tenen nanos que recullin les pilotes a les bandes, però cap al final del partit, quan el Barça tenia opcions de capgirar l'eliminatòria i la pilota anava fora i queia al públic, aquest ràpidament la tornava, fair-play fins al final. En fi...

When you walk through a storm
Hold your head up high
And don't be afraid of the dark
At the end of the storm
Is a golden sky
And the sweet silver song of a lark

Walk on through the wind
Walk on through the rain
Tho' your dreams be tossed and blown
Walk on, walk on
With hope in your heart
And you'll never walk alone
You'll never walk alone

Ben mirat, és una bonica cançó per cantar-li a la Colometa. Ara que el conseller ens ha garantit que els nanos sortiran de la primària amb cert nivell d'anglès, no caldrà esperar gaires anys ni pagar acadèmies...

Colomet respon

2007-03-05T12:27:00.000+01:00

Aquests darrers dies he anat de corcoll, i he deixat una mica de banda el blog, que no la Colometa, que continua ben eixerida i feta un tro, ja sigui llençant-se per tobogans urbans, a la piscina del barri, o tastant calçots agosaradament.

Abans d'escriure res de nou, responc els amables comentaris que m'heu anat deixant aquests dies.

@anonymous (de sempre): ens hem de felicitar de la custòdia compartida del Jordi i l'Ona, i estic d'acord que les coses, empeses per la realitat comencen a canviar, però les resistències no seran petites, i fins que la majoria de pares no demanin la custòdia compartida sistemàticament, tenim mala peça al teler...

El que expliques que t'ha passat a l'escola és recurrent. El mateix entusiasme que el Departament d'Educació exhibeix per garantir que els fills de persones víctimes de la violència de gènere puguin matricular-se en escoles noves, hauria de posar-se en garantir que ambdós progenitors són igual de protagonistes en l'educació dels nanos, independentment de quina sigui la situació legal respecte el nano. Això significa obligatorietat de la signatura d'ambdós en la matrícula, i igualtat en la circulació d'informació. Ara la Colometa començarà P3, hem de buscar escola i ja tremolo...

Estic molt d'acord amb la teva apreciació sobre la pensió d'aliments dels nanos en cas de separació. La manutenció econòmica dels nanos no ha de ser necessàriament al 50%, sinó en funció de les possibilitats econòmiques de cada progenitor. Com bé dius, si un guanya 3.000 i l'altre 1.000, és just i necessari que assumeixi la càrrega qui en guanya més. El que passa és que habitualment no és així. En el meu cas, tinc menys ingressos nets i em toca pagar-ho gairebé tot...i em temo que no sóc l'únic que li passa.

Això d''anomenar-te anonymous (de sempre) és poc estètic, deixa'm que et suggereixi alguns nicks, darrera dels quals pots mantenir l'anonimat i ser més fàcilment identificat pels companys del blog: Sursum Corda, Dalai Lama, Cigronet, Filemó (el de les encícliques), Pinxo, Panxo, Renault, Fundición Dúctil Benito,...en fi, tens molt per triar i remenar.

M'encanta que acceptis bombons d'alatrencada al meu blog.

Al Gore es va inspirar en mi, sense dubte.

Des del meu modest punt de vista, més val Inu Yasha que la Playstation. Emplaço al Dr. Kylldare (superlatiu artista de la modernitat), per tal que t'orienti en afers còmics, encara que em temo que li va més el rollo occidental.

@con igualdad: gràcies pels teus elogis. No deixaré de fer-te propaganda, per mi ja ets una referència quan vull saber què hi ha a la premsa.

@aïsha: benvinguda al blog. Marhaba wa assalamu aleikum (no sé si ets àrab, però queda elegant fer veure que un sap idiomes).

Comme si je n'existais pas
Elle est passée à côté de moi,
Sans un regard, reine de Saba.
J'ai dit : "Aïcha, prends : tout est pour toi."

@lluitador: gràcies per fer servir el meu blog per transmetre-li les vostres inquietuds i reflexions a l'insigne advocada i mediadora Sra. Montserrat Fernández-Garrido. Ufff, encara recordo quan la meva mediadora em va preguntar si sabia fer el sopar...

@mima: amb els fills petits ens hem de comportar com adolescents, vivint cada instant com si fos l'últim, perquè em temo que abans no te n'adones ja volen ben sols. "Vola, Colometa, vola", escrigué na Mercè Rodoreda.

@Dr. Kylldare: what about Maria de la Pau Janer? And Antonio Gala?

Enhorabona Jordi i Ona!!

2007-02-27T09:59:00.000+01:00

Avui hem sabut que l'Audiència de Barcelona ha fallat en favor de la custòdia compartida del Jordi i l'Ona, malgrat que la mare no hi estava d'acord. És una sentència sense precedents. Els drets dels nanos han passat per davant de tot. L'alegria és doble, en primer lloc i sobretot pel Jordi i l'Ona, i en segon lloc perquè obre un camí que pot fer canviar les coses ràpidament, i beneficiar a tots aquells fills de parelles separades que encara no són tan afortunats. Algun dia la Colometa tindrà aquesta sort? Per descomptat que no es pot cantar victòria de cap manera, però és un gran pas.

Crec que també és just i necessari felicitar i agrair-li al pare, que també es diu Jordi, que no s'hagi arronsat i hagi lluitat pels drets dels seus fills. Jo no hi he passat, però un judici d'aquesta mena ha de ser extremadament desagradable. Gràcies, Jordi.

Aquí teniu els enllaços a alguns diaris que publiquen aquesta notícia: Avui, La Vanguardia i El Periódico.

Privilegis

2007-02-22T14:53:00.000+01:00

Vaig prometre'm no posar res més de premsa perquè a Con Igualdad ja ho fan i molt bé, però després de veure això (precisament a Con Igualdad), no me n'he pogut estar. Amb tot el que estem passant la Colometa i jo, crec que després de llegir això ens hem de sentir uns veritables privilegiats. Ni en el pitjor malson em puc imaginar com s'ha de sentir en Francesc, l'autor d'aquesta carta a La Vanguardia d'avui. Deixeu-hi comentaris, La Vanguardia es llegeix força.

Víctimas del SAP

22/02/2007 | Actualizada a las 03:35h

FRANCESC ALTARRIBA, Barcelona | Muchos menores no pueden ejercer su derecho de compartir el tiempo con sus progenitores, abuelos o parte de la familia. Son víctimas del SAP (síndrome de alienación parental).

Por el hecho de que una madre unilateralmente haya iniciado un divorcio contencioso, se condena a los hijos a prescindir del cariño del padre y de la compañía de una parte de su familia. Mis hijas menores de edad sufren un SAP grave y llevan más de dos años y medio apartadas de una parte de su familia. Ser de una secta es delito si aliena a sus miembros, pero si lo hace una madre, no. Un secuestro es delito si se pide dinero a cambio, pero si lo hace una madre no.

No puedo acudir a ninguna organización oficial que defienda a mis hijas. El maltrato oficial es sólo unidireccional: ser mujer en este país te hace inmune al delito, y eso que la comunidad científica nunca ha publicado ningún estudio que demuestre la bondad innata de la mujer. Esta forma de maltrato infantil queda hoy totalmente impune ante la justicia, generalmente por la desinformación y el poco interés demostrado por los equipos psicosociales y jurídicos. Evidentemente, cualquier contencioso es una fuente de ingresos para los agentes intervinientes.

Actualmente, somos muchos los padres que sufrimos este cruel chantaje emocional y luchamos todos los días para que nuestros desgraciados casos afloren en la opinión pública y que de una vez por todas se diga toda la verdad sobre la violencia familiar. La custodia compartida evitaría convertir a los hijos en moneda de cambio y dejarían de ser negocio para las madres sin escrúpulos.

Escola

2007-02-21T11:17:00.000+01:00

Al fòrum de l’APFSC, en Sergi ens informa que per part del Departament d’Educació, s’ha publicat l’esborrany del Decret d'admissió de l'alumnat en centres sufragats amb fons públics per l’any vinent. Una de les novetats que incorpora és que a l’article 2, de principis generals, s’incorpora un punt 2.8 en què es diu que “el Departament d'Educació assegurarà l’escolarització immediata de l’alumnat que es vegi afectat per canvis de centre derivats d’actes de violència de gènere o d’assetjament escolar”.

Una de les atribucions de la pàtria potestat és la de decidir el model d’escolarització dels fills, cosa que implica l’elecció d’escola. Als pares que se’ns ha aconseguit treure la custòdia no hem perdut la pàtria potestat, que és una cosa de més importància, i que no perds sinó és que te la treu un jutge. Ara la pregunta que ens hem de fer és si aquesta modificació del Decret passarà per damunt de la pàtria potestat.

És un fenomen recurrent veure com les mares que mantenen la custòdia en cas de separació canvien d’escola la canalla segons els convé, sense demanar opinió ni informar als pares en molts casos. Això en principi és il·legal, és una violació de la pàtria potestat. Si ara algun pare en un cas així volgués fer valer la pàtria potestat, es pot trobar amb una denúncia falsa per violència de gènere, que avui dia són pràcticament gratuïtes. Així, el nou Decret obligaria a acceptar el canvi d’escola bandejant el pare.

Em sembla molt bé que es vulgui protegir les dones de la violència de gènere, però el mateix entusiasme es podria aplicar en protegir els drets dels infants. En aquest sentit, jo proposo que paral·lelament a això també s'incorpori l’obligació de que tots dos progenitors estiguin obligats a signar les sol·licituds de matrícula de l'escola, com a França. Així, els pares despreocupats s’hi mirarien una mica, i els fills de pares separats veurien la pàtria potestat dels seus pares una mica més protegida. Crec que no faig demagògia, i a més el que proposo no significa augment de recursos públics.

Mala maror

2007-02-19T15:11:00.000+01:00

Feia temps que pensava que la mare de la Colometa començava a entendre que la seva filla tenia dret a una mare i un pare, i que això que havia fet d'orientar ressentiments i emocions negatives mirant d'apartar-la del seu pare ja formava part d'un trist passat. Per això darrerament estava més relaxat, i mantenia una actitud optimista respecte la possible recuperació de la custòdia, creient que cauria com a fruita madura per una actitud postiva de la mare, més que no pas per un canvi en les lleis. Però no, vet aquí que ahir diumenge van reaparèixer vells fantasmes.

El cap de setmana la Colometa estava amb el seu pare, i tranquils i contents encaràvem el diumenge per la tarda amb la perspectiva d'un ball de disfresses de barri. Cap a les cinc truca la mare explicant que està una mica lluny per qüestions de feina, i que no és segur que pugui arribar a les vuit per recollir la Colometa. Amb tota la naturalitat del món, i assumint que aquestes coses passen, i que qualsevol altre dia em pot passar a mi, li proposo que la Colometa es quedi a dormir a casa del seu pare, i que l'endemà la porto jo a l'escola sense problema, que no tinc classe fins a les 11:00. A més a més, podríem quedar-nos a la festa més estona. Doncs no, "si no puc jo, vindrà la meva mare. Sóc fora en un seminari de feina, i a més els meus pares passen la tarda a Barcelona". De fons, jo sentia xivarri de criatures (quin seminari més estrany!!), i la tarda era plujosa, ideal com per passar la tarda a Barcelona (?!).

Finalment hem marxat de la festa abans d'hora, han vingut els avis materns a les vuit, han confessat que han baixat expressament a buscar la nena, i jo m'he quedat amb un pam de nas, vençut per la mentida, i amb certa ràbia acumulada al fetge. Podia haver-me negat a lliurar la criatura, perquè la lletra del conveni diu que serà la mare qui passarà a buscar-la. També podia haver anat a posar una denúncia per incompliment de conveni (encara que les rialles del jutge de guàrdia s'haguessin sentit fins a Moscou). No he volgut fer soroll, i he deixat que la Colometa se n'anés amb els seus avis. Amb ells tinc molt bona relació, i hagués sigut molt lleig que haguessin hagut de fer el viatge debades, encara que la culpa no hagués sigut meva sinó de la mare de la Colometa.

Un altre dia, espero que la mare pensi en la Colometa, però en tinc dubtes raonables.

Eduqueu les criatures

2007-02-19T13:48:00.000+01:00

Aquí teniu el vincle directe a l'arxiu d'àudio del programa de Catalunya Ràdio de què parlàvem divendres. No és que tingués ressaca, però la Colometa va donar-me la nit, i a les 9:00 estàvem tots dos plàcidament escarxofats als braços de Morfeu. Darrerament el veig poc, a Morfeu, i quan l'enganxo no l'amollo així com així. Sort en tenim d'Internet!!

Aquest migdia he estat escoltant el programa i crec que ha estat un passet endavant en la lluita pel dret dels infants a una mare i un pare. En directe hi havia en Pere Conesa, de la Plataforma per la Custòdia Compartida, i l'advocada i mediadora Montserrat Fernández Garrido. Per garantir pluralitat d'opinions, hi havia un partidari de la custòdia compartida, i una detractora. Democràcia és això, un punt a favor del programa. A més, els arguments de la Sra. Fernández eren d'una inconsistència flagrant, fent servir sistemàticament la mentida i manipulant dades, com que només un 2% dels pares demanen la custòdia compartida (la majoria no ho fem perquè els advocats ens diuen que no hi ha res a fer), o que els pares demanen la custòdia compartida per motius econòmics. Se li ha vist el llautó. Vull felicitar a Pere Conesa pel seu capteniment, no sé si jo n'hagués tingut davant del reguitzell d'impostures i impertinències com qüestionar-li arguments al Sr. Conesa en base a que ella és advocada i ell no. I gent així són mediadors familiars? Ara començo a entendre la nefasta experiència que vaig tenir jo amb la meva mediació... Si el feminisme modern s'argumenta així, no crec que sigui el bon camí per les justes reivindicacions de les dones...

Atenció!! Al min. 18:45 de l'arxiu d'àudio hi ha una referència explícita a La Colometa!! Gràcies Capdevila!!

La custòdia compartida a Catalunya Ràdio

2007-02-16T10:49:00.000+01:00

Gràcies a un amable i anònim lector, hem sabut que aquest diumenge el programa de Catalunya Ràdio Eduqueu les criatures parlaran de la custòdia compartida. Tot i que diumenge pel matí sol ser un moment complicat, és un programa que de tant en tant escolto, els temes s'enfoquen de bon humor i té la seva gràcia.

Fa un temps vaig escriure al programa per suggerir-los que parlessin de la custòdia compartida. Em va respondre personalment el director (Carles Capdevila, el de l'Alguna Pregunta Més?) i em va semblar que es mostrava receptiu. Valoro molt que se'n parli precisament en un programa dedicat a la infància. La Colometa i jo estarem atents a la ràdio el diumenge de 9:00 a 10:00 del matí. Per qui no ho pugui escoltar perquè se li hagi complicat la nit del dissabte o el que sigui, dilluns prometo penjar-ne el podcast.

Dijous gras

2007-02-15T14:56:00.000+01:00

Avui dijous gras és el tret de sortida de la disbauxa carnavalera que arrasa amb tot. Transgressió, rauxa, festa, i tot allò que se'ns pugui acudir que no casa amb l'ordre catòlic és Carnaval.

Avui estic més relaxat, però darrerament tinc molt mala relació amb els dijous. El meu cansament estructural s'accentua els dijous d'una manera terrible. El drama comença a les 7:00 quan el despertador comença a tocar el crostó i, davant del meu menysteniment, continua turmentant-me a intervals de cinc minuts durant una estona. Amb seriosos problemes de percepció, m'arrossego al lavabo per afaitar-me (un dia m'afaitaré allò que no toca) i dutxar-me (un altre dia sortiré sense esbandir-me el sabó). A tot això la Colometa ja fa una estoneta que volta per la casa buscant la meva atenció i algú que li prepari l'esmorzar (crec que se li'n fot qui l'hi prepari mentre ho faci). Entre after-shave, xampú i camisa la començo a amanir (com diuen a Benimasclet). Finalment vestit, net, polit i perfumat ja estic per tu, bitxo. Ostres, les 8:07!! Acaba-la de vestir (és una batalla segons el dia), dóna-li l'esmorzar, arreplega-ho tot i fot el camp. Per descomptat ultrapassada la frontera de les 8:30, que és l'hora límit teòrica per sortir de casa. Carrega el cotxe i fes 30 km. nord enllà. Empassa't cues, nervis i peatges (la mamella més gran de la història de La Caixa), i arriba pels pèls a les 9:30, que és l'hora pactada amb l'educadora. Un petonet i fins aviat, Colometa.

Torna al cotxe i fes ara 20 km. cap a ponent, just per arribar a la classe de les 10:20. Sort que enguany els d'aquest grup són pocs i agradables. De fet he de confessar que el drama comença pel matí però es cou al dia abans, quan després d'allitar la Colometa m'he de posar a preparar les classes de l'endemà, i com que un és un professional (que ho deixa tot per l'últim moment), li poden tocar la una...o les dues. A les 13:00 tornem-hi, i fet una coca arribo al despatx a les 14:00.

Per la tarda, més mort que viu, avança la feina que puguis i espera que arribi l'hora del partit, que darrerament són les 11 de la nit, i com que el pavelló està més a prop del despatx que no de casa, no em surt a compte passar-hi. Sí senyor, el Colomet mira de fer esport un cop a la setmana, i juga a allò que sempre li ha agradat jugar: basquetbol. Des de fa ja tres anys s'ajunta amb els de l'escola i són el terrror. Enguany a la primera fase hem quedat segons (de vuit, malpensats). A veure com ens va la segona fase, quan ja juguem amb els bons...Total, que darrerament hi ha dijous que començo trinxat a les set del matí, i arribo a casa no us explico en quin estat físic a la una de la matinada...

Sense que serveixi de precedent, avui m'he reconciliat amb el dijous: he dormit més de cinc hores; fa sol; la Colometa ha sortit de casa maquillada per un pare inexpert (com a maquillador i probablement com a pare) i tota contenta se n'ha anat a celebrar sense saber-ho el dijous gras; la classe de les 10:20 ha estat d'allò més interessant, amb alumnes encuriosits i preguntaires amb el Tractat de Maastricht, el Pacte d'Estabilitat i pel Creixement, i per la deriva neoliberal de la construcció europea; no he tingut la classe de la una i el partit l'han passat a dilluns...

Flordeneu

2007-02-13T17:39:00.000+01:00

Encuriosida, agafava aquella substància blanca, humida i freda, i se li escolava entre els ditets. No aconseguia identificar-la, i li vaig haver de dir: “neu, Colometa, això és neu”. El sol reflectit en aquella superfície blanca l’enlluernava quan aixecava la vista, i em mirava incrèdula amb mig somriure dibuixat a la carona, allò no ho havia vist ni tocat mai.

Feia temps que mon germà i jo dúiem al cap marxar un cap de setmana a la neu, amb la Colometa i el cosí de nom de tres lletres (dues de les quals vocals). Finalment van quadrar els compromisos i vam enfilar un divendres per la tarda cap al Pirineu gironí amb una parella d’amics afegits. Amb certa antelació vam llogar un bungalow a un càmping prop de pistes, una caseta de fusta ideal per passar un cap de setmana d’aventures amb la Colometa. La fila que fèiem era curiosa: una parella heterosexual, i dos adults a càrrec d'un preadolescent i una quasibebé.

Com bé sabeu, ens hem carregat el termostat del planeta, de manera que fred, allò que es diu fred, no en feia ni gota. De fet, el dissabte va fer un sol gairebé d’estiu, ens sobrava tota la roba, que quan vas a la neu te’n poses molta. Això va ajudar, tot sigui dit a patir menys per la salut de la Colometa. Mentre la colla esquiadora grimpava muntanya amunt, la Colometa i jo ens vam quedar a peu de pistes a jugar en una mena de parc infantil que hi havia. No hi havia gran cosa a fer, però només amb ninots i trineu ja vam xalar d’allò més. La pobra semblava una botifarreta amb tota aquella roba, però això no li impedia fer audaçment la croqueta per la neu, llençar-me’n i insistir en què ens tiréssim junts en trineu amb el papa fent-li de butaca. També vam fer un ninot, però la matèria primera era escassa i fruit dels canons de neu artificial, per descomptat. Allí no hi havia ni una trista volva de neu natural. Els indígenes ens van explicar que la setmana anterior havien arribat a 26º a pistes, a més de 2.000 metres en ple mes de gener...

Al vespre dutxa i cremetes, que el sol pirinenc no perdona. La capacitat d’endrapar de la Colometa va deixar esparverats a la resta de components de l’equip, i és que realment menja com una llima nova. Tot i estar cansada, dutxada i amb la panxa plena, li va costar adormir-se. Devia ser cosa del llit diferent o del discret xivarri que feien els altres, no ho sé. El sopar adult i preadolescent va estar bé: embotits abundants, vi (també abundant), converses interessants i un intranscendent Atlètic de Madrid-València de música de fons.

L’endemà vaig pensar que millor no pujar a pistes, em va semblar massa trasbals. A més, ens hagués tocat matinar, i els diumenges estan pel que estan. Darrerament començo els dilluns més fet pols que no acabo el divendres, és una sensació terrible. I ella també dormia, no us penseu que era només cosa meva. Amb tota la calma ens vam llevar, ens vam fer un petó de bon dia, ens vam fer pessigolles i vam esmorzar una muntanya de cereals amb llet amb el sol de convidat.

L’hípica a què vam anar està perfectament adaptada per rebre canalla. Un parell de submisos ponis actuen de joguines dels nombrosos nens que només veure’ls frisen per pujar-hi, i s’obliden de la institució de la cua. La Colometa va esperar pacientment el seu torn, i va ser molt divertit veure com l’entusiasme inicial es va tornar en inseguretat així que la vaig deixar sola al llom de l’animaló mentre jo n’agafava les regnes i la passejava. Al cap d’un parell de minuts, però, ja li parlava i m’explicava que li agradava molt anar en “tatanet de veritat”. La bèstia en qüestió era ben curiosa, ja que dintre dels ponis ja era petita, jo li calculo un metre d’alçada a l’altura del llom. Sense dubte el Colomet era més gran que el poni, una au més gran que un èquid!

“La teva filla és una nineta, està per menjar-se-la”, em va dir la monitora de l'hípica. El pare, cofoi, es va enrojolar, i no va saber escatir si la monitora volia lligar o era una maternal fada pirinenca que hagués volgut afegir-se al punt en què es trobaven la Colometa i el seu pare. Potser era Flordeneu, la del poema.

Maria Sanahuja argumenta a Barcelona

2007-02-13T00:15:00.000+01:00

La Comissió d'Infància de l'ONG Justícia i Pau està organitzant un cicle de conferències titulat ELS NENS NO ES DIVORCIEN. Per obrir foc, han convidat a Maria Sanahuja, jutgessa degana de Barcelona i membre de Jutges per la Democràcia, a fer una xerrada oberta al públic sobre la custòdia compartida.

La senyora Sanahuja és ben coneguda per les seves reiterades denúncies de la ineficàcia de la llei de violència de gènere, i també per ser una ferma defensora de la custòdia compartida, tot plegat des d'un feminisme inequívoc. També és destacable que en temps d'incoherències entre ètica i praxis, ella és mare separada i comparteix la custòdia dels seus fills amb el pare.

La xerrada tindrà lloc el dilluns 26 de febrer a les 19:30 a la sala d'actes de la Residència d'Investigadors del Consell Superior d'Investigacions Científiques, al carrer Egipcíaques núm. 1. Això fa cantonada amb el carrer Hospital i és a tocar de la Rambla del Raval. Metro Sant Antoni (L2) o Liceu (L3).

Vull destacar la gosadia de Justícia i Pau per aquesta iniciativa, qüestionant el feminisme hegemònic, cosa valenta en una ONG, diguem-ne formaleta. Per sobre d'això em sembla més important ressenyar que és la Comissió d'Infància de l'ONG qui ho organitza, vull dir que sembla que els queda molt clar que del que estem parlant no és de dones maltractades u homes vexats, sinó del dret dels infants a una mare i un pare, que és el que hauria d'estar per damunt de tot en cas de separació.

Què li darem a la nina del pare?

2007-01-31T22:04:00.000+01:00

Darrerament vaig tant de corcoll entre setmana, que si puc, els diumenges em dedico una estona a fer cuinetes i acumular subministraments ja elaborats, per garantir-me un règim alimentari el més equilibrat possible durant la setmana.

Així, diumenge vaig demanar-me què li daria per sopar a la Colometa el dimecres, mmmmmmmmmmmm....i donant-li tombs vaig decidir que un pastís d'espinacs i carn era perfecte.

Primer vaig fer puré. Us podria enganyar i explicar que vaig pelar patates, vaig bullir-les, escórre-les, i amb un raig de llet i una mica de nou moscada vaig fer-ne puré. Però no, vaig tirar de sobre...Després vaig posar en una paella amb una mica d'oli una ceba trinxada, espinacs ja bullits, i finalment la picada de carn. Bé, a última hora vaig afegir-hi uns pinyons, que fa més nostrat i a més a la Colometa li encanten, tant torradets com crus.

Un cop tot preparat, en una plata de pyrex (vidre que es pot enfornar), vaig posar una capa de fons de puré, després hi vaig afegir tot el farcit de la paella, i posteriorment una altra capa de puré cobrint el pastís. Per culminar, formatge per gratinar i al forn.

He de dir que de diumenge a dimecres el pastís ha patit successives amputacions, però per descomptat a la Colometa li ha arribat un bon tall. I com se'l cruspia! Li ha encantat. Pels que ens agrada fer cuinetes, és molt agraït veure els comensals llepar-se els bigotis amb fruïció. De fet, és el millor premi. I si a més a més qui se'ls llepa és la nineta dels teus ulls, ja no us explico.

Després d'un divertit estira i arronsa, no he pogut aconseguir que es mengés una esplèndida poma fuji, i he accedit a que el sopar fos culminat amb un Petit Suisse. A ulls d'una criatura, sense punt de comparació amb una poma.

Rentar-se les mans, bibe, bolquer, conte, abraçades, petonets de bona nit i non-non, que demà toca matinar.

Apunt bibliogràfic: Bajraj, G. (2004): Recetas para bebés y niños. Alba Editorial, Barcelona. I un altre de tradicional i eficaç: Les cuineres de Sils, editorial la Magrana.

Mocs

2007-01-29T12:08:00.000+01:00

Porto dies empiocat, i la veritat fa angúnia viure entre mocs i drogues (legals i farmacèutiques). Em feia il·lusió anar a la manifestació de Tarragona, però una barrera mucolítica m'ho ha impedit. He preferit descansar i començar el dilluns en condicions humanament suportables.

Canviant de tema, no sé si és una sensació euforitzant d'autosuggestió, però el debat sobre la custòdia compartida sembla que va guanyant quota de premsa.

En la mesura en què cada cop és més palesa l'ineficàcia de la llei de violència de gènere i l'agressivitat del seu plantejament, al feminisme de l'enfrontament se li està veient el llautó. A això s'afegeix que cada volta hi ha més gent (pares, mares, advocats i advocades, jutges i jutgesses, psicòlegs, feministes igualitaristes, etc.) que raonen de manera cada cop més ben fonamentada la reclamació de la custòdia compartida. Crec que anem pel bon camí. En els propers mesos entrarà al Parlament la reforma del Codi de Família de Catalunya en què la figura de la custòdia compartida té un tractament generós. Molt probablement la reforma acabarà sent aprovada (amb invocacions a la Verge Santíssima per part d'Unió Democràtica i el PP, i el crit al cel d'alguna feminista tronada, però tant se val). No serà ni molt menys la victòria final però serà un bon pas endavant. L'història de les idees polítiques ens diu que el concepte de victòria final és una quimera que no existeix sinó en discursos dogmàtics i messiànics...

Permeteu-me ser polèmic i dir-vos, pares separats amb criatures, que sense paternitat responsable no hi ha custòdia compartida possible. No ho dic pas perquè sospiti que vosaltres, amables lectors pares separats amb criatures, sigueu uns pares irresponsables. No. Ho dic perquè siguem realistes, i ens preguntem quants pares separats amb criatures estan d'acord amb la custòdia compartida. Molt em temo que n'hi ha molts que ja els va bé pagar i que la canalla es quedi amb la mare...

Vos recorde que a "Con igualdad" continuen sense estridències innecessàries la diligent tasca de recollir premsa, tant notícies com articles d'opinió. Val la pena, xiquets.

Tarragona no m'esborrona!!

2007-01-25T13:06:00.000+01:00

Xiquets, ja ho veieu, el proper diumenge hi ha una concentració a Tarragona en favor de la custòdia compartida a la mítica Plaça de la Font.

Fa dies que pels fòrums d'Internet va circulant la convocatòria, esperem que tingui algun èxit i repercussió! De moment al Punt Diari digital (editat per V ilaweb) ja se n'han fet ressò. És possible que hi trobeu en Colomet.

Deixeu-me comentar un parell de coses dels termes de la convocatòria que apareixen al cartell. La primera fa referència a l'al·lusió als drets humans. Em sembla excessiu parlar de drets humans en aquest context. Els drets humans fan referència a la integritat de les persones i a la seva llibertat. Vull dir que quan parlem de vulneració de drets humans parlem de Guantánamo, de tortures a les comissaries, de la pena de mort...és a dir, de coses molt grosses. Modestament crec que té un punt demagògic pretendre relacionar la lluita per la custòdia compartida amb la lluita per la protecció dels drets humans.

I amb això enllaço amb el segon punt. Els únics drets que cal tenir presents són els drets dels infants, i en particular el dret dels infants a una mare i un pare. Aquest hauria de ser l'únic punt de discussió, i prou i res més. Barrejar això amb els drets dels dels pares separats, dels avis, etc. és confondre les coses. A mi, l'única cosa que em mou en tot això són els drets de la Colometa, ni els meus ni els de la seva mare són rellevants, o en tot cas passen a molt segon terme. Dit d'una altra manera, jo no tinc cap dret sobre la Colometa, és ella la que té dret a mi. Jo no tinc dret a veure la meva filla, és ella la que té dret a veure'm a mi.

Quan decidim portar una criatura al món, ho fem en un exercici de generositat, assumint responsabilitats que no ens donen dret a res. Aquí l'únic que té drets és la criatura, a qui ningú li ha preguntat si vol venir, i que necessita protecció en les primeres etapes de la vida. Si no ho enfoquem així, crec que anem malament, companys (i companyes). Prometo desenvolupar el tema.

Lifting

2007-01-24T10:54:00.000+01:00

Per gentilesa de la Santíssima Trinitat (Google, Blogger i Microsoft), he pogut fer-li un lifting per la patilla al blog. A mi m'agrada molt el nou aspecte, espero que a vosaltres també. Li falten alguns detalls, però espero que en Papitu s'estiri i em doni un cop de mà. Oi que sí, Papitu?

Înainte i după vol dir abans i després en romanès, bonica llengua llatina, com la nostra.

Igualitarisme

2007-01-23T10:49:00.000+01:00

Fa uns dies va aparèixer a la meva pantalla (que és una nova manera de dir "va caure a les meves mans"), un blog ressenyable, "Con igualdad". L'autor (o autors, o autora, o autores), absolutament anònim((e)s), fa un repàs diari a la premsa, i penja les notícies i articles d'opinió relacionats amb la custòdia compartida, la violència de gènere i processos judicials. Els comentaris sempre m'han semblat apropiats perquè adopten el punt de vista de l'infant, i s'enfoquen des de l'igualitarisme, no des de l'enfrontament o la misogínia, com es fa en d'altres racons internàutics.

Trobareu el vincle a l'apartat "vincles interessants" del meu blog.

Je voudrais être Coulombette!!

2007-01-23T00:09:00.000+01:00

L’estat del benestar francès defensa la família, gasta sis vegades més en termes percentuals que l’estat espanyol en polítiques de família. Subvencions, llargs permisos remunerats de maternitat i paternitat, escoles bressol a raig, i fins i tot a partir del tercer fill ajuts per l’habitatge. Com a resultat, França ha assolit al 2006 una taxa de fecunditat lleugerament per sobre de 2 fills per dona, rècord de la UE conjuntament amb Irlanda. El cas irlandès és diferent perquè la població és molt jove. En el cas francès la variable explicativa és el suport públic a les famílies. Catalunya i Itàlia no arriben a una taxa de 1,4. Per garantir el manteniment del volum de població cal una taxa de si més no 1,7. És a dir, que som set milions però perquè arriben immigrants. I de fet, aquells que mantenen la natalitat són els immigrants, que són joves i amb perspectiva de fer famílies àmplies.

El cas italià fou motiu de comentari fa escassos dies per part del corresponsal a Roma de Catalunya Ràdio en el programa nocturn del gran Joan Barril. Explicava que la crisi de natalitat és més que evident a la catòlica Itàlia, on les famílies tenen com a molt un fill i a edats molt avançades. Bé, més o menys com aquí. Recordo una deliciosa pel·lícula Manuale d’amore: “l’innamoratto non’ascolta”, deia en Dante a propòsit del seu company de pis. Aquesta va ser l'escena que em va fer més gràcia, però en una altra es parodiava una reunió de parelles, ja granadetes, on la notícia era que una havia tingut un fill. Divertit i cruel alhora.

Crec que hauríem d’articular polítiques que permetessin rebaixar l’edat de tenir fills. No em sembla socialment desitjable des de molts punt de vista, que tinguem fills a partir dels 35 i fins i tot per sobre dels 40, per no parlar d’aquella senyora que n’ha tingut un a Barcelona fets els 60! I també caldria augmentar la natalitat, que on hi ha canalla hi ha alegria, carai.

Tenim una natalitat baixa, i això es tradueix entre d’altres coses en què el sistema productiu necessita braços joves per mantenir el creixement, i això fa l’immigració indispensable. I aquí hi ha doble moral, perquè el país els necessita però la xenofòbia existeix, i he de dir que la xenofòbia i sobretot el racisme, és de les poques coses que encara aconsegueixen sublevar-me.

A la foto Marianne Coulombette, immortalitzada per Delacroix, guiant els revoltats cap a les barricades en nom de la Llibertat allà pel 1789.

Vive la République!!

Fes non-non, Colomet

2007-01-18T14:35:00.000+01:00

Acabo de dinar i estic trinxat de son. Molt trinxat de son. M'està atacant aquella passió irresistible que es fa present a aquesta hora. He passat la nit del lloro amb la Colometa (quina infeliç associació d'idees, oi?). Darrerament he aconseguit, amb la cooperació de la mare, que s'adormi sola i que "només" s'aixequi una vegada per la nit, entre les 3 i les 5. He de reconèixer que les dues darreres nits amb la Colometa he anat tant cansat, que he transigit i he permès que s'instal·lés al llit patern. Avui el cas és que me n'he anat a dormir a les dues, coses de preparar les classes el dia abans. Fins aquí cap problema, però és que a les quatre la senyoreta s'ha presentat sense avisar. En aquelles condicions, i davant la perspectiva de dormir tres hores més o barallar-me amb la princesa perquè tornés al seu llit, he tirat pel dret i he optat pel camí fàcil. "Puja carinyo, puja, que el papa t'acotxarà i farem nonetes juntets". Avui no sé què li passava però estava neguitosa, ha exigit aferrar-se a la mà del papa, i ha començat a esgarrapar-la i pessigar-la i esclar, no em deixava dormir. Hem estat així més d'un hora. O sigui que he passat una nit curiosa.

Al cap d'un parell d'hores "l'horror, l'horror!", com diria en Charlie Marlow. Corre que fas tard, lleva't, dutxa't, vesteix-te, lleva la nena, vesteix-la, prepara-li l'esmorzar, dóna-li, fes la teva bossa, fes la seva bossa, que no vol pujar al cotxet, "doncs camina", entra al garatge, carrega el cotxe, surt del garatge, embussos recurrents als llocs recurrents, "bon dia Marina", "bon dia Colometa", "vine que et faig un petó", "adéu nineta fins demà", torna a agafar el cotxe, aparca, corre a fer fotocòpies, "bon dia senyor professor", "la corba de Laffer és un artefacte ideològic", el cap com un timbal, surt de classe, fes un cafè d'un glop, entra a la sala d'actes tard, seu a primera fila que tothom et veu que entres tard, empassa't tres quarts d'hora de reforma fiscal, surt abans d'hora que tothom et veu que surts abans d'hora, "nois, examen", setanta-cinc minuts de despropòsits perpetrats per escrit per part de seixanta alumnes malcarats, dina d'una esgarrapada, cafè amb l'enllaç sindical, i per fi arribo al despatx...

Pot semblar efectivament terrorífic, però queda amb escreix compensat pel fet que ahir la Colometa i el Colometa s'ho van passar d'allò més bé. Van estar molta estona al parc, abraçats pel canvi climàtic. A més vam coincidir feliçment amb una altra nineta, una mica més entremaliada que la Colometa. Prest es van fer amigues i van compartir gronxador, pilota i joguines, i també jocs i festes amb el Colomet.

Al capvespre, com tants d'altres dies, la iaia ens esperava al colomar per fer-li el sopar (a mi també me'l fa, no us puc enganyar), i estar una estona amb ella. Ahir hi van haver croquetes, que sí que va fer la iaia, però jo n'havia preparat la massa!! Val a dir que la beixamel m'havia quedat massa líquida, i més que croquetes eren bunyols. Això no va ser cap motiu perquè la Colometa no s'ho mengés tot (endrapa com una llima nova, la paia), però li vaig haver de prometre que la propera vegada quedaran així:

Gironines i gironins!

2007-01-17T22:07:00.000+01:00

He detectat afluència gironina en aquest blog. Com que en els comentaris dels posts anteriors es fan referències a una sèrie de cartes aparegudes al Diari de Girona (fundat l'any 1889, poca broma), les reprodueixo. Les dues primeres són del 22 de novembre de l'any passat, i la darrera del 4 de desembre.

Cristina Santocildes
El nom de Cristina Santocildes Bernabé, col·legiada 12.385, és de sobres conegut per la immensa majoria dels pares gironins que es veuen abocats a un divorci contenciós. En aquest moment que els jutges es recolzen en els informes dels equips psicosocials adscrits als jutjats, aquesta senyora trasllada el seu ideari de feminista a uns informes que ratllen la calúmnia i on prevalen els drets de la dona per damunt dels drets de l´infant. Que aquesta dona sigui la coordinadora d´Amnistia Internacional és totalment irònic, bé faria de rellegir-se la Convenció dels Drets del Nen, article 9, (Resolució 44/25 novembre de 1989) ratificada pel Govern espanyol. Tristament hi haurà tota una generació de nens i nenes que creixeran sense pare gràcies a la seva aportació.
-Albert Talleda Vidal. Girona.

Als nens d´arreu
A vosaltres, nens d´arreu, en el Dia Internacional dedicat a la Infància: desitjo de tot cor que els homes del s. XXI us tinguin una mirada d´afecte, comprensió, generositat i sobretot, d´amor. Que els humans tinguin la generositat de no abusar dels infants indefensos sotmesos a un munt de treballs inadequats, injustos; de comprensió, perquè ja fóra hora d´arraconar els maltractaments. Perquè és totalment necessària aquesta generositat i totalment imprescindible per viure i ajudar-vos a viure com a éssers humans. Com he dit, us mereixeu que l´amor us envolti; donar-lo és gratuït. Vosaltres doneu tot el que teniu: alegria, tendresa, il·lusió... La vostra mirada expectant i espectacular és l´espill on queden reflectits els vostres nobles sentiments. I no oblidem que sou el futur. La situació precària de la vostra infantesa no és gràcies a Déu universal i per això felicito els pares i mares excel·lents, els educadors que s´entreguen en cos i ànima per formar-vos, els avis i àvies que donen als petits el millor d´ells mateixos i a tots els excellents del nostre món, que per sort són molts.
-Carme Muñoz Pibernat. Cassà de la Selva.

Infants
M´agradaria comentar en una, dues cartes aparegudes el dia 22/11 en aquest diari. La primera, de Carme Muñoz, feia referència als nens, com a futur d´aquesta societat. Davant els possibles abusos que d´aquests es fan o es podien fer, apel·lava a la generositat dels adults per proporcionar-los un benestar i una educació que els garanteixi un desenvolupament òptim per realitzar-se com a persones. Subscric cadascuna de les seves apreciacions, però m´agradaria afegir alguna cosa més, i aquí faig referència a la segona carta, d´Albert Talleda. Desgraciadament, i en el moment actual, existeix un important nombre de nens, apartats dels seus pares per l´únic «delicte» de la no-convivència d´aquests. Nens als quals, com bé assenya l´Albert, se´ls neguen els drets a tenir la mateixa relació amb els dos progenitors i se´ls «ajuda» a viure com orfes de pare. Tot això ratificat per equips de psicòlegs adscrits als jutjats, per advocats/des, mediadors, fiscals i jutges que en teoria haurien de defensar els drets del menor i no obstant això es deixen portar pels seus ideals i/o per la pressió mediàtica, per presentar informes, i dictar sentències en les quals, sembla,prima més «la pela» que la normalització en les relacions, i que no tenen res a veure amb el conflicte que els pares puguin tenir entre ells. Amiga Carme, no fa falta anar-se´n gaire lluny, ni a països subdesenvolupats, per veure i viure aquest tipus d´abús, silenciós i continuat que, en aquestes «personetes» indefenses generarà greus problemes de convivència i de maduresa, quan hagin de valer-se per si mateixes.
-Izaskun Fernández Uribe. Girona

M'agrada que l'enfocament de la problemàtica es faci a partir dels infants. Trobo que no ens hauríem de bellugar mai d'aquest punt de vista.

Per cert, quan el Colomet era un abrandat estudiant va aparèixer entrevistat i fotografiat a l'il·lustríssim Diari de Girona, però d'això fa molts anys i la veritat, no ve gaire al cas.

Per últim, sóc plenament conscient de que la foto no és gens original, però és bonica, oi?

Dissabte 20, a la plaça Catalunya de Barcelona

2007-01-16T12:02:00.000+01:00

Cada dissabte es concentren a les 12:00 a la plaça Catalunya de Barcelona, un grapat de voluntariosos pares, mares, i avis, que recorden als passavolants que hi ha infants que se'ls separa forçadament del pare. Des de fa dies circula per Internet la notícia que a la concentració d'aquest dissabte vinent anirà per primera vegada un mitjà de comunicació, TVE en aquest cas. Per gentilesa d'una amable lectora, he sabut que avui ens ho recorda una carta al Punt Diari que reprodueixo. A "Con igualdad" també se'n fan ressò.

CUSTÒDIA COMPARTIDA

IZASKUN FERNÁNDEZ. GIRONA.

Des de fa un any a la plaça Catalunya de Barcelona es reuneixen un grup de persones per reclamar la custòdia compartida. Són distingibles perquè porten unes samarretes verdes que desperten la curiositat dels vianants. Són persones que lluiten perquè el pare, després d'una separació o un divorci, pugui seguir exercint com a tal i no se'l mantingui allunyat de tot el que faci referència als seus fills.
Algú es preguntarà el perquè d'aquesta petició, ja que la llei, en aquests casos, ja inclou el que se'n diu «règim de visites», que, com norma general, és de quatre dies al mes i la meitat de vacances escolars, el que aproximadament són un total de 58 dies a l'any. Resulta paradoxal que es reclami una llei de paritat en la qual els homes s'integrin més en la vida domèstica i sobretot en la cura i la responsabilitat dels infants i, al mateix temps, després d'una separació se'ls aboqui al desterrament (abandonament de la llar, dificultat per portar a la pràctica la pàtria potestat i limitació de les trobades que els condueix, gairebé inevitablement a exercir de pares McDonald's).
A aquest nens se'ls priva de la figura i la companyia del pare, una cosa tan necessària, junt amb la mare, pel seu desenvolupament emocional i psicològic. També es posaria fi a alguns abusos que es cometen per part del progenitor custodi en tenir el poder per fer i desfer a la seva manera marginant el progenitor que no té la guàrdia i custòdia. En aquestes protestes no només hi ha pares, sinó també les noves companyes i les àvies que viuen i pateixen i es mobilitzen davant la injustícia que comporta aquesta situació.
El proper dia 20 serà especial perquè les càmeres de TVE hi seran per donar a conèixer una realitat que causa molt de dolor i de la qual poc o res se'n sap si no et toca de prop. Ha estat molt difícil aconseguir l'atenció d'algun mitjà de comunicació perquè es faci ressò d'aquesta problemàtica, ja que en tota la informació que ens presenten, no es parla d'uns pares, bons pares, que pateixen per no poder veure créixer, dia a dia, els seus fills.
M'agradaria animar la gent que participi en aquesta concentració, que mostri el seu suport a aquesta iniciativa i que, fins i tot, dediqui un moment a parlar amb les persones afectades per poder entendre les raons d'aquesta lluita.

Pilar Rahola attacks!

2007-01-13T11:46:00.000+01:00

Gràcies a un amable lector anònim, he sabut d'un article publicat avui a El País de la Rahola. Diu coses que estan bé, però per exemple no qüestiona el fons de la llei de violència de gènere. Estic d'acord amb l'amable lector anònim que José Díaz, l'autor de "El varón castrado", no es precisament el personatge que necessitem els separats amb fills per que ens defensi, però em resisteixo a que la Rahola s'erigeixi ara com la nostra gran defensora. No ho sé, potser és un prejudici estètic.

Quina capacitat té aquesta dona per satisfer la seva necessitat de protagonisme! Tinc un amic que durant una temporada va treballar directament amb ella, i un dia li vaig preguntar què tal el tracte. Simplement em va dir: "te'n recordes quan aquell urbanu de Badalona va gosar multar-la per aparcar malament, i ella li va dir que no sabia amb qui estava parlant? Doncs això".

Recentment, amb en Papitu i unes birres vam estar elaborant un Dream Team políticament incorrecte de catalanetes, i hi apareixien la Rahola, la Ferrussola, la Lloll i la Núria Feliu. Bé, no sé si ho hauria d'explicar, però el cas és que vam riure molt.

Apa, que us aprofiti!

Pilar Rahola, El País, 13 de gener de 2007

MALTRATO FEMENINO A LOS HOMBRES

Asegura que todo empezó por un melón. Estaban casados, luchaban por tener un hijo que no llegaba, vivían sus peleas -demasiada suegra en su cocina...-, y disfrutaban de sus encuentros. Lo conocí en Els Matins, de TV-3, y a todos -desde Helena Garcia Melero, hasta Xiana Siccardi, pasando por el propio Josep Cuní- se nos quedó cara de cuadro. Sin ninguna duda, el hombre que nos relataba su odisea, que empezó con una pequeña discusión por un melón, y acabó con grilletes en comisaría, un juicio por maltrato y una absolución, era un hombre desconcertado y hasta derrotado. Ya no era un presunto maltratador, pero lo había sido durante más de un año, y el peso de esa culpa le había cambiado la vida, quizá para siempre.

Lo que más me sorprendió es que, a pesar de su odisea y de su inequívoca perplejidad, aún parecía enamorado de la mujer que no había vuelto a ver, desde que un melón, una suegra y una grave acusación se interpusieron en sus vidas. Con la absolución en el bolsillo, y la tranquilidad recuperada en el ánimo, nuestro invitado intentaba encontrar sentido a todo lo que le había ocurrido. Por supuesto, si la anécdota no fuera el indicio de la categoría, no encontraría otra excusa que el pintoresquismo para relatar la historia. Pero, más allá de las muchas bromas que podemos hacer con la noticia, lo cierto es que son demasiadas, y muy serias, las voces que denuncian el abuso contra los hombres, que la nueva ley contra el maltrato puede representar. De entre todas, la juez decana de Barcelona, Maria Sanahuja, ha sido la más combativa. El tema no es menor, y desde el rotundo compromiso con los derechos de la mujer, desde la convicción que es necesaria una ley integral contra la violencia de género, y desde la concienciación con una problemática que cada año mata a decenas de mujeres, desde todo ello, o precisamente por todo ello, los sectores más activos tenemos que hacernos algunas preguntas. ¿Es una ley completamente justa? Si lo es, ¿se aplica con inteligencia?; ¿ha servido para frenar el maltrato a la mujer?; ¿hay mujeres que usan ese drama social para actuar malvadamente contra sus maridos? Y la pregunta del millón: ¿la ley ha abierto la puerta al maltrato contra los hombres? Es decir, ¿en la lucha por aplicar la justicia, hemos inventado otra forma de injusticia? Si ser preciso es necesario en todo cuadro argumental, serlo en este caso me parece una exigencia moral. No hablamos de una cuestión menor. La lacra social del maltrato a la mujer, derivada del paradigma cultural del dominio de la mujer, en la estructura patriarcal, ha dejado un lastre de dolor, humillación y violencia que ha arrastrado a centenares de mujeres al pozo negro de la desesperación. No hace aún tanto tiempo, el maltrato podía formar parte de la lógica familiar, era considerada una cuestión íntima, y todas las mujeres golpeadas se habían caído por la escalera. Los abogados que luchaban contra la violencia de género se encontraban con policías, comisarías, leyes y tribunales que no entendían, no podían o no sabían combatirla. No olvidemos que no estábamos ante un delito, sino ante una falta.

Árdua y difícil fue la lucha, desde la mítica denuncia de Ana Orantes en televisión, para conseguir leyes contundentes, sensibilidad social y un compromiso colectivo que situara al maltratador en el lugar delictivo que le correspondía. Pero, en el necesario camino hacia la plena garantía de los derechos de la mujer, ¿no habremos perdido algo por el camino? Quizá ecuanimidad, quizá prudencia. Sea como fuere, si es cierto que la ley permite la trampa malvada de castigar a un ex marido con falsas denuncias de maltrato, si lo es que las denunciantes no reciben castigo por la falsedad y si muchos hombres están sufriendo un nuevo tipo de acoso y ven sus derechos lesionados, entonces tenemos un serio problema. La cuestión del maltrato es tan profunda, relevante y comprometida, que no puede ser, de ninguna manera, la puerta de entrada de otra forma de maltrato. Y si la ley no está bien ajustada, habrá que ajustarla, para que sea justa la ley.

Creo, además, que esta sensibilidad, también a favor de los hombres maltratados -y una falsa denuncia es un serio maltrato-, tiene que partir de los sectores más sensibles y comprometidos con la mujer, precisamente porque su sensibilidad es mayor. Nosotras, que sabemos por propia piel histórica lo que significa la discriminación legal, no podemos ser la excusa para discriminarlos a ellos. Es tan simple y... tan complejo como esto: si el feminismo crítico, inteligente y comprometido no lidera la lucha contra el abuso de la ley, todos los pata negra machistas, misóginos e irreductibles que quedan por las cavernas del país utilizarán dichos abusos para defender postulados de dominio. Para muestra, el botón del libro El varón castrado, auténtico panegírico misógino, con la excusa de defender a los hombres falsamente acusados. Pero es que, además, la sensibilidad para con la mujer maltratada, necesariamente tiene que venir acompañada de una sensibilidad global, que incluye rechazo a la mentira, repudio al abuso y castigo para aquellos que lastiman a sus ex, lanzándoles tamaña falsedad. Sí. Soy favorable a la ley. Pero soy igualmente favorable al castigo severo contra las denuncias falsas, porque hacen tanto daño a la pedagogía de la igualdad como el propio paradigma de dominio. No pueden quedar impunes.

Soy una luchadora de los derechos de la mujer. Como tantas. Como miles. Precisamente por eso, me indigna y me duele que, en nombre de esa lucha, hoy existan hombres que sufren severamente. La ley no se hizo para dirimir peleas de pareja, ni para castigar los amores fallidos, ni como ariete de venganza. La ley castiga un delito serio que mata decenas de mujeres. El resto pertenece al ámbito de la pelea civil, quizá de la miseria cotidiana, de los restos de los amores mal acabados. Usar el maltrato para venganza, abuso o presión económica es otro acto de maltrato. Y contra ese maltrato, tampoco podemos ser insensibles.

Una àvia coratjosa

2007-01-12T12:07:00.000+01:00

Publicat a La Vanguardia el proppassat dia de Nadal. Si ho veieu petit cliqueu damunt la imatge i us apareixerà ampliada al navegador.

Cal dir que la senyora Anna Fernández va cada dissabte a manifestar-se a la plaça Catalunya de Barcelona pel dret dels infants a una mare i un pare...i a uns avis!!

VISCA LES IAIES VALENTES!!

Reis d'Orient

2007-01-10T22:21:00.000+01:00

El meu republicanisme em porta a acceptar tan sols l'autoritat reial d'en Melcior, Gaspar i Baltasar (per què el negre sempre va l'últim?). Els rendeixo pleitesia i em sotmeto a la seva voluntat sense qüestionar-los la legitimitat democràtica del seu poder, la vida és un cúmul de contradiccions. Enguany vaig pensar que estaria bé anar a la cavalcada amb la mare de la Colometa, i per iniciativa pròpia li vaig proposar anar a la de Barcelona, cosa que va acceptar, de la mateixa manera que jo vaig acceptar anar a la que ella va proposar l'any passat.

Crec que la Colometa encara no és conscient de l'abast d'aquest fenomenal espectacle, però va assistir embadalida a la cavalcada a coll-i-be del seu pare. Tot li va semblar divertit excepte un precís cop de caramel a la carona, producte de la perversitat d'un nen-terrorista camuflat en alguna carrossa reial. A mi personalment em va agradar: foc, ballarins, ninos, camells,...També vull destacar positivament que feia molt de temps que no veia un esdeveniment públic a Barcelona sense música brasilera!! Això sí, em va semblar indecent l'actitud de l'alcalde de passejar-se amb els reis...Ah, sí! No ho recordava, aquesta primavera hi ha eleccions.

Em va costar mantenir les formes amb la mare però ho vaig aconseguir, em vaig concentrar en la cavalcada i en estar per la Colometa. Això sí, me'n vaig adonar que la seva presència encara em produeix neguit. Em queda un llarg recorregut, que a més hauré de fer sense la seva cooperació.

La Colometa va passar la nit més màgica a casa seva, a casa del seu pare. En soledat, vam alinear al balcó una sabatilla meva i una sandàlia seva (es va entestar amb que havia de ser aquella sandàlia estiuenca), juntament amb un pot amb aigua i un platet amb avellanes, galetes i polvorons. Entre la seva limitada comprensió (són dos anyets tot just), i que jo feia per primera vegada d'entabanador, crec que em feia tot plegat més il·lusió a mi que no pas a ella.

I pel matí s'havia produit el miracle: una bona pila de caixes, capses i capsetes han aparegut al menjador de Can Colomet, que ràpidament han estat víctimes de la voracitat desembolicadora de la prota.

Malgrat la indecència consumista, quan la veïna ha baixat i li ha preguntat: "Colometa, què t'han portat els Reis?", tot d'una la menuda ha corregut a abraçar el seu pare. Continuaré rendint-los pleitesia, sens dubte.

Disgust

2007-01-04T00:21:00.000+01:00

Carta al director de la piscina muncipal del meu barri:

"El proppassat divendres 29 de desembre de 2006 pel matí, vaig anar a la piscina del barri amb la meva filla de 2 anys. Habitualment venim dues o tres vegades al mes, dissabtes o diumenges al matí. No la porto més perquè sóc pare separat i m’han tret la custòdia de la meva filla, però si pogués ho faria. Per jugar i ensenyar-li a nedar, faig servir aquelles joguines que es posen a sota dels braços, particularment a la meva filla li agrada un ànec que, encara que trencat i atrotinat, li va molt bé.

El cas és que aquell dia la socorrista que hi havia a la piscina no ens va permetre fer servir aquell material, i sí en canvi suros, suros que es posen entre les cames, i “fideus”. Com podeu imaginar-vos, material que no s’adapta a les necessitats de la nena. L’argument era sorprenent: el material dels cursets no es pot fer servir perquè es fa malbé. Sorprenent perquè els “fideus” eren nous, i l’ànec que volia la meva filla estava trencat i atrotinat...La meva filla es va posar a plorar inconsolablement perquè veia que no podia entrar a l’aigua amb la joguina amb què habitualment hi entra. Vam haver de marxar al cap de cinc minuts d’arribar.

Cap dissabte ni diumenge ens hem trobat amb aquesta situació tan desagradable. Normalment hi ha mares i pares amb nens petits que entren a la piscina amb material que hi ha al costat de la piscina, desconeixent si és de cursets o no, i sense cap advertiment per part del o de la socorrista que hi ha.

Per tot plegat demano que, si més no se’m retorni l’import de les dues entrades (la meva i la de la meva filla). El disgust que vam agafar no té preu, penseu que veig poc a la meva filla, i vaig agafar-me el dia de festa per estar amb la meva filla i entre d’altres coses anar a la piscina, que és una activitat que li agrada.

D’altra banda també demano que s’aclareixi quin material es pot fer servir i quin no, o quins dies es pot fer servir i quins no, així decidiré si torno a la piscina amb la meva filla o no. Penseu que si la decisió és retirar el material, molts nens (i els seus pares) veuran les seves possibilitats de lleure minvades, i una piscina pública també ha de tenir per funció social oferir activitats als més menuts del barri.

També vull deixar constància que aquell dia no hi havia aigua a les dutxes i no se’ns va informar a l’entrada. Si ho hagués sabut, no haguéssim entrat. Per motius higiènics, entenc que s’havia d’informar a tothom abans d’entrar. Això també seria motiu per demanar el retorn de les entrades, però amb la queixa anterior ja n’hi ha prou.

Atentament,

Colomet "

He de dir que al cap d'una estona de dipositar la queixa a la recepció, l'home m'ha trucat repetidament fins a localitzar-me. S'ha disculpat elegantment, i m'ha explicat que la socorrista de torn estava de pas fent una substitució de vacances, no havia entès les instruccions sobre el material, i a sobre li havia posat excessiu zel policial. És a dir, que el material que està a la vista es pot fer servir sense restriccions. L'home m'ha demanat mil vegades disculpes, i ha subratllat que evidentment és funció social de la piscina del barri oferir lleure als més menuts. Per descomptat em tornaran els diners i m'ha regalat dues invitacions. Un gest diligent i de bon professional, donant la cara davant de les queixes, i deixant en evidència aquells que dubten de la possibilitat de bon funcionament de la cosa pública.

La Colometa i el Colometa podran tornar a abandonar el medi aeri per tastar el medi aquàtic sense patir per socorristes desconsiderades (o desconsiderats, que també n'hi deu haver).

Políticament incorrecte (V)

2007-01-02T00:29:00.000+01:00

Entrevista a "La contra" de la Vanguardia a José Díaz Herrera, autor d'El varón castrado. No, la foto no és de José Díaz, sinó d'Ima Sanchís, la periodista que l'entrevista. És que al Google no he trobat cap foto decent de l'entrevistat...

ESCRITOR Y PERIODISTA. JOSÉ DÍAZ HERRERA

"La ley de violencia de género es ineficaz"

IMA SANCHÍS - 28/12/2006

Tengo 56 años. Nací en Santa Cruz de Tenerife y vivo en Madrid. Licenciado en Ciencias de la Información. Separado, con dos hijos y custodia compartida. Comparto tesis de la izquierda y de la derecha. Agnóstico en busca de lo extraordinario. Publico El varón castrado. Verdades y mentiras de la violencia doméstica en España (Planeta)

- Políticamente incorrecto?

- Sí, por argumentar y demostrar que la ley en contra de la violencia de género es totalmente injusta e ineficaz.

- Cuénteme.

- Desde que entró en vigor hace un año hay miles de hombres desahuciados material y moralmente sin que ello haya servido ni siquiera para reducir la muerte por maltrato que se ha incrementado en un 52%.

- ¿A cuántos hombres se ha detenido en un año en España?

- 160.000 hombres. La ley nos deja sin salida y, ya sabe, cuando a un animal lo acorralas, arremete.

- Ya, pero en teoría un hombre no es un caballo.

- Cuando una mujer descuelga el teléfono, llama a la comisaría, y dice: "Mi marido o mi compañero me amenaza o, simplemente, está agresivo", la policía aparece en 45 minutos y se lleva al hombre esposado.

- ¿Pasa la noche en comisaría?

- Sí, le toman las huellas dactilares, lo incluyen en una base de datos como maltratador y lo meten en el calabozo. Al día siguiente es juzgado en un juicio de diez minutos, le quitan a los hijos, le obligan a pagar una pensión compensatoria y lo expulsan de su casa. Muy a menudo estos hombres entran en un proceso de marginalidad.

- ¿Y no cree que así se lo pensará la próxima vez antes de levantar la mano?

- Se convierte en un hombre estigmatizado que pierde las relaciones sociales, que no puede volver a tomarse el café en el bar de siempre y que es señalado y acusado por los que eran sus vecinos. Desde la implantación de esta ley los suicidios de hombres han aumentado un 37%.

- ¿No exagera?

- No, en muchísimos casos abandonan el trabajo. Y, un 40% de los maltratadores, enajenados por haberlo perdido todo acaban asesinando a su mujer y luego suicidándose.

- Pinta un negro panorama.

- Es un negro panorama y más teniendo en cuenta que cuando pasados 15 días se revisa la sentencia en el juzgado penal, en el 60% de los casos los hombres son absueltos porque no se demuestra que haya habido agresión física. Muchas mujeres abusan de la ley.

- Pero finalmente se hace justicia.

- Sí, pero al hombre se le ha negado la presunción de inocencia y se le ha tratado como a un delincuente. La violencia suele ser mutua y está muy ligada a los procesos de separación y divorcios. Fíjese en este estudio realizado en 68 universidades de 32 países.

- Sobre una población de 6 a 43 años.

- Concluye: el maltrato es mutuo en el 56% de los casos, el maltrato de la mujer sobre el hombre representa el 26% y el 18% es maltrato del hombre sobre la mujer.

- Las que acaban apuñaladas o tiroteadas son las mujeres.

- En España, el 60% de los maltratadores hombres matan a sus mujeres y el 40% de las mujeres maltratadoras matan a sus hombres, ese es el dato real que no aparece en los grandes medios de comunicación.

- ¿Qué propone usted?

- En la mayoría de los casos todo empieza cuando se plantea la separación, fácilmente aparece el maltrato verbal y los empujones, eso se puede parar ahí con un mediador, con la intervención de psicólogos. Y no estoy hablando necesariamente de una reconciliación sino de una separación amistosa con la ayuda de un profesional.

- Entiendo.

- Sin esa intervención las separaciones acaban de forma violenta o en los tribunales, que es lo que provoca esta ley: acerca los tribunales a cualquier proceso por nimio de pareja acaben en el Código Penal.

- Me está hablando de dinero.

- Sí, bien invertido: el Estado debería dar la posibilidad a las parejas con conflictos interfamiliares de acogerse a planes de tratamiento psicológico y psiquiátrico gratuitos. Otro tema fundamental que solucionar es la custodia compartida.

- Eso implica obligaciones y derechos por ambas partes.

- Así es, la custodia compartida es un derecho inalienable de los dos progenitores. Si ambos trabajan, los hombres deben tener el derecho a disfrutar de sus hijos en periodos iguales durante el año tras la ruptura de pareja. El Estado no puede imponer barreras restrictivas a quienes pretendan ejercerlo.

- ¿Y si el hombre no paga la pensión?

- La pensión para alimentos por parte del padre a sus hijos debe suprimirse y establecer sólo una bolsa común para la educación.

- ¿En cuántos países se aplica esa ley?

- En Francia, Italia, Canadá y 29 estados americanos y ahí se ha demostrado que esa medida baja el índice de violencia familiar.

- ¿El ranking de violencia doméstica?

- España es el quinto país menos violento. En Francia está muriendo una mujer al día por malos tratos y en España una a la semana. Eso significa que nosotros, con una de las tasas menos violentas de Europa, hemos impuesto la ley más represiva de todos. Y permítame que le diga algo muy importante.

- Adelante.

- Cada vez que un famoso de la prensa del corazón aparece en un programa rosa de televisión hablando de separaciones o disputas de pareja, al día siguiente hay 300 mujeres en los juzgados presentando el divorcio y pidiendo la misma cantidad que la famosa ha pedido. Debería imponerse un código deontológico sobre estos casos porque están incentivando la violencia.

DESTERRADOS

Los estudios y ensayos de este periodista lo convirtieron en escritor. Sus investigaciones sobre la mafia policial han sido becadas por la revista ´Time´ de Nueva York y premiadas con el Ortega y Gasset. Ahora aborda el tema de las agresiones sexistas para advertirnos de que la ley de violencia de género que lleva un año de rodaje, no sólo es injusta de cara a los hombres sino que ha conseguido aumentar las muertes femeninas por maltrato. "Esta ley, además de dejar al hombre sin la presunción de inocencia, de expulsarlo de su casa, sin derecho a llevarse sus pertenencias, encarcelarlo y desterrarlo; lleva ante los tribunales casos que deberían resolverse por otras vías. Le aseguro que la mayoría de casos que acaban en los tribunales y que explico en el libro no tienen sentido".

Nadalet

2006-12-27T23:04:00.000+01:00

Sí, ho heu endevinat, avui faré el típic post nadalenc. L'originalitat és un bé escàs, hi estic plenament d'acord, i més en aquestes dates, on tothom fa gairebé les mateixes coses: consumir, atipar-se, reunir-se amb la família amb més o menys ganes, enviar o rebre sms (alguns d'ells lamentables), i visitar o ser visitat per amics que viuen fora i vénen a passar les festes a casa...

Enguany la Colometa ha passat amb mi el cap de setmana, i el diumenge, la nit de Nadal, la vaig portar a casa de la seva mare després de visitar uns amics afrocatalans, que han fet una afrocatalaneta de la mateixa edat de la Colometa. Juntament amb una cosineta van muntar un bon sarau, em va saber greu haver de marxar. He de confessar que vaig passar un moment de mal rollo quan les tres ninetes van jugar a posar-se sengles pilotes sota la samarreta fent d'embarassades. Després van passar a col·locar-s'hi ninos i fer veure que parien. Entre els presents, mentre els dos pares ens eixugàvem la suor, les dues mares es petaven de riure. Encara no estic preparat per aquestes coses...

La rebuda a casa de la mare la Colometa va ser correcta per part de la mare i cordial per part de la resta. L'àvia de la Colometa insistia en què em quedés, però de nou encara no estic preparat per certes coses...Sense fer escarafalls, vaig sopar amb la meva família i així que vaig poder vaig quedar amb en Papitu i la seva costella per fer un mojito nadalenc a l'únic bar que vam trobar obert a Gràcia, després de declinar una amable invitació a una missa del gall working class. La nit va continuar amb una cantada de nadales a l'estil de Pau Riba i Metallica a casa d'uns hospitalaris desconeguts, generosament regada amb cava de lot. Els efluvis etílics em van fer somiar que un àngel d'ulls de girasol m'acotxava i recitava per mi, amb performance inclosa, uns versos de Nadal.

De tornada a la realitat, l'endemà dia de Nadal vaig enfilar cap a casa dels pares en bicicleta i de bastant bon humor un dia que podia ser difícil per l'absència de la Colometa. Vaig mirar de prendre-m'ho com un diumenge qualsevol, i a més després m'havia de retrobar amb la Colometa, que va aparèixer estupenda a mitja tarda disposada a explicar-nos les meravelles escatològiques del tió matern.

El Nadalet va començar amb una sessió de discoteca amb tot el sol matiner al menjador de Can Colomet. Vaig habilitar una catifa vermella, i vaig posar música a bon volum. Vam ballar plegats saltant com el de Rage Against the Machine, però a ritme de Zuco 103, que dóna molt bon rollo. Vaig pensar en punxar Chemical Brothers, però a aquestes edats segons quines influències s'han de vigilar. Després de la suada i la dutxa, de nou cap a casa dels avis a fer cagar el tió i a tornar a fer el bacó. Era emotiu veure la carona de sorpresa i il·lusió de la Colometa en veure aquell miracle intestinal, cada regal era una festa inacabable, encara que no fos per ella. S'esbalegava estripant-ne el paper d'embolicar, i a les ordres del seu pare buscava l'afortunat amb diligència i tornava a agafar el bastó (un pal de plàstic, no us penseu) per estomacar al pobre tió de nou, tot esperant ser ella la següent afortunada.

A mitja tarda ja érem a casa, que les reunions familiars s'han de dosificar convenientment, i a més esperàvem la visita d'un follet dels pirineus.

Dorm Colomet, dorm

2006-12-21T19:15:00.000+01:00

La Colometa no dorm bé per les nits, i ja dura massa. Ja ha fet dos anys, i encara no ha aconseguit dormir d'una tirada per la nit. Malauradament, em sembla que la separació ha tingut a veure amb aixó...

La mare no va voler que la Colometa dormís a la seva habitació fins que no fes un any, seguint el consell d'una homeòpata il·luminada. Jo no hi vaig posar cap pega per manca de coneixement i experiència. I suposo que també per allò tan masculí de no voler discutir...

Bé, el cas és que quan ens vam separar la nena encara no dormia a la seva habitació, i m'imagino que la mare, amb el disgust i el trasbals es va arrepenjar emocionalment en la Colometa, i li permetia tot. En termes d'agafar el son nocturn, això significava continuar amb la nena a l'habitació, deixar que acabi dormint al teu llit, permetre que t'agafi la mà per dormir, donar-li un bibe a mitja nit quan el demana...en fi, tota mena de situacions absolutament contraproduents pel son i antipedagògiques, perquè la criatura pot arribar a creure que pot fer amb tu el que li plagui...I què us penseu que li permetia a la Colometa, jo? Exactament el mateix...

En el meu cas, estava molt influit pel fet que la Colometa al principi estava molt poc amb mi, i no tenia cap capacitat d'imposar-li una rutina, feia sobre la marxa. A més, la meva situació emocional em permetia aguantar perfectament un parell de males nits a la setmana. Vull dir que no em feia res patir son. Estúpidament ho veia com un preu a pagar per haver d'assumir la responsabilitat paterna. Què estúpid, em pensava que feia l'heroi, i el que feia era alimentar un problema!

He de confessar que fins que la nena no va fer dos anys, a casa meva no va canviar d'habitació. I encara pitjor, com que els de la botiga de mobles del barri es van penjar, les dues darreres setmanes abans de passar a la seva habitació va dormir al meu llit, la nena ja estava tan crescudeta que no cabia al llitet de barres. I a més li continuava donant un bibe a mitjanit...Ho podia haver fet millor, molt millor, ho admeto. En favor meu vull afegir que si la mare hagués exhibit tarannà cooperatiu en lloc de bèl·lic, les coses haguessin anat diferent. Coses de pare novell separat i emocionalment inestable.

Ara la Colometa ja té el seu niuet, i les coses van una mica millor. Entre les 21:00 i les 8:00 "només" es desperta una vegada, s'aixeca, ve cap a la meva habitació amb intenció de ficar-se al meu llit, i amb el millor to de veu de què sóc capaç en aquelles circumstàncies li dic que no, que se'n vagi al seu llit. L'hi acompanyo, l'acotxo, i res de bibes ni manyagues. A dormir i punt. Més o menys funciona, progressem adequadament però encara ens falta un trosset de camí fins aconseguir el somni de dormir d'una tirada. I mai millor dit.

Dijous passat la Colometa em va regalar un bell despertar. Els dijous procuro llevar-me abans, i dutxar-me i vestir-me abans no es desperti. Només ho he aconseguit una vegada, però aquell dia em va esperar desperta al seu llit, ben tranquil·la esperant que el seu pare li fes el petó de bon dia. La resta de dies ve ella a buscar-me al meu llit, exigint que m'aixequi i que em posi immediatamenten marxa: "a jugar, a jugar!" Passava tan malament les nits, que els matins eren autèntiques odissees homèriques.

Realment el problema de son el té la Colometa, però jo en sóc víctima!! Vull dir que el títol del post està ben posat, hi ha dies que pateixo molta son i acabo com el paio de la foto...

Aprendre i debatre per carregar-se de raons

2006-12-18T17:53:00.000+01:00

Aquí teniu l'anunci d'unes jornades sobre la custòdia compartida. Es veu molt petit, ja ho sé, però si cliqueu damunt de les imatges us apareixeran perfectament ampliades a la finestra del navegador

El varón castrado

2006-12-14T16:37:00.000+01:00

Acaba d'aparèixer un llibre que de ben segur serà polèmic: El varón castrado, de José Díaz (ed. Planeta). És un llibre que mira de desmuntar les argumentacions de fons de la Llei de Violència de Gènere, adoptant un punt de vista políticament incorrecte, enfrontat amb el feminisme de l'enfrontament...Déu n'hi do la polseguera que està aixecant!! L'haurem de llegir, de moment observeu la polèmica de l'autor amb la periodista oportunista Pilar Rahola a Can Cuní...

Si teniu temps i paciència, llegiu també les aportacions a aquest fòrum...

Com una mona

2006-12-12T23:10:00.000+01:00

Efectivament, estic emprenyat com una mona. Avui hi havia reunió de pares a l'escola, i la veritat és que no m'anava bé, tenia classe, però he preferit quedar malament i marxar mitja hora abans deixant els alumnes treballant un text, que no pas perdre'm la reunió, la primera del curs. El cas és que ja a la carretera i amb la perspectiva d'un embús de colló de mico (ja sabeu com són les carreteres del Vallès a quarts de set de la tarda d'un dia feiner), he comès una il·legalitat: he agafat el mòbil i he trucat a l'escola per dir que arribava una mica tard. La noia que m'ha atès, molt amablement m'ha informat de que la reunió s'havia suspès i s'ha sorprès de què jo no ho sabés, que havien avisat a totes les famílies. Amb la ràbia ja atacant-me el fetge, li he hagut d'explicar que a mi ningú no m'havia avisat, i que probablement això es devia a que només passo per l'escola dimecres per la tarda i dijous pel matí.

Sí, sí, així m'ha quedat la cara:

Amb tota la bona fe del món, la mestra devia pensar que dient-li a la mare ja n'hi havia prou. O potser pensava que el pare és prescindible en aquestes reunions, que per tant jo no hi aniria, i que per tant no calia dir-me res...Demà la veuré, a l'educadora, i li demanaré explicacions, amb tranquil·litat i sense judicis previs. Lamentablement, li hauré d'exigir que a partir d'ara s'avisi per separat a la mare i al pare. Dir-li les coses a la mare no és garantia de que el pare les arribi a saber.

En el cas d'alumnes de pares separats, és un cost fer les coses per duplicat, però és un cost que la societat ha d'assumir. És un dret dels infants que la mare i el pare participin en la seva educació, i les escoles han de garantir aquest dret.

L'enfocament de gènere que es vol aplicar a les polítiques públiques només ha de servir per fomentar la guerra de sexes a través de la nova llei del divorci, o de la nefasta llei contra la violència de gènere? Potser també podria servir per fomentar la participació dels pares en l'educació dels infants, garantint que en cas de separació la mare i el pare seran tractats en peu d'igualtat en la relació amb l'escola. També caldria pensar en l'obligatorietat de signar tots dos les matrícules dels infants. Així s'evitarien algunes "sorpreses", com les que es troben alguns pares quan veuen que el nen ha canviat d'escola i no només no els han demanat opinió, sinó que ni els han avisat.

M'han forçat a acceptar la pèrdua de la custòdia de la Colometa, però no he perdut la pàtria potestat, i això significa que la xiqueta té dret a que el seu pare participi en les decisions que afecten la seva escolarització. Només faltaria.

ps. vull que quedi cristal·linament clar que criticar la llei contra la violència de gènere, no significa estar en contra de que es prenguin mesures contra la violència de gènere. Ni molt menys. Simplement vull cridar l'atenció sobre el fet que la violència de gènere no està remetent, i que la llei està alimentant els esperits més baixos amb la proliferació incontrolada de denúncies falses que han contaminat molts processos de separació i divorci, i d'atorgament de custòdies. En definitiva, les perjudicades són les dones realment maltractades, i els infants que són separats dels seus pares mitjançant aquestes brutes estratègies.

Festa major al cor de la ciutat (II)

2006-12-09T01:38:00.000+01:00

Fa un parell d’anys, amb uns companys de l’equip de l’escola amb qui havia jugat força temps, i amb qui m’ho havia passat enormement bé dins i fora de la pista, vam decidir tornar-hi i muntar un equipet per jugar en aquestes lliguetes que es juguen de nit entre setmana, ideals per pares treballadors ben ocupats. Déu n’hi do la taxa de fecunditat del nostre equip, podríem muntar ja un equip pre-infantil. En aquestes circumstàncies, de la mateixa manera que abans quedàvem per anar a fer el verro amb nocturnitat, ara hem quedat per anar a la cercavila i dinar amb les criatures...

La cercavila d’enguany ha estat molt concorreguda, com toca a un diumenge assoleiat. No hi ha hagut grans sorpreses: trabucaires, gegants, capgrossos,...tots els elements típics i tòpics. També hi havia nombrosos nanos d’escoles i esplais del barri que desfilaven disfressats, com si fos un Carnestoltes avançat. Certament la Colometa s’ho ha passat d’allò més bé. Quan albirava de lluny els gegants rondinava que volia anar-hi, inconscient de que tard o d’hora passarien per davant seu. També li han fet molta gràcia els capgrossos, sobretot quan se li acostaven i li feien alguna festa. Ves a saber què en devia pensar, dels capgrossos. Això sí, quan han aparegut els trabucaires hem hagut de córrer a cercar recer, crec que no li han fet gens de gràcia. No dubto, però, que tenint ascendència a Benimasclet, tard o d’hora li acabaran agradant.

També hem vist al seu cosí (el de nom de tres lletres, dues de les quals vocals), desfilant convenientment disfressat amb el seu cau. Crec que la Colometa no entenia gaire què hi feia allí el seu cosí, però li ha fet gràcia veure’l. La Colometa també anava pintada, portava una exhuberant flor a cadascuna de les galtones, gentilesa d’una eficient maquilladora infantil de festa major, que també ha pintat a dues altres components de l’equip femení pre-infantil de què disposem.

Com era previsible, he trobat força gent de la meva escola, no debades m’hi he passat més de mitja vida. Els companys que et puguis trobar en una cercavila matinera són per descomptat respectables pares i mares de família com jo, i n’hi havia que feia anys i panys que no veia. Sorpreses agradables d’un diumenge assoleiat.

El dinar l’havíem organitzat a un dels casals d’avis del barri, la presidenta del qual és la mare del Fernandito. El lloc lògicament no el coneixia, i ha resultat molt agradable. A la primera planta tot un estol d’avis fotent-li al dòmino, la manilla i el cigaló, i a la primera planta és on ens han habilitat la sala d’exposicions amb una llarga taula. Espaiosa, amb llum natural i per nosaltres sols: ideal per la canalla. A més, en Fernandito i la seva dona han pensat en portar algunes joguines. Tot plegat ha permès dinar més o menys tranquils i sense patir per les criatures. El menú era de menjador d’escola: macarrons i bacallà o pollastre arrebossat, però pel preu que ens han fet i la comoditat no hi ha res a dir. Feia goig estar parlant de futbol, bàsquet i collonades pròpies de diumenge, i veure al costat la descendència passant-s’ho bomba. Fins i tot hi havia un pati al casal d’avis, on ja amb el sol baix hem improvisat uns rondos infantils fins que els avis que també hi jugaven a petanca ens han foragitat. Els drets adquirits són inalienables.

Durant tot el dia m’han dominat dos sentiments. Un d’alegria de veure la Colometa passar-s’ho tant bé en colla, un altre de certa nostàlgia empalagosa de veure que al meu barri em queden vincles i encara puc viure moments agradables. No me’n penedeixo d’haver-me mudat a la vora del mar, però ostres, quan un pensa qui és i d’on ve...

Acomiadaments i, com era d’esperar, la Colometa s’ha quedat fregida així que s'ha escarxofat a la cadireta del cotxe. Si és que no ha parat. Jo també he quedat fulminat només aterrar al llit, no us penseu. No hi ha cap mena de dubte que la Colometa i el seu pare han tornat a instal·lar-se durant tot un cap de setmana en un punt. Un punt andreuenc, en podríem dir.

Políticament incorrecte (IV)

2006-12-05T16:52:00.000+01:00

A la blogosfera he trobat aquest lamentable post, en què l'autora explica que els homes som violents i malvats per naturalesa, i també una rèplica, que no està malament.

Us animo a que llegiu el lamentable post, perquè és un exemple molt clar de retòrica de feminisme de l'enfrontament i la victimització. La rèplica és força òbvia, el seu l'interès rau en què és possible mantenir postures igualitaristes i antimisògines (misòfiles n'hauríem de dir, oi?), i ser crític amb l'hegemònic feminisme de l'enfrontament.

Festa major al cor de la ciutat (I)

2006-12-03T23:40:00.000+01:00

Abans de traslladar-me a viure a la vora del mar, tot just fa quatre anys, sempre havia viscut entre La Sagrera i Sant Andreu. Aquells barris del nord de la ciutat han estat els testimonis més directes de la primera etapa vital. A més, sempre m’hi he sentit molt identificat, hi he fet molta vida, per mi no eren un mer espai geogràfic. L’escola, els amics, l’esport, la disbauxa, el primer petó, i tantes altres coses que per mi tenen significat les he viscut allí. Diríem que sóc un noi de barri.

Un dels moments interessants de l’any eren les festes majors de Sant Andreu, que sempre coincideixen amb l’aqüeducte de la Constitució i la Puríssima, i donada la tradició associativa i cultural del barri solen estar prou bé. Recordo grans moments vitals, enfebrits i arrauxats. Darrerament hi estava força apartat, se m’hi veia poc, per Sant Andreu. En aquest camí de retrobament amb mi mateix aquest darrer any, vaig pensar que anar-hi amb la Colometa era molt bona idea. Així que ahir dissabte ens hi vam acostar per anar a passejar amb els tiets i el cosí (el de nom de tres lletres, dues de les quals vocals). El centre del barri estava ben animat i ple com un ou, i bellugar-se amb un cotxet per segons quines places, i sobretot per la fira, podia ser complicat, però això no va ser motiu perquè la Colometa pugés (tota sola!) en un tiovivo, després de desaprovar el tren de la bruixa amb un sòlid argument: “bruixa, por!!”. En aquell moment van aparèixer en Pere i la Mercè, companys d’escola, lluint una panxota inequívoca: “es dirà Pau (què originals!) i arribarà abans de final d’any”. Mentre ens posem al dia, m’expliquen que els respectius germans també s’han separat amb criatures i que la feina és seva per veure-les...

La tieta ens havia convidat a sopar, i la veritat és que en un primer moment havia reaccionat amb prevenció. I com banyava la nena? La seva hora d’anar a dormir són les 9!! Però de seguida me n’havia adonat que això un dissabte de festa major són foteses, que no cal ser tan quadriculat. Així que vaig acceptar per oferir-li a la Colometa una nit de xalera i de trencar les normes. Què collons.

Abans de pujar a sopar vam visitar inopinadament en Jon i la Meritxell, que viuen a la mateixa escala de la tieta. Ell company de l’escola, i ella amb una panxota de cinc mesos, era el dia de les embarassades. La Colometa estava entusiasmada amb les festes i els jocs d’en Jon, un gran monitor d’esplai en potència (quina ràbia li farà quan ho llegeixi!). Després del sopar, la Colometa es va accelerar d’una manera tremenda, amb el seu cosí, l’amic del seu cosí i la gossa, que es va afegir a la festa. Arribàvem a casa a quarts de dotze ben cansats, però tant se val, la festa és la festa, i l’endemà al matí hi tornàvem...

Políticament incorrecte (III)

2006-11-30T16:00:00.000+01:00

Publicat enguany a març

Un feminismo que también existe

Firman este artículo Empar Pineda, María Sanahuja y Manuela Carmena, juezas, Justa Montero y Cristina Garaizabal, feministas, Paloma Uría, Reyes Montiel y Uxue Barco, diputadas, y 200 mujeres más de toda España.

En los dos años del Gobierno Zapatero, la actividad legislativa en asuntos que conciernen específicamente a las mujeres ha sido intensa: Ley Orgánica de Medidas de Protección Integral contra la Violencia de Género, Ley que modifica el Código Civil en el derecho a contraer matrimonio, Ley que modifica el Código Civil en materia de separación y divorcio. Y están pendientes las leyes de Dependencia, de Igualdad, de Mediación familiar, de Identidad de género y la creación de un Fondo de Garantía para los impagos de pensiones de divorcio.

Aplaudimos el interés del Gobierno por abordar estos problemas, pero no podemos dejar de mencionar la preocupación que nos suscita el desarrollo de una excesiva tutela de las leyes sobre la vida de las mujeres, que puede redundar en una actitud proteccionista que nos vuelva a considerar incapaces de ejercer nuestra autonomía. Una legislación adecuada puede, sin duda, ayudar a mejorar la vida de las personas, pero es la movilización, el compromiso, la educación y la toma de conciencia individual y colectiva, de mujeres y de hombres, lo que puede finalmente hacernos conseguir nuestros objetivos.

Las leyes aprobadas que provocan mayor controversia dentro del feminismo son la ley contra la violencia de género y a ley de divorcio. Las discrepancias son tan importantes que cabe hablar de diferentes concepciones del feminismo y distintos modos de defender los derechos de las mujeres. Hay un enfoque feminista que apoya determinados aspectos de la ley contra la violencia de género de los que nos sentimos absolutamente ajenas, entre ellos la idea del impulso masculino de dominio como único factor desencadenante de la violencia contra las mujeres. En nuestra opinión, es preciso contemplar otros factores, como la estructura familiar, núcleo de privacidad escasamente permeable que amortigua o genera todo tipo de tensiones; el papel de la educación religiosa y su mensaje de matrimonio-sacramento; el concepto del amor por el que todo se sacrifica; las escasas habilidades para la resolución de los conflictos; el alcoholismo; las toxicomanías... Todas estas cuestiones, tan importantes para una verdadera prevención del maltrato, quedan difuminadas si se insiste en el "género" como única causa. Otro de los problemas de enfoque preocupantes en este feminismo y claramente presente en la ley es la filosofía del castigo por la que apuesta: el castigo se presenta como la solución para resolver los problemas y conflictos. Así, el Código Penal adquiere una importancia desmesurada y se entienden como más eficaces aquellas leyes que contemplan penas más duras. Las situaciones de maltrato han de castigarse, pero la experiencia demuestra que más castigo no implica menos delito ni mayor protección para las víctimas.

La polémica ha vuelto a manifestarse con la ley de divorcio. Las reacciones críticas de estas feministas no se hicieron esperar. Una, absolutamente razonable: no se plantea solución al impago de pensiones, uno de los grandes problemas que afrontan muchas separadas o divorciadas. En cambio, otras críticas parecen derivarse de esa concepción del feminismo que no compartimos. Se ha dicho que un divorcio sin causa deja a las mujeres al albur de los deseos masculinos, que equivale al repudio o que priva a las mujeres de conseguir ventajas señalando un culpable. Se ha mostrado desconfianza ante la mediación familiar, por considerar que la mediación sólo se puede dar entre iguales y las mujeres siempre están en inferioridad; pero la mayor oposición se ha manifestado ante la custodia compartida de los hijos e hijas menores de edad. Contra ella se ha argumentado que privar a las mujeres de la exclusividad en la custodia equivale a privarlas del derecho al uso del domicilio conyugal y a la pensión de alimentos, con lo que su situación económica puede llegar a ser dramática. Ciertamente, la situación de bastantes mujeres tras un divorcio puede ser muy difícil, pero no está de más señalar que, frecuentemente, es la custodia exclusiva de hijos e hijas la que dificulta que la mujer pueda rehacer su vida o mantener su actividad laboral, adquirir formación, encontrar trabajo, sin olvidar lo difícil que resulta enfrentarse en solitario a la responsabilidad de su cuidado y educación. Además, parece comprobado que hay un mayor compromiso paterno en el pago de las pensiones cuando la custodia es compartida.

También se ha argumentado que las madres tienen una relación más estrecha con sus hijos que los padres, pues son las que habitualmente se ocupan de ellos, y que los padres solamente tratan de evitar pagar la pensión de alimentos. Partiendo de la mayor relación de las madres con los menores, parece aventurado afirmar que han de estar siempre mejor con la madre que con el padre. También nos parece abusivo atribuir a los hombres, con carácter general, intenciones espurias al solicitar la custodia y pensar que a las mujeres sólo las mueve el amor filial. Sabemos que se puede intentar utilizar la ley en provecho propio, pero ha de ser labor de la justicia proteger a las personas más indefensas.

Finalmente, contemplamos con preocupación las posiciones del Instituto de la Mujer sobre la prostitución, a la que considera una actividad indigna y degradante. Estas ideas, en línea con el feminismo puritano de reforma moral de fines del XIX, brindan una excusa para mantener las pésimas condiciones en las que las prostitutas ejercen su trabajo.

Las opiniones que venimos criticando nos parecen poco matizadas y excesivamente simplificadoras. Tienden a presentar a los hombres y a las mujeres como dos naturalezas blindadas y opuestas: las mujeres, víctimas, los hombres, dominadores. La imagen de víctima nos hace un flaco favor a las mujeres: no considera nuestra capacidad para resistir, para hacernos un hueco, para dotarnos de poder y no ayuda a generar autoestima y empuje solidario. Lo mismo se puede decir de la visión simplificadora de los hombres: no existe, en nuestra opinión, una naturaleza masculina perversa o dominadora, sino rasgos sociales y culturales que fomentan la conciencia de superioridad y que, exacerbados, pueden contribuir a convertir a algunos hombres en tiranos.

Desde nuestro punto de vista, el objetivo del feminismo debe ser acabar con las conductas opresoras y discriminatorias; debe ser conseguir la igualdad entre los seres humanos, no aniquilar a quienes discriminan u oprimen. Nosotras no deseamos un feminismo revanchista y vengativo, deseamos simplemente relaciones en igualdad, respetuosas, saludables, felices, en la medida en que ello sea posible, relaciones de calidad entre mujeres y hombres.

Peix, peixet, de la canya al sarronet

2006-11-24T23:22:00.000+01:00

En tot just un mes he commemorat tres aniversaris: el de la Colometa, el de la separació i el meu. Els aniversaris són simples convencions cronològiques, però a vegades donen peu a pensar una mica amb perspectiva interior.

Després d'un estiu horrorós, fa un parell de mesos que visc més tranquil. No puc afirmar haver arribat a un estat de pau interior absolut, però certament controlo millor les emocions. Tenia franca necessitat de frenar el descontrol vital a què m'havia abocat la meva situació amb la Colometa. No podem perdre temps lamentant-nos, i vivint amb ressentiment els mals passos que constantment ens depara la vida. Això sí que és realment perdre el temps. A més a més, en el darrer any, la meva vida professional s'havia estancat perillosament, havia de posar de nou fil a l'agulla i ocupar-me dels afers crematístics. Les meves garrofes són també les garrofes de la Colometa.

Hi ha hagut bons amics que en tot moment m'han fet costat, sense jutjar-me. I per descomptat la família, que també és família de la Colometa. Tots plegats, així com una bona dosi de força de voluntat per part meva, han evitat que caigués en la depressió o altres foscos forats. Ara em sento més fort. La batalla ha estat dura, però la Colometa no ha perdut el seu pare, i la perspectiva d'una vida normalitzada va prenent força.

Una altra de les coses que m'ha ajudat a assossegar-me ha estat tallar els intents de comunicació amb la mare de la Colometa. Procuro només parlar-hi d'allò imprescindible relatiu a la cura de la Colometa. En aquest sentit el correu electrònic és un gran invent. Vist amb perspectiva, la meva capacitat de masoquisme no tenia límits, intentant raonar amb algú que em responia amb retrets i menyspreus. Quan et fots de cap voluntàriament una vegada i una altra contra un mur de formigó armat, el risc de prendre mal és elevat. De moment, no hi ha ponts, i no ha estat per manca d'intents, us ho asseguro. Haver de tallar els intents de comunicació amb la persona amb qui has compartit intensament els últims cinc anys de la teva vida, a qui has estimat, i amb qui comparteixes el tresor més preuat, no ha estat gens fàcil. Ha estat molt dur, duríssim arribar a aquesta conclusió, però el meu equilibri psicològic estava en joc.

Sí, és cert que he perdut la custòdia de la Colometa, i això és un rosegó, però l'última paraula no està dita. Confio en què tard o d'hora algú, ja sigui un jutge o ja sigui la seva pròpia mare, li acabi reconeixent el seu dret a una mare i un pare. Ara em sento més fort, i d'aquí un temps tornaré a intentar recuperar la custòdia, no en tinc dubte. El rosegó està fortament controlat, però no ha desaparegut, no. Com deia el poeta, Veles e vents han mos desigs complir, faent camins dubtosos per la mar.

De moment confio en els punts. Avui, per exemple, quan he anat a l'escola a buscar-la i m'ha vist, se li ha il·luminat la carona i ha xisclat repetidament un dels seus mantres preferits: "papa, papa". Els seus companys de classe s'han quedat parats un instant davant d'aital demostració pulmonar. Una bon punt per començar el cap de setmana. Demà anem d'excursió a l'Aquàrium, espero que davant dels taurons no se li acudeixi tirar-los molles de pa i cantar allò de "peix, peixet, de la canya al sarronet".

Anònimes heroïcitats

2006-11-08T23:15:00.000+01:00

Acabo de veure a TV3 un excel·lent reportatge fet per gent de la casa, sobre els refugiats republicans a França en els primers moments de l'exili. Impossible quedar-se indiferent. Centenars de milers de republicans van haver de fugir cap a França al febrer de 1939 per evitar l'escomesa feixista. Columnes republicanes derrotades, acompanyats de familiars, dones i canalla, van constituir l'allau humana més impressionant de la història contemporània del nostre país.

Enmig d'aquest maremàgnum d'episodis ignominiosos i dramàtics, com el camp de refugiats de la platja d'Argelers, una infermera voluntària suïssa compromesa amb els republicans, Elisabeth Eidenbenz, va donar motius per creure una miqueta en el gènere humà. Conscient de què nou de cada neu infants nascuts al camp d'Argelers morien, va maldar per muntar una maternitat a Elna, fita que finalment aconseguí al cap de pocs mesos. Moltes refugiades que estaven a punt de parir eren traslladades a aquesta maternitat, un oasi de pau i de condicions sanitàries enmig d'aquell marasme (a la foto, Eidenbenz a Elna). Refugiades catalanes avui a Xile, Mèxic o França, que van parir a Elna, encara ho recorden amb emoció. Impossible restar impassible, us ho asseguro.

Continuant amb aquest viatge emocional en blanc i negre, aquesta formidable aventura humana a França també té a veure amb la Colometa. En Manolo (avui sí que el nom és real), obrer del Poblenou i abrandat revolucionari, també va haver de fugir cap a França en aquell febrer de 1939, amb 22 anys i deixant enrera una mare i dues germanes, una de les quals seria la besàvia de la Colometa. Desconec els detalls del seu periple, però tinc força certesa de que va estar refugiat i després en companyies de treball de l'exèrcit francès, i que va ser apresat pels nazis al maig del 40 a la zona d'Estrasburg. A partir d'aquí, comença un viatge a l'infern, passant per dos camps de detenció prop de Munich, i finalment a Mauthausen, com tants milers de republicans espanyols, on devia patir el que no està escrit, i on hi va morir indignament l'onze de novembre de 1941, dissabte farà 65 anys.

Mai no es farà prou per la memòria d'aquella ignomínia. Mai.

Aquesta és la història de tots, i per descomptat la història de la Colometa. Ho faré tot per tal que la conegui, viatjaré a Mauthausen amb ella, i si veig que la memòria del seu oncle Manolo la revolta com a mi, voldrà dir que ho hauré fet bé.

A bicicleta

2006-11-06T20:06:00.000+01:00

Em va costar, però vaig aconseguir finalment rescatar de la pols i l'oblit una estupenda bicicleta que hivernava (també a l'estiu) al garatge dels meus exsogres. Un breu repàs a cal mecànic i un fantàstic regal del Jaime (una cadireta que gentilment va muntar ell mateix) va ressuscitar el giny, i el va fer apte per vols rasants del Colomet i la Colometa a duo.

Per acabar, l'inestimable col·laboració d'una tercera au experimentada en afers ciclistes va fer possible el primer enlairament, que tingué lloc una fresca tarda de tardor.

Les primeres pedalades foren dubitatives, no debades portava la càrrega més valuosa, però un cop assolida la velocitat de creuer, i arribats a la llibertat de l'amplada del passeig marítim, els somriures se succeïen a les rialles quan la Colometa jugava a mirar per la reixa del casc "prêt-à-porter" de color fúcsia que tota coqueta havia triat pel primer enlairament. Val a dir que només va ser al final del vol que la Colometa s'agafava amb menys força a la samarreta del seu pare. No les tenia totes!

Bicicletejar pel voral de la blava immensitat, reforçava una falsa i infantil sensació de llibertat que em va confirmar la sospita de que havíem trobat de nou un punt. L'au d'ulls de gira-sol va participar encantada en la felicitat d'aquest punt fugisser, i així la festa va ser a tres, que sempre és més divertit que a dos.

De fons musical a tot plegat poseu-li "À bicyclette", deliciosa i vital cançoneta popularitzada per Yves Montand.

Si dubteu de la versemblança d'aquest relat, podeu llegir-ne una altra versió aquí.

Sufragis

2006-11-01T00:59:00.001+01:00

Quina pensada tingué en Maragall de convocar eleccions el dia de Tots Sants (o si ho preferiu de la castanyada ). Dalinià fins al final. Per bé o per mal, el trobarem a faltar.

Tot i ser conscient de les mancances de la nostra jove democràcia, aniré a votar. I ho faré en el sentit que ja vaig manifestar en el seu moment. I avui em refermo en el vot a Iniciativa per Catalunya. En el post citat ho argumentava en base a la possibilitat de que els fills de pares separats gaudissin de la custòdia compartida per defecte. Avui ho argumentaré des d'una altra òptica, la de l'ensenyament públic, la de la formació dels nostres fills.

En Joan Barril sempre m'ha agradat. El seu aspecte panxacontent el fa simpàtic, i a més és un bon periodista. Recordo amb emoció un llibre seu "Condició de pare" (ed. La Campana), en què explica la seva experiència paterna amb extrema tendresa, i en què inevitablement t'hi veus reflectit. Com a radiofonista és excel·lent, i el seu programa nocturn "La República", a Catalunya Ràdio, té sempre un espai en què un mestre (o mestra, que a Barcelona sona igual però no és el mateix) explica alguna petitesa de la quotidianitat d'una escola pública, que tot sovint em deixa reflexiu i agradablement emocionat. Probablement educar canalla sigui dels oficis més injustament valorats a la nostra societat, i veure amb quines ganes s'ho prenen alguns et fa creure una miqueta més en el gènere humà.

Els 23 anys de CiU han deixat l'ensenyament públic fet un solar, i tot just quan el tripartit començava a esmenar la situació (sisena hora, per exemple), avui és possible que torni CiU a manar a Catalunya. Per una escola pública, laica i de qualitat cal anar demà a votar pensant en el futur educatiu dels nanos del nostre país, i evitar que la dreta torni a manar a Catalunya.

Sostiene Regàs

2006-10-26T10:35:00.001+02:00

1 d'abril de 2006, El Correo Digital

Igualdad

ROSA REGÀS

Hay en este mundo tanta desigualdad entre hombres y mujeres, blancos y negros, ricos y pobres, que a veces nos quedamos atónitos al ver cómo, intentando arreglar una brutal desigualdad, nos abocamos a otra igualmente injusta. Hablo de los matrimonios separados y con hijos.

Cuando yo era joven, una mujer por el mero hecho de pedir la separación, incluso de conseguirla su cónyuge sin su consentimiento, se veía privada de los hijos a los que tenía que ver en el Tribunal Tutelar de Menores frente a una señorita que vigilaba que la mala reputación y las malas influencias de la madre no llegaran a los inocentes niños, víctimas de su desamor. Porque desamor era no haber sabido conservar el marido y prueba más que fehaciente de que una mujer así no merecía de ningún modo la custodia de los hijos. Que el marido la hubiera engañado, pegado, maltratado, apenas importaba. Su deber era 'aguantar'. Si no lo hacía era una mujer separada y como tal, culpable.

Con la democracia las leyes han cambiado, y hoy la mujer separada ha dejado de ser culpable. Es más, en el 98% de los casos consigue la custodia de los hijos.

Ahora, pues, son los padres los que han sido marginados, los que tienen que atenerse a lo que la madre diga y haga, los que apenas pueden decidir el presente y el futuro de los hijos. La igualdad no está contemplada y cuando los padres piden que si no hay elementos en contra, como pueden ser malos tratos o delincuencia, el juez conceda a la pareja la custodia compartida, a ello se niegan tanto las mujeres como las abogadas de las mujeres con argumentos que van desde la irresponsabilidad general de los hombres hasta acusaciones de las mujeres, muchas veces ni siquiera probadas.

Los hombres aducen que muy a menudo las mujeres utilizan a los hijos como arma arrojadiza contra ellos, negándoles las visitas o haciéndoselas muy difíciles, y mucho más a menudo aún poniendo a los hijos en su contra y en la de sus nuevas parejas, ésas que tanto ofenden, al parecer, a las madres.

El hecho que la totalidad de las mujeres fuera vilipendiada y humillada en una época ya pasada no quiere decir que todas ellas sean justas a la hora de compartir la vida de los hijos. Y creo que una ley más igualitaria sería necesaria para cubrir los casos de tantísimos padres y sus nuevas familias que se ven apartados del amor y del cuidado de los hijos de antiguos matrimonios.

Son los hijos los que sufren los odios y frustraciones de los padres. Si los amamos, deberíamos tenerlo en cuenta.

Políticament incorrecte (II)

2006-10-24T12:30:00.000+02:00

La Vanguardia, 21 d’octubre de 2006

CARTAS DE LOS LECTORES

Acusar al ex marido

SOFÍA JIMÉNEZ GARCÍA - Barcelona
Estoy totalmente de acuerdo con la carta de Pere Figueres Plaza del 20/ X/ 2006 con relación a la actitud de muchas abogadas, feministas, y casualmente de la generación de la letrada a la que hace referencia. Tengo 34 años, de profesión abogada, y siento vergüenza por la actitud de muchas de mis compañeras. Es una realidad que existen letradas que ante un proceso de separación matrimonial aconsejan a las mujeres acusar a sus maridos de malos tratos, sin motivo alguno, para conseguir pensiones más altas y otros beneficios.

Es más, les aconsejan visitar a un psicólogo y estar unos meses bajo terapia, a escondidas de ellos, para en el momento de pedir la separación tener el arma perfecta. El arma más perfecta posible porque ¿qué padre no quiere evitar que sus hijos oigan la palabra maltrato para que no padezcan otro sufrimiento sus hijos, que ya tienen suficiente con la separación de sus padres? Está mal que lo diga una letrada, pero… hecha la ley, hecha la trampa.

Aniversari

2006-10-21T00:25:00.000+02:00

El diumenge la Colometa va fer dos anys. Cap al migdia els convidats van arribant i van omplint tota la casa de colors i de perfums, i la veritat és que va ser força divertit. La Colometa devia pensar que ens havíem tornat tots bojos. Sense entendre gaire bé perquè, m'imagino. Jo vaig regalar-li un piano ben estrident, perquè s'iniciï en el món musical, però també perquè els dijous li pugui dir bon dia al Jaime a cop de tecla, encara que a ell potser no li fa tanta gràcia. Vam dinar en horari de vermut perquè la Colometa havia de dormir per estar estupenda per la tarda.

Per la tarda va ser el moment difícil. Difícil per mi, vaja. En principi la Colometa estava amb el seu pare tot el diumenge, però vaig creure que no era just per ella no estar amb la seva mare un dia tan especial. Així que vaig proposar-li a la mare de fer una festa a casa seva a partir de les cinc. No hi va haver cap problema. Bé, el problema en tot cas era per mí, perquè jo també volia estar amb la nena a la festa, i això significava estar si més no un parell d'hores compartint espai amb la mare.

La festa va anar molt bé, amb tots els elements propis d'una festa infantil, i que no cal que us expliqui. Només us destacaré la presència d'un pallasso que no anava vestit de pallasso, però que va animar amb certa gràcia l'esdeveniment amb jocs i cançons per la canalla. Malgrat ser una festa infantil, de canalla ben poca, per cert. Hi havia força més adults que no pas nens, una bona fotografia de la situació demogràfica del país. I per finalitzar, el ritual de les espelmes, que va ser acomplert amb eficàcia, no debades havíem estat entrenant pel matí. Quin desig devia demanar?

Amb tota la família de la mare de la Colometa la trobada va ser cordial, molt cordial. I crec que no m'autoenganyo si dic que sincerament cordial. Mai no vaig tenir cap mala relació amb ningú d'aquesta part de la família, i fins i tot en moments difícils poc després de la separació em vaig veure en algunes ocasions amb els avis materns de la Colometa. Foren trobades d'amagat, tristes i tenses, però molt respectuoses i afectuoses. No tinc cap motiu per deixar-los d'estimar, encara que a partir d'ara ho hauré de fer d'una altra manera.

No vaig patir gaire, però no puc amagar que vaig tenir tota l'estona un rosegó permanent a l'estómac. Vaig minimitzar els moments d'incomoditat evitant topar-me amb la mare. Hi va haver un moment però, que tot fent una rotllana dansaire una mica més i em toca agafar-li la mà davant dels ulls de tothom. Vaig escapolir-me'n amb elegància i gest audaç, i crec que no se'm va notar, però el rosegó es va manifestar. La veritat és que em va fer molta ràbia, m'agradaria no tenir cap inconvenient en agafar-li la mà a la meva companya de vida durant deu anys, però després de les bel·licositats dels darrers mesos, el cos no m'ho demana. I el seu cos tampoc no crec que l'hi demanés...

En un altre moment no vaig saber on mirar quan l'artista va entonar allò de "la lluna, la pruna, vestida de dol, son pare la crida, sa mare no ho vol"...Mai no m'havia aturat a analitzar el contingut d'aquesta bonica i aparentment inofensiva cançoneta.

La darrera setmana la mare i jo havíem tingut algunes converses telefòniques tenses. No és que això sigui novetat, però el tema de la discussió sí que era novedós. Em va dir que li sabia greu que el dia de l'aniversari de La Colometa no puguessin estar juntes les dues famílies. En un primer moment vaig reaccionar de manera bèl·lica, no ho puc amagar. Després d'un any de mirar de separar la nena del seu pare i conseqüentment de la família paterna, ara surt amb que li sap greu. En un segon moment vaig decidir mirar-ho en positiu i li vaig dir que celebrava el seu canvi d'actitud, però que n'havia fet de molt grosses durant l'estiu i que ara com ara no podia ser que les dues famílies s'ajuntessin. No em va fer ni cas, però va quedar dit.

Sortosament la Colometa és tan cigronet que tot això no ho viu. Sense saber-ho va fer dos anys i va ser feliç un dia més, al costat de la seva mare i del seu pare.

Geometria aplicada

2006-10-17T17:20:00.000+02:00

La felicitat és un punt efímer, i els punts són fruit de la intersecció de, com a mínim, dues rectes. De fet un punt és només una posició en l’espai, no té dimensió, no és un lloc concret, és la confluència de diversos camins.

La geometria és la disciplina que estudia idealitzacions de l’espai, com per exemple els punts. Veiem tres dels seus postulats bàsics, que ens poden ajudar a caracteritzar la felicitat:

Existeixen infinits punts. És a dir, existeixen infinites possibilitats de ser feliç.
Un punt és travessat per infinites rectes. Així mateix, existeixen infinites maneres d'arribar a les infinites possibilitats de ser feliç. Qualsevol camí pot ser bo per arribar a la felicitat.
El punt és l’inici de tot. Mmmmmmmm...bé, això crec que es comenta per sí sol.

Morfologia de la felicitat

2006-10-17T15:51:00.000+02:00

Falten un parell d'hores pel migdia a Benimasclet, i malgrat les terribles amenaces del Meteosat, un sol esplèndid ens diu bon dia, ens il·lumina l'ànim i ens abraça. Fa el dia perfecte per deixar-se fotosintetitzar.

Una mar inequívocament blava, neta i plana ens rep a la platja del poble, a cent trenta-vuit passes de la casa dels ancestres. La temperatura és primaveral, i un ventijol mariner lleugerament allevantat ens esbulla els cabells. L'arena està pràcticament deshabitada, així que la Colometa i jo escampem sense miraments les nostres pertinences, apropiant-nos d'una bona parcel·la. El rellotge s'ha quedat a la gran ciutat, i fem castells de sorra, de còdols (i de sorra i còdols); ens remullem els peus; fem un camí de petxines; ens deixem empaitar per les tímides onades (i no fem res per evitar que ens esquitxin); fem tombarelles; xutem una pilota i, sobretot, riem i xalem...

Fins aquí una proposta de morfologia de la felicitat. Són infinites les formes que pot adoptar la felicitat, i fóra molt difícil fer-ne una tipologia. Sí que podem afirmar però, que solen ser formes simples, com un matí enjogassat de sol i platja a Benimasclet amb la Colometa.

Impost sobre la Renda de les Persones Físiques

2006-10-10T11:53:00.000+02:00

La premsa ens anunciava ahir que els "Els separats es desgravaran la vivenda on visqui l'exparella" (Avui, 9 d'octubre de 2006). Bona notícia, "ja era hora", diran alguns.

Són milers els homes que es veuen abocats a un formidable trasbals econòmic quan se separen, i més gran encara és aquest trasbals si hi ha fills. En general els jutges, com bé sabeu, decreten que els fills es quedin amb la mare. Si la parella ara trencada només disposa d'un habitatge, aquest és considerat el "domicili familiar", i en conseqüència és l'home qui n'ha de marxar. Si aquest "domicili familiar" està hipotecat, molts homes es veuen obligats a pagar, a saber, la meitat d'aquesta hipoteca, una pensió pels fills, una pensió compensatòria per la dona i el lloguer d'una vivenda per ell. Aneu sumant i potser no us estranyarà que la major part de les denúncies per incompliments del conveni de separació siguin precisament impagaments per part de l'home.

Òbviament les càrregues econòmiques s'han d'assumir plenament i amb responsabilitat, només faltaria, però entre poc i massa. D'acord que l'home està millor posicionat al mercat laboral i gaudeix de salaris més elevats (en general, perquè per exemple al meu ram estan perfectament equiparats), però no pot ser que en cas de separació molts homes es vegin expulsats de casa i empobrits. Ser home és una condició biològica objectiva, no un delicte. Després hi ha qui argumenta que fins i tot després de la separació l'home es dedica bàsicament a treballar i la dona a cuidar-se de la canalla. Potser si examinéssim les condicions econòmiques el judici fóra diferent, amb tantes càrregues no és tant sorprenent.

Més greuges, ara fiscals. Mentre ella podia desgravar-se la quota de l'hipoteca sobre la vivenda habitual, ell no ho podia fer. Ara això s'ha corregit com deia més amunt. Aquesta mesura de política fiscal és descordar un forat d'una corretja que escanya a molts homes. No és gran cosa, però indica que almenys hi ha consciència de què hi ha un problema força generalitzat.

Però encara en queden, de greuges fiscals. La pensió compensatòria pagada a la dona desgrava, però no així la pensió als fills que paguen els pares. I no només això, sinó que aquesta pensió pels fills que la dona rep no entra a la seva base imposable. O sigui que surt millor pagar a la dona que no als fills. Les conclusions, probablement relacionades amb aquest anterior post, us les deixo per vosaltres, amables lectors.

I encara un darrer greuge fiscal. En el moment en què quedes exclòs de la custòdia dels fills perds la deducció per fills a càrrec (l'any passat 1.400€ de la base imposable). Té molts (però que molts) dallonsis que Hisenda et digui que no tens fills a càrrec, quan la major part de les despeses les assumeixes tu. No cal dir que qui manté la custòdia (gairebé sempre la mare), sí que s'ho pot deduir.

La meva situació personal fiscal i financera no ve a tomb, però no em puc estar de dir que ni custòdia compartida ni despeses compartides...

Cap de setmana

2006-10-05T23:35:00.000+02:00

És dijous. El cos i l'ànim ja oloren el cap de setmana. Amb la complicitat de la solitud i la lluna, que aviat serà plena, m'enfronto al teclat prest a esbandir alguns pensaments que em volten. N'Antònia Font m'acompanya amb el seu pop astronàutic i xalest. Els vaig descobrir fa poc però m'han enganxat: "Alegria, ses cases s'aixequen i volen, i es caos és s'ordre d'un dia que vessa nostàlgia d'amor i simpatia". Em generen bon rollo.

Bé, el darrer cap de setmana el vaig passar amb la Colometa i va ser molt divertit. Ara ja comencem a poder tenir converses d'alt contingut comunicatiu immediat i emocional. Dissabte vam tenir un moment tropical quan vam sortir a visitar la cangur caribenya: "¡Abrásame fuelte, mi santa!". Com a resultat de la trobada, la Colometa es va revolucionar tant que després no volia dormir la migdiada. Quina festa! El moment culminant, però, fou el dinar familiar de diumenge, quan després d'empaitar com una esperitada cridant el seu cosí de nom de tres lletres (dues de les quals vocals), es va entaular i va amollar una arenga que ens va deixar a tots eixugant-nos la bava i les llàgrimes de riure i d'emoció davant del fenomen comunicatiu.

No vull estendre'm, però tot això que explico també està amanit amb corredisses darrera d'una pilota a l'avinguda Gaudí; un feliç retrobament renaixentista amb un homínid de la mateixa espècie d'en Cartanyà, i la seva costella; una àvia cofoia embrutant-se de sorra al parc; una mare veneçolana explicant-me les meravelles dels DVD de Baby Einstein; i uns germans que tot brandant una bandera de CCOO adoptaven la Colometa com a germaneta petita i li feien un castell de sorra.

Ah! Me n'oblidava que el dimecres, dia mundial del pare separat, de nou vam sortir a volar i la Colometa va conèixer una altra au, de vol insegur però riallera i amb ulls de cel de primavera. La felicitat pot ser efímera, però sempre és real, i només per això ja paga la pena viure-la.

Políticament incorrecte

2006-10-05T16:10:00.000+02:00

Les reivindicacions feministes s'han instal·lat en el reialme de la correcció política. No hi ha cap partit polític, ni associació, ni personatge públic, ni ningú que gosi qüestionar la necessitat de polítiques específiques per defensar la desigualtat (objectiva) que les dones troben en alguns àmbits (no tots) de la nostra societat. Fins aquí correcte, no em sembla malament, tots som (o hauríem de ser) iguals.

El problema és quan aquestes reivindicacions s'instal·len en l'stablishment i esdevenen part de l'univers de la correcció política. Perden gran part de la seva força reivindicativa i acaben convertint-se en façanes inqüestionables sense res a l'interior. Tant inqüestionables que hem arribat al punt en què reivindicar-se com a home és tronat, decadent i directament masclista. Fer de pare responsable i implicat en les tasques domèstiques fa progre, però quan això topa amb el discurs victimista de cert feminisme radicalment antimasculí, automàticament l'home passa a ser un potencial agressor.

La tramitació de la Llei contra la violència de gènere aprovada l'any passat per unanimitat al parlament espanyol va estar mediatitzada per tot això. Aquesta llei és la sublimació d'aquest clima de correció política tan nefast. Fins i tot va haver de ser revisada per inconstitucional, ja que no respectava el principi d'igualtat (home-dona en aquest cas). Segons aquesta llei, una sola denúncia pot permetre a un jutge decretar mesures cautelars d'allunyament de l'agressor, en el límit de la constitucionalitat, sense garanties processals. De resultes d'això hi ha hagut un volum espectacular de denúncies falses, tal com explicava en el post anterior. Aquesta llei instaura el principi "dona=potencial víctima, home=potencial agressor". Victimitza les dones, i porta a viure la masculinitat demanant-ne perdó, pràcticament.

Amb tot això no vull pas negar de cap manera que hi ha agressions a dones (tot i que també a homes, encara que moltes menys), i aquestes dones han de ser protegides i defensades, però això no pot portar a victimitzar-ne tot el col·lectiu. Com a política d'igualtat aquesta llei és nefasta. De fet, les veritables víctimes són les dones realment maltractades, i els infants separats dels seus pares, perquè als jutjats de família també s'ha instal·lat aquest clima de correcció política.

Tot plegat em recorda a les proclames sobre la sostenibilitat, ara tothom és ecologista. Res no pot ser insostenible, i tanmateix el planeta se'n va en orris...

Parlem d'Elisabeth Badinter, una de les principals estudioses del moviment feminista, autora de Por mal camino (Alianza Editorial). Us copio unes línies de la ressenya que se'n fa a la pàgina d'HIKA:

Elisabeth Badinter, denuncia en Por mal camino cómo en los últimos veinte años el movimiento feminista radical ha dejado de defender el valor universal de la igualdad en la diferencia entre sexos para encastillarse en una postura victimista. Una desviación que ha llevado al feminismo por la vía tiránica de un enfrentamiento absurdo entre mujeres y hombres, convirtiéndolos en enemigos irreductibles al partir del prejuicio dogmático de que ella es la víctima por naturaleza y él, un verdugo por definición. Un mal camino que sólo lleva al caos, al descrédito del feminismo y a perder la batalla por la igualdad entre los sexos. Elisabeth Badinter resalta la complejidad de la relación entre hombres y mujeres frente a las simplificaciones al uso que conducen a veces a resucitar viejos estereotipos y a la implantación de un nuevo «puritanismo» feminista.

Aquí teniu la introducció de l'autora, no té desperdici, creieu-me.

Vull que quedi clar com l'aigua que aquesta crítica a l'anomenat stablishment feminism, i del qual considero que tant la Colometa com jo en som víctimes, no té res a veure amb la misogínia. Què faríem sense dones? I una darrera reflexió: realment, tant homes com dones anem ben despistats en els nostres rols en aquest principi de segle...

La correcció política és un gran perill per la democràcia, i la incorrecció política és intel·lectualment estimulant i provocadora de debat. Hi tornarem.

Temps d'eleccions

2006-10-01T23:00:00.000+02:00

S'acosten temps d'eleccions. El naufragi del tripartit i l'embolic de l'Estatut ens portaran als catalans a les urnes el primer de novembre. Jo, per primera vegada a la meva vida votaré racionalment, no per ideologia. Faré el que en ciència política s'anomena "rational choice", un vot racional. Això vol dir que més que votar en funció d'un model ideal de societat que em pot suggerir l'ideologia d'un partit polític, votaré per defensar els meus interessos més immediats després d'haver analitzat el programa concret de govern que els partits que concorren proposen, i la possible correlació de forces que les enquestes apunten. Pel futur de la possibilitat de la custòdia compartida per defecte en cas de separació amb fills, és essencial evitar que la dreta torni al govern de Catalunya.

Passo a desenvolupar l'argument. En aquest trienni de tripartit, la Conselleria de Justícia ha estat en mans del PSC, en concret dirigida per Josep Maria Vallès, antic rector de la UAB i militant de Ciutadans pel Canvi. Una de les iniciatives de la Conselleria ha estat la reforma del Codi de Família de Catalunya. Els esborranys de la reforma apuntaven a una interpretació més generosa respecte la custòdia compartida, del que permetia la llei espanyola que reformava el divorci aprovada l'estiu passat al parlament espanyol. El text per ser discutit en comissió va entrar al Parlament a l'abril, i en això que es trenca el tripartit i s'avancen eleccions, sense cap possibilitat de calendari d'aprovar la reforma...

Durant els 23 anys de pujolisme, aqusta Conselleria ha estat sempre en mans d'Unió, el sector més dretà de la coalició. Malgrat la seva retòrica en favor de la família, Unió és molt reticent a la figura de la custòdia compartida, com ho demostren alguns dels debats que hi ha hagut enguany sobre la reforma del del Codi de Família de Catalunya. Doncs bé, dels partits que tenen possibilitats d'obtenir representació el primer de novembre, només un garanteix que evitarà que la dita conselleria torni a mans d'Unió: Iniciativa per Catalunya. La resta (ERC, PSC, PP i per descomptat CiU) no poden dir el mateix. Fi de l'argument.

És significatiu que tots els partits sense excepció expressin certa sensibilitat per les qüestions específicament femenines (cadascun a la seva manera, òbviament), però que cap d'ells tingui en les polítiques de defensa dels drets dels infants una bandera, ni tan sols el que em disposo a votar...Hi ha un cert feminisme "políticament correcte" instal·lat a dreta i esquerra, que en qüestions tan delicades com la custòdia compartida passa de llarg o directament l'ataca, com ha estat el cas en la negociació de la Llei contra la violència de gènere aprovada cofoiament per unanimitat l'any passat al parlament espanyol, en què les pressions de les organitzacions feministes més radicalment antimasculines han fet que una sola denúncia pugui portar al jutge a decretar cautelarment la suspensió del règim de visites dels fills per part dels pressumptes agressors. A la pràctica això ha estat objecte d'abusos. Al mes de juny una notícia del diari El País, explicava que el 59% de les denúncies de maltractaments quedaven arxivades per falta de proves, fet que porta a pensar que la majoria són falses, i instigades per foscos interessos en processos de separació per quedar-se en exclusiva amb la custòdia dels fills o directament amb beneficis econòmics. La correcció política dóna vots, i els nens no voten...Això són figues d'un altre paner que desenvoluparé un altre dia, corren temps d'eleccions i l'ocasió s'ho val.

D'altra banda, és la primera vegada que expresso més o menys en públic la meva intenció de vot. Això no ha de significar de cap manera que aquest sigui un bloc partidista, ni que el Colomet militi a Iniciativa. La meva circumstància és la que és i em toca defensar els drets de la Colometa, és la meva obligació fer-ho, i la democràcia m'ho permet. I si de retop això beneficia a d'altres infants separats forçadament dels seus pares, oli en un llum.

Festa Major

2006-09-23T17:38:00.000+02:00

La Colometa m'ha fet canviar la perspectiva del que és una Festa Major. Fins fa no res, una Festa Major era disbauxa nocturna, mam barat, balls, concerts, coincidir amb gent amb qui potser només coincideixes en aquestes dates, i si la cosa s'animava sobreviure despert al trenc d'alba. Aquest darrer cap de setmana eren festes al barri i m'he sorprès a mi mateix buscant al programa concursos de dibuix infantil, titelles, pallassos, trobades de baldufaires, cercaviles, gegants, capgrossos i tot allò que podia fer feliç a la Colometa. Parteixo amb avantatge perquè d'entrada tot això ja m'agrada, encara que no n'hagi estat mai practicant devot. M'ha encantat veure'm assegut a terra en una plaça, fent-li de respatller de butaca a la Colometa, mentre uns personatges amb el nas vermell i unes sabates grosses malden per fer-se seus una pila de nanos entremaliats i amb ganes de gresca. No devia entendre gaire res, però no es pot negar que estava ben atenta als escarafalls d'aquests personatges i a les explicacions del Colomet.

D'altra banda, les coneixences que fas són les de pares i mares en una situació similar a la teva. Sempre hi ha gent interessant que passa per la teva vida. Si a més a més viuen al teu barri, això t'acaba portant a anar pel carrer saludant a veïns, cosa que fa la vida molt més agradable. Deu ser que en realitat voldria ser de poble. Per cert, vaig ensopegar amb en Dean Moriarty i la seva filla gran!! Vam fer una estona de xerradeta a peu dret mentre les nostres respectives descendents s'enjogassaven en un carrer amb el trànsit tallat. Haver passat pel mateix calvari crea complicitats, indubtablement.

També fou lluït el concurs de dibuix de dissabte per la tarda després d'un arròs negre ben divertit. Vam anar-hi acompanyats per la impagable cangur (no pas australiana, sinó caribenya: ¿qué tú quieres, mi amol?) i la seva família, i també de la Cinteta, en Ruud (en mi país el arroz es blanco!!) i la Meritxell, que traginava cofoia un nino de l'Abeja Maya que va ser objecte de grans abraçades per part seva i també de la Colometa.

Cada vegada m'ho passo millor amb la Colometa. Deu ser que a mesura que es fa gran la relació que pots establir-hi és més interactiva, divertida i satisfactòria. Ara ja podem mantenir converses rudimentàries, i com més va més mitjans té per expressar-se i comunicar-se amb tu. Ignoro què pot tenir de biològic, però quan les criatures són bebès als homes ens costa molt. Així mateix opina també en Pere. Pare, company del COU (us en recordeu d'allò anomenat COU?), i company de cerveses abans d'ahir. Cada vegada m'ho passo millor amb la Colometa, i cada vegada que se'n va m'entristeixo més...

Tornada a l'escola

2006-09-13T22:35:00.000+02:00

Com una més del milió i escaig de nenes i nens que ahir van tornar a l'escola, la Colometa ha anat a trobar avui la seva nova educadora i els seus nous companys de jocs, contes, dinars, berenars, becaines i també de malifetes, per què enganyar-se. Per aquells atzars del calendari m'ha tocat anar-la a buscar a la sortida, tot i que feia unes tres setmanes que amb prou feines la veia, fruit d'un conveni signat sota l'amenaça del judici. Ja des de finals d'agost mirava de parlar amb la directora o amb alguna responsable (sempre són dones en aquest ram) del grup de la Colometa per confirmar la seva predisposició a cooperar amb mi, en la mesura en que la mare de la Colometa dificulta la comunicació. La predisposició de la directora era bona, però la de l'educadora em va semblar excel·lent, de seguida es va fer càrrec de la situació i es va oferir per donar tota la informació relativa a la Colometa per duplicat si calia: "el més important és la nena, i el pare no pot quedar-ne al marge". Bon inici. No puc amagar que m'havia plantejat exercir el dret de veto de l'escola si se'm posava difícil participar en l'educació de la Colometa. Afortunadament no ha calgut.

Malgrat els aiguats apocalíptics de les darreres hores, que han col·lapsat algunes carreteres, he pogut arribar bé. Amb precaució, he picat a la porta i m'ha obert la Marina, l'educadora, que m'ha fet passar a l'aula, amb tots els nens. La Colometa m'ha mirat amb cara de sorpresa, i amb naturalitat s'ha aixecat i ha vingut a trobar-me amb un somriure cofoi, mostrant als seus nous companys el seu "papa". En el meu primer contacte amb l'aula i la Marina (en la visita a l'escola al mes d'abril no les vaig veure), aquesta no ha tingut cap inconvenient en estar per mi una bona estona, deixant els nens asseguts esperant que els expliqués un conte. Ha buscat donar-me confiança, tot explicant-me tots els detalls que li he demanat, sempre amb un somrís i una predisposició excel·lent. Finalment m'ha confessat que és separada amb un nen de vuit anys, com volent-me dir que sap el pa que s'hi dóna...

No hi ha dubte que eduquen tant els mestres com els pares, i per tant evitar que el pare de la Colometa participi de la seva educació no és fer-li un favor precisament.

Malgrat les reticències de la mare, a partir d'ara passaré a buscar la Colometa els dimecres a les tres de la tarda per l'escola, el meu horari m'ho permet. I així ho he fet avui. Això ens ha permès disposar de tota la tarda, i amb tranquil·litat hem sortit a passejar pel meu barri (i de la Colometa), que hi ha festa major!! Hem xalat d'allò més. Hem vist un espectacle de pallassos i aprofitant que alguns carrers estan tallats pel guarniment, tot estava ple de canalla amb ganes d'apurar les darreres setmanes d'estiu. Hem passat pel costat de l'escola de la Floreta del Barri i he pensat en anar-hi, però potser eren massa emocions en una tarda. Ja hi anirem un altre dia.

Avui estava molt divertida i receptiva, la Colometa. M'ha encantat passar la tarda amb ella. I també banyar-la, fer-li el sopar, donar-l'hi, escalfar-li el biberó, allitar-la, acotxar-la i fer-li un petó de bona nit tot desitjant-li que somiï amb els angelets.

I demà tornem nord enllà, a l'escola de la Marina, a veure com estan les carreteres!!

Àfrica

2006-08-31T01:24:00.000+02:00

Occident projecta a l'Àfrica grans misèries. Moltes són certes, sobretot les misèries materials. Però pensar que tots els africans són pobres, tristos, bruts, dissortats, que passen fam, i que són uns éssers tremendament necessitats d'ajuda (nostra, occidental, que som els que sabem organitzar les coses, per descomptat), és una visió esbiaixada i més pròpia de la caritat que de la solidaritat. A més, hi ha un component pseudo-racista subtilment ocult en la necessitat de la nostra ajuda a l'Àfrica: és com dir que no se saben governar, i que sense el suport occidental no se'n sortiran de cap manera.

No som capaços de tractar l'Àfrica d'igual a igual, acceptant les seves diferències, sense inferioritzar-les. Àfrica porta més de cent anys depenent d'Occident, des de l'adveniment del colonialisme modern, a finals del segle XIX. La veritat és que dependre d'Occident no em sembla que els hagi anat gaire bé...

No m'ha agradat la foto que he penjat en el post anterior, ho repeteixo. És aquella una foto real, presa durant la crisi alimentària al Níger l'any passat. La realitat no es pot amagar, però hi ha un risc molt gran de generalitzar, i pensar que tots els nens africans passen gana i són molt desgraciats. A més, els telenotícies només ens parlen de l'Àfrica quan passen desgràcies com aquesta del Níger.

I tant que hi ha nens africans que les passen magres, no pretenc pas negar-ho, però també n'hi ha que fan el que mostren aquestes imatges.

Souvenirs africans

2006-08-30T17:51:00.000+02:00

Reprodueixo un text d'ara farà un any, escrit a l'Àfrica. La foto que l'acompanya he de dir que no m'agrada, els nens africans són molt més que éssers famèlics. De fet, la majoria no ho són, de famèlics. I juguen, canten, ballen, riuen, ploren...com els altres nens del món, vaja. Amb moltes menys joguines, això sí. Fins i tot la majoria també va a l'escola. En fi, que la foto no em fa el pes, però no és molt ofensiva i casa amb el que dic més avall.

22.9.05 Paternitat

En aquest viatge, una de les coses que m’està sorprenent és el canvi en la percepció que tinc dels nens, òbviament fruit de la paternitat. A la porta del restaurant senegalès on habitualment anem a dinar la colla de l’oficina, hi ha sempre nens netejant cotxes i dones amb criatures demanant caritat. Un bebé brut i amb mal aspecte xuclava desesperadament els pits de la seva mare, que més que pits eren pelleringues. Difícilment devia trobar res, el pobre. La dona aguantava la criatura amb una mà i amb l’altra demanava. Certament és una imatge terrible i malauradament habitual a les ciutats africanes. Sempre fa mal als ulls, però avui me n’ha fet més, molt més. Coses de la paternitat. També recordo fa uns mesos, quan va saltar a les planes d’informació internacional la crisi alimentària al Níger, i vaig començar a repassar la web de la BBC. Hi havia una foto, força recurrent, d’una una nena cadavèrica. El peu de foto n’indicava el nom i l’edat: quatre mesos. Exactament el que tenia aleshores la Colometa, fet que em provocar un calfred que em paralitzar una estona. Va ser una sensació nova. És revoltant que dues nenes nascudes al mateix temps tinguin destins tan diametralment oposats. Mentre una està abocada a patir i a esperar que li toqui la loteria de la supervivència, l’altra viurà cuidada, protegida i estimada fins a l’obsessió. L’Àfrica és molt més que misèria, no ho hem d’oblidar mai. Recrear-se en el tòpic de la pobresa africana a mi m’avorreix, però no és menys cert que hi ha situacions que revolten.

Vacances amb la Colometa (V i final)

2006-08-24T15:00:00.000+02:00

Els darrers dies de vacances van ser testimoni d’una barreja insòlita de ganes de jugar i passar-ho bé per part de la Colometa, i certa tristor per part meva. La xiqueta es va passar el dia perseguint al seu cosí i cridant-lo amb notable potència pulmonar. Resulta que aquest cosí té un nom molt fàcil de pronunciar (tres lletres, dues de les quals vocals), i de fet va ser el primer nom propi que va aprendre de dir. D’aleshores ençà el crida a totes hores i pregunta per ell, encara que no estigui present. Quan el nano despareixia, potser per fer front a necessitats fisiològiques, o potser per anar a fer una incursió a l’armari de les galetes de xocolata, la Colometa s’enfadava i rondinava. En fi, coses de cosins enjogassats.

Per la nit m’havien convidat a un sopar de festa major en una bonica i menuda localitat del Baix Maestrat, amb ball i bous inclosos, per descomptat. No vaig dir pas que no. De fet, aquesta setmana no he desprofitat cap ocasió de trobar-me amb gent, alguns dels quals amics de fa molts d’anys, de quan el Colomet era més aviat una barreja de mussol i falcó. Això sí, ara en horari de matí-tarda. El cas és que aquest estiu encara no havia ballat cap pasodoble, ja sigui per manca de balladora, ja sigui per manca de ball, i m’abellia, què carai.

Vaig decidir que era més còmode passar la nit a ca la tia, deixaria la Colometa dormint amb el seu cosí, i jo dormiria així que arribés en un altra habitació, sense emprenyar ningú. De seguida ho va comprendre, li vaig mostrar el llit on dormiria i l’assenyalava dient el seu nom. També assenyalava el llit del costat dient el nom del seu cosí, entenent que allí és on dormiria ell. A l’habitació del costat el llit de la tia també era identificat amb aquest nom. La vaig deixar dormint plàcidament, res no se li va fer estrany. Bous no en vaig veure (vaig fer tard), i pasodobles tampoc no en vaig ballar (aquesta vegada per manca de balladora que em fes el pes, perquè de candidates n’hi havia, ja ho crec), però vaig xalar d’allò més.

El dinar del darrer dia va ser divertit. Hi havia arròs amb pop (capturat pel meu oncle a la platja de davant de ca seva, a Benimasclet). Era pop del terreno, que diuen aquí, que és una divertida expressió que vol dir simplement que és d’aquí. El cas és que la Colometa es va entusiasmar amb el pop, li agradava molt, i va aprendre a anomenar-lo: “pop”. Ho repetia a totes hores, ja sabeu com és la canalla. Li diré al meu oncle que ens en porti un de viu, i el deixarem a la banyera perquè la xiqueta jugui quan s'hi banya, crec que li farà gràcia. Ara, que si he de fer el mateix amb un bou...

Cafè triple, cotxe i carretera nord enllà. Viatge plàcid, sense cues i amb la Colometa fent non-non tipa de pop. Malgrat que feia més d’un mes que no veia la casa paterna, de seguida en va reconéixer el portal, l’entorn i també en Jaime que, amable, sol·lícit i content de veure la Colometa, ens va obrir la porta i em va ajudar a descarregar el cotxe. De manera aproximada la Colometa ja en diu el nom també. Banyera, sopar i dormir. Per cert, com que la Colometa ja és una senyoreta força crescudeta, avui hem estrenat el bany a la banyera de debò, hem abandonat la banyera de plàstic. I d’aquí quatre dies també abandonarem el llitet de barres. Si és que el temps passa volant...

L’endemà era el fatal dia del comiat. De nou va viure amb naturalitat retrobar-se amb la seva mare, sense escarafalls que potser indicarien que alguna cosa no va. I també amb naturalitat em va abraçar i em va dir adéu, també sense escarafalls. Amb naturalitat forçada, vaig tancar la porta i em vaig quedar escarxofat al sofà, lamentant-me dels termes del conveni que les circumstàncies em van forçar a signar: en les tres properes setmanes (vint-i-un dies), fins que comenci el curs escolar, la Colometa pràcticament no podrà veure al seu pare.

El que més em subleva és que la mare aquestes tres setmanes treballa i per contra jo tinc temps per cuidar-me’n, de la Colometa. És a dir, la mare prefereix que la Colometa estigui a casa amb els avis que no de vacances amb el seu pare. Si apartar la nena del seu pare d’aquesta manera és pensar en ella...

Per un instant penseu en la situació inversa en abstracte. És a dir, un pare separat que durant els dies que li toca encarregar-se de la seva descendència, l’enxufa als avis o a alguna cangur, mentre la mare està disposada a fer-se’n càrrec i disposa de temps. Com seria adjectivat aquest home? De despreocupat, d’irresponsable, de tenir unes galtes força desenvolupades? I la mare? De despreocupada i còmoda perquè ho permet?

Vacances amb la Colometa (IV)

2006-08-22T18:49:00.000+02:00

Un dia la mare de la Colometa va venir a veure-la a Benimasclet. Millor per la criatura. Que la parella se separi no significa que els fills també s’hagin de separar d’algun dels progenitors. Cal promoure contactes continuats entre progenitors i fills, en interès dels més menuts, els més febles i els que cal protegir després d’un trauma com una separació. Mai no he fet ni faré res per separar la Colometa de la seva mare, té dret a estar amb la seva mare.

La visita de la mare va ser una oportunitat per anar amb un amic a fer un berenar de forquilla (pa amb tomata, formatge, embotit i vi) als peus dels Ports de Beseit, i xalar d’allò més. Al capvespre, així que em va veure la Colometa tombar la cantonada del carrer per anar a trobar-la, va posar-se d’allò més contenta i va córrer cap a mi. No li va fer gens de gràcia que jo, fent broma, girés cua i fes veure que me n’anava. Inconsolable, li vaig demanar perdó cent vegades, no podia imaginar que allò que per mi era una brometa, per ella fos un drama. De seguida va aparèixer mon cosí i van posar-se a jugar com criatures que són.

No se li va fer gens estrany dir-li adéu a la seva mare i integrar-se de nou a la família paterna. Em va deixar tranquil veure que la Colometa viu amb normalitat la pertinença a dues famílies. M’he esforçat, i immodestament crec que tinc dret a atribuir-me’n el mèrit. La Colometa està estupendament contenta i cuidada amb el seu pare i no tinc perquè dubtar de res del que faig o deixo de fer amb ella. Per descomptat no està millor amb la mare o amb el pare, simplement està d’una altra manera, però igual d’estupenda.

Vacances amb la Colometa (III)

2006-08-22T16:38:00.000+02:00

Mai no he volgut desvincular-me de Benimasclet, sempre hi ha hagut alguna cosa que m’hi ha atret. Entendre els meus orígens probablement sigui una manera de coneixe’m millor. Vull que la Colometa participi d’aquests viatges, bàsicament lúdics, però també emocionals, són moltes les coses que m’hi porten i m’hi portaran, a Benimasclet.

L’idea de passar una setmana al poble feia molt de temps que estava presa. Per qüestions pressupostàries no tenia gaire mobilitat, i amb la Colometa tant menuda tampoc no volia embarcar-me en grans complexitats. A més, i això va ser clau en la decisió, ma mare, ma tia i mon cosí estarien també pel poble, la qual cosa significa un suport logístic inestimable. I també la possibilitat que la Colometa comparteixi el seu temps amb aquesta part de la seva família, que encara que sigui paterna és tant seva com la materna, per molt que hi hagi qui s’entesti en evitar-ho.

El primer dia de vacances va servir tot just per anar a buscar la Colometa a casa de sa mare nord enllà, fer el viatge en cotxe sud enllà, instal·lar-se a la casa (integrada al casc antic del poble), reconèixer el territori, saludar els veïns, fer un passeig per assegurar-se que la platja, el port i les barques continuen al seu lloc, sopar i dormir. Ben cansats, per cert: el cap de setmana jo havia estat estripant de festa major en un poble de la Franja, de la part del secà, i portava superàvit de quilòmetres i dèficit de son.

L’endemà, dia de la Mare de Déu d’agost, va ser testimoni d’un parell de moments que ja van justificar el viatge. Després d’una paella espectacular obra i gràcia de ma tia, culminada amb una no menys espectacular becaina a duo amb la Colometa, vam tornar a la mar a fer piletes amb els còdols de les cales. I com xalava la Colometa...Bé, el cas és que tornant cap a casa al vespre, amb la llum ja somorta, va a aparèixer la veïneta de davant de casa, un parell de mesos més gran que la Colometa, i es van posar a jugar amb una pilota i uns ninos, i com xalaven...No només això, sinó que al carrer també hi havia ma mare, ma tia, mon cosí i la veïna (mare de la veïneta), i també ens vam posar a jugar amb pales de platja i pilotes. Va ser un moment especial, veure la meva filla jugar al carrer, quan la majoria de canalla ja no ho pot fer, em va fer sentir molt bé, la meva filla estava gaudint d’un rar privilegi. Jo havia jugat al carrer, en aquest carrer, però ben poc, i al meu barri del Cap i Casal tampoc no gaire. Ma mare sempre m’ha explicat que era molt juganera, i veure-la allí al seu carrer com una xiqueta jugant amb les xiquetes també va ser una imatge divertida.

El segon moment va ser quan ja fosquejava, que ma tia va proposar d’anar a veure la processó de la Mare de Déu. Era l’hora de la banyera i del sopar de la Colometa, però vaig pensar que l’estiu és per gaudir-lo i em va costar poc deixar-m’hi arrossegar. Transgredir els horaris habituals de la Colometa va ser una petita victòria de la meva llibertat per cuidar la Colometa com a mi em sembla convenient, una afirmació a dues veus, la meva i la de la Colometa. A la porta de l’església hi havia una gernació esperant que passés la banda municipal i la imatge de la Mare de Déu. Amb la Colometa a coll, vaig fixar-me que li cridava més l’atenció la banda i la seva música, que no les mantilles i peinetes que lluïen cofoies les dames en el més pur estil valencià. La banda tocava peces suaus, que jo hagués preferit convertides en pasodobles, però suposo que davant la imatge de la Mare de Déu s’han de guardar certes formes. El meu avi, mort de fa molts anys, tocava a la banda municipal, i encara recordo quan fa temps ma mare s’emocionava veient-la passar pel carrer. No li vaig demanar mai, però devia recordar-se’n de son pare. Per arrodonir-se el seu magre jornal d’obrer, també tocava en un conjunt de festa major, el meu avi. Ara m'agradaria ballar un pasodoble (Islas Canarias, per exemple) amb ell a la banda, tot i que era un home amb el qual pràcticament no vaig tenir-hi relació, vivíem lluny i va morir jove. A cau d’orella li vaig explicar per sobre tot això a la Colometa, algun dia entendrà qui era el seu besavi.

Un altre dia, amb uns amics vam anar a veure córrer els bous en un poble al costat de Benimasclet que estaven de festa major. En aquest racó de món festa major és equivalent a bous matí, tarda i nit. Es tanquen carrers, places (o molls en els pobles de costa), i es deixen anar els anomenats bous de carrer. Amb més o menys fortuna, els joves (i no tant joves) citen al bou i corren davant seu per evitar-ne les escomeses. Els més agosarats corren de cara al bou i en el darrer instant el salten, un bell espectacle. En els pobles costaners, el bou el corren al moll, cosa que afegeix un joc: fer-lo caure a l’aigua, com era el cas del poble on ens trobàvem (no cal patir, saben nedar!!). No és que jo sigui un gran partidari dels bous, però tampoc en sóc un detractor absolut, si l’animal està ben cuidat i se’l respecta (com és la majoria de casos), és un joc agosarat i divertit, i fixeu-vos que no estic parlant de corrides de toros, amb sang i fetge, sinó de córrer i jugar amb la bèstia. La Colometa s’ho mirava tot amb els ulls esbatanats, no havia vist mai un bou, i li feia gràcia aquell animalot amb aquelles banyes, i aquells eixelebrats que hi jugaven. Va aprendre a dir “bou” i ho repetia constantment, cridant i tot, feia molta gràcia. Bé, mica en mica va coneixent la cultura local, la cultura d’una part dels seus ancestres.

Vacances amb la Colometa (II)

2006-08-16T23:45:00.000+02:00

La segona i darrera setmana de vacances amb la Colometa vaig decidir passar-la al poble de la meva mare, al Baix Maestrat, ben a prop del Delta de l'Ebre. Aquesta vegada, la mare de la Colometa no ha pogut fer res perquè la setmana pactada fos de set dies. Aquesta localitat, que anomenarem Benimasclet, ha estat escenari de vivències fonamentals a la meva existència. Aquí hi tinc les meves arrels rurals i el vincle matern, tant essencial en qualsevol persona. A més, en el meu cas la família materna és relativament abundant, cosa que fa que les relacions amb tietes, cosins i cosines (i ara la canalla d'aquests) siguin ben presents. La meva família paterna és menys nombrosa. Darrerament em costa venir-hi, i més de dues visites l'any són l'excepció, tot i que sempre faig propòsit d'esmena.

Em fan fora del ciber, que tanquen. Així que pugui més!!

Drets de propietat

2006-08-15T23:59:00.000+02:00

Voler ser pare (o mare) és un gest d'extrema generositat. Decidim portar al món algú que no ens ho ha demanat, però creiem que estem en condicions de donar-li tot allò que necessita per ser feliç, i així justificar aquest acte. La personeta que apareix davant nostre, i s'instal·la definitivament a les nostres vides, és una personeta independent, un ciutadà lliure. La particularitat és que precisa d'una atenció especial perquè no és fins al cap d'uns quants anys que no té maduresa ni autonomia plena per desenvolupar-se per sí mateix. És per això que un infant necessita d'una mare i d'un pare, perquè necessita la protecció d'algú adult que l'acompanyi en el seu procés de desenvolupament, i qui millor que aquells que han decidit portar-lo al món. En definitiva, un infant no és propietat de ningú, és una personeta lliure però que necessita tutela i protecció. El problema és quan no s'assumeix bé aquest principi fonamental, i un oblida que tot plegat és un acte de generositat del qual no se'n pot esperar res a canvi. D'aquí vénen moltes de les frustracions que generen els adolescents problemàtics, o aquells fills que han decidit, un cop adquirit cert marge d'autonomia, apartar-se de la recta via que li havien preparat els seus pares. Tenir un fill és un acte de generositat que ha de tenir per únic objectiu la felicitat dels fills.

Una altra qüestió fortament relacionada amb aquesta, és quan en cas de separació un dels dos progenitors fa servir els fills per anar en contra de l'altre, com si fos un projectil a la seva disposició. En el nostre cas, evitar que la Colometa exerceixi el seu dret de ser educada, estimada i protegida pel seu pare, malgrat que aquest hi està disposat, entra en aquesta categoria d'usos. No cal dir que qui això promou, la mare, no pensa en els drets de la Colometa, sinó en altres coses. La Colometa no és propietat de ningú, és una personeta lliure que té dret a estar amb la seva mare i el seu pare. Els drets són de la Colometa, no dels seus pares, no ho oblidéssim en cap moment.

Afortunadament per la Colometa, el seu cas encara no seria dels més escandalosos, ja que en nombroses ocasions la realitat supera la ficció, i l'absència d'escrúpols és digna de novel·les de terror. Fins i tot està mèdicament tipificat, la Síndrome d'Alienació Parental, que és quan un progenitor programa els fills per odiar a l'altre. Són històries certament terrorífiques i que ens fan preguntar on són els límits de la perversió humana, fer servir d'aquesta manera persones que no es poden protegir (infants) per alimentar les nostres fòbies.

Vacances amb la Colometa (I)

2006-08-09T16:00:00.000+02:00

Trinxat i satisfet. Així podríem definir el meu estat físic i anímic després de passar sis dies de vacances amb la Colometa. Una experiència nova i enriquidora, sense cap mena de dubte, tant per ella com per mi. Des de la separació, la Colometa mai no havia tingut l'oportunitat de passar tants dies seguits amb el seu pare. I dono fe que els ha aprofitat, m'ha deixat baldat! En realitat havien de ser set dies, però una coma mal posada al conveni va permetre a la mare deixar-ho en sis. En benefici de la Colometa, per descomptat.

Hem estat en el típic apartament estiuenc del Maresme. Afortunadament per ella hem compartit aquests dies amb la meva mare, i alguns dies també ha aparegut el tiet, i fins i tot algun amic paracaigudista, d'aquells que arriben sense avisar. Les excursions a la platja han estat poc sovintejades, ja que hi ha hagut dies rúfols i d'altra banda la Colometa és com un glop de llet, no pot abusar del sol.

L'apartament compta amb piscina, i de fet ha estat aquí on la Colometa s'ho ha passat millor, abandonant alegrement el medi terrestre i endinsant-se en el medi aquàtic amb gran entusiasme (i sense flotador!!). No hagués sortit mai de l'aigua, i a més només volia estar-s'hi amb el seu pare. Certament ens hem passat les vacances com cigrons en remull, tal com vaig predir en algun post previ. També ens hem abandonat a les típiques activitats estiuenques com aixecar-se tard (després d'estar una hora fent el ronso al llit), i fer competicions a veure qui allargava més la becaina (sempre guanyava jo, i aleshores em venia a buscar amb les meves xancletes exigint que me les calcés i m'alcés).

Una tarda la Colometa va concedir a la seva àvia el rar privilegi de poder passar una tarda exclusivament amb ella, cosa que va convertir la meva mare en la dona més feliç del Maresme. I una altra tarda, tot i que no ho regula el conveni, fins i tot la va venir a veure la seva mare una estoneta. Em va semblar natural, cal que la Colometa estigui amb la seva mare, no he fet ni faré res per separar-les.

El moment més difícil òbviament va ser l'últim dia. Aquell dia érem tots a casa (avi, iaia, tet, papa, segons la pronunciació de la Colometa), i jo la vaig notar més empàtica i juganera. La Colometa ens buscava, volia que estiguéssim per ella, cridava els noms de tots i semblava que tingués ganes de fer tot allò que potser sabia que no podria fer a partir de l'endemà. El moment més divertit va ser quan es va enfilar dempeus a la seva cadireta per ajudar a la meva mare a esbandir els plats. Va quedar totalment xopa, però reia i xisclava com una boja.

Aquell dia l'hora d'anar a dormir es va allargar com el xiclet, però cap problema, són vacances i no ens espera ningú. S'aixecava la samarreta i em mostrava desafiant la panxolina, fet que provocava un terrible atac de pessigolles de la Formiga Piga. Es desfeia de riure, i a mi em queia la bava a litres, no us puc enganyar. També rèiem molt quan li preguntava: "que m'estimes?" i amb un somriure d'orella a orella deia "nyo!!" (no). Aleshores jo em posava a plorar i ella reia encara més, fins que allargava la mà i feia que m'abraçava. Crec que aquella nit li vaig explicar el conte de la granota que escombrava l'escalota, però no n'estic segur. Bona nit Colometa, que somiïs amb les granotetes.

Bé, la setmana vinent una setmana de vacances més, aquest cop sí que seran set dies, i ja en tinc ganes, ja. Segur que la Colometa també, i això és el que em fa més feliç.

Reconeixement i dignitat

2006-07-26T12:15:00.000+02:00

La setmana passada el jutge va fallar. Va donar per bo el conveni que forçadament vaig acceptar i signar el dia més infame. El fet no deixa de ser un tràmit intranscendent perquè era totalment previsible segons la meva advocada, però va causar en mi una sensació d'indefensió i impotència que no em puc treure de sobre. El conveni no respecta el dret de la Colometa a una mare i un pare, ja que deixa al pare en segon terme (i a més fa que a mi em toqui assumir força més despeses que la mare malgrat tenir ingressos similars). Ni parlar-ne, de la custòdia compartida (ni de despeses compartides). L'alternativa d'anar a judici era molt pitjor. Hagués estat un suicidi: mal rollo elevat a l'enèsima potència i amb els jutges i la jurisprudència en contra. Potser hagués estat més digne confiar en la justícia i poder dir-li a la Colometa quan sigui gran que vaig fer tot el que vaig poder perquè no ens separessin, però a vegades cal posar-li seny a la vida, encara que estiguem parlant d'afers emocionals. En tot cas ho porto malament, em sento inferioritzat com a pare, no se'm tracta en peu d'igualtat. Els menyspreus, amenaces de denúncia, enganys i paraules incomplertes continuen a l'ordre del dia, i el recurrent consol que donen els amics amb experiència, segons el qual el temps ho cura tot ara com ara no em serveix, jo visc el present. Sé perfectament que viure instal·lat en el ressentiment no em convé, no m'ajuda a relaxar-me i hi ha el perill de que això acabi esquitxant la Colometa, la veritable víctima.

És dur, però he d'acceptar que el reconeixement com a pare no me'l donarà ella. Mai. El reconeixement com a pare ha de partir bàsicament de mi, no pot dependre de ningú més. També m'ajudarà, això sí, el reconeixement de la cangur caribenya (¿cómo no, caballero?); de les senyores Oitant i Marededéusenyor (amiga i veïna respectivament de la meva senyora mare); del senyor Sesservit (botiguer del barri impressionat davant de la possibilitat de que un home no tingui cap impediment genètic per canviar bolquers); de la senyora Passihobé (mítica propietària d'una afamada botiga de roba infantil encantada d'orientar el sentit estètic d'un home); o el d'aquell turista passavolant que al Bogatell em va confessar que l'havia impactat veure aquella comunicació entre la Colometa i el Colomet mentre jugàvem a colgar-nos les mans a la sorra (no portàvem joguines, però quan tens ganes de jugar tant se val).

Ara bé, el més important reconeixement de tots serà el de la Colometa, per descomptat, i aquest només depèn de mi.

La Floreta del Barri

2006-07-24T17:25:00.000+02:00

No, no ens hem pogut aguantar la mirada. Fet i fet era previsible. La predisposició amb la que m'acostava a l'escola el darrer dia de curs a buscar la Colometa ho deixava entreveure. El curs vinent la Colometa anirà a una escola nord enllà i per tant divendres era el comiat dels companys i de les educadores. De companys no en vaig trobar, pràcticament ja havien marxat tots. De les tres educadores en vaig trobar dues, una que està a temps parcial i una altra que s’hi està moltes hores. Amb la primera els dos petons de comiat van ser resistibles, però amb la segona, la Floreta del Barri, no ho vaig poder resistir.

Durant aquest hivern tant fred, la Floreta i les seves companyes han estat més hores amb la meva filla que no pas jo. És difícil explicar les emocions que això genera, el respecte que t'infon pensar que aquestes dones es dediquen a cuidar el que més estimes: la teva filla. Mentre els seus pares s’endinsaven en una guerra bruta, miserable i cruel, la Colometa estava ben protegida a l’escola per la Floreta i les seves companyes. En molts moments han estat molt comprensives amb la meva situació, ajudant-me en circumstàncies en que per culpa de la incomunicació amb la mare hi havia algun problema. Els vaig fer un regalet la setmana passada, però això sempre serà insuficient per mostrar emocions.

A la Floreta del Barri no li ha costat gens ajupir-se, agafar la Colometa, abraçar-la, fer-li un petó i dir-li “vine’m a veure”. Jo hagués volgut abraçar la Floreta (joveneta, escarransida, nyicris i escanyolida com un secall), agafar-li les mans, i dir-li que l'agraïment és sincer i serà etern. Tots aquests pensaments s'han fos en una pilota que s'ha anat accelerant en uns instants dintre del meu cap i m’ha bloquejat. Finalment li he volgut mirar els ulls, i no, la Floreta del Barri i jo no ens hem pogut aguantar la mirada. Ni tant sols les paraules han brollat, un nus a la gola m’ho impedia. He maleït les meves covardes ulleres de sol, no he estat capaç de mostrar-li a La Floreta el viatge del blanc dels meus ulls cap a un vermell vidriós inequívoc (els seus ulls han fet el mateix viatge). Se’ns educa en l’ocultació de les emocions, i en particular als homes no se’ns permet plorar, “això és de nenes”. Tot i així, crec que ho ha intuït. La Colometa també devia intuir alguna cosa, s’ha passat el camí de l’escola a casa sense badar la boca.

Tampoc no cal fer-ne un castell, la Floreta és una noieta casolana fàcil d’ensopegar passejant amunt i avall del barri. Prometo buscar-la, trobar-la, convidar-la a seure una estona en algun bar del barri, i explicar-li què vol dir per mi agraïment, sense ulleres de sol. La Colometa també l'estima i segur que ho voldrà.

Dentetes

2006-07-13T01:04:00.000+02:00

Aquest cap de setmana darrer ha estat esgotador, la Colometa no s’ha trobat bé. Sort de la meva mare, que ho ha fet més lleuger. Vam mirar d’aprofitar, i el divendres un cop banyada i sopada vam enfilar cap al Maresme, sense poder evitar ni la calor ni les cues. L’estratègia estava ben trobada, la Colometa es va passar el trajecte dormint i així no va patir per les cues, que treuen de polleguera a qualsevol.

Anar a la platja amb la Colometa comporta un desplegament logístic notable: parasol, “burbujita”, cremes, joguines, gorra, aigua, galetes, bolquers, tovallola, tovalloletes, mocadors de paper i cotxet. I a això cal afegir-li després el parament propi. Fet i fet per estar-se un parell d’hores com a molt, que la Colometa és blanqueta com el Colomet. De totes maneres, aquest dissabte va ser el primer de ficar-se a l’aigua com una valenta. La deixava a la voreta de l’aigua i corria cap a dintre sense cap mena de por, la punyetera.

Per la tarda jo la notava rarota, i a última hora el termòmetre me’n va donar la raó: 39,1. En canalla d’aquesta edat és relativament normal, les defenses encara no estan desenvolupades, i qualsevol petit problema es converteix fàcilment en una febrada. El diagnòstic no era complicat: les dents que surten i fan patir. En un primer moment em vaig espantar, tal temperatura és digna de fer patir a qualsevol pare (o mare!). Però de seguida un antitèrmic i un bany d’aigua fresqueta (quina manera de rondinar!!) han fet els seus efectes, i en tan sols una hora havia baixat a 37,2. Cap problema, sopar, dormir i demà serà un altre dia.

Com som d’egoistes. Quan he tingut la Colometa pansida a la falda, abraçant-me recolzant el seu cap sobre el meu pit, sense bellugar-se ni dir res, m’he sentit molt bé. Veure que la personeta que més estimes del món depèn de tu i t’ho fa evident et fa sentir bé. Estimar algú que accepta ser estimat, i que en aquest cas és evident que t’estima és una situació que frega la perfecció. I tant se val que això surti a la superfície quan l’altre està malalt, som així d’egoistes.

D’altra banda hi ha hagut un moment d’inseguretat que il·lustra força bé el meu estat de les coses. Quan he vist el termòmetre evidentment la primera reacció ha estat de preocupació per la Colometa, però no he pogut evitar una segona reacció: patir per l’esbroncada de la mare. És un patiment òbviament estúpid perquè la culpa no és meva, però molt il·lustratiu de l’estat de la meva seguretat i de l’agressivitat que encara em toca viure. El més dur de tot ha estat veure que no anava gens mal fixat: en el moment d’explicar-li tot plegat a la mare m’he hagut de sentir dir coses poc boniques. La solució fàcil seria deixar-li d’explicar res a la mare, però no em sembla just per la Colometa, aniria en contra del seus interessos, seria utilitzar-la. Ella està per damunt d’això i es mereix que els seus pares mirin de construir un entorn cooperatiu en benefici seu. Si la mare no ho vol ja s’ho trobarà. Jo, quan la Colometa sigui més gran podré mirar-li als ulls i dir-li que mai no he volgut evitar que estigués amb la seva mare.

La Justícia contra els infants

2006-07-11T13:03:00.000+02:00

Ahir un amic em va explicar el cas del seu germà, traumàticament divorciat, i a qui per descomptat se li ha tret la custòdia dels dos fills al jutjat. La mare ha agredit al pare en una ocasió, fet que li ha comportat una ordre d'allunyament. Això no ha significat res pel jutge: en benefici dels infants se li ha tret la custòdia al pare malgrat que l'única persona que ha fet servir la violència hagi estat la mare. Això no és tot, un cop fixat el règim de visites del pare en el procés de separació, el fiscal (l'Estat) va aconseguir en el procés de divorci que se li rebaixés el temps de visita als seus fills "en beneficis dels infants". El més gros és que la mare no ho havia demanat!! La Justícia i l'Estat contra els infants.

No està de més recordar la Convenció sobre els Drets dels Infants de les Nacions Unides adoptada el 1989. Espanya en va ser signatària, com la majoria de països del món. A continuació una selecció d'articles (els destacats són meus):

Article 2
Tots els drets enunciats en la Convenció han de ser atorgats a tot infant sense excepció; l'Estat té l'obligació de protegir I'infant contra qualsevol mena de discriminació.

Article 3
Tota mesura, de caràcter judicial o administratiu, que s'adopti respecte a un infant, s'ha de recolzar en el seu propi interès.

Article 4
L'Estat té l'obligació d'assegurar l'exercici dels drets reconeguts en la Convenció.

Article 5
L'Estat té l'obligació de respectar els drets i fer complir els deures d'aquells que legalment són responsables de l'infant, per tal que l'infant pugui exercir els drets reconeguts en aquesta Convenció.

Article 7
L'infant té dret a un nom des del seu naixement i a adquirir una nacionalitat, de manera que mai no resulti un apàtrida; també té dret a conèixer els seus pares i a ser atès per ells.

Article 8
L'Estat té l'obligació de protegir i, si s'escau, restablir els aspectes fonamentals de la identitat d'un infant: nacionalitat, nom i relacions familiars.

Article 9
L'Estat té l'obligació de vetllar perquè l'infant no sigui separat dels seus pares contra la voluntat d'aquests, excepte si es tracta d'una mesura de l'autoritat competent que, tenint en compte l'interès superior de l'infant, determini el contrari. L'infant té dret a mantenir el contacte amb el pare o la mare quan estigui separat de l'un, de l'altre o de tots dos.

Article 14
L'Estat té l'obligació de respectar el dret de l'infant a la llibertat de pensament, de consciència i de religió; i de respectar els drets i els deures deIs seus pares per guiar-lo en l'exercici dels seus drets d'acord amb l'evolució de les seves facultats.

Article 16
L'infant té dret a no ser objecte d'intromissions en la seva vida privada; té dret a la família, al domicili i a la correspondència, i no ha de ser objecte d'atacs il·legals pel que fa a la seva honra i la seva reputació.

Article 18
L'Estat ha d'assegurar el reconeixement del principi que el pare i la mare tenen responsabilitats comunes en l'educació i el desenvolupament de l'infant; són els primers responsables de l'infant i la seva preocupació fonamental ha de ser el seu òptim desenvolupament.

En base a l'article 4, la veritat és que m'entren ganes de denunciar l'Estat espanyol per incompliment flagrant d'una convenció internacional...En el meu cas vaig decidir no anar a judici per voluntat de cooperació amb la mare (tot i que ella va torpedinar el procés tot el que va poder), però també per la certesa que deixar els drets de la Colometa en mans de la justícia era perdre el temps, la salut i els diners. I després del que em va explicar ahir aquest amic n'he quedat més convençut...Feia un temps pensava esperar que la legislació canviés per mirar d'obtenir la igualtat davant la mare i la garantia dels drets de la Colometa via judicial, però em sembla que ni l'Estat ni la Justícia estan pels drets dels infants...No em vull desanimar, però no tinc gaires armes per defensar els drets de la Colometa, almenys a nivell jurídic. Els drets de la Colometa no depenen de la seva condició de ciutadana lliure, sinó dels capricis de la seva mare. No em sembla la millor manera de construir una societat de dones i homes lliures...

Habemus papam

2006-07-09T23:22:00.000+02:00

Estic encara una mica xocat pel desplegament ultraconservador de la visita del papa a València en el marc de l'Encontre Mundial de Famílies, en el que gent com jo que mantenim formes de família diferents de l'establerta som considerats com encarnacions del dimoni. Per no parlar d'homosexuals...M'esgarrifa pensar què poden arribar a pensar aquesta gent de la custòdia compartida o del dret dels infants a una mare i un pare...la mare a casa amb la canalla i el pare a pencar i pagar la pensió.

De fet, sense arribar a aquests extrems, l'opinió generalitzada i que els jutges apliquen diligentment, és que la mainada ha d'anar amb la mare "perquè la mare és la mare", argument tan sofisticat com "el pare és el pare" o "les mongetes amb botifarra són les mongetes amb botifarra". En realitat no és un argument, és la constatació d'una tautologia i un fet biològic que al llarg de la història ha consolidat un estereotip que ha apartat als homes dels seus fills en les edats més tendres. Argumentar en base a això és acceptar la desigualtat (biològica?) de la mare i el pare. Si acceptem que la desigualtat és biològica ens posem a l'altura de les ideologies més nefastes de l'Europa del segle XX. D'altra banda, acceptar la desigualtat també és trencar el principi constitucional de la igualtat de l'home i la dona davant la llei. No és que m'hagi tornat constitucionalista com l'Acebes, però aquest principi és present a totes les constitucions modernes. Sort que aquesta gent de València ara no ens mana, perquè si no la custòdia compartida passaria al capítol de les utopies.

La reforma de Zapatero de l'estiu passat de la llei del divorci es va quedar curta en el capítol de la custòdia compartida per la pressió dels corrents feministoides més antimasculins, que veuen tot home com un potencial agressor, i que tenen molta premsa en virtut de la correcció política imperant en els temps que corren. La Conselleria de Justícia de la Generalitat estava reformant el Codi de Família per tal que fos més favorable a la custòdia compartida que la llei espanyola, però amb les tempestes que hi ha hagut a l'oasi està tot aturat. Feministes radicals al costat de Benet XVI!! El món al revés...

Cavallets, tomàquets, colomets i colometes

2006-07-07T01:32:00.000+02:00

Les coses mica en mica es van normalitzant, i el pànic que tenia quan anava a buscar la Colometa a l'escola al cap d'uns quants dies de no veure'ns es va esvaïnt. Ahir no va trobar estranys els braços del seu pare malgrat que feia cinc dies que no ens vèiem. Veu el seu pare, dubta un instant, s’agafa a les faldilles de l’educadora, però finalment corre i para la galta per deixar-se fer un petó.

Xafogor de mil dimonis, tramvia, renfe i ja som a ca la Martina (nom inventat), una noia valenta que ja en té tres (!!!). Feia molt que no ens vèiem, des d’abans de la separació, però està estupendament igual (amb un xiquet més, això sí). Anar a fer un gelat al carrer del Mar de Badalona en aquestes condicions adquireix aires de desplegament militar, sortir amb quatre criatures d’entre un i cinc anys exigeix disciplina, concentració i paciència. Un cop al carrer la broma és fàcil: fem tota la fila d’un matrimoni de l’Opus!!

Un cop superada la prova del gelat, veiem oberta la Casa del Mar, en plena rambla badalonina, on hi ha instal·lats uns aquaris que fan les delícies de la canalla. De sobte, em veig amb dos (2) xiquets a coll explicant-los com punxen les escòrpores. La Martina feia un altre tant amb els altres dos. En el moment en què he tingut només la Colometa a coll he copsat com la presència d’un tomàquet de mar li causava una estranya emoció. Repassant els diferents aquaris li he fet cinc cèntims de les fabuloses aventures dels cavallets, de les llagostes, dels llobarros (no n’hi havia, però tant se val) i, per descomptat, dels tomàquets de mar. Com que no en tenia prou, he continuat amb les sépies, els calamars, els lluços (i els llucets), les gambes, els molls, els llenguados, les sardinetes, les tonyines, els raps, els congres, les espardenyes, els dàtils, els pops, les aranyes, els musclos, i també de les sirenes, que una mica més i entabanen al pobre Ulisses en el seu retorn a Ítaca. Totes aquestes criatures van a la platja a reproduir-se. Jo també vaig fer-ho en el seu moment: la Colometa va néixer a cinquanta metres de la platja. Jo i la meva família més propera hem nascut i viscut sempre prop del mar. El dia que em toqui explicar-li els seus orígens m’estremiré: Colometa, ets filla de la mar i per mi també ets com la mar, mai no em cansaré de mirar-te.

Xafogor de mil dimonis, renfe, tramvia i ja som a cal Colomet i la Colometa de tornada, una tarda deliciosa. La Colometa no és gens lluny, no cal atabalar-se ni angoixar-se.

El pare sobtat

2006-07-04T14:54:00.000+02:00

Els pares als quals se'ns ha pres la custòdia dels nostres fills (o se'ns ha forçat a acceptar-ho), i la volem recuperar o procurem passar amb els nostres fills més temps, sovint hem de patir la cruel, típica i tòpica mofa de: "mira, ara se'n preocupa, dels fills". Dissortadament m'ho he hagut de sentir a dir, i no per veïnes xafarderes i pocafeina, sinó fins i tot per amics. La frase és profundament feridora, qui la pronuncia sense ganes de ferir no és conscient del mal que fa sentir-te dir això. No es té en compte que has passat d'una situació en que tenies la custòdia a una altra en la que l'has perduda, amb la conseqüent reacció que això suposa. Fins i tot està cruelment conceptualitzat com el "síndrome del pare sobtat". I més cruel encara és quan t'ho sents dir i la realitat de les lleis, els jutges i la mare tampoc t'ho posa fàcil perquè te'n puguis responsabilitzar lliurement i de manera tranquil·la. Hem de patir totes les pegues del món per poder-nos ocupar dels nostres fills, i a sobre hi ha qui ens ho recorda en to foteta. No acceptar que la gent pot canviar d'actituds, és acceptar un model de societat immobilista i conservador que res té a veure amb una societat moderna i oberta. És com si algú que ha estat condemnat i ha passat per la presó se'l continués jutjant, sense el dret a una segona oportunitat.

Massa sovint es fa servir l'argument de "és un pare despreocupat" per condemnar els fills, en cas de separació, a viure separats del pare. Es deixen de banda preguntes clau com: era un pare integrat a les tasques de la cura dels fills, o se'l deixava de banda? A més es comet un error cruel confonent el passat amb el futur. Si un pare no s'ha responsabilitzat dels fills, això no ho han de pagar els fills en el futur.

Potser sí que ho podia haver fet millor en el seu moment (com tothom, inclosa la mare), però això no ha de condemnar la Colometa a viure separada del seu pare. Sovint la mare i l'opinió pública (que els jutges acaten amb impecable correcció política) obliden que del que estem parlant és del dret de la Colometa a una mare i un pare, no de la necessitat de la mare de venjar-se fent-la servir de projectil.

Fa estiu i ja penso en la platja i la piscina. Amb molts esforços i malgrat una ferma oposició de la mare, he aconseguit que la Colometa passi un parell de setmanes d'agost amb mi. Probablement ens les passarem en remull, com els cigrons.

La dona més feliç del món

2006-06-27T18:51:00.000+02:00

Ahir va ser l'excursió de final de curs a l'escola de la Colometa. Van organitzar un autocar per anar a un parc infantil fora de la ciutat, amb molt d'espai, piscines, gespa, ombres, gronxadors, i tot allò que pot fer feliç la canalla. Normalment van acompanyats, ja que la veritat, tan menuts fa cosa deixar-los només amb les educadores. Ni jo ni la mare podíem per feina, de manera que l'opció més lògica era que si hi havia d'anar hi anés amb alguna de les àvies, i la més predisposada era la paterna.

Dintre del procés d'intent de destrucció del vincle patern de la Colometa, la família del pare hi va inclosa, per descomptat. I si la mare evita al màxim que la xiqueta estigui amb el pare, això també va per la seva família. Finalment s'ha imposat la lògica i l'interès de la Colometa, i la meva mare ha pogut anar d'excursió amb la seva néta. És infamant negar-li a una criatura una font d'estima, però les separacions fan aparèixer les dimensions més fosques de les persones, abnegades mares treballadores incloses. Com a àvia, la meva mare és molt clàssica, de trets absolutament llatins, sempre disponible i disposada a tot per tal de sentir-se el pal de paller de la família (como t'ha querío mare no te va a querer mujer). La separació també l'ha afectada, en primer lloc per mi, però també hem de pensar que ella també s'ha vist separada de la seva primera i única néta, la nineta dels seus ulls. A més, la patrimonialització que la mare ha fet de la nena des del seu primer dia de vida, ens ha apartat de la Colometa, tant a mi com a la seva família paterna. I això la meva mare ho patia (i jo també, no us penseu).

Ahir la Colometa va anar d'excursió amb la seva àvia, i estic convençut de que la meva mare va ser la dona més feliç del món. Qui no s'ha deixat estimar per les àvies?

Les fades del solstici d'estiu

2006-06-26T19:44:00.000+02:00

Fa dies que tinc abandonat aquest raconet blogosfèric, segurament és galvana i prou, no cal buscar-li tres peus al gat. És veritat que he estat una mica malaltó, però no és una excusa prou bona, no. Ai quines ganes sempre d'autoexigir-nos i culpabilitzar-no de tot!!

Nit de Sant Joan. Sempre m'ha agradat Sant Joan, tota una manifestació popular de ganes de sortir al carrer i celebrar l'arribada de l'estiu. Només una vegada he deixat de sortir per Sant Joan, per un examen...que després vaig suspendre!! Disculpeu però deixeu-me que torni a subratllar el caràcter masoquista que tenim alguns!! Enguany la Colometa ja té un any i mig i crec que, aprofitant que està amb el seu pare :) :), val la pena que visqui una nit que per mi és tan especial. Educar també és compartir amb els fills allò que t'emociona, encara que posteriorment allò no els emocioni especialment, però almenys ja saben amb què t'emociones. Uns amics que se n'han anat a viure nord enllà, prop del pirineu de Girona (exiliats immobiliaris en podríem anomenar), i tenen un nen de la mateixa edat de la Colometa m'han convidat a passar el cap de setmana. M'ho prenc amb molt d'entusiasme, fa massa mesos que no surto un cap de setmana, ni sol ni amb la Colometa. Dijous per la tarda comença la competició esportiva per preparar-se per sortir divendres: encarrega la coca, compra al súper, prepara teca pel divendres,...Divendres vaig aconseguir plegar de treballar a les 14:30, però encara havia d'anar a casa tancar les bosses, dinar, carregar el cotxe i anar a buscar la Colometa a l'escola a les 16:00. Ho vaig aconseguir: a les 16:19 la Colometa i jo enfilàvem cap al Pirineu!!

Al sopar ens esperaven una colla diversa i curiosa (avui en diuen freakies, oi?) que va fer que la Colometa i el seu company Ivan (nom inventat en ocasió de Sant Joan) s'ho passessin d'allò més bé. Quan començava a marranejar de son, cap allà quarts d'11, veig que ha arribat el moment d'anar a fer una volta pel poblet (típica localitat pintoresca infestada de barcelonins amb calés i que ara ja només viu pel turisme i les agències immobiliàries). A la placeta del poble, amb més voluntat que traça, els indígenes (amb la col·laboració d'algun foraster, m'imagino) han muntat una foguera al voltant de la qual la canalla i els jovenets fan autèntiques barrabassades amb els petards i la pirotècnia més diversa.

Quan arribem a la plaça només queden brases, i una munió de gent al voltant menjant coca sucada en xocolata desfeta. Hi havia prevista una lectura de poemes i l'aparició d'una fada pirinenca, però hem fet tard. Però la nit és perfecta, i entre la gent intueixo una noia vestida de blau cel menjant coca i sucant xocolata. És la fada, sens dubte. Agafo la Colometa a coll i li dic a cau d'orella: "Veus? És la fada del solstici, anem a fer-li un petó i a demanar-li que ens regali un bon estiu". Mentre la Colometa li feia un petó, jo aprofitava per intentar lligar amb la fada, però les circumstàncies no eren propícies, ho haurem de deixar per un altre cap de setmana, i per descomptat no ho penso explicar aquí...

Deducció per fills a càrrec

2006-06-19T17:58:00.000+02:00

Em trec la disfressa de pare embadalit amb l'actuació de la seva filla al festival de final de curs de l'escola i...alehop...em calço les ulleres d'usuari del programa PADRE de declaració de la renda. Avui, nois, serà poc poètic això, ja us ho avanço. En aquesta època de l'any tot ciutadà honrat es veu abocat a treure temps i trobar els papers que li permetin fer la declaració de renda amb èxit. Hi ha qui es busca un gestor (n'hi ha que fins i tot reben el nom d'assessor fiscal), un estudiant d'econòmiques o empresarials que vol fer uns calerons, algun conegut que treballa en alguna entitat financera, o un amigatxo enrollat que li pot resultar fins i tot divertit fer números a canvi d'unes cerveses (aquest darrer és el meu cas). Bé, ja haureu copsat que la declaració me la faig jo, i enguany m'enfrontava a la novetat tributària de la condició de separat. Primera sorpresa: com que he perdut la custòdia de la Colometa, aquesta ja no pot figurar com a fills a càrrec. En el meu cas és una tocada de nassos, perquè amb la pastarrufa que li passo a la mare cada mes, dir que no està al meu càrrec té dallonsis. En tot cas, la Colometa ha desaparegut fiscalment de la meva vida. De cap manera no és un drama, hi ha àmbits en que sí que fóra un drama que desaparegués de la meva vida...fins aquí arribo :) La tocada de nassos fiscal ve quan te n'adones que no pots deduir-te el mínim per fill a càrrec, que no és molta virolla, però amb les dificultats financeres que tinc no m'aniria gens malament (1.400€ menys de la base imposable...). D'altra banda, tampoc no em puc deduir la pensió que li passo a la Colometa!! Si en canvi la pensió fos per la mare, aleshores sí que me la podria desgravar. Té nassos, fiscalment és més profitós pagar-li a la mare que a la filla... Crec que el règim fiscal dels separats amb obligació de passar una pensió és manifestament millorable. En fi, demà com a bon ciutadà aniré a la meva oficina bancària a dipositar els impressos que acrediten que sóc honrat amb allò que és de tots. La veritat és que a mi no em molesta pagar, el que em molesta és que no ho facin els que ho han de fer, després ens queixem de la manca d'escoles bressol, per exemple.

Final de curs

2006-06-17T17:26:00.000+02:00

Ahir vaig anar al festival de final de curs de l'escola de la Colometa. En un teatre del barri més aviat tronat, s'amuntegaven i suaven famílies senceres amb el propòsit de veure els seus patufets en acció damunt d'un escenari. Si bé és veritat que pels més grans de tres o quatre anys això pot resultar més o menys divertit, pels més menuts com la Colometa crec que això es fa més per l'autosatisfacció dels pares que no pas perquè els nanos s'ho passin bé. No entenen gaire res, veuen un munt de gent que els fa fotos i els filma, reben ordres i passen calor. En tot cas ha resultat curiós veure la primera actuació de teatre musical de la Colometa, convenientment disfressada i dirigida per unes voluntarioses educadores, que deuen haver tingut una feinada de por amb els decorats i tota la pesca.

Jo he tingut sensacions estranyes. Hi havia quatre entrades per nano, i vaig aconseguir-ne dues, una per mi i una altra per la meva mare. Per la seva banda, la mare de la Colometa havia portat la seva mare, de manera que ens vam ajuntar els progenitors i les dues àvies. Ha estat una mica desagradable haver de seure separats, sobretot quan les dues àvies no ho volien, però les coses estan tan enverinades que no s'hi pot fer una altra cosa de moment. Sort que el teatre era prou gran com per evitar situacions incòmodes.

La primera incursió en el món de la faràndula de la Colometa ha passat amb més pena que glòria. Bàsicament perquè era a les cinc de la tarda i no havia dormit gens al migdia. Anava amb uns ulls de sépia i una expressió de lluç bullit que no s'aguantava, pobreta. I això que li havia dit a la mare que ja l'anava a buscar jo al migdia i la portava a dormir a casa meva (i de la Colometa), al costat de l'escola i del teatre. Però res de res. Un cop finalitzada l'estelar actuació de la Colometa la mare ha corregut a treure-la d'allí perquè, la veritat, la criatura estava morta de son i de calor. He mirat de saludar-la però certament em costa quan hi ha la mare. Quan coincidim els tres ho passo malament, perquè la nena està tan enganxada al coll de sa mare que no se'n vol saber res de braços aliens, encara que siguin els del seu pare. Lògicament això és una conseqüència de passar gairebé tot el seu temps amb la mare. A més, jo l'educaria una mica diferent, ja que per mi la tasca educativa és més social (avis, tiets, tietes, cosins, veïns,...) que exclusivament del pare i la mare. Vull dir que si no s'acostuma a estar amb gent diferent a la mare la dependència que això genera no crec que sigui bona. Jo imagino que això té a veure amb la separació, ja que davant del fracàs personal que sempre suposa un trencament, és natural aferrar-se emocionalment a allò que et proporciona més seguretat, en aquest cas la Colometa. El problema és si això és el que més convé a la Colometa, i molt em temo que no...

Finalment, un cop fora del teatre he acabat fent un beure a una terrasa d'un bar amb els meus pares i la meva exsogra, una dona raonable i assenyada amb qui no tinc cap interès en deixar de relacionar-me. La Colometa, amb la seva mare, havia marxat nord enllà...No és un mal final per una setmana horrorosa, marcada per la signatura de l'acceptació de la infàmia el dilluns, i per altres episodis personals que aquí no vénen al cas...

El dret a somiar

2006-06-13T15:57:00.000+02:00

Després de la infàmia i del tràgic post d'ahir, avui dissertaré sobre el dret a somiar. De fons, el blues ortodox endurit de Gary Moore als auriculars evita que m'adormi. M'impressiona el blues, tota una cultura condensada en dotze compassos i una escala pentatònica. Massa dur, però. Canvio a David Bowie, em col·locaré "Under pressure" per escriure alguna cosa...avui estic clàssic amb ganes!!

El metro no ha estat mai escenari d'esdeveniments rellevants a la meva vida, des del punt de vista autobiogràfic no té poder literari. Al que sí que li admeto poder literari és a la capacitat que té el metro de condensar històries en molt poc espai i temps. No s'us ha acudit mai en un viatge de metro, de posem deu minuts, imaginar la història del personatge que tenim assegut davant? És un exercici estèril per la sociologia perquè mai no encertaràs quina història s'amaga darrera d'aquella mirada perduda o d'aquelles mans que subjecten fermament una bossa del Corte Inglés. Però la literatura és especulació. Especular ve del llatí speculum, que vol dir "mirall" (o "espill"). Projectem a la realitat les nostres obsessions, els nostres fantasmes, les nostres fílies...i els nostres somnis. Això és literatura. És impossible escriure fent abstracció de la realitat i de la nostra visió particular del món.

En acabat de fer metaliteratura (o com se digui), us explicaré una història que pot semblar fictícia però és ben real. I encara que sigui real és ben literària...i té lloc al metro!!

Ahir vaig trobar-me en Dean Moriarty (nom fictici, i ben literari per cert) al metro. En Dean el conec dels anys de la facultat, no estudiàvem junts però teníem amics comuns a la facultat, i vam compartir alguns dels moments més salvatges de la postadolescència (o potser adolescència?). Des que vaig acabar la carrera el veia molt de tant en tant, i recordo que la darrera vegada que el vaig veure va ser al mític Kentucky del carrer Arc del Teatre al Raval. Em va explicar que tenia una filla de dos anys i que feia poc que s'havia separat. Tot i la boira de l'alcohol, recordo un home trist i poc expansiu, certament estava passant un mal moment, i deia: "sort de la menuda". Com la boira, en Dean i jo vam escampar i , malgrat viure a 50 metres, no és fins al cap de quatre anys que me'l trobo al metro. Després d'explicar-li molt per sobre la meva història i de comentar plegats alguns paral·lelismes amb la seva, tot d'una va i em diu: "aquesta nit la meva companya ha parit!!". En Dean havia refet la seva vida, havia trobat una nova companya de viatge i ara tenia el seu segon fill. "Tenia moltes ganes de fer-li un germanet a la Marina (nom inventat), no vegis com n'està, d'il·lusionada!! Aquest matí quan ha vingut a l'hospital i l'he vista fent-li manyagues al seu germanet m'he engreixat deu quilos!!". El metro no és un lloc gaire propici per emocionar-se, però com us podeu imaginar m'ha costat dissimular-ho. Amb la mirada cómplice de qui sap perfectament el que m'està passant pel cap, en Dean m'ha abraçat i ha marxat, que arribava el metro i el seu fillet l'esperava a l'hospital. Efectivament amics, mentre en Dean m'ho explicava, jo especulava, projectava la seva realitat a la meva, i la veritat és que ja m'hi veia. Només em falta trobar la fadeta que vulgui continuar el viatge al meu costat...

És bonica aquesta història, oi? Puc donar fe que és verídica, i que l'encontre entre en Dean Moriarty i en Colomet va tenir lloc el mateix dia que vaig acceptar la infàmia. Li he promès una visita la setmana vinent, i segur que donarà per més literatura. Literatura és la reivindicació del dret a somiar.

El dia més infame

2006-06-12T16:49:00.000+02:00

Avui s'ha consumat l'infàmia, la meva infàmia. He anat al jutjat a ratificar el conveni de regulació de la cura de la Colometa. He signat un paper en el que accepto voluntàriament perdre la custòdia de la meva filla. El conveni de regulació m'ha costat mesos de negociació, un veritable calvari sense cap mena de cooperació per part de la mare i el seus advocats. Després de moltes agoixes i disgustos (no dubto que per part de la mare també), moltes hores de telèfon i (per què no dir-ho?) molts quartos al calaix dels advocats, vaig arribar a un acord en el que acceptava que la custòdia se la quedés la mare. Jo no volia, les circumstàncies m'hi han portat forçadament, i sé que no és el millor moment per retreure'm res a mi mateix, però no puc evitar pensar que poc o molt he traït a la Colometa. Per evitar anar a judici, he deixat de defensar els seus drets i he permès que a partir d'ara la desigualtat real entre pare i mare imposada per la mare, es converteixi en desigualtat jurídica ratificada per un jutge. M'agradaria, estimats lectors, que copsessiu el significat profund d'aquest acte. Mentre vivíem junts la custòdia era compartida, a partir d'ara la mare continua amb la custòdia, és a dir, la seva situació respecte la Colometa no ha variat. En canvi, jo tenia la custòdia i voluntàriament hi he renunciat. Com creieu que em pot haver quedat el cos?

En el meu cas he acceptat voluntàriament, però com se li ha de quedar el cos a un pare honest que davant d'una separació el jutge dicta retirar-li la custòdia dels seus fills "en benefici dels infants? Fa poc llegia la història d'un pare separat que no acceptava cap altre acord sobre la custòdia dels seus fills que no fos la custòdia compartida. La mare no volia ni sentir-ne a parlar, però l'home estava disposat a anar a judici. Les seves raons eren simples: "la meva obligació és defensar els drets dels meus fills, i no puc fer una altra cosa que defensar el seu dret a estar amb la seva mare i el seu pare". Gran i coratjós testimoni. Sabent que probablement toparia amb la justícia i que no tenia pràcticament res a fer, va deixar-se de tacticismes i va fer el que la seva moral i escala de valors li demanava: lluitar pel dret dels seus fills a una mare i un pare.

Les circumstàncies m'han portat a acceptar l'infàmia. Si sents que t'he fallat, ho sento Colometa, tens raó. Tens dret a exigir-li més al teu pare, que per això et va voler portar al món, però no t'amoïnis que faré tot el que estigui a la meva mà perquè això no sigui així per sempre.

La iaia pallaresa

2006-06-11T00:18:00.000+02:00

Aquest migdia, anant cap a casa dels meus pares a dinar, tot esperant que s'obrís un semàfor de vianants al carrer Mallorca, una iaiona s'ha posat a fer-li festes a la Colometa. L'accent de la iaia era inequívocament pallarès, vull dir del Pallars, del Pirineu. La Colometa s'ha mostrat poc receptiva, la veritat és que avui ha tingut un dia rebel. En advertir-li això, la iaia de seguida ha reflexionat amb saviesa: "com que els pares teniu els fills tan poc, costa que us creguin i a més sempre cediu i els ho doneu tot". Si aquesta és la realitat per molts pares, ho és molt més en el cas dels pares separats que estan obligats a veure els seus fills molt pocs dies al mes. El fenomen "papa-McDonalds" és ben real. Vull dir que pel poc temps que tens per estar amb ells, cedeixes a tot per tal que estiguin contents amb tu, i si cal portar-los al McDonalds se'ls porta, encara que un estigui íntimament convençut que això no és bo pels nanos. Lògicament això va en detriment de la qualitat del model educatiu familiar. Quan la custòdia només la té un (normalment la mare), es condemna a l'altre (normalment el pare) a no poder participar del model educatiu, i a fer coses que poden no ser convenients. El raonament és coherent: "per dos dies que els tinc, he de procurar que ens portem bé". En aquest context, cedir a certs xantatges que fan els fills és humà, i també pot ser terrible, qui no ha sentit parlar dels "nens dictadors"? Canalla amb capacitat per manipular els seus pares per portar-los allà on volen. El risc de trobar-se en aquestes situacions en cas de separació és evident quan la custòdia no és compartida, i no hi ha voluntat de cooperació. Ara la Colometa té una mica més d'un any i mig i ja començo a percebre la necessitat de posar límits i fer-los-els respectar, i quan no ho aconsegueixo sense enrabiades em sento una mica amb l'instrumental limitat.

S'ha obert el semàfor i hem passat, de mar cap a muntanya. La iaiona li ha llençat una floreta a la Colometa: "ai senyor quina nena més bonica", que després ha continuat cap a mi, quan mirant-me m'ha dit: "de bon arbre se'n fan bones estelles". Somriures i acomiadament, i ella se n'ha anat cap a Besòs i jo cap a Llobregat.

L'escola

2006-06-09T23:48:00.000+02:00

Aquesta tarda hem anat la Colometa i jo a veure si li havia tocat la loteria de l'escola bressol pública. Les llistes definitives encara no han sortit, però per la puntuació ja es veu que no li tocarà de cap manera. Aquest curs la Colometa ha anat a una escola privada del barri, a tocar de casa. El tracte ha estat excel·lent i la veritat és que n'estem molt contents, tant la mare com jo. El dèficit d'escoles bressol a Barcelona i a tot el país és molt greu, tan sols un de cada set nens entre 0 i 3 anys va a una escola bressol pública. Si Catalunya ha tingut els problemes demogràfics que ha tingut en els darrers anys, en que fins i tot hi va haver algun moment de creixement negatiu de la població, sens dubte és per la manca de polítiques públiques de suport a les famílies, com per exemple places d'escoles bressol.

Fa uns mesos vaig descobrir que la mare havia renunciat, unilateralment, a la reserva de matrícula pel curs vinent a l'actual escola. Comptava matricular-la, sense consultar-m'ho, a l'escola pública del poble on ara viu. De fet a mi ja m'anava bé, em semblava millor per la Colometa, que de fet és el que compta. Estem parlant d'una escola de més qualitat, amb més recursos i...més barata. El que em va sublevar va ser el meu bandejament de la decisió. Prou calvari ja resulta haver perdut la custòdia com per haver de suportar violacions de la pàtria potestat. M'explico pels no iniciats: la custòdia implica la cura quotidiana de l'infant, i la pàtria potestat és la responsabilitat sobre les decisions importants de la vida de l'infant, i sens dubte el model d'escolarització i l'elecció de l'escola formen part de la pàtria potestat. A països com França, amb una mica més de tradició de custòdia compartida, les inscripcions a les escoles cal que vagin signades per ambdós progenitors. Aquí no cal i crec que una mesura tan senzilla com aquesta evitaria molts abusos per part de progenitors que no informen, i també responsabilitzaria a progenitors que se'ls en fot l'escola de la canalla. Bé, el fet és que prou baix d'autoestima ja anava, amb un maltractament verbal deliberat i continuat, com per haver de veure'm així. De fet, el més rellevant és que a la Colometa no se li van respectar els seus drets.

Amb moltes dificultats em vaig quadrar, vaig fer el cor fort i vaig exigir els drets de la Colometa: el seu pare també havia de participar en l'elecció de l'escola, encara que no li demanin. Vaig fer la reserva de matrícula a l'escola privada actual (80€ que acabaré perdent...), i també vaig fer la preinscripció a les escoles públiques del barri. Em semblaven bones opcions. Segurament la Colometa acabarà a l'escola pública del poble de la mare. Ja em va bé, la veritat, però el que era intolerable (per mi i per la Colometa) era excloure'm, per això vaig reaccionar. Això va forçar a la mare a replantejar-se la decisió unilateral i es va veure obligada a parlar-ne amb mi, d'igual a igual. Tal cosa significa que el pare de la Colometa no està disposat a deixar de ser-li-ho.

Esport d’alta competició

2006-06-08T13:54:00.000+02:00

La Colometa ja fa una bona estona que dorm plàcidament, encara que avui li ha costat una miqueta més adormir-se, un atac de tos l’ha fet vomitar una part del sopar, pobreta. Res que un pijama net i un motxo no puguin solventar. Des de fa unes setmanes els dimecres després de l’escola me’n cuido d’ella, i fins i tot fa nit amb mi. L’endemà la porto a l’escola, que de fet està molt a la vora de casa. No és que em senti un pare rehabilitat, però poder portar la Colometa almenys un dia a l’escola em fa feliç. Des de la separació no ho havia pogut fer ni un dia. Alguns matins havia anat a veure-la a l’entrada de l’escola, però em semblava una imatge humiliant, haver-me d’esperar quinze i vint minuts per veure-la tot just trenta segons, i sabent-me observat per la gent que sabia de la meva condició de separat no era gens agradable. No era una situació que reforcés precisament la meva autoestima, cosa de la que els pares separats sense la custòdia dels fills no n’anem gaire sobrats.

La situació dels dimecres ara és molt millor. Fins fa poc, la Colometa passava amb mi les tardes dels dimecres, de cinc a vuit. Després venia a buscar-la la seva mare i se l’enduia per passar la nit, per tornar a l’endemà per portar-la a l’escola, al costat de casa meva (i de la Colometa!). No hi feia res que jo no tingués cap problema d’horaris, que segons quins setmanes fes un fred que pelava per anar amb la nena amunt i avall, o que l’escola estigués al costat de casa meva. No. El que havia d’arribar a fer en tant poc temps les tardes dels dimecres a vegades adquiria caràcter de gesta esportiva. Si el cap de setmana anterior l’havia passat amb la mare, significava que feia una setmana que no la veia, i per tant havia de fer una tasca de recuperació del contacte i la confiança. Jugàvem, venia la meva mare o cosins i tietes, i en aquella curta estona tothom havia d’abocar tot l’afecte acumulat durant tants dies. Segurament massa concentrat i potser fins i tot desconcertant per la xiqueta. Finalment l’hora del bany i el sopar, a corre-cuita, perquè a les vuit la Colometa havia d’estar estupenda i impecable per retrobar-se amb la seva mare. Si tot plegat s’allargava perquè jugàvem a la banyera o la nena no tenia gaire ganes de sopar, cada minut que queia al rellotge de la cuina feia augmentar la tensió ambiental, l’objectiu de les 20:00 em pressionava. Això si la mare no arribava a quarts de vuit o fins i tot abans. A més a més em pressionava la necessitat de fer-ho perfectament bé, sense cap marge d’error, havent de demostrar constantment era el millor pare del món, digne de confiança. Talment com un examen. A una mare separada mai no se li demana que demostri les seves aptituds de mare, a un pare separat sí. Si no acomplia la fita de les 20:00 havia de donar explicacions, i si triomfava, a vegades m’havia d’arribar sentir a dir que sense la meva mare no me n’hagués sortit...

Ara els dimecres han millorat, el rellotge no em pressiona, em sento menys examinat i la Colometa té més possibilitats de sentir-se cuidada per un pare més relaxat. Amb la progressiva recuperació de l’autoestima he entès que no cal ser el millor pare del món, sinó simplement el millor pare del món per la Colometa.

NB. Això està escrit ahir per la nit, però el blogger no m’ho ha deixat penjar fins aquest matí!!

Non-non

2006-06-05T23:38:00.000+02:00

El moment que més a prop em sento de la Colometa és quan l'allito. El ritual és aproximadament el mateix cada dia. Els dies que la tinc, bien entendu, que com bé sabeu són escassos. Cap allà les nou del vespre, o potser a un quart de deu, quan noto que comença a neguitejar-se i a no saber què vol, ha arribat el moment. Li dono la pipa, que comença a xumar amb desfici, li poso el bolquer de passar la nit (una talla més gran), l'agafo a coll i li escalfo el biberó tot explicant-li els passos del ritual amb la veu més pausada possible. Anem a la nostra habitació després de dir-li bona nit al Jaime, a la meva mare, o a qui sigui que estigui per casa en aquell moment. Allí baixem la persiana, encenem l'espelma, apaguem els llums i posem música (els nocturns de Chopin són particularment indicats, i si no les cançons de bressol d'Albert Pla). Sec a una punta del meu llit, me la poso a la falda i ella ja sap que és el moment de treure's la pipa i xuclar del biberó. A vegades la pipa me la dona, però a vegades la llença a terra!! Bé, un cop satisfeta i amb la panxa ben plena de llet calentona arriba el moment de la veritat. Tot sovint ella mateixa assenyala el seu llitet i reclama que l'hi deixi. Hi ha dies que l'efecte de Chopin, la llet calenta i potser el cansament fan que l'operació resulti d'una eficàcia narcòtica fulminant. Però hi ha dies que no, i de fet són els que em diverteixen més. Quan veu que no s'adormirà de seguida, s'aixeca i comença a jugar amb unes boles que hi ha a les barres del llitet. Si això dura massa la torno a agafar a coll, l'estiro al meu costat al meu llit, i l'acarono i li agafo la maneta. La relaxació és tal que també li faig pessigolles, i en aquell ambient de música suau i en penombra les seves rialles, sorgides del darrera de la pipa, són mel per les orelles. També li canto cançonetes improvisades com fan els rondallers mallorquins però amb un estil més psicodèlic, més propi de Sisa, Quimi Portet o Antònia Font. M'estira els pèls de la panxa i riu quan improviso un gest exagerat de dolor (punyetera!). Quan les energies li van fallant busca el braç del seu pare per aferrar-s'hi, i poder adormir-se tranquil·la sabent que sóc allí. Quan finalment la deixo al seu llitet amb els ulls clucs i l'acotxo, en un rampell d'origen cultural catòlic li acabo dient sempre: "bona nit Colometa, que somiïs amb els angelets".

Un dels mites femenins més estratègicament explotats és que l'alletament crea un vincle fortíssim entre la mare i l'infant. És aquest un mite excloent, que ha mantingut l'home en un segon terme en les primeres etapes de vida dels infants. Ara s'està demostrant que aquest mite és fals, que el vincle no es crea per l'alletament sinó pel contacte, físic o amb la veu. Això no vol dir que alletar no signifiqui contacte, ho és i molt intens, però no és més vinculant que cantar-li una cançoneta a la criatura bressolant-la o agafant-li la mà, i això ho pot fer indistintament un home o una dona.

Com veieu, l'hora d'anar a dormir és un moment de contacte intensíssim entre la Colometa i jo. En aquest sentit, una de les meves principals fonts d'angoixa d'aquest període de separació ha estat no poder allitar la Colometa més que dues vegades al mes durant llargs mesos. La mare s'horroritzava de pensar que havia de passar una nit sense la Colometa, i se les empescava totes per evitar que les passés amb mi. Bé, si volem ser justos en realitat no és que volgués evitar que les passés amb mi, sinó que ella volia estar amb la Colometa el màxim de temps possible, independentment del que li convingués a la nena. Com en tantes altres coses, pensava en ella i no en la nena. Al principi vam pactar que els caps de setmana serien de divendres a diumenge, i que per tant la Colometa passaria les dues nits del cap de setmana amb mi. Al cap de quinze dies va canviar d'idea i les nits dels divendres dels caps de setmana que la Colometa estava amb el seu pare se l'emportava (fins i tot amb alguna amenaça de trucada a la policia si ho impedia), i l'endemà al matí em portava de nou la nena perquè acabés de passar el cap de setmana amb mi. Davant la pregunta de per què els caps de setmana que passava amb la mare havien de ser diferents dels caps de setmana que passava amb el pare, la resposta era taxativa i significativa: "sóc la mare". Lògicament no és cap argument, però fixeu-vos que comporta la creença de que el rol de la mare és més important que el del pare. Ara la cosa ha millorat i allito la Colometa vuit nits al mes. És clarament insuficient però força millor per la Colometa, i això és el que compta i res més.

Masculinitats

2006-06-02T09:16:00.000+02:00

Al cap d'uns mesos d'haver-me separat va aparèixer un dia per casa en Jaime (nom inventat), que estava passant una mala època amb la seva companya. Em va demanar aixopluc i vaig acceptar sense dubtar-hi ni un moment. Amb la perspectiva de tres mesos de convivència va ser una gran idea, ens hem recolzat mútuament i la casa té més moviment, més vida. Viure sol pot ser interessant una època de la teva vida, però crec que no estem fets per això. Bé, el cas és que en alguna ocasió hem sortit a passejar els tres: en Jaime, la Colometa i jo. Talment com una parella d'homosexuals adoptants...Dos homes fets i drets passejant amb un cotxet i fent-li festes a una nena d'un any i mig no és una imatge habitual. Tampoc no direm que és una situació extraordinàriament rara, però freqüent no ho és, no. A casa en Jaime m'ajuda amb la nena, juga amb ella mentre li faig el sopar o qualsevol altra tasca domèstica. No li fa res, hi està avesat i a més a més, diria que li encanta.

Quan vaig començar a anar a la piscina amb la Colometa també vaig experimentar amb noves dimensions de la masculinitat. Malgrat les reticències de la mare a que la nena estigués més temps amb el seu pare, i les restriccions que va imposar, vaig aconseguir apuntar-la a la piscina del barri. Anàvem a un curset a primera hora de la tarda i tot eren dones amb bebés més petits que la Colometa. Al principi jo em sentia una mica desplaçat, perquè a més a més aquell grup portava temps fent el curset. On vaig trobar més complicitat i comoditat va ser al vestidor. Masculí, per descomptat. Vestidor masculí amb la masculinitat despullada en sentit literal, ni simbòlic ni metafòric. Això no impedia de cap manera que la Colometa fos la princesa d'aquell espai de masculinitat, on es vivia amb naturalitat una presència infantil. Aquells homenots li feien festes i fins i tot m'ajudaven agafant-la o atansant-me les coses.

Qui els havia de dir a les meves àvies, o fins i tot a la meva mare, que un dia homenots fets i drets tindrien cura de la canalla amb la mateixa probabilitat d'èxit que una dona!

Abraçades

2006-06-01T14:44:00.000+02:00

Avui dijous la Colometa i jo hem passat per un moment complicat. En el moment de deixar-la a l'escola a les nou del matí li he dit que s'acostés per fer-li un petó i m'ha abraçat, quedant-se enganxada al meu coll uns eterns segons. No ho havia fet mai, i el nus a la gola s'ha fet inevitable. Fins i tot se m'ha trencat la veu quan li he dit "fins dimecres". Això significa una inacabable setmana, tant per ella com per mi. Amb els nens tant petits, és convenient que vegin sovint als seus progenitors, ja que la dimensió temporal no la tenen madurada, i per tant no saben apreciar quina diferència hi ha entre un parell de dies i una setmana. Així, una setmana els pot caure tant lluny com un mes, de manera que la recomanació que per exemple apareix al llibre de J.F. Aguilar "Con mamá y con papá", referida a canalla entre 0 i 3 anys, és de veure's dia si dia no. Evitar que estigui més temps amb el seu pare no respon als interessos de la Colometa, sino a fosques misèries mal gestionades.

El dret de la Colometa a una mare i un pare

2006-05-31T10:58:00.000+02:00

Avui fa set mesos que estic separat. Un bon dia ella va agafar la porta i va marxar emportant-se la Colometa. Allò va passar just quinze dies després de que la Colometa fes un any. Al principi de la separació, quan encara no estava convençut de tancar la porta definitivament a qui ha compartit amb mi els darrers 10 anys de la meva vida, jo no tenia prou consciència del mal que li podia fer a la meva filla viure separada del seu pare. A més, creia que la situació probablement era temporal i per tant no em vaig posar molt cabut amb les visites i la custòdia. De fet, la relació amb la mare no era dolenta malgrat la separació. Tot es va girar al cap de dos mesos quan vam resoldre tancar definitivament la porta i vaig començar a reclamar el meu dret a veure la Colometa. L'oposició per part de la mare va ser frontal, feia tots els possibles per evitar que estigués massa temps amb la Colometa. Al principi ens ho preníem com un enfrontament personal, només pensàvem en nosaltres, en les nostres necessitats emocionals d'estar amb la Colometa i en les ganes de fer mal a l'altre. El vocabulari que feiem servir era ben significatiu: "tu tens, jo tinc"; "tu guanyes, jo perdo"; "tu em prens"...Fins que un dia la Cinteta (nom inventat) em va fer veure que allò no podia continuar així, que havia de canviar de perspectiva, que els drets no són dels pares, sinó dels fills, que les necessitats que hem de tenir presents no són les nostres, sinó les dels fills. En definitiva del que es tracta és de defensar els drets dels fills a una mare i un pare. Espero que no passi gaire temps abans la mare no se n'adoni que evitar que la Colometa estigui amb el seu pare és negar-li un dret a la seva filla, no a mi.

Vernissatge

2006-05-30T15:54:00.001+02:00

Amb la solemnitat que correspon al moment, declaro inaugurat aquest bloc, l'objectiu del qual és espolsar-me una part de l'angoixa que em suposa haver perdut la custòdia de la meva filla, la Colometa (nom inventat). La meva identitat també l'amagaré, fer públiques aquestes vivències no pretén ser material literari ni fer carnassa de res. Aquest bloc només busca la complicitat de lectors que a través de la seva lectura vulguin acostar-se a una realitat que angoixa a tants pares: l'allunyament més o menys forçat dels seus fills, i les dificultats que a tots nivells (social, judicial, polític, familiar,...) es viuen quan un reclama el que li sembla just per la seva filla, la custòdia compartida.