23 de setembre 2006

Festa Major

La Colometa m'ha fet canviar la perspectiva del que és una Festa Major. Fins fa no res, una Festa Major era disbauxa nocturna, mam barat, balls, concerts, coincidir amb gent amb qui potser només coincideixes en aquestes dates, i si la cosa s'animava sobreviure despert al trenc d'alba. Aquest darrer cap de setmana eren festes al barri i m'he sorprès a mi mateix buscant al programa concursos de dibuix infantil, titelles, pallassos, trobades de baldufaires, cercaviles, gegants, capgrossos i tot allò que podia fer feliç a la Colometa. Parteixo amb avantatge perquè d'entrada tot això ja m'agrada, encara que no n'hagi estat mai practicant devot. M'ha encantat veure'm assegut a terra en una plaça, fent-li de respatller de butaca a la Colometa, mentre uns personatges amb el nas vermell i unes sabates grosses malden per fer-se seus una pila de nanos entremaliats i amb ganes de gresca. No devia entendre gaire res, però no es pot negar que estava ben atenta als escarafalls d'aquests personatges i a les explicacions del Colomet.

D'altra banda, les coneixences que fas són les de pares i mares en una situació similar a la teva. Sempre hi ha gent interessant que passa per la teva vida. Si a més a més viuen al teu barri, això t'acaba portant a anar pel carrer saludant a veïns, cosa que fa la vida molt més agradable. Deu ser que en realitat voldria ser de poble. Per cert, vaig ensopegar amb en Dean Moriarty i la seva filla gran!! Vam fer una estona de xerradeta a peu dret mentre les nostres respectives descendents s'enjogassaven en un carrer amb el trànsit tallat. Haver passat pel mateix calvari crea complicitats, indubtablement.

També fou lluït el concurs de dibuix de dissabte per la tarda després d'un arròs negre ben divertit. Vam anar-hi acompanyats per la impagable cangur (no pas australiana, sinó caribenya: ¿qué tú quieres, mi amol?) i la seva família, i també de la Cinteta, en Ruud (en mi país el arroz es blanco!!) i la Meritxell, que traginava cofoia un nino de l'Abeja Maya que va ser objecte de grans abraçades per part seva i també de la Colometa.

Cada vegada m'ho passo millor amb la Colometa. Deu ser que a mesura que es fa gran la relació que pots establir-hi és més interactiva, divertida i satisfactòria. Ara ja podem mantenir converses rudimentàries, i com més va més mitjans té per expressar-se i comunicar-se amb tu. Ignoro què pot tenir de biològic, però quan les criatures són bebès als homes ens costa molt. Així mateix opina també en Pere. Pare, company del COU (us en recordeu d'allò anomenat COU?), i company de cerveses abans d'ahir. Cada vegada m'ho passo millor amb la Colometa, i cada vegada que se'n va m'entristeixo més...

13 de setembre 2006

Tornada a l'escola

Com una més del milió i escaig de nenes i nens que ahir van tornar a l'escola, la Colometa ha anat a trobar avui la seva nova educadora i els seus nous companys de jocs, contes, dinars, berenars, becaines i també de malifetes, per què enganyar-se. Per aquells atzars del calendari m'ha tocat anar-la a buscar a la sortida, tot i que feia unes tres setmanes que amb prou feines la veia, fruit d'un conveni signat sota l'amenaça del judici. Ja des de finals d'agost mirava de parlar amb la directora o amb alguna responsable (sempre són dones en aquest ram) del grup de la Colometa per confirmar la seva predisposició a cooperar amb mi, en la mesura en que la mare de la Colometa dificulta la comunicació. La predisposició de la directora era bona, però la de l'educadora em va semblar excel·lent, de seguida es va fer càrrec de la situació i es va oferir per donar tota la informació relativa a la Colometa per duplicat si calia: "el més important és la nena, i el pare no pot quedar-ne al marge". Bon inici. No puc amagar que m'havia plantejat exercir el dret de veto de l'escola si se'm posava difícil participar en l'educació de la Colometa. Afortunadament no ha calgut.

Malgrat els aiguats apocalíptics de les darreres hores, que han col·lapsat algunes carreteres, he pogut arribar bé. Amb precaució, he picat a la porta i m'ha obert la Marina, l'educadora, que m'ha fet passar a l'aula, amb tots els nens. La Colometa m'ha mirat amb cara de sorpresa, i amb naturalitat s'ha aixecat i ha vingut a trobar-me amb un somriure cofoi, mostrant als seus nous companys el seu "papa". En el meu primer contacte amb l'aula i la Marina (en la visita a l'escola al mes d'abril no les vaig veure), aquesta no ha tingut cap inconvenient en estar per mi una bona estona, deixant els nens asseguts esperant que els expliqués un conte. Ha buscat donar-me confiança, tot explicant-me tots els detalls que li he demanat, sempre amb un somrís i una predisposició excel·lent. Finalment m'ha confessat que és separada amb un nen de vuit anys, com volent-me dir que sap el pa que s'hi dóna...

No hi ha dubte que eduquen tant els mestres com els pares, i per tant evitar que el pare de la Colometa participi de la seva educació no és fer-li un favor precisament.

Malgrat les reticències de la mare, a partir d'ara passaré a buscar la Colometa els dimecres a les tres de la tarda per l'escola, el meu horari m'ho permet. I així ho he fet avui. Això ens ha permès disposar de tota la tarda, i amb tranquil·litat hem sortit a passejar pel meu barri (i de la Colometa), que hi ha festa major!! Hem xalat d'allò més. Hem vist un espectacle de pallassos i aprofitant que alguns carrers estan tallats pel guarniment, tot estava ple de canalla amb ganes d'apurar les darreres setmanes d'estiu. Hem passat pel costat de l'escola de la Floreta del Barri i he pensat en anar-hi, però potser eren massa emocions en una tarda. Ja hi anirem un altre dia.

Avui estava molt divertida i receptiva, la Colometa. M'ha encantat passar la tarda amb ella. I també banyar-la, fer-li el sopar, donar-l'hi, escalfar-li el biberó, allitar-la, acotxar-la i fer-li un petó de bona nit tot desitjant-li que somiï amb els angelets.

I demà tornem nord enllà, a l'escola de la Marina, a veure com estan les carreteres!!