Àfrica

Occident projecta a l'Àfrica grans misèries. Moltes són certes, sobretot les misèries materials. Però pensar que tots els africans són pobres, tristos, bruts, dissortats, que passen fam, i que són uns éssers tremendament necessitats d'ajuda (nostra, occidental, que som els que sabem organitzar les coses, per descomptat), és una visió esbiaixada i més pròpia de la caritat que de la solidaritat. A més, hi ha un component pseudo-racista subtilment ocult en la necessitat de la nostra ajuda a l'Àfrica: és com dir que no se saben governar, i que sense el suport occidental no se'n sortiran de cap manera.


No som capaços de tractar l'Àfrica d'igual a igual, acceptant les seves diferències, sense inferioritzar-les. Àfrica porta més de cent anys depenent d'Occident, des de l'adveniment del colonialisme modern, a finals del segle XIX. La veritat és que dependre d'Occident no em sembla que els hagi anat gaire bé...

No m'ha agradat la foto que he penjat en el post anterior, ho repeteixo. És aquella una foto real, presa durant la crisi alimentària al Níger l'any passat. La realitat no es pot amagar, però hi ha un risc molt gran de generalitzar, i pensar que tots els nens africans passen gana i són molt desgraciats. A més, els telenotícies només ens parlen de l'Àfrica quan passen desgràcies com aquesta del Níger.





I tant que hi ha nens africans que les passen magres, no pretenc pas negar-ho, però també n'hi ha que fan el que mostren aquestes imatges.

Souvenirs africans

Reprodueixo un text d'ara farà un any, escrit a l'Àfrica. La foto que l'acompanya he de dir que no m'agrada, els nens africans són molt més que éssers famèlics. De fet, la majoria no ho són, de famèlics. I juguen, canten, ballen, riuen, ploren...com els altres nens del món, vaja. Amb moltes menys joguines, això sí. Fins i tot la majoria també va a l'escola. En fi, que la foto no em fa el pes, però no és molt ofensiva i casa amb el que dic més avall.

22.9.05 Paternitat

En aquest viatge, una de les coses que m’està sorprenent és el canvi en la percepció que tinc dels nens, òbviament fruit de la paternitat. A la porta del restaurant senegalès on habitualment anem a dinar la colla de l’oficina, hi ha sempre nens netejant cotxes i dones amb criatures demanant caritat. Un bebé brut i amb mal aspecte xuclava desesperadament els pits de la seva mare, que més que pits eren pelleringues. Difícilment devia trobar res, el pobre. La dona aguantava la criatura amb una mà i amb l’altra demanava. Certament és una imatge terrible i malauradament habitual a les ciutats africanes. Sempre fa mal als ulls, però avui me n’ha fet més, molt més. Coses de la paternitat. També recordo fa uns mesos, quan va saltar a les planes d’informació internacional la crisi alimentària al Níger, i vaig començar a repassar la web de la BBC. Hi havia una foto, força recurrent, d’una una nena cadavèrica. El peu de foto n’indicava el nom i l’edat: quatre mesos. Exactament el que tenia aleshores la Colometa, fet que em provocar un calfred que em paralitzar una estona. Va ser una sensació nova. És revoltant que dues nenes nascudes al mateix temps tinguin destins tan diametralment oposats. Mentre una està abocada a patir i a esperar que li toqui la loteria de la supervivència, l’altra viurà cuidada, protegida i estimada fins a l’obsessió. L’Àfrica és molt més que misèria, no ho hem d’oblidar mai. Recrear-se en el tòpic de la pobresa africana a mi m’avorreix, però no és menys cert que hi ha situacions que revolten.

Vacances amb la Colometa (V i final)

Els darrers dies de vacances van ser testimoni d’una barreja insòlita de ganes de jugar i passar-ho bé per part de la Colometa, i certa tristor per part meva. La xiqueta es va passar el dia perseguint al seu cosí i cridant-lo amb notable potència pulmonar. Resulta que aquest cosí té un nom molt fàcil de pronunciar (tres lletres, dues de les quals vocals), i de fet va ser el primer nom propi que va aprendre de dir. D’aleshores ençà el crida a totes hores i pregunta per ell, encara que no estigui present. Quan el nano despareixia, potser per fer front a necessitats fisiològiques, o potser per anar a fer una incursió a l’armari de les galetes de xocolata, la Colometa s’enfadava i rondinava. En fi, coses de cosins enjogassats.

Per la nit m’havien convidat a un sopar de festa major en una bonica i menuda localitat del Baix Maestrat, amb ball i bous inclosos, per descomptat. No vaig dir pas que no. De fet, aquesta setmana no he desprofitat cap ocasió de trobar-me amb gent, alguns dels quals amics de fa molts d’anys, de quan el Colomet era més aviat una barreja de mussol i falcó. Això sí, ara en horari de matí-tarda. El cas és que aquest estiu encara no havia ballat cap pasodoble, ja sigui per manca de balladora, ja sigui per manca de ball, i m’abellia, què carai.

Vaig decidir que era més còmode passar la nit a ca la tia, deixaria la Colometa dormint amb el seu cosí, i jo dormiria així que arribés en un altra habitació, sense emprenyar ningú. De seguida ho va comprendre, li vaig mostrar el llit on dormiria i l’assenyalava dient el seu nom. També assenyalava el llit del costat dient el nom del seu cosí, entenent que allí és on dormiria ell. A l’habitació del costat el llit de la tia també era identificat amb aquest nom. La vaig deixar dormint plàcidament, res no se li va fer estrany. Bous no en vaig veure (vaig fer tard), i pasodobles tampoc no en vaig ballar (aquesta vegada per manca de balladora que em fes el pes, perquè de candidates n’hi havia, ja ho crec), però vaig xalar d’allò més.

El dinar del darrer dia va ser divertit. Hi havia arròs amb pop (capturat pel meu oncle a la platja de davant de ca seva, a Benimasclet). Era pop del terreno, que diuen aquí, que és una divertida expressió que vol dir simplement que és d’aquí. El cas és que la Colometa es va entusiasmar amb el pop, li agradava molt, i va aprendre a anomenar-lo: “pop”. Ho repetia a totes hores, ja sabeu com és la canalla. Li diré al meu oncle que ens en porti un de viu, i el deixarem a la banyera perquè la xiqueta jugui quan s'hi banya, crec que li farà gràcia. Ara, que si he de fer el mateix amb un bou...

Cafè triple, cotxe i carretera nord enllà. Viatge plàcid, sense cues i amb la Colometa fent non-non tipa de pop. Malgrat que feia més d’un mes que no veia la casa paterna, de seguida en va reconéixer el portal, l’entorn i també en Jaime que, amable, sol·lícit i content de veure la Colometa, ens va obrir la porta i em va ajudar a descarregar el cotxe. De manera aproximada la Colometa ja en diu el nom també. Banyera, sopar i dormir. Per cert, com que la Colometa ja és una senyoreta força crescudeta, avui hem estrenat el bany a la banyera de debò, hem abandonat la banyera de plàstic. I d’aquí quatre dies també abandonarem el llitet de barres. Si és que el temps passa volant...

L’endemà era el fatal dia del comiat. De nou va viure amb naturalitat retrobar-se amb la seva mare, sense escarafalls que potser indicarien que alguna cosa no va. I també amb naturalitat em va abraçar i em va dir adéu, també sense escarafalls. Amb naturalitat forçada, vaig tancar la porta i em vaig quedar escarxofat al sofà, lamentant-me dels termes del conveni que les circumstàncies em van forçar a signar: en les tres properes setmanes (vint-i-un dies), fins que comenci el curs escolar, la Colometa pràcticament no podrà veure al seu pare.

El que més em subleva és que la mare aquestes tres setmanes treballa i per contra jo tinc temps per cuidar-me’n, de la Colometa. És a dir, la mare prefereix que la Colometa estigui a casa amb els avis que no de vacances amb el seu pare. Si apartar la nena del seu pare d’aquesta manera és pensar en ella...

Per un instant penseu en la situació inversa en abstracte. És a dir, un pare separat que durant els dies que li toca encarregar-se de la seva descendència, l’enxufa als avis o a alguna cangur, mentre la mare està disposada a fer-se’n càrrec i disposa de temps. Com seria adjectivat aquest home? De despreocupat, d’irresponsable, de tenir unes galtes força desenvolupades? I la mare? De despreocupada i còmoda perquè ho permet?

Vacances amb la Colometa (IV)

Un dia la mare de la Colometa va venir a veure-la a Benimasclet. Millor per la criatura. Que la parella se separi no significa que els fills també s’hagin de separar d’algun dels progenitors. Cal promoure contactes continuats entre progenitors i fills, en interès dels més menuts, els més febles i els que cal protegir després d’un trauma com una separació. Mai no he fet ni faré res per separar la Colometa de la seva mare, té dret a estar amb la seva mare.

La visita de la mare va ser una oportunitat per anar amb un amic a fer un berenar de forquilla (pa amb tomata, formatge, embotit i vi) als peus dels Ports de Beseit, i xalar d’allò més. Al capvespre, així que em va veure la Colometa tombar la cantonada del carrer per anar a trobar-la, va posar-se d’allò més contenta i va córrer cap a mi. No li va fer gens de gràcia que jo, fent broma, girés cua i fes veure que me n’anava. Inconsolable, li vaig demanar perdó cent vegades, no podia imaginar que allò que per mi era una brometa, per ella fos un drama. De seguida va aparèixer mon cosí i van posar-se a jugar com criatures que són.

No se li va fer gens estrany dir-li adéu a la seva mare i integrar-se de nou a la família paterna. Em va deixar tranquil veure que la Colometa viu amb normalitat la pertinença a dues famílies. M’he esforçat, i immodestament crec que tinc dret a atribuir-me’n el mèrit. La Colometa està estupendament contenta i cuidada amb el seu pare i no tinc perquè dubtar de res del que faig o deixo de fer amb ella. Per descomptat no està millor amb la mare o amb el pare, simplement està d’una altra manera, però igual d’estupenda.

Vacances amb la Colometa (III)

Mai no he volgut desvincular-me de Benimasclet, sempre hi ha hagut alguna cosa que m’hi ha atret. Entendre els meus orígens probablement sigui una manera de coneixe’m millor. Vull que la Colometa participi d’aquests viatges, bàsicament lúdics, però també emocionals, són moltes les coses que m’hi porten i m’hi portaran, a Benimasclet.

L’idea de passar una setmana al poble feia molt de temps que estava presa. Per qüestions pressupostàries no tenia gaire mobilitat, i amb la Colometa tant menuda tampoc no volia embarcar-me en grans complexitats. A més, i això va ser clau en la decisió, ma mare, ma tia i mon cosí estarien també pel poble, la qual cosa significa un suport logístic inestimable. I també la possibilitat que la Colometa comparteixi el seu temps amb aquesta part de la seva família, que encara que sigui paterna és tant seva com la materna, per molt que hi hagi qui s’entesti en evitar-ho.

El primer dia de vacances va servir tot just per anar a buscar la Colometa a casa de sa mare nord enllà, fer el viatge en cotxe sud enllà, instal·lar-se a la casa (integrada al casc antic del poble), reconèixer el territori, saludar els veïns, fer un passeig per assegurar-se que la platja, el port i les barques continuen al seu lloc, sopar i dormir. Ben cansats, per cert: el cap de setmana jo havia estat estripant de festa major en un poble de la Franja, de la part del secà, i portava superàvit de quilòmetres i dèficit de son.

L’endemà, dia de la Mare de Déu d’agost, va ser testimoni d’un parell de moments que ja van justificar el viatge. Després d’una paella espectacular obra i gràcia de ma tia, culminada amb una no menys espectacular becaina a duo amb la Colometa, vam tornar a la mar a fer piletes amb els còdols de les cales. I com xalava la Colometa...Bé, el cas és que tornant cap a casa al vespre, amb la llum ja somorta, va a aparèixer la veïneta de davant de casa, un parell de mesos més gran que la Colometa, i es van posar a jugar amb una pilota i uns ninos, i com xalaven...No només això, sinó que al carrer també hi havia ma mare, ma tia, mon cosí i la veïna (mare de la veïneta), i també ens vam posar a jugar amb pales de platja i pilotes. Va ser un moment especial, veure la meva filla jugar al carrer, quan la majoria de canalla ja no ho pot fer, em va fer sentir molt bé, la meva filla estava gaudint d’un rar privilegi. Jo havia jugat al carrer, en aquest carrer, però ben poc, i al meu barri del Cap i Casal tampoc no gaire. Ma mare sempre m’ha explicat que era molt juganera, i veure-la allí al seu carrer com una xiqueta jugant amb les xiquetes també va ser una imatge divertida.

El segon moment va ser quan ja fosquejava, que ma tia va proposar d’anar a veure la processó de la Mare de Déu. Era l’hora de la banyera i del sopar de la Colometa, però vaig pensar que l’estiu és per gaudir-lo i em va costar poc deixar-m’hi arrossegar. Transgredir els horaris habituals de la Colometa va ser una petita victòria de la meva llibertat per cuidar la Colometa com a mi em sembla convenient, una afirmació a dues veus, la meva i la de la Colometa. A la porta de l’església hi havia una gernació esperant que passés la banda municipal i la imatge de la Mare de Déu. Amb la Colometa a coll, vaig fixar-me que li cridava més l’atenció la banda i la seva música, que no les mantilles i peinetes que lluïen cofoies les dames en el més pur estil valencià. La banda tocava peces suaus, que jo hagués preferit convertides en pasodobles, però suposo que davant la imatge de la Mare de Déu s’han de guardar certes formes. El meu avi, mort de fa molts anys, tocava a la banda municipal, i encara recordo quan fa temps ma mare s’emocionava veient-la passar pel carrer. No li vaig demanar mai, però devia recordar-se’n de son pare. Per arrodonir-se el seu magre jornal d’obrer, també tocava en un conjunt de festa major, el meu avi. Ara m'agradaria ballar un pasodoble (Islas Canarias, per exemple) amb ell a la banda, tot i que era un home amb el qual pràcticament no vaig tenir-hi relació, vivíem lluny i va morir jove. A cau d’orella li vaig explicar per sobre tot això a la Colometa, algun dia entendrà qui era el seu besavi.

Un altre dia, amb uns amics vam anar a veure córrer els bous en un poble al costat de Benimasclet que estaven de festa major. En aquest racó de món festa major és equivalent a bous matí, tarda i nit. Es tanquen carrers, places (o molls en els pobles de costa), i es deixen anar els anomenats bous de carrer. Amb més o menys fortuna, els joves (i no tant joves) citen al bou i corren davant seu per evitar-ne les escomeses. Els més agosarats corren de cara al bou i en el darrer instant el salten, un bell espectacle. En els pobles costaners, el bou el corren al moll, cosa que afegeix un joc: fer-lo caure a l’aigua, com era el cas del poble on ens trobàvem (no cal patir, saben nedar!!). No és que jo sigui un gran partidari dels bous, però tampoc en sóc un detractor absolut, si l’animal està ben cuidat i se’l respecta (com és la majoria de casos), és un joc agosarat i divertit, i fixeu-vos que no estic parlant de corrides de toros, amb sang i fetge, sinó de córrer i jugar amb la bèstia. La Colometa s’ho mirava tot amb els ulls esbatanats, no havia vist mai un bou, i li feia gràcia aquell animalot amb aquelles banyes, i aquells eixelebrats que hi jugaven. Va aprendre a dir “bou” i ho repetia constantment, cridant i tot, feia molta gràcia. Bé, mica en mica va coneixent la cultura local, la cultura d’una part dels seus ancestres.

Vacances amb la Colometa (II)

La segona i darrera setmana de vacances amb la Colometa vaig decidir passar-la al poble de la meva mare, al Baix Maestrat, ben a prop del Delta de l'Ebre. Aquesta vegada, la mare de la Colometa no ha pogut fer res perquè la setmana pactada fos de set dies. Aquesta localitat, que anomenarem Benimasclet, ha estat escenari de vivències fonamentals a la meva existència. Aquí hi tinc les meves arrels rurals i el vincle matern, tant essencial en qualsevol persona. A més, en el meu cas la família materna és relativament abundant, cosa que fa que les relacions amb tietes, cosins i cosines (i ara la canalla d'aquests) siguin ben presents. La meva família paterna és menys nombrosa. Darrerament em costa venir-hi, i més de dues visites l'any són l'excepció, tot i que sempre faig propòsit d'esmena.

Em fan fora del ciber, que tanquen. Així que pugui més!!

Drets de propietat

Voler ser pare (o mare) és un gest d'extrema generositat. Decidim portar al món algú que no ens ho ha demanat, però creiem que estem en condicions de donar-li tot allò que necessita per ser feliç, i així justificar aquest acte. La personeta que apareix davant nostre, i s'instal·la definitivament a les nostres vides, és una personeta independent, un ciutadà lliure. La particularitat és que precisa d'una atenció especial perquè no és fins al cap d'uns quants anys que no té maduresa ni autonomia plena per desenvolupar-se per sí mateix. És per això que un infant necessita d'una mare i d'un pare, perquè necessita la protecció d'algú adult que l'acompanyi en el seu procés de desenvolupament, i qui millor que aquells que han decidit portar-lo al món. En definitiva, un infant no és propietat de ningú, és una personeta lliure però que necessita tutela i protecció. El problema és quan no s'assumeix bé aquest principi fonamental, i un oblida que tot plegat és un acte de generositat del qual no se'n pot esperar res a canvi. D'aquí vénen moltes de les frustracions que generen els adolescents problemàtics, o aquells fills que han decidit, un cop adquirit cert marge d'autonomia, apartar-se de la recta via que li havien preparat els seus pares. Tenir un fill és un acte de generositat que ha de tenir per únic objectiu la felicitat dels fills.

Una altra qüestió fortament relacionada amb aquesta, és quan en cas de separació un dels dos progenitors fa servir els fills per anar en contra de l'altre, com si fos un projectil a la seva disposició. En el nostre cas, evitar que la Colometa exerceixi el seu dret de ser educada, estimada i protegida pel seu pare, malgrat que aquest hi està disposat, entra en aquesta categoria d'usos. No cal dir que qui això promou, la mare, no pensa en els drets de la Colometa, sinó en altres coses. La Colometa no és propietat de ningú, és una personeta lliure que té dret a estar amb la seva mare i el seu pare. Els drets són de la Colometa, no dels seus pares, no ho oblidéssim en cap moment.

Afortunadament per la Colometa, el seu cas encara no seria dels més escandalosos, ja que en nombroses ocasions la realitat supera la ficció, i l'absència d'escrúpols és digna de novel·les de terror. Fins i tot està mèdicament tipificat, la Síndrome d'Alienació Parental, que és quan un progenitor programa els fills per odiar a l'altre. Són històries certament terrorífiques i que ens fan preguntar on són els límits de la perversió humana, fer servir d'aquesta manera persones que no es poden protegir (infants) per alimentar les nostres fòbies.

Vacances amb la Colometa (I)

Trinxat i satisfet. Així podríem definir el meu estat físic i anímic després de passar sis dies de vacances amb la Colometa. Una experiència nova i enriquidora, sense cap mena de dubte, tant per ella com per mi. Des de la separació, la Colometa mai no havia tingut l'oportunitat de passar tants dies seguits amb el seu pare. I dono fe que els ha aprofitat, m'ha deixat baldat! En realitat havien de ser set dies, però una coma mal posada al conveni va permetre a la mare deixar-ho en sis. En benefici de la Colometa, per descomptat.

Hem estat en el típic apartament estiuenc del Maresme. Afortunadament per ella hem compartit aquests dies amb la meva mare, i alguns dies també ha aparegut el tiet, i fins i tot algun amic paracaigudista, d'aquells que arriben sense avisar. Les excursions a la platja han estat poc sovintejades, ja que hi ha hagut dies rúfols i d'altra banda la Colometa és com un glop de llet, no pot abusar del sol.

L'apartament compta amb piscina, i de fet ha estat aquí on la Colometa s'ho ha passat millor, abandonant alegrement el medi terrestre i endinsant-se en el medi aquàtic amb gran entusiasme (i sense flotador!!). No hagués sortit mai de l'aigua, i a més només volia estar-s'hi amb el seu pare. Certament ens hem passat les vacances com cigrons en remull, tal com vaig predir en algun post previ. També ens hem abandonat a les típiques activitats estiuenques com aixecar-se tard (després d'estar una hora fent el ronso al llit), i fer competicions a veure qui allargava més la becaina (sempre guanyava jo, i aleshores em venia a buscar amb les meves xancletes exigint que me les calcés i m'alcés).

Una tarda la Colometa va concedir a la seva àvia el rar privilegi de poder passar una tarda exclusivament amb ella, cosa que va convertir la meva mare en la dona més feliç del Maresme. I una altra tarda, tot i que no ho regula el conveni, fins i tot la va venir a veure la seva mare una estoneta. Em va semblar natural, cal que la Colometa estigui amb la seva mare, no he fet ni faré res per separar-les.

El moment més difícil òbviament va ser l'últim dia. Aquell dia érem tots a casa (avi, iaia, tet, papa, segons la pronunciació de la Colometa), i jo la vaig notar més empàtica i juganera. La Colometa ens buscava, volia que estiguéssim per ella, cridava els noms de tots i semblava que tingués ganes de fer tot allò que potser sabia que no podria fer a partir de l'endemà. El moment més divertit va ser quan es va enfilar dempeus a la seva cadireta per ajudar a la meva mare a esbandir els plats. Va quedar totalment xopa, però reia i xisclava com una boja.

Aquell dia l'hora d'anar a dormir es va allargar com el xiclet, però cap problema, són vacances i no ens espera ningú. S'aixecava la samarreta i em mostrava desafiant la panxolina, fet que provocava un terrible atac de pessigolles de la Formiga Piga. Es desfeia de riure, i a mi em queia la bava a litres, no us puc enganyar. També rèiem molt quan li preguntava: "que m'estimes?" i amb un somriure d'orella a orella deia "nyo!!" (no). Aleshores jo em posava a plorar i ella reia encara més, fins que allargava la mà i feia que m'abraçava. Crec que aquella nit li vaig explicar el conte de la granota que escombrava l'escalota, però no n'estic segur. Bona nit Colometa, que somiïs amb les granotetes.

Bé, la setmana vinent una setmana de vacances més, aquest cop sí que seran set dies, i ja en tinc ganes, ja. Segur que la Colometa també, i això és el que em fa més feliç.